Obrim aquest Nexe amb un inspirador article de Jordi Boixader, que explora la relació entre paisatge i economia social i solidària (ESS). L’autor repassa els sistemes de gestió del paisatge des de l’ESS: la gestió del patrimoni públic d’àmbit comunitari o ciutadà, el patrimoni cooperatiu, els acords voluntaris entre propietaris de terrenys o edificis privats amb les entitats ciutadanes, i els sistemes econòmics cooperatius amb especialitzacions de sensibilitat paisatgística. Segons Boixader, l’ESS i el desenvolupament local a Catalunya necessiten una altra cultura del territori i un nou govern de l’urbanisme si volen plantejar transformacions significatives de l’economia.
Un dels grans reptes que ha d’afrontar l’economia social i solidària (ESS) a Catalunya és la seva territorialització. Qualsevol alternativa que es formuli amb visió de futur a casa nostra ha de poder qüestionar el paper del sòl com a recurs econòmic principal de la metròpoli contemporània, que es manifesta en la urbanització de més i més hectàrees, la inversió pública en infraestructures o l’acumulació de riquesa en forma de propietats immobiliàries financeritzades. En un moment que l’ESS elabora plans per al futur i cerca eixamplar les escales, dibuixar una estratègia territorial es converteix en una necessitat.
En relació amb les capacitats de plantejar alternatives, els moviments ecologista, de defensa del territori, veïnal, de construcció de sobiranies, de reivindicació de la memòria, etc. Mostren una forta vitalitat, i en aliança amb l’economia social i solidària estan en condicions de fer viables projectes estructuradors que tinguin, als territoris concrets, un efecte demostratiu. El desenvolupament cultural local la zona d’Stokes Croft de Bristol, el paisatge patrimonial del Priorat o l’economia cooperativa vinculada a les artesanies i l’alimentació de l’Emília-Romanya són exemples inspiradors.
Aquests casos mostren que la relació entre paisatge i ESS és “comunalitzadora” perquè activa la participació, localitza l’economia i genera un espai compartit que es projecta al conjunt de la societat en la mesura que intenta donar resposta a grans qüestions de futur com la noció d’espai públic, la valorització del patrimoni, el despoblament, la relació entre ciutat i camp, etc. En una idea, les iniciatives d’ESS augmenten la capacitat col·lectiva del paisatge. Amb aquestes coordenades, sembla que un dels enfocaments més oportuns per plantejar una visió espacial de l’ESS per als propers anys és explorar el potencial del paisatge entès com a bé comú, que deixa de ser transformat com una mercaderia per passar a ser un espai de transformació, anant més enllà dels imaginaris tradicionals, provinents del modernisme i el noucentisme, i de les tendències contemporànies d’urbanalització.
L’article explica, en primer lloc, les diverses estratègies a través de les quals el paisatge s’ha anat dotant de contingut econòmic a Catalunya. A partir d’aquí, es presenta la noció de paisatges comuns que, com es veurà, fa referència tant a un caràcter compartit com a unes tipologies de territori vinculades a la vida quotidiana de la gent i els patrimonis ordinaris. Un recull de casos il·lustra les principals formes internacional de gestió col·lectiva del paisatge. Al llarg el text s’exemplifica que una part significativa dels sectors que podem considerar estratègics per a l’ESS tenen també una sensibilitat paisatgística elevada.
Paisatge i economia del territori a Catalunya
Sovint es diu que el paisatge és el rostre del territori i, a la vegada, la mirada que hi fem. Així, la idea de paisatge va més enllà de l’aspecte material que resulta d’una relació del treball humà amb la natura per apel·lar a la percepció, fins i tot en termes més amplis, a la vivència dels llocs a través dels sentits, les emocions, el pòsit cultural...
En aquest apartat ens interroguem per la relació del paisatge amb les activitats econòmiques. Val a dir que no ens referim a la terra (com a factor de producció) ni al sòl (com a concepte jurídic), sinó que ens centrem en la influència de les impressions, les sensacions i, en definitiva, la part més intangible del territori en les pràctiques econòmiques. La figura 1 reflecteix l’evolució del paisatge en els models de desenvolupament. Principalment, el paisatge ha estat un element de suport a l’atracció d’activitat. El turisme cerca entorns excepcionals com a lloc de destí mentre que la construcció, seguint el que Mario Gaviria (1971) va anomenar ideologia clorofil·la, explota els imaginaris verds. Aquests sectors que en un primer moment van servir de palanca per respondre als “retards” dels territoris han tendit a fusionar-se entre ells i amb el sector financer, creant un mecanisme per acumular riquesa que transforma, cada dècada, grans quantitats de sòl.
