Enfront de la discriminació sistemàtica en l’accés a l’habitatge i al treball, diverses emprenedories llatinoamericanes de la comunitat LGBT han assumit el cooperativisme com a model per a l’apoderament i la lluita pels seus drets fonamentals.
No és casual que, a l’Amèrica del Sud, dues de les cooperatives LGBT pioneres corresponguin a l’àmbit de l’habitatge: la Cooperativa de Viviendas 28 de junio, de l’Uruguai, i la Cooperativa de Vivienda Xochiquetzalli, de Mèxic. Només una altra de les pioneres, la Cooperativa Estilo Diversa, de l’Argentina, neix davant la discriminació que el moviment pateix a l’hora d’accedir al mercat de treball.
Sigui en un àmbit o altre, però, l’alt organisme internacional assenyala que el cooperativisme s’està convertint en el mitjà a través dels quals els col·lectius més vulnerables -i la comunitat LGBT a Amèrica del Sud sobresurt entre la resta- poden afrontar les penúries que pateixen i fer que la societat prengui consciència dels perjudicis a què es veuen sotmesos.
Un recent informe del Consell de Drets Humans de l’ONU ha dictaminat que, si en algun àmbit les persones LGBT s’enfronten a una major discriminació, aquest és l’habitatge. Un fet que colpeja especialment els qui, per la seva situació econòmica, es veuen obligats a buscar un alberg o refugi on allotjar-se. “Pels qui no tenen llar, l’exclusió, la criminalització i l’estigma encara més greu”, indica l’informe.
Aquesta terrible realitat va motivar que l’any 2019 un grup de persones de la comunitat LGBT s’organitzés i fundés a Mèxic la Cooperativa de Vivienda Xochiquetzalli (en la mitologia mexicana, deessa de la bellesa, les flors, l’amor, el plaer amorós i les arts), enfocada a situar i facilitar habitatges dignes per als membres de la seva comunitat. “Som una unitat que ens cuidem, perquè la majoria de nosaltres estem soles i no comptem amb la família per tenir un espai digne”, indica Nayeli Estrada, membre de Xochiquetzalli.
En la mateixa línia, el president de la cooperativa, Octavio Mandujano, apunta que la discriminació i les dificultats en què es troba el col·lectiu no sols afecta els qui tenen més edat. “Sovint comença a la primera llar, quan som expulsades per la família, d’aquí que, més que una plataforma dedicada a buscar un allotjament, la cooperativa la concebem com un espai en el qual ens sentim segures”. Per a Mandujano, el sentiment de pertinença i seguretat col·lectiva són fonamentals en la idiosincràsia de Xochiquetzalli, perquè fa que les persones integrants vegin que “aquest és el lloc on ningú el discriminarà ni el violentarà, sinó que es tracta d’una família que l’aixopluga i li proporciona benestar”.
No obstant això, l’activista mexicà considera que la situació del moviment LGTB continua sent molt precària a tot el país. Tant és així que, segons dades oficials, la mitjana de vida d’una dona trans a Mèxic no supera els 35 anys edat. “És molt preocupant aquesta dada, ja que demostra el nivell de vulnerabilitat a la qual ens veiem sotmeses”, raó per la qual reivindica la necessitat que moviment se centri, sobretot i, en primer lloc, a facilitar un sostre a les persones: “I és que una llar és l’espai de resguard, on cadascú pot ser ell mateix”.
Ara com ara, un dels objectius de Xochiquetzalli és adquirir edificis sostenibles i lliures de violència que puguin acollir persones del moviment, a través del qual vagin refent les seves vides i, a partir d’aquí, s’incorporin al mercat del treball i es facin visibles amb peu d’igualtat a la resta de població. De moment, l’única experiència d’un habitatge destinat al moviment és la que va impulsar la cooperativa uruguaiana 28 de junio.
A l’Uruguai, país capdavanter en la lluita pels drets de la comunitat LGBT, la Cooperativa de Viviendas 28 de junio esdevé un referent per la majoria de la població. Amb vint anys a l’esquena, el projecte nascut a Montevideo i que adopta el nom de la primera marxa de l’orgull gai celebrada a l’Uruguai, és coneguda per haver empoderat i impulsat nombroses lluites veïnals.
