El diagnòstic elaborat per Metges del Món i l’Assemblea de Cooperació per la Pau recomana que les dones i les identitats dissidents ocupin llocs destacats per evitar perpetuar el biaix masclista de les creacions.
El món audiovisual juga un paper fonamental en la construcció de l’imaginari col·lectiu sobre les dones cis i trans, ja que afecta la construcció de les seves identitats. Ara com ara, la principal conclusió és que la majoria de trames continuen sent masclistes, patriarcals i racistes.
Justament per revertir aquesta situació ha nascut el projecte ‘Enfoquem en púrpura, per una mirada feminista al món audiovisual’, impulsat per Metges del Món i l’Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP), la qual ha completat dos anys de feina: un diagnòstic (detecció de casos, que ja s’ha fet), formació a escoles i agències de publicitat, webinars (s’han fet sis dels dotze programats) i el concurs Femifilms.
Quant al paper de la dona en les produccions audiovisuals, existeixen diversos estudis quantitatius. Un d’ells és el de l’ODA (Observatorio de la Diversidad en los Medios Audiovisuales), presentat l’any 2019, en el qual s’assenyala que la presència de les dones en el conjunt de pel·lícules i sèries espanyoles és del 42%, mentre que els homes equival al 58%. “El que ignorem és com estan representades i si realment estan estereotipades”, puntualitza Eva Carballo, membre de la consultora Pura Quiteria, autora de l’estudi ‘Enfoquem en púrpura’.
A diferència d’altres estudis, el diagnòstic de Metges del Món i l’Assemblea de Cooperació per la Pau ha analitzat el món audiovisual a través de tallers participatius i de manera interseccional; és a dir, tenint en compte les diferents formes de discriminació i no només la del gènere. També inclou les qüestions d’ètnia, raça, classe social, discapacitat, orientació sexual i edat.
L’informe s’ha fixat concretament en sis sèries, cinc anuncis i quatre pel·lícules. Els grups de discussió, que van tenir lloc el setembre i l’octubre passats, van comptar amb entitats com Mujeres Unidas Entre Tierras (MUET), AfroFemKoop i Teleduca i un panell d’expertes, entre les quals Pamela Palenciano, Júlia Abelló, Ian de la Rosa, Translocura, Iki Yos i Celia Montoya.
Les sèries que es van seleccionar, com Les de l’hoquei o La que se avecina, havien de compartir els següents requisits: ser les més vistes, que hi hagués representació trans, que fossin produccions de referència en la societat catalana i que tractessin diferents gèneres i temàtiques. La mostra audiovisual es va dividir en vuit categories per analitzar-les: la representació dels cossos, la maternitat, les dones trans i les racialitzades, tot advertint que aquests dos últims casos tenen categories pròpies perquè les desigualtats que les travessen són diferents respecte a les dones blanques cis, d’aquí que “les hem analitzat des d’un prisma propi, ja que l’objectiu és la visibilització i no pas la segregació”, apunta Carballo.
Per a les autores de l’estudi, la representació davant de les pantalles és tan important com qui hi ha darrere les càmeres. Així, per exemple, La casa de papel té el mateix nombre d’homes i dones en el repartiment principal, però no hi ha cap dona a la direcció; “només dues a la producció i quatre a fotografia”, destaca Carballo. Un fet que, segons la consultora, demostra que “la història l’expliquen els homes blancs i heterosexuals, no pas des d’altres mirades”.
A més a més, afegeix Carballo, “els personatges es presenten com a dones poderoses, però les dues integrants de la banda, Lisboa i Estocolm, en formen part perquè han deixat la seva vida”, per tot seguit concloure: “totes les dones menys Tòquio, que és la més sexualitzada, fins i al punt que la comparen amb un cotxe Maserati, estan relacionades amb la maternitat”. Una maternitat que es presenta com el seu punt dèbil: “Lisboa gairebé ven la seva banda perquè l’amenacen amb la seva filla i Nairobi la disparen perquè flaqueja en veure el fill”.
