Pot l’economia social mobilitzar un volum important de recursos econòmics sense renunciar al seu ADN cooperatiu? Els projectes empresarials que neixen amb la fórmula cooperativa estan condemnats a ser petits? Si volen créixer, han de plegar-se als finançadors amb lògica capitalista? A Espanya, hi ha exemples que mostren que l’economia social s’ha anat desprenent de vells estigmes i clixés, i les eines de finançament al servei de l’economia social són avui més abundants que mai. Amb tot, les limitacions són encara importants. A l’última edició de Financoop, que es va celebrar a Barcelona el maig de 2017 amb l’objectiu que projectes de base cooperativa es connectessin amb finançadors potencials, Alternativas Económicas, revista editada per la cooperativa federada del mateix nom, va elaborar un informe amb una selecció d’experiències internacionals d’èxit per al finançament de l’economia social. A continuació, presentem una síntesi de l’informe, disponible íntegrament al web.
1. Quebec: “Capital pacient” i suma d’actors
El 2006, Quebec (Canadà) va ser capaç de crear una eina formidable per impulsar l’economia social a través del capital pacient: préstecs a quinze anys sense garantia. El capital es retorna a venciment i només s’abonen mensualment els interessos, sempre per sota dels índexs dels mercats. Les condicions són tan bones que el capital pacient és considerat capital a tots els efectes, de manera que l’empresa receptora té marge per impulsar altres operacions de crèdit, si les necessita.
Les inversions del trust tenen una doble línia: d’una banda, afrontar millores en l’empresa, excloent reestructuracions de deute o tapar forats. De l’altra, adquirir immobles i fer-los seus. En tots dos casos, la inversió pot suposar fins al 35% del total i cal trobar vies per complementar-la. El volum d’inversions del trust entre 2006 i 2015 suma 52 milions de dòlars, que s’han destinat a 195 projectes.
Un fons com aquest només és possible amb la participació d’actors molt diversos. La iniciativa va partir del Chantier de l’Économie Sociale −l’equivalent a la Federació−, que va identificar que les necessitats financeres de les empreses adherides eren bàsicament de capital i que calia aportar un instrument ad hoc que permetés fer un salt sense renunciar a l’estructura de propietat col·lectiva. De seguida s’hi va involucrar també la banca cooperativa i l’Administració. El fons va poder constituir-se amb una aportació inicial de 30 milions de dòlars del govern del Canadà, que a través del Ministeri d’Economia està representat en el consell del trust i ha implicat també els sindicats.
2. Itàlia: un fons de 450 milions per al cooperativisme
Una de les causes que ajuden a explicar la fortalesa i resiliència de l’economia social a Itàlia és Coopfond, un instrument únic de finançament del sector i per al sector, que suma actius per valor de 452 milions d’euros. Coopfond, que aquest 2017 compleix vint anys, és tècnicament una societat italiana per accions propietat íntegrament de Legacoop.
Els recursos surten del sector: per llei, el 3% dels beneficis de les cooperatives adherides es destinen a nodrir aquest fons per tal de facilitar l’accés al finançament del conjunt del sector.
“Es buscava donar un sentit col·lectiu de mutualitat”, explica un portaveu de Coopfond, que afegeix: “La mutualitat externa sempre ha existit en el cooperativisme, però de forma voluntària. Aquí es va voler anar més enllà per fer-lo més fort“.
El resultat ha estat aquest fons formidable que ha suposat inversions de 673 milions d’euros en més de 800 projectes, amb un impacte en llocs de treball estimat en prop de 28.000. El 55% de les accions impulsades en aquestes dues dècades i mitja han estat capital pacient −entès aquí com aportacions a llarg termini, d’entre cinc i deu anys com a mínim, a tipus baixos i sense drets polítics−, mentre que el 45 % s’ha destinat a préstecs clàssics, sempre en millors condicions que els del mercat.
