És possible, avui, planificar el desenvolupament econòmic de les nostres ciutats? Reté, l’àmbit local, alguna capacitat d’intervenció en el context d’hegemonia econòmica, cultural i tecnològica del capitalisme global? Estem a temps de fomentar, als territoris que habitem, un altre tipus de desenvolupament econòmic que doti de significat el terme de sobirania local?
Quines característiques ha de tenir un enfortiment socioeconòmic local transformador? A diferència de les economies d’enclavament, les activitats per potenciar en un territori han de vincular-se al conjunt dels actors socioeconòmics i sociopolítics locals, promoure que la cadena de valor sigui articulada pel conjunt de l’economia local i que els efectes positius de l’activitat romanguin al territori. A diferència del clúster, l’enfortiment socioeconòmic local no ha d’entendre la comunitat local i el territori com un recurs productiu, sinó com un subjecte actiu de desenvolupament que vol desplegar les seves capacitats econòmiques, socials, culturals i institucionals. I, finalment, a diferència del districte industrial, més que l’especialització, cal promoure en el territori la pluralitat socioeconòmica i productiva, facilitar un ecosistema d’activitat diversificada que atengui la satisfacció del conjunt de necessitats de les poblacions locals. De quines perspectives disposem per afavorir aquest enfortiment socioeconòmic local transformador, endogen, col·lectiu i plural?
En primer lloc, una visió crítica i alternativa del desenvolupament local. Qüestionant anteriors paradigmes de desenvolupament “des de dalt”, basats en mesures centralitzades, rígides i jerarquitzades, així com en grans inversions públiques en capital físic i infraestructures; però també constatant la crisi de models més “locals” però igualment restrictius (partenariats “públicoprivats” entre administració i empresariat capitalista), avui emergeix un tercer paradigma de desenvolupament local que posa en relleu les xarxes associatives i cooperatives locals, la participació social i la producció de béns i serveis de l’economia local.[1]
En aquesta visió, que denominem enfortiment socioeconòmic local, se cerca la implicació del conjunt d’agents socioeconòmics del territori (empreses, associacions, veïnat, treballadores, usuàries, consumidores, cuidadores) en els processos d’informació, consulta i decisió sobre el disseny, la implementació, el seguiment i l’avaluació dels projectes, una diversitat d’actors que intenta ser recollida per formes de concertació público-cooperativa-comunitària que articulin la pluralitat econòmica existent (privada, pública, cooperativa, comunitària, treball de cures).
La segona perspectiva per al nou enfortiment socioeconòmic local són les iniciatives de l’economia social i solidària (ESS) del territori, que en el cas de Barcelona s’apropen a les cinc mil unitats, amb una forta presència d’associacions i fundacions no lucratives, l’activitat socioempresarial de diferents cooperatives, així com iniciatives d’economia comunitària.[2]
Les naturaleses societària, econòmica i jurídica de les iniciatives de l’ESS les situa en un primer pla de les economies de proximitat i la localització productiva.[3] Nascuda al bell mig del segle XIX industrial, la clàssica economia social de cooperatives, associacions i mutualitats va ser redefinida el 1980 per la Charte de l’économie sociale com “el conjunt d’entitats no pertanyents al sector públic que, amb funcionament i gestió democràtica i igualtat de drets i deures dels socis, practiquen un règim especial de propietat i distribució dels guanys, emprant els excedents de l’exercici per al creixement de l’entitat i millora dels serveis a la comunitat”.[4] Uns serveis a la comunitat que el cooperativisme francès hi afegí la proximitat (“La coopérative contribue au développement régional et à l’ancrage local”) i que, en els principis de l’Aliança Cooperativa Internacional, han estat recollits pel “compromís (engagement) amb la comunitat”, traduït al català com a interès (sic).
Per la seva part, la llei espanyola d’economia social estableix que les entitats d’economia social, a més dels principis habituals (primacia de les persones per sobre del capital, gestió democràtica, etc.), han d’afavorir el compromís amb el desenvolupament local: igualtat d’oportunitats entre homes i dones, cohesió social, inserció de persones en risc d’exclusió social, generació d’ocupació estable i de qualitat, conciliació de la vida personal, familiar i laboral i la sostenibilitat, factors fonamentals en una estratègia socioeconòmica i territorial de caràcter transformador.[5]
No obstant això, no totes les iniciatives de l’economia social despleguen amb la mateixa intensitat el compromís local i comunitari. Part important de l’economia social europea ha experimentat un procés d’institucionalització que posa en qüestió els seus valors inicials. En el cas d’algunes cooperatives, la immersió en l’economia mercantil i la competència amb empreses de capital, genera sovint desequilibris entre els valors expressats i les pràctiques exercides. A través d’un procés d’isomorfisme mercantil, s’apropen a la lògica del capital i a la maximització del retorn als seus propietaris en detriment de la filosofia fundacional del cooperativisme. Davant d’aquestes formes poc comunitàries d’economia social, a l’Europa post 1968 ja s’encunyà el terme "nova economia social" per referir-se a les iniciatives socioeconòmiques que posaven l’accent en la transformació social, un concepte que ha anat desembocant en “economia solidària", aquella que practica la democràcia econòmica i sociopolítica per democratitzar la societat. En l’economia solidària llatinoamericana, la vessant comunitària esdevé factor productiu: no només el treball té una preeminència sobre el capital, sinó que emergeix, com a categoria organitzadora, el “factor C”: la Comunitat.