A mesura que la globalització comporta una pressió homogeneïtzadora, les singularitats guanyen importància. En aquest context, d’una manera progressiva, els paisatges de referència de caràcter rural (pastures de muntanya, masies, etc.) o urbà (carrers amb concentracions patrimonials, nuclis petits envoltats de mosaics agroforestals...) esdevenen un recurs que afegeix valor als productes i establiments locals, sobretot per a les activitats agroalimentàries, comercials i creatives.
Més recentment, la preocupació per la sostenibilitat i la participació de les comunitats en els processos de desenvolupament enforteixen la visió del paisatge com a bé comú. La força creixent de l’economia social i solidària i la cerca de models circulars de producció i consum generen una narrativa renovada per als espais ordinaris: franges perifèriques reviuen com a hortes socials, antigues naus industrials es reconverteixen en espais de fabricació cooperativa, els boscos de zones mineres esdevenen nous paisatges energètics... Així, a l’hora de satisfer necessitats, el mateix paisatge és una invitació per hibridar espais, sectors, habilitats i coneixements.
El balanç d’aquestes tendències és contradictori i difícil d’aprehendre per la velocitat a la qual es transforma el territori, però sota el ciment i les platges el paisatge va eixamplant els seus continguts i guanya rellevància com a espai públic col·lectiu. Sennett (2019) sosté que, en processos d’innovació, la forma freqüentment precedeix la funció, de manera que el paisatge podria ser un element per cercar noves relacions de l’economia amb la democràcia i el lloc, un catalitzador d’energies col·lectives.
Paisatges comuns: més enllà de la banalització i la conservació
Però què significa concebre el paisatge com un bé comú? Per explicar- ho combinarem alguns elements d’índole conceptual amb la realitat actual de Catalunya. En primer lloc, el paisatge és un bé compartit que satisfà necessitats col·lectivament. Les mirades que se centren exclusivament en l’individu o que atribueixen de manera errònia un dret edificatori a la propietat obliden, d’una banda, que és un recurs creat per la població al llarg del temps i, de l’altra, que tenim una percepció intersubjectiva del paisatge. Per a Marina Garcés (2015) el paisatge uneix singular i plural de la mateixa manera que Jordi Garcia (2018) diu que el comú és d’una i de totes.
El paisatge és un espai de participació política. La lluita pels imaginaris, els “salvem” i els “som” que es compten per desenes a la nostra geografia, els valors col·lectius dels espais gestionats des de l’economia social i solidària o, ja en termes jurídics, el Conveni Europeu del Paisatge (2000) així ho mostren. El paisatge és, doncs i en segon lloc, un projecte local. És l’objecte que resulta de la interacció d’una comunitat humana en un indret i, a la vegada, el subjecte, un espai de presència, de representacions i de protagonismes en comú.
Polanyi (1957) afirma que organitzar la societat a fi que satisfaci les necessitats del mercat immobiliari és una part vital de la concepció utòpica d’una economia de mercat. I malgrat l’edificació galopant, el sentit del lloc, que l’economista nascut a Viena reconeix en el paisatge i les estacions, persisteix. Això ens condueix al tercer nivell del paisatge com a comú que té a veure amb com es gestiona.
El mercat i les decisions individuals han conduït a una dinàmica de privatització del paisatge, visible en la colonització de planes i valls senceres amb xalets i adossats, infraestructures per al cotxe, ports esportius, camps de golf, cartells publicitaris, hotels que envaeixen les referències visuals, gratacels que conquereixen els horitzons com a ensenyes empresarials, grans contenidors comercials, etc. En l’altre extrem, la protecció pública s’ha centrat a conservar els espais més emblemàtics, a la manera de maragdes verdes, però no tot pot ser protegit.
La gestió col·lectiva situa l’ús social, amb tota la seva diversitat de funcions, per davant del benefici privat. Les pràctiques d’ESS obren el govern del paisatge, augmenten la seva capacitat pública i ho fan amb una diversitat de normes que reconeixen el valor social de la cooperació, des de les més informals arrelades en el temps a les cada vegades més freqüents cartes, plans, programes, acords, etc., val a dir que àmpliament assajats a molts llocs del món. L’interessant serà veure, durant els propers anys, com a través de diferents processos de “comunalització” es passa d’aquest tractament peça a peça a la xarxa d’espais catalana.
