El vinil viu una segona joventut, amb un increment de vendes que prové sobretot d’un públic jove. La fàbrica de Castelló de la Plana, amb més de deu anys de trajectòria, té una producció d’uns 175.000 discos l’any. El projecte es distingeix pel seu tracte proper amb els músics i els segells independents.
Si el 2013 no hi havia cap fàbrica de discos de vinil a l’Estat espanyol, aquest panorama ha canviat radicalment, ja que els darrers anys tres fàbriques han engegat màquines. Una d’elles és Press Play Vinyl, a Urduliz (Bizkaia), sorgida el 2019; una altra és Mad Vinyl, situada a Algete (Madrid), nascuda l’any següent durant la pandèmia; i la tercera és Krakatoa Records, la més antiga de totes, que funciona des de 2013 i que es troba en una nau industrial a Castelló de la Plana.
Krakatoa Records, amb nom d’arxipèlag volcànic indonesi, va aparèixer d’una “idea sonada”, explica Bernat Fayos, un dels tres fundadors, juntament amb Kike Pérez i Itziar Estensoro. Després d’un concert, tots tres eren en un bar, quan Fayos va fer broma sobre el fet que, un cop cobrés la liquidació de la feina, es compraria una màquina per fer discos; Kike se’l va prendre seriosament i mesos després va presentar-li els números del projecte.
En aquell moment, tots tres treballaven en precari o que no els satisfeien prou el que feien, d’aquí que decidissin llançar-se a aquesta alternativa sense elaborar cap estudi econòmic preliminar, ja que “la iniciativa va sorgir més del cor que no del cap”, afirma Bernat, que també és saxofonista del grup Bandits, juntament amb Kike, què hi toca la guitarra. Bernat actua alhora de selector (conegut com a Bernat FA) i forma part del projecte BlackFang, dos grups de black music de La Plana. Per la seva banda, Kike és membre del col·lectiu Jamaican Memories, dedicat a la difusió dels sons jamaicans des de fa vint anys.
Fins que no van obrir Krakatoa, si alguna discogràfica volia que la música d’un grup o segell estigués en el format analògic, havien de dirigir-se a Europa, ja que l’última fàbrica de vinils a l’Estat espanyol va ser Iberofón, a la madrilenya Coslada, desapareguda el març del 2014 després de cinquanta-cinc anys de producció, tot i que no produïa discos de vinil des de feia anys. Concretament, la majora de discogràfiques i segells es dirigien, sigui directament o a través d’intermediaris, a la República Txeca, el líder mundial del sector gràcies als preus assequibles que ofereix. Així és com Krakatoa Records va iniciar una experiència que, a part de posar remei a aquesta mancança, ha fet reviure aquest vessant de la indústria musical.
Tot va començar quan els seus impulsors van conèixer per Internet a fanàtics de la fabricació de vinils. Van contactar amb un home dels Estats Units que, després de tancar la seva fàbrica, havia guardat dues premsadores en un garatge. Van comprar-li i transportar-les fins a València en vaixell, amb el dubte de si funcionarien o no, ja que en realitat no sabien quin era el seu veritable estat, a banda d’ ignorar com es feien servir exactament.
Va ser llavors quan va entrar la peça que els faltava per posar en marxa el projecte: Radomir Blazik. Gràcies a l’amistat amb aquest especialista en enginyeria mecànica i electrònica d'origen txec, van aconseguir llibres d’instruccions i, de la mà dels seus coneixements, van saber la manera de muntar la instal·lació per fabricar vinils.
A tot plegat, els membres de Krakatoa expliquen que, a l’hora d’obrir el negoci, es van trobar que a l’Estat espanyol no hi havia empreses que es dediquessin a fabricar els materials complementaris per al procés. Havien de demanar-los a altres països, cosa que complicava la fabricació i n’incrementava els costos. Les primeres inversions van anar destinades a comprar una caldera, un compressor i obtenir els preceptius permisos d’Indústria. “Has d’estar molt convençut per muntar una fàbrica d’aquest tipus”, comenta Bernat Fayos, que recorda com, a través d’una fàbrica d’Itàlia, van aprendre a fer funcionar les màquines i disposar d’una primera llista de proveïdors.
El pas definitiu no va arribar fins al 2019, quan van adquirir una premsadora automàtica fabricada a Suècia, la qual els ha permès millorar el premsatge, la qualitat del producte, augmentar la producció i accelerar els terminis d’entrega de dotze setmanes a vuit o menys. “Les primeres màquines que teníem eren manuals, de manera que calia una persona per introduir la galeta, els discos, tallar-los, apilar-los i tornar a fer el cicle”, especifica Pavos, per qui “en canvi, la nova màquina fa tots aquests passos i altres tasques mentre es controla la premsa”. Les dues premsadores les van utilitzar cinc anys i, en essència, es tracta d’unes instal·lacions hidràuliques que inclouen dos circuits, un de vapor i un altre de refrigeració.