A Catalunya, sense una definició jurídica d’economia social i solidària, són les organitzacions de l’ESS les que proposen definicions i criteris de pertinença. La Xarxa d’Economia Solidària, per exemple, defineix l’ESS com l’àmbit format per un conjunt d’iniciatives socioeconòmiques els membres de les quals, de manera associativa, cooperativa, col·lectiva o individual, creen, organitzen i desenvolupen democràticament, i sense que necessàriament tinguin ànim de lucre, processos de producció, d’intercanvi, de gestió, distribució d’excedent, moneda, de consum i de finançament de béns i serveis per satisfer necessitats. Promovent relacions de cooperació i autogestió; defensant els béns comuns naturals i culturals i la transformació igualitària de l’economia i la societat; amb la finalitat del bon viure i la sostenibilitat i la reproducció de la vida del conjunt de la població. Entre els principis que les iniciatives sociosolidàries tracten d’aplicar, destaquen entre d’altres “l’arrelament territorial i l’economia de proximitat”.[6]
No obstant això, tot i les potencialitats de l’ESS per a un desenvolupament local “des de baix” (servei a la comunitat, economia de proximitat, arrelament territorial, creació d’ocupació local), autors com Jordi Estivill apunten que “no per acumular unitats d’economia solidària en un espai concret s’aconsegueix crear les condicions del desenvolupament local”. Això és: a l’economia social i solidària li cal una estratègia territorial específica, que promogui una nova institucionalitat socioeconòmica, democràtica i local apropiada per a les persones que habiten el territori, on articular una voluntat transformadora explícita.[7]
Estratègies d’intercooperació territorial: PTCE i consorcis cooperatius
Per contribuir a desplegar una nova estructura socioeconòmica local, podem recórrer a les estratègies d’intercooperació, de gran importància per la dimensió econòmica de les cooperatives i les seves capacitats de transformació sociopolítica.
Intercooperant, les iniciatives socioeconòmiques persegueixen un ampli ventall d’objectius: reforçar la comercialització, compartir canals de distribució, crear economies d’escala, millorar la capacitat de negociació amb proveïdors i de servei per a clients, diversificar productes, compartir experiència i tecnologia, accedir a crèdits, presentar-se a concursos públics, compartir espais i equipaments, mancomunar serveis o plans de formació, gaudir de més reconeixement social, generar més impacte social o difondre els valors de l’ESS amb més força.[8] Quan es multipliquen les pràctiques d’intercooperació entre les iniciatives, s’amplien i s’integren els circuits de producció, comercialització, consum i crèdit, complementant-se els buits productius amb el sorgiment de noves empreses de l’ESS mitjançant, per exemple, l’ús d’excedents compartits. Com més dens sigui l’eixam de relacions socioeconòmiques entre l’ESS, més ampli serà el mercat paral·lel al capitalista, el mercat social. En la seva constitució, és important també el rol de l’administració local a partir de la compra pública socialment responsable i les clàusules socials, així com el conjunt d’actors socials del territori.[9]Quines són les articulacions intercooperatives que, a escala territorial, poden aterrar el mercat social? Quines formes d’aglomeració productiva i de localització neixen de les alternatives socioeconòmiques? Quina és l’estructura econòmica que pot apuntalar l’enfortiment local transformador, endogen, col·lectiu i plural?A l’Estat francès, l’economia social i solidària ha anat configurant una iniciativa que Le Labo de l’ESS denominà Pols Territorials de Cooperació Econòmica. Institucionalitzats el 2014, són definits com “el reagrupament d’empreses d’economia social i solidària en un mateix territori, associades amb les administracions locals, centres d’investigació, institucions d’ensenyament superior i de recerca, i organitzacions de formació, per tal de posar en pràctica una estratègia comuna i continuada de mutualització de serveis, de cooperació o associació al servei de projectes socioeconòmics innovadors, socialment i tecnològica, amb l’objectiu del desenvolupament local sostenible.[10]
Al llarg del territori francès, uns 150 PCTE articulen sectors d’activitat econòmica diversos, però destaquen les “ecoactivitats” (paisatge, bioconstrucció, reciclatge i economia circular, energies renovables, agricultura agroecològica, circuits curts d’aliments), els serveis personals (llars d’infants, animació, botigues socials, acollida de migrants, habitatges tutelats) i les vinculades a la cultura i la creació. Un PTCE, tanmateix, no es defineix per l’activitat d’una sola estructura, sinó pels encreuaments d’interessos i projectes comuns que responen a les necessitats territorials, econòmiques i organitzatives, socials i mediambientals. A partir de la intercooperació entre els membres i la mutualització de serveis construeixen “una estratègia de desenvolupament econòmic territorial”.
