Una mirada matisada del Brèxit

L’escriptor Anthony Cartwright escenifica a La bretxa les múltiples ferides de la societat britànica a una novel·la breu, carregada de denotacions i connotacions.

Una documentalista arriba a Dudley, un antic feu industrial -i lloc de naixement de l’autor del llibre- per examinar el pensament dels brexiters. Els discursos de Grace repassen l’encaix formal i informal del Regne Unit dins d’allò que se sol anomenar “comunitat internacional”, però també la nostàlgia obrera i els ressentiments de classe. 

La reportera troba un interlocutor en Cairo, un antic boxejador que malviu amb feines precàries. Els protagonistes encarnen els encaixos i desencaixos entre l'esquerra intel·lectualitzada i uns treballadors que s’identifiquen amb l’imaginari del proletariat previ a la gran globalització.

En un moment de la novel·la, ell rebutja el sentimentalisme del debat polític: els treballadors senten que, arran de la terciarització de l’economia, han perdut la batalla. “No se t’acut que podries equivocar-te?”, qüestiona Cairo a Grace. La pregunta sembla dissenyada per resumir algunes de les frustracions que travessen l’obra, que també incorpora algun dard contra l’UKIP i contra els jocs mediàtics entorn el referèndum de permanència a la Unió Europea.

La concisió de l’obra no impedeix que també hi surtin passatges evocadors. I Cartwright els conjuga una certa complexitat: s’esforça per què Cairo no esdevingui un personatge tòpic, defuig l’emissió d’una tesi simplificadora, alhora que amenitza el camí narratiu amb una estructura en dos temps cronològics que salpebra la lectura amb un joc d’anticipacions.

L’acostament entre els dos protagonistes pot llegir-se com una porta oberta a la comprensió mútua mentre projecta un missatge incòmode. Aquell missatge que suposaria assumir la conflictivitat de la vida política en un context de desigualtats: no ens podem trobar tots a una mateixa trinxera ni tenim una unitat primigènia a recuperar perquè, senzillament, mai no ha existit.