Situat a Ciudad Vieja, un dels 62 barris oficials de la capital del país, 28 de junio va ser fundada en un context en què l’“homolesboransfobia” dificultava l’accés a l’habitatge. “Els treballs es van fer en tres anys, durant els quals cada nucli familiar va treballar entre 25 i 27 hores setmanals, mentre com a entitat vam recaptar fons perquè l’entorn fos més habitable”, comenta Lorda Olivera, militant de la cooperativa.
Així és com va començar el projecte, que no sense dificultats, va poder tirar endavant la construcció d’un habitatge per al moviment LGTB. “El més complicat va ser cobrir les despeses que havíem d’afrontar en la compra de materials, fins al punt que va demanar un crèdit per contractar maquinària”, assenyala Olivera. Avui, però, l’edifici va esdevenir una realitat: després de tots els entrebancs i, amb l’ajuda de militants de la cooperativa, l’any 2021 va obrir les portes per encabir 23 unitats familiars, que en total es reparteixen 13 apartaments organitzats en 4 pisos.
Ha sigut, gràcies a l’habitatge, que 28 de junio ha esdevingut un emblema a Ciudad Vieja, que tot i ser un barri on la violència masclista és ben palesa, ha vist en la cooperativa un espai compromès amb la justícia i la igualtat social. “Que els veïns es trobin cada dia una bandera gegant que proclama la diversitat, l’antiracisme i la memòria dels desapareguts, ha generat un gran efecte i simpatia cap a la cooperativa”, exposa Valentina Báez, una altra de les sòcies.
Fet i fet, la cooperativa no sols es limita a reivindicar els drets de la comunitat LGBT. Segons els seus activistes, té una vocació política que es manifesta en un calendari d’iniciatives que inclouen des de debats, cinema-fòrums i diverses interaccions amb el teixit associatiu i cultural del barri. “Representa un motor cultural que transfereix a la resta d’entitats la necessitat d’activar processos de construcció col·lectiva”, indica el conegut activista uruguaià Diego Sempol.
Segons Sempol, catedràtic de Ciències Socials, 28 de junio és el testimoni d’aquella “militància polititzada” que ens fa “reflexionar sobre el sistema de cures, especialment quan aquestes persones transiten cap a la vellesa”, consistuint així un “desafiament al sistema, perquè moltes vegades les velleses estan pensades des d’una perspectiva cisheteronormativa”.
Amb tot, la cooperativa no deixa de ser un esgraó més en una cursa de llarg recorregut. Tot plegat en un país com l’Uruguai, que si bé és pioner en l’adopció de lleis que reconeixen el dret dels homosexuals a adoptar i que té una norma específica de suport a les persones trans, continua dificultant l’accés a l’habitatge a persones d’edat avançada del col·lectiu LGTB.
Fundada el 2010, la Cooperativa Estilo Diversa, dedicada al disseny i a la confecció de peces tèxtils, va ser declarada l’any 2015 entitat “d’interès social” pel govern de Buenos Aires. Un reconeixement en què la institució de la ciutat autònoma va reconèixer la seva tasca d’inclusió i visibilització dels drets laborals de les persones LGBT.
Cal recordar que, en l’àmbit de l’emprenedoria, la inclusió laboral i social de gais, lesbianes, bisexuals, transvestits, transsexuals i transgèneres encara no està plenament garantida a l’Argentina, en particular a determinats sectors productius. “Formem part d’un núvol marginal on també trobem les persones negres i les dones”, explica Kalym Soria, integrant d’Estilo Diversa.
Per a Soria, malgrat que Ley de Identidad de Género de 2012, va trencar amb alguns topalls, el moviment LGTB encara ha de superar molts obstacles amb vista a accedir a una feina digna. “El sistema laboral manté una lògica estructural de discriminació negativa”, afegeix la secretària de la Federación Argentina de Lesbianas, Gais, Bisexuales i Trans (FALGBT). Kalym Soria explica que, especialment en la fase preocupacional, els inconvenients son notables per les persones trans, que “es troben empresaris i caps d’estudis hereus d’una mentalitat discriminatòria”, sosté.
Precisament per aquest motiu, la Cooperativa Estilo Diversa s’ha plantejat una estratègia encaminada a la “contenció”, amb el propòsit que les persones LGTB vagi assolint petites victòries fins a veure normalitzada la seva situació en el mercat de treball.
De moment, els darrers reconeixements confirmen que aquest és el millor camí i, alhora, una font d’inspiració per a altres plataformes d’un moviment que, tot i la discriminació atàvica, va trobant vies per guanyar els seus drets en el conjunt d’Amèrica del Sud.