Organitzativament, els PTCE acostumen a estar configurats per un primer cercle d’animació o estructura dinamitzadora, un segon cercle format pels membres impulsors, entre una desena i una vintena, i finalment un tercer cercle, amb noves estructures associades i implicades en projectes concrets, entre una vintena i una cinquantena de membres. Financerament,el cercle d’animació rep subvencions públiques, el segon cercle es finança amb la facturació pels productes, serveis i lloguers mutualitzats entre membres. I el tercer nivell depèn de la capacitat del PTCE de produir una oferta de béns i serveis per a tercers. El 2014, els pressupostos anuals dels PTCE francesos oscil·laren entre els 35.000 i 748.000 euros.[11]
Pel que fa a les modalitats d’intercooperació, una primera és la mutualització de recursos, espais i funcions de suport (comunicació, comercial, formació, comptabilitat), que pot ser exercida a partir de jornades laborals compartides. Una segona modalitat correspon a la intercooperació en projectes comuns, bilateral entre membres o de participació creuada en el conjunt del PTCE. La darrera és la intercooperació estratègica, “una visió compartida i prospectiva del territori i un procés de recerca, desenvolupament i innovació”.
Per Laurent Fraisse, fundador de Le Labo, els PTCE han esdevingut “un vector de regulació de l’economia local diferent de les regulacions administratives o mercantils”. Han estat, també, una resposta a la fragmentació de l’ESS, agrupant iniciatives de petita i mitjana dimensió en lloc de posar-les a competir pel reconeixement i els recursos. I han fet créixer la visibilitat de l’ESS en l’espai públic local, facilitat una dimensió més oportuna per establir partenariats amb les administracions locals i centres de recerca. Per Patrick Giandolfini, són una forma singular de polarització estratègica, una dinàmica pròpia de concentració de l’economia social i solidària, en relació amb els sistemes localitzats de producció i innovació. A diferència dels clústers o pols de competitivitat, especialitzats en activitats industrials amb fort valor afegit, els PTCE sovint toquen segments menys rendibles financerament, però necessaris socialment i ambiental. Per Giandolfini, representen «l’ecosistema productiu local propi de l’ESS», una via alternativa que conjuga territori i democràcia econòmica, que promou un desenvolupament “intraterritorialitzat”, endogen i localitzat.
Pel que fa a Itàlia, un dels trets distintius del cooperativisme i factor rellevant de la seva implantació, és la creació de consorcis cooperatius. Amb una integració socioeconòmica més intensa que els PTCE francesos, la modalitat d’intercooperació dels consorcis té arrels profundes en el cooperativisme agrícola, d’habitatge i de la producció i el treball, però en els darrers anys ha crescut amb intensitat de la mà de les cooperatives socials, que van crear el seu primer consorci el 1983, a Brescia. A Itàlia, si les cooperatives actives el 2008 eren 71.578 (el 20% eren cooperatives socials), el 2016 havien crescut fins a 80.636 empreses. Pel que fa als consorcis cooperatius, el 2008 n’existien 1.948.[12]
Amb els consorcis, les cooperatives italianes es doten d’una dimensió que els permet desenvolupar noves activitats econòmiques i socials, entomar contractes públics importants, dotar-se de serveis interns especialitzats, fer front a inversions rellevants, facilitar formació a sòcies i treballadores, així com gestionar col·lectivament funcions socioempresarials sense haver de créixer verticalment a partir de fusions o adquisicions, sinó fent-ho horitzontalment amb estructures societàries de segon nivell.
Aquest fenomen anima, sobretot en el cas de les cooperatives socials, “una dimensió comunitària que, d’alguna forma, l’agregació tendeix a mantenir viva”.E l fort arrelament territorial i “una intensa relació amb les comunitat de referència” han suscitat de forma habitual “la constitució de consorcis locals que sostenen i reforcen l’activitat de les cooperatives”.