La fabricació d’un vinil compren un procés llarg i minuciós, que comença quan Krakatoa envia a l’estudi els arxius d’àudio que ha rebut d’un segell o d’un grup de. Un cop enviat a l’estudi, aquest s’encarrega de fer el tall o lacquer cut, que és el pas de l’àudio al suport físic i on es dona una de les parts més màgiques de la cadena, quan l’enginyer grava al lacquer la música -generant el solc amb una agulla de diamant- en un disc d’alumini recobert per una capa de laca (d’aquí el nom lacquer).
La profunditat i ubicació és diferent segons el so que tingui, com si es tractés d’una escultura. De manera que, com més greu és el so, més profund i més ample serà el solc; i, com més agut, més fi i més superficial. Amb tot, la distància entre les passades del solc és la part més delicada de fer, ja que va a càrrec d’un operador a mà que mou una maneta mentre es grava per evitar que es creuin les línies.
Una vegada s’ha fet el tall sobre el lacquer, que no deixa de ser un procés químic, s’extreu un negatiu amb la consistència i resistència necessàries per poder emprar-lo com a motlle durant el premsatge. Serà el negatiu, conegut com a stamper, el que tindrà la versió de la cara A i B i que es farà servir a continuació en el premsatge. Doncs bé: en aquesta fase del procés, és quan comença la fabricació a Krakatoa Records. Primer, col·loca l’estampador al motlle de la màquina i aquest s’ajusta bé per tal que quedi ben fixat. Després, s’omple la tolva amb unes boletes o “pellets” de PVC (clorur de polivinil) i s’introdueixen les galetes o “labels” (que contenen normalment el nom del grup o de l’artista i les cançons que tindrà el disc) per, tot seguit, començar a premsar les còpies.
Per premsar les còpies -expliquen- la màquina les escalfa a uns 140º, alhora que crea uns coixinets de goma calenta que tenen una textura similar a la plastilina. Normalment, la pasta de PVC és negra, si bé cada vegada es demana més personalització en els discos, raó per la qual la fàbrica ha de tenir disponible una amplíssima gamma de colors.
El procés es completa quan, amb els estampadors a dalt i a baix, els motlles apliquen unes 100 tones de pressió sobre la pastilla o cake de pvc calent, que es premsa i es converteix en el disc vinil. Un pas que és relativament ràpid, ja que en pocs minuts el vinil es refreda a uns 40ºC per evitar la seva deformació mentre s’eliminen les vores desiguals, les restes de les quals s’envien a una empresa de reciclatge “encara que el nostre objectiu és netejar-lo per reutilitzar-lo”, exposa Fayos, que detalla el darrer procés: “a partir d’aquí, deixem reposar els discos dos o tres dies perquè s’estabilitzin, ja que el plàstic suporta tensions pels canvis de pressió i temperatura”.
És llavors, una vegada reposats, que a la fàbrica només li queda manipular-lo, cosa que inclou posar les fundes interiors i afegir la resta d’elements gràfics que componen cada producció, fins a deixar-lo llest pel seu enviament. En total, el cicle de fabricació d’un vinil oscil·la entre 26 i 30 segons i, en el seu còmput, l’empresa calcula que en treu 175.000 còpies a l’any d’unes 400 referències diferents.
Krakatoa Records SL està formada per quatre socis, dos d’ells treballadors a jornada completa, a banda d’altres persones contractades a jornades parcials. Un equip que, en la seva totalitat, ja tenia alguna experiència prèvia en el sector, cosa que ha facilitat que l’engranatge funcioni de meravella: trobem membres de Bandits, gent del festival Maig di Gras o del pub Naraniga de Borriana, que acumulen una dilatada trajectòria en programació musical i arts plàstiques.
Tot i que la forma jurídica de Krakatoa és una SL, els seus responsables expliquen que les dinàmiques de treball i els valors que apliquen són les pròpies d’una cooperativa: “intentem ser tan horitzontals com sigui possible i que la majoria de les decisions siguin consensuades, al marge que l’amistat que mantenim fa que la relació difereixi força de la que trobem en una empresa convencional”, indica Bernat Fayos. Prova d’això és el fet que la diferència salarial entre els membres sigui força reduïda.
