Retrats de noves esperances a Xile

Patricio Guzmán és un històric del cinema polític que va relatar ‘in situ’ l’efímer mandat de Salvador Allende amb obres com La batalla de Chile. Instal·lat a França des de fa dècades, el realitzador ha tornat a Xile per acostar-se a l’esclat social que va capgirar l’escenari polític l’any 2019 i per filmar una canalització institucional en forma de procés constituent i d’accés a la presidència del polític Gabriel Boric. El mateix Guzmán, narrador en off de la pel·lícula, assumeix una crítica possible: no es trobava en el país quan va saltar l’espurna del descontentament social, però ha fet igualment un retrat del procés en marxa.

El Xile que retrata Guzmán és un Xile femení. Excepte un extracte del discurs de victòria de Boric, i de les consideracions que ofereix el cineasta, les veus són de dones: activistes juvenils i indigenistes, una fotògrafa que va perdre la visió d’un ull a causa de munició policial, una periodista, una novel·lista o una politòloga. No comparteixen totes les idees, però en elles sí que emergeix la mateixa desconfiança vers la política institucional i la seva elitització, l’exigència de dignitat per a qualsevol ciutadà, sigui quin sigui el seu poder adquisitiu i el desig de derogar la Constitució emanada de la brutal repressió pinochetista.

Estèticament, Mi país imaginario és una peça elegant. Guzmán barreja diferents recursos (filmació de declaracions de les convidades, ús de material d’arxiu i de fotografies, filmació aèria de mobilitzacions mitjançant l’ús de drons) sense estridències. La seva veu ens situa davant d’una obra madura, filmada per un realitzador octogenari que ha esdevingut dipositari de la memòria ‘allendista’. Potser no ens regala reflexions sorprenents, ni els atractius monòlegs amb què el realitzador Werner Herzog ha curullat documentals com Grizzly man, però dota el relat d’un to pausat que puntua de manera peculiar l’agitació del carrer, les imatges d’esperança, de conflicte i de brutalitat policial.

El desenllaç de Mi país imaginario es fixa en un punt de la història que es retrata com a feliç, encara que no escenifiqui un punt final de conclusió, sinó un punt seguit marcat per les expectatives vers el procés constituent. Després de la conclusió del film, la realitat va enviar un missatge d’advertència: la derrota en referèndum d’una nova carta magna. Aquest Guzman que sembla alimentar-se de l’esperança del carrer entre dubtes i precaucions, sempre condicionat pel record traumàtic de la dictadura militar, hauria trobat que la seva cautela estava fonamentada.

L’actualitat ens porta a resignificar el principi del film, on Guzmán explica que va conèixer l’il·lustre director Chris Marker (La jetée). En una carta, Marker va donar-li un consell: “Quan vols filmar un foc, has de ser on es produirà abans que aparegui la primera flama”. L’anècdota il·lustra els dubtes del realitzador a l’hora de documentar un esclat popular els inicis del qual havia viscut des de l’estranger.

Després de la derrota del referèndum constitucional, les paraules del francès poden il·lustrar la fugacitat dels processos de transformació social. Un altre veterà de l’audiovisual polític, Robert Guédiguian (Las nieves del Kilimanjaro), declarava fa uns mesos al periodista Daniel Mantilla que “els moments revolucionaris s’han de prendre tal com són, conservant l’exaltació i l’alegria que duen aquests instants puntuals”. Potser en el futur Patricio Guzmán relatarà si Xile ha preservat l’alegria o ha caigut en el desencís.