Els consorcis es caracteritzen per quatre elements: la territorialitat, ja que el consorci està format per cooperatives que operen en una àrea geogràfica definida; la intersectorialitat, perquè les cooperatives agregades desenvolupen activitats diferents i el consorci “evita assumir una caracterització especialista”; l’experimentalitat, ja que el consorci és un subjecte activador i propulsor de noves cooperatives en nous sectors; i la solidaritat, no només entre les cooperatives associades sinó també vers la comunitat, “impulsant un sistema de cooperació social que afavoreix l’autoorganització i la ciutadania activa”.[13]
El primer nivell del consorci està format per les cooperatives de base, que s’especialitzen a satisfer una necessitat determinada o realitzar una activitat productiva específica, connectant-se “de manera orgànica i estable a una comunitat local concreta”. El segon nivell està format pels consorcis, cooperatives de segon grau, que a partir d’un staff professional administren funcions de suport al desenvolupament estratègic de les cooperatives de base. Màrqueting, tasques administratives, formació, consultoria i suport tecnicoorganitzatiu, sovint actuen de contractistes generals, participant de licitacions públiques o coordinant grans projectes. Els consorcis territorials també juguen un important paper en la sistematització i transferència del coneixement i les millores organitzatives de les associades. Finalment, en alguns casos, existeix un tercer nivell, representat pels consorcis d’àmbit estatal, que coordinen tasques estratègiques a llarg termini, així com activitats de recerca, assistència, finançament i formació a formadors de consorcis locals.[14]
A diferència d’altres estructures europees de segon grau, els consorcis cooperatius italians destaquen per la petita dimensió de les cooperatives associades, pel seu arrelament territorial i l’acció comunitària realitzada, sobretot pels consorcis de cooperatives socials. Així, els consorcis territorials de cooperatives han esdevingut una referència imprescindible per a les polítiques socials i laborals dels territoris, esdevenint agents de desenvolupament local des de baix.[15] Impulsen una transformació basada en l’emancipació socioeconòmica; fomenten la participació associativa i ciutadana; recullen, connecten i amplien els potencials dels recursos materials i immaterials existents en una comunitat; es fan càrrec de béns comuns, culturals, naturals o socials, i concreten noves modalitats de relació amb el sector públic, on l’intercanvi no es concentra únicament en la transferència financera sinó que produeix conjuntament nous recursos, béns i instruments territorials.[16]
Ecosistemes cooperatius locals
Tant els pols territorials de cooperació econòmica, com els consorcis cooperatius, contribueixen a la creació d’ecosistemes cooperatius locals, circuits d’intercooperació socioeconòmica basats en la proximitat territorial i l’afinitat estratègica, que combinen una organització democràtica, una dimensió econòmica solidària i una acció sociocomunitària rellevant en els seus entorns.
De forma més lleugera en els PTCE i més intensa en els consorcis, en aquestes modalitats d’intercooperació territorial les iniciatives d’economia social i solidària associades practiquen el suport mutu entre elles, l’intercanvi econòmic i la mutualització de serveis a partir dels vincles de proximitat geogràfica, cultural, institucional i estratègica. Aporten mitjans i recursos per al desplegament de les potencialitats socioeconòmiques dels territoris que els acullen, sovint obrint espais per a la participació social i establint partenariats amb les administracions públiques locals.
A diferència dels clústers o pols de competitivitat, les experiències de polarització territorial de l’economia social i solidària no especialitzen productivament el territori, sinó que hi promouen la pluralitat socioeconòmica i productiva, un ecosistema d’activitat diversificada que cerca atendre el conjunt de necessitats de les poblacions locals, econòmiques i socials, ambientals i culturals, tot promovent que la cadena de valor de les activitats econòmiques generades sigui interioritzada pel conjunt de l’economia local i que els efectes positius de l’activitat romanguin al territori. En recórrer a la reciprocitat i a la formació d’espais públics de proximitat, enforteixen la consciència de pertinença col·lectiva a un mateix espai de redistribució. Exercint la intercooperació i la creació de mercat social local, augmenten la capacitat de transformació socioeconòmica de cada iniciativa agregada, del conjunt de l’ecosistema cooperatiu i de l’economia local.
