La violència alliberadora i els seus impactes

El psiquiatre i filòsof Frantz Fanon va signar un dels clàssics dels processos de descolonització posteriors a la II Guerra Mundial: Els condemnats de la terra. L’autor va aprofitar la seva proximitat amb la revolució algeriana per desenvolupar una mena de psicologia del colonialisme que ja havia treballat a Piel negra, máscaras blancas, en què defensa la legitimitat de la lluita armada dels pobles colonitzats.

Mitjançant una prosa esmolada que penetra en les mentalitats dels subjugats i subjugadors, Fanon es va proposar fer caure algunes màscares de la civilització occidental, com ara el seu fals universalisme i un igualitarisme amb mil asteriscos i exclusions (explícites o implícites). 

L’autor empra les eines retòriques de l’època: una prosa revolucionària amb vocació internacionalista que parteix del marxisme i que critica, amb certa contundència, la ideologia burgesa. A banda de glossar els grups humans i analitzar-ne els discursos, Fanon escriu sobre les explotacions econòmiques i els monstres polítics nascuts d’aquelles descolonitzacions verticals i basades en hiperlideratges, tant a l’Àfrica com a l’Amèrica del Sud. La seva proposta, gens sorprenent, és la politització general i la presa compartida de decisions, conscient que aixecar ponts entre sectors que mantenen litigis racials no sempre és fàcil.

Els condemnats de la terra s’expandeix quan Fanon descriu casos de trastorns mentals que dimensionen les cicatrius de la confrontació armada, la repressió i les tortures... Més que idealitzar la revolució, doncs, opta per dimensionar les ferides que ha causat el domini colonial, un genocidi no sagnant que, segons diu, “representa l’exclusió de mil cinc-cents milions d’homes”.

L’epíleg, escrit per la historiadora Karo Moret-Miranda, converteix la seva obra en un llibre-debat, en què Fanon problematitza la seva filosofia política des de la seva pràctica mèdica mentre Moret-Miranda aporta una nova perspectiva que el lector pot treballar.