Una de les sèries que presenta novetats més positives és Les de l’Hoquei, on “les amigues tenen relacions sanes, amb sororitat”, comenta Eva Carballo. En canvi, l’estudi destaca que totes les noies que hi apareixen “tenen la mateixa alçada, cap d’elles és grossa, ni molt alta i totes són blanques”.
En general, la majoria de cossos que exhibeixen les sèries són normatius i joves, mentre que les dones de més de 60 anys estan infrarepresentades. Només hi ha espai per a dos tipus de models de dones grans: l’àvia perfecta o la boja, que la presenten despentinada (aquí, els cossos no normatius són secundaris). És el cas, per exemple, de Raluca a La que se avecina, una dona migrant i exprostituta, que “sempre va vestida amb roba ajustada per marcar que és grassa, però sense escot ni faldilles curtes, no sexualitzen el cos sinó que el ridiculitzen”, indica l’autora d‘Enfoquem en púrpura’.
Pel que fa a les dones trans i racialitzades, la majoria desenvolupen papers secundaris i no tenen narratives d’entorns quotidians propis. “En el panell d’expertes, una activista gitana ens va explicar que només li donaven papers relacionats amb la delinqüència i que, fins i tot, a un càsting li havien demanat que forcés l’accent perquè semblés més gitana”, explica Carballo.
Una de les persones que va col·laborar en el procés de participació és agent de salut a Metges del Món i dona trans, Duviela Agredo: “Actualment, es representen altres formes de sexualitat i diversitat de rols i gèneres. Això és així perquè la pel·lícula ha de complir unes quotes, però aquesta imatge de les dones transsexuals està hipersexualitzada i estereotipada. No es mostra la diversitat de la transsexualitat”, denúncia.
‘Enfoquem en púrpura’ s’atura en el terme del passing, que es dona quan les dones trans miren de semblar-se a les cis com a estratègia per lluitar contra la transfòbia. En aquest sentit, Agredo critica que a una persona que tingui passing se li obrin quotes. “Aquesta necessitat grinyola i, el que és pitjor: són els referents que estan construint per a les noves generacions”, afirma. Així s’observa en el personatge transsexual de la Manila a La casa de papel, que ni tan sols l’interpreta una trans, sinó una cis.
Per a les consultores de l’estudi, maluradament les sèries i pel·lícules posen l’èmfasi “en la transsexualitat com si fos una transició lineal, alhora que reafirmen la part quirúrgica, en lloc de mostrar-la que pot ser reversible i es pot retrocedir”, recorda Agredo, que afegeix: “totes les persones som performatives i transitem, no només les trans, de manera que cal permetre a l’individu que experimenti i trobi la seva identitat sense que el jutgin”, conclou.
També en la publicitat, on les dones aclaparen els anuncis de cosmètica, moda i aquells vinculats a l’àmbit privat de la llar, els estereotips estan més presents que a les sèries o el cinema. Així ho denuncia Eva Carballo, per qui, en ser un àmbit on l’objectiu és vendre, l’anàlisi és diferent perquè no hi ha històries complexes i només duren 30 segons. “Però justament el fet que la publicitat segmenti per públics objectius ja contribueix a reproduir els estereotips, perquè separen les persones per categories”, assenyala la consultora.
Carballo i Agredo expliquen que la intenció del diagnòstic és traslladar a totes les persones, sigui el professorat, l’alumnat com els professionals del món audiovisual, que poden fer un canvi, raó per la qual també ha elaborat un espot per fer-ne difusió i dues Ulleres 5D que permeten a qui ho desitgi analitzar críticament la publicitat, la televisió i el cinema. “Preguntem si els creadors són dones, trans o racialitzades perquè, d’aquesta manera, la gent hagi de buscar qui són”, explica Carballo, per la qual “qualsevol persona que no s’hagi llegit ‘Enfoquem en púrpura’ o no sigui especialitzada hauria de fer aquesta anàlisi i reflexionar”.