Actualment, Krakatoa Records SL rep encàrrecs de segells petits o grups provinents de França, Itàlia, Portugal o Anglaterra, si bé la majoria són de Catalunya, País Valencià, Euskal Herria i la Comunitat de Madrid. Clients que, en línies generals, els han obtingut a través del boca-orella i un vincle basat en la confiança i la proximitat. “Som músics i sabem com és d’important el contacte personal i directe”, comenta Fayos, per qui les bandes valoren el tracte que la fàbrica els dispensa, com ara la possibilitat de veure in situ com s’elaboren els vinils.
En aquest sentit, el catàleg de l’empresa ofereix una tirada mínima de 100 unitats per producte, amb l’opció d’escollir entre el format LP (Long Play, de llarga duració) o single (versió més reduïda, que sol tenir d’una a tres cançons). Al final, el preu del disc varia en funció de la quantitat que s’editen, ja que a part del PVC i el cost energètic, cal afegir les despeses que suposen el procés de tall i galvanitzat, així com les relacionades amb la part gràfica.
En qualsevol cas, la possibilitat que els clients puguin obtenir una tirada petita facilita l’accés a la fabricació de discos i, alhora, que reforcin la xarxa entre els col·lectius, petits segells, artistes i públic. Un objectiu que Krakatoa ha tingut present des dels inicis, conscient que és la forma de cuidar i promoure aquest teixit cultural de base, divers i de dimensions més reduïdes.
Les comandes que rep Krakatoa son sobretot de grups de punk, música negra i hip-hop. “També electrònica en les seves diferents variants, des del Drum&Bass a la mákina, passant pel house, minimal o noise”, matisa Fayos, que cita Zoo, Dr.Calypso o Reggae per Xics entre les bandes més conegudes per les quals han fabricat vinils. També Bandits, on cinc dels seus membres treballen a la fàbrica, que a banda de participar en la creació de la partitura, també han pogut seguir tot el procés d’elaboració.
Aquesta feina, cuidada al detall, ha permès a l’empresa anar creixent, si bé confessen que l’objectiu primordial no és multiplicar la producció, sinó mantenir la base de clients. “Si algun dia es donen les circumstàncies, aleshores sí: comprarem una altra màquina, però intentem no endeutar-nos més del compte, ja que la finalitat és ser una empresa sòlida i, en la mesura del possible, ampliar les hores als treballadors que volen fer jornada completa”, apunta Ernest Favos, per qui la idea última és comptar amb els recursos per fer front a possibles imprevistos: “i és que només que se’t trenqui una caldera, has de desembutxacar 30.000 €”.
Guanyar múscul financer i tenir la capacitat d’afrontar qualsevol imprevist és, doncs, el camí amb què Krakatoa Records SL ha anat arrelant, esdevenint pels segells i grups de petit i mitjà format una finestra de confiança amb què difondre els seus treballs i creacions musicals.
El vinil va aparèixer a finals dels anys 40 als Estats Units, però amb l’aparició del casset a les acaballes dels 70, el seu ús va començar a minvar, fins a gairebé esfumar-se als anys 80 en benefici del CD. Avui dia, en canvi, el CD ha anat decaient davant la música en streaming, mentre el vinil ha tornat a les prestatgeries. Prova d’això és que, cada cop són més els grups que, quan treuen un nou treball, no dubten a fer una edició en aquest format. Així ho confirma Promusicae (l’associació majoritària de Productors de Música d’Espanya), segons la qual la venda de vinils va incrementar-se un 11,9% el primer semestre de 2024 en comparació amb el mateix període del 2023, arribant a un total de 16.179 discos venuts.
Aquest increment no sols prové del públic que sempre ha apostat per aquest format. En un recent informe, l’empresa Luminate afirma que els joves dels Estats Units de la generació Z - els nascuts a partir del 1995- son avui un 27% més propensos a comprar vinils que no pas la resta de grups d’edat, la qual cosa ve determinada per la seva tendència a tenir el vinil com a record i, alhora, poder d’escoltar música d’una manera més pausada i atenta, com així ho exigeix un format on cal estar pendent de l’agulla i de girar el disc.
No obstant l’eclosió del vinil, Krakatoa ha observat que els darrers mesos hi ha un retrocés del sector a escala mundial, amb una lleugera davallada de la demanda: “Això pot ser un maldecap per algunes fàbriques grans, que en el moment àlgid, van decidir comprar nova maquinària per produir més vinils”, explica Ernest Favos. Fet i fet, les grans discogràfiques han llançat nombrosos supervendes, per acabar acumulant un estoc que, arran de la Covid i la guerra d’Ucraïna, s’ha vist encarit, cosa que les obliga a redimensionar la producció per tornar a ser sostenibles