A Catalunya, la teoria i la pràctica dels ecosistemes cooperatius locals s’esbossa des d’iniciatives com l’Impuls Cooperatiu de Sants o el Grup Cooperatiu Plegats, al Prat de Llobregat. La primera experiència articula de forma associativa una quinzena de cooperatives i altres iniciatives de l’economia comunitària local, en sectors com la cultura, l’aprenentatge d’idiomes, l’educació, la comunicació, l’arquitectura, l’habitatge, el consum agroecològic, la fusteria, l’enginyeria o la restauració, i ha participat en el naixement d’un dispositiu de reproducció ecosistèmic com Coòpolis, ateneu cooperatiu de Barcelona, que fomenta la creació de cooperatives arreu dels barris de la ciutat.[17] Pel que fa a Plegats, el grup cooperatiu pratenc articula “un ecosistema holístic d’economia solidària”, orientat a promoure respostes socioeconòmiques autoorganitzades per la comunitat local, amb instruments de reproducció ecosistèmica com el Labesoc i institucions reguladores de l’ecosistema com la Fundació Esperanzah, espai de participació social i gestor de les infraestructures del comú, entre d’altres funcions.[18]
Cal desplegar tota la potència d’aquestes iniciatives i animar al naixement d’altres articulacions locals de l’ESS en el conjunt del territori. Juntament amb polítiques territorialitzades de concertació público-cooperatives-comunitàries com els ateneus cooperatius, la consolidació dels ecosistemes locals ‒productius i reproductius‒ propis de l’ESS estableix les bases materials i culturals per a un enfortiment socioeconòmic territorial de caràcter transformador, endogen, col·lectiu i plural.
Notes
[1] Estivill, J. (2013) “Economia solidaria i desenvolupament local”, document intern de la XES. [2] Fernández, A; Miró, I. (2016) L’economia social i solidària a Barcelona, Ajuntament de Barcelona. [3] Parodi, M. (2005) "Économie sociale et solidaire et développement local" a Revue internationale de l'économie sociale, nº 296. [4] Charte de l’économie sociale, Comité de Liaison des activités mutualistes, coopératives et associatives, 1980. [5] Ley 5/2011, del 29 de març, de Economía Social. [6] XES (2015) Proposta d'una Llei d’economia social i solidària a Catalunya, Xarxa d'Economia Solidària. [7] Via, J. (2014). “Economia cooperativa: útil transformador per al desenvolupament local”. A Garcia Jané, J. (coord.) Guia d’economia social i solidària per a l’administració local. Barcelona: Diputació de Barcelona. [8] Monsalve, L. (2017) La intercooperación en la economía social y solidaria: casos en Barcelona, TP1 del Postgrau Economia Social i Solidària – Estudis Europeus, 1a Edició, EMISE+/ XES (inèdit). [9] Garcia Jané, J. “Objectiu, mercat Social” a Nexe, gener 2002, Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. [10] LOI n° 2014-856 du 31 juillet 2014 relative à l'économie sociale et solidaire, Article 9. [11] Fraisse, L. (2017) «Mieux caractériser les PTCE face à un processus rapide d’institutionnalisations» , a Recma núm. 343, Nanterre. [12]Euricse, (2011) La cooperazione in Italia, European Research Institute on Cooperatives and Social Enterprises, Trento. I Confcooperative (2017) Le cooperative attive in Italia 2016, Studi&Recerche núm. 32, ConfCoop, Roma. [13] Maiello, M. (2001), “La cooperación social en Italia en el movimiento cooperativo y en el sector no lucrativo”, CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 37, abril, 2001, pp. 177-202; Ferrone, C. (2004) I consorzi di cooperative sociale. Tesi di dottorato, Universita di Napoli. Quintela, A. (2011) Os consórcios italianos, Revista de Economia Solidária núm. 3, Açores. [14] Un dels primers consorcis de cooperatives socials d’àmbit estatal és el Consorzio Nazionale della Cooperazione Sociale Gino Mattarelli (CGM). Nascut el 1987 i definit com a empresa-xarxa, associa 81 consorcis territorials (provincials o metropolitans), que agreguen 1.250 cooperatives socials, amb un total de 35.000 treballadors, 6.000 persones voluntàries i mil cinc-cents milions d’euros de facturació anual. [15] Quintela, A. (2011) Os consórcios italianos, Revista de Economia Solidária núm. 3, Açores. [16] Federsolidarietà (2015) Sviluppo locale e cooperazione sociale. Beni comuni, rendere attrattivo il territorio,risorse e potenzialità da connettere e rilanciare. Edizioni del Credito Cooperativo, Roma. [17] www.sants.coop, www.bcn.coop[18] Rando, Ó. (2017) “Ecosistemes holístics locals per a l’economia solidària”, a Esmolem les eines. Debats de l’Economia Solidària per la Transformació Social, XES/Pol·len/Icària/TigredePaper, Barcelona.