La quarta i última idea del paisatge com a comú és més tipològica. Enllaçant amb el punt anterior, l’acció en el paisatge de l’ESS no es dirigeix als espais que podem anomenar únics (en el sentit d’irrepetibles) o d’excel·lència (pels seus valors excepcionals), sinó que preferentment incideix sobre les condicions tangibles que defineixen l’experiència diària de bona part de la població. Uns entorns que es transformaran inevitablement, ordinaris però sorprenentment rics com a teixits de vida (experiències, significats, memòries, etc.) i, per tant, amb potencial per refer els imaginaris de la comunitat i crear institucionalitat. Amb aquest enfocament se subratlla que, a diferència del que succeeix amb altres estratègies de procomú, l’exclusió no hi és possible ni desitjable.
En definitiva, malgrat que fins ara ha quedat relegat a un segon pla en el debat sobre els comuns, el paisatge també hauria de formar-ne part perquè és un comú gairebé podríem dir que evident quan ens hi aturem, encara que esmunyedís per la seva contínua condició dual: és a la vegada natural i cultural; objecte i subjecte; raó i emoció.
Sistemes de gestió col·lectiva per a uns paisatges transformadors
Arribats a aquest punt, és el moment d’explorar les característiques dels paisatges gestionats per l’ESS. Per fer-ho, s’exposarà una bateria de casos destacats sota un esquema interpretatiu que integra una capa territorial de caràcter tangible amb diferents sistemes de gestió i els diferents sectors econòmics en la seva relació amb el paisatge, tal com se sintetitza en la figura 2 (Al text, per motius d’extensió, es repassen només els supòsits més rellevants).
L’aigua és un dels elements que, al llarg de la història, més ha contribuït a generar la necessitat humana de cooperació, equitat i acció col· lectiva (Fairclough, 2016). Les comunitats de regants valencianes, els bisses (canals) de Törbel a Suïssa o el caràcter comunitari de la protecció dels pòlders holandesos així ho mostren, i han produït patrimonis d’indubtable caràcter i singularitat.
També en l’àmbit dels subministraments essencials, l’energia ha conduït a grans transformacions en el paisatge i, en vista que les renovables necessiten grans quantitats d’espai (per la seva baixa densitat de potència), caldrà resoldre el seu tractament territorial perquè en darrer terme totes les emissions surten d’un lloc. Així, al Berguedà una cooperativa forestal ha d’esdevenir una peça clau per convertir una antiga zona extractiva en un medi més circular, explotant la biomassa dels boscos d’utilitat pública.
Repensar l’espai públic és una pota imprescindible en el procés més ampli de dotar de capacitat col·lectiva el paisatge i el territori (Muñoz, 2017). El codisseny del conjunt gegantí de “Les tres illes” a Copenhaguen o la gestió col·lectiva d’un modest interstici al Passatge 56 de París s’aparten dels cànons habituals per augmentar els llindars d’autogestió i facilitar noves fonts de socialització amb la confluència d’experiències urbanes diverses.
A partir d’aquí es distingeixen tres supòsits: la gestió del patrimoni públic d’àmbit comunitari o ciutadà que exemplifica la biblioteca oberta de Magdeburg a Alemanya, construïda sobre la base d’una maqueta a escala real feta per la ciutadania i autogestionada pels residents. Un altre sistema és el mateix patrimoni cooperatiu (cellers, molins, etc.), sobretot en la seva relació amb el cooperativisme obert (Miró, 2018) i per tant combinant l’ús per al qual van ser concebuts amb una major irradiació al territori. Els fideïcomisos comunitaris dels EUA mostren fins a quin punt la implicació social forja paisatge. I encara hi ha una altra categoria molt rellevant en termes quantitatius: els acords voluntaris entre propietaris de terrenys o edificis privats amb les entitats ciutadanes.
Trobem aquí la Xarxa de Custòdia del Territori a Catalunya, les cooperatives de conservació dels paisatges americans, les cessions per a espais-test i un llarg etcètera.
La darrera agrupació ve constituïda per sistemes econòmics cooperatius amb especialitzacions de sensibilitat paisatgística. A l’Emilia-Romanya es produeix un reforçament mutu entre les dinàmiques de concentració en l’espai de sectors forts del cooperativisme com les artesanies i l’agroindústria (Alberani, 2019) amb els atributs històrics, estètics, etc. del territori. A Berlín les instandbesetzen (renovacions i ocupacions) van tenir un paper estructurador de les cultures alternatives i se situen a la base de la formació de barris creatius que arriben fins als nostres dies com a paisatges urbans d’indubtable valor productiu. En aquest punt es constata que el conjunt d’activitats vinculades a la interpretació del patrimoni, la creació cultural, el turisme responsable, la producció manual, la difusió digital i el comerç (des de les agrobotigues fins a les cooperatives de consum) són grans protagonistes de la vida i la identitat de ciutats i pobles, i estan en condicions de millorar la intercooperació a partir de l’arrelament als llocs.
Conclusions: refer els imaginaris
El paisatge com a bé comú es pot considerar no un actiu particular sinó una relació social inestable i mal·leable entre un grup social autodefinit i els aspectes de l’entorn social i físic considerats substancials per a la seva vida i pervivència (Harvey, 2012). L’ESS, en la seva pretensió d’esdevenir cada cop més completa, genera comunitats de pràctica que s’expressen en l’espai i conflueix amb altres fonts de creativitat per donar- li caràcter. Són iniciatives d’abast local, però que tenen un interès general un cop compreses les condicions de transferibilitat.
Si el paisatge cultural mostra la petjada del treball humà sobre el territori, el paisatge cooperatiu podria definir-se com aquell en què l’acció col·lectiva que hi ha donat forma, funció i significat és estructurada per l’ESS. Actualment a Catalunya és un patrimoni encara latent. Ara bé, la recuperació de la Unió de Cooperadors de Gavà simbolitza les possibilitats d’explorar de nou els imaginaris populars i socials que assajaren J. Torres Clavé i el GATPAC durant la Segona República, intentant anar més enllà de la muntanya del modernisme i la mediterraneïtat noucentista.
L’ESS i el desenvolupament local a Catalunya necessiten una altra cultura del territori i un nou govern de l’urbanisme si volen plantejar transformacions significatives de l’economia. La via del paisatge suma tres elements clau: primerament, l’energia ascendent i possibilitats d’aliances. En segon lloc, un necessari canvi d’escala, per saltar de l’espai cooperatiu o públic concebut aïlladament al nivell en què, com a societat, percebem els valors (ambientals, productius, socials, històrics...) del territori (Nogué, 2010). I, per últim, les possibilitats d’innovar en els instruments de gestió perquè afavoreixin els processos de comunalització: cartes del paisatge, sòls de protecció, objectius de qualitat paisatgística de les normes urbanístiques, criteris per generar espai públic, etc.
Bibliografia
- Alberani, A.; et al. (2019). Rapporto sulla Cooperazione. Edizione 2018-2019. Legacoop Emilia Romagna.
- Centro Studi, C. G. M. (1997). Imprenditori sociali. Secondo rapporto sulla cooperazione sociale in Italia. Turin, Edizioni Fondazione Giovanni Agnelli. The voluntary sector, job creation and social policy, 359.
- Fairclough, G. (2016). Al lloc adequat, en el moment adequat: l’aigua en els paisatges humans. A Nogué, J.; Puigbert, L; Bretcha, G. (eds). Paisatge, patrimoni i aigua. La memòria del territori. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya i ATLL, Concessionària de la Generalitat, SA.
- Garcés, M. (2016). El paisatge com a bé comú. Ara, 14 de març de 2015.
- Garcia, J. (2018). L’economia social i solidària en 100 paraules. Barcelona: Icaria.
- Gaviria, M. (1971). Campo, urbe y espacio del ocio. Madrid: Siglo XXI.
- Harvey, D. (2012). Rebel cities: From the right to the city to the urban revolution. New York: Verso books.
- Miró, I. (2018). Ciutats cooperatives. Esbossos d’una altra economia urbana. Barcelona: Icaria.
- Muñoz, F., 2017. De l’oportunitat dels espais públics al repte de l’espai col·lectiu. A Buhigas, M. (rel). BCN’42. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, Ajuntament de Barcelona i Cellnex.
- Nogué, J. (2010). Paisatge, territori i societat civil. València: Edicions 3 i 4.
- Polanyi, K. (2003). La gran transformación: los orígenespolíticos y económicos de nuestrotiempo. México: FCE, 1957.
- Sennett, R. (2019). Construir i habitar. Barcelona: Arcàdia.