L’economia social no ha pogut escapar de la duresa de la crisi i Coopfond també se n’ha ressentit: el fons ha registrat pèrdues en els cinc últims exercicis, que sumen en total 16 milions d’euros en nombres vermells des de 2012, molt condicionat pel creixent nombre d’empreses que han hagut de tancar o que no han pogut afrontar els compromisos. No obstant això, en el mateix període, els actius de Coopfond han augmentat en 37 milions d’euros, un creixement del 9%. De fet, els actius del fons han crescut sempre d’un exercici a un altre en aquests vint anys, sense excepció. Per aconseguir-ho han estat clau les inversions reeixides i el fet que les contribucions de les cooperatives, en ser obligatòries i taxades per llei en el 3% dels beneficis, han superat sempre àmpliament les pèrdues.
3. França: Fons 90/10, la implicació dels treballadors
Els fons de pensions són actors rellevants als mercats financers que ja mouen un volum de recursos mundial per sobre dels 20 bilions d’euros, xifra superior al PIB del conjunt de països de la UE. No hi hauria manera de posar almenys una part d’aquesta quantitat a impulsar l’economia social, que sol oferir llocs de treball estables i amb mecanismes de participació democràtica?
França assaja un camí en aquesta direcció a través dels Fons 90/10: entre el 90% i el 95% del fons es gestiona pels canals clàssics, seguint criteris, en general, d’inversió responsable en empreses cotitzades, i entre el 5% i el 10% s’ha de dedicar a entitats de l’economia social, que tenen una rendibilitat modesta −al voltant de l’1% de mitjana−, però que apuntalen i capitalitzen el sector.
Els preparatius d’aquests fons van exigir un llarg camí legislatiu, impulsat per governs tant d’esquerres com conservadors des de 2001, però el gran impuls va arribar el 2010, quan es va fer obligatori que els plans de pensions voluntaris −i fórmules més flexibles d’estalvi− que en el marc de l’empresa s’ofereixen als treballadors incloguessin almenys una opció de Fons 90/10.
Des de llavors, l’expansió ha estat espectacular i s’ha eixamplat el perímetre de recursos disponibles per a l’economia social: entre 2008 i 2015 els actius gestionats per fons 90/10 han passat de 898 milions d’euros a 6.067, segons la consultora Finansol, un creixement superior al 500% que en bona mesura explica l’explosió de l’estalvi solidari a França de l’última dècada.
4. Regne Unit: “Community shares” o cooperativisme popular
Les community shares (accions comunitàries) han tingut un desenvolupament extraordinari al Regne Unit d’ençà que el 2009 la federació de cooperatives anglesa (Co-operatives UK), les associacions de treball comunitari i veïnal (avui agrupades en Locality) i el govern britànic van unir forces per redissenyar-les i convertir-les en element central de la capitalització de cooperatives i entitats del tercer sector.
La mecànica equival a la d’una cooperativa de consum, dirigida cap a àmbits poc habituals però que una comunitat determinada considera vitals: un pub que és també punt de trobada, un hort que permet accedir a verdura de proximitat, un equip de futbol amateur, un centre cultural, un equipament de plaques solars, iniciatives de comerç de proximitat o una revista.
Per dur-la a la pràctica, s’ha utilitzat una via similar a les ofertes públiques de col·locació d’accions en borsa, però òbviament des d’una lògica de valors molt diferent, basada en la millora de la comunitat i no en el benefici econòmic personal: una rèplica del capitalisme popular en forma de cooperativisme popular.
El programa ha estat un èxit: des de 2009, unes 120.000 persones han invertit més de 100 milions de lliures en accions comunitàries que han permès finançar 350 projectes cooperatius sense generar deute. Alguns són de nova creació, d’altres ja existien i s’han pogut salvar reconvertint-se en cooperativa o associació, aprofitant un marc legal propici, com explica Alice Wharton, responsable del programa: “La llei dona prioritat a la comunitat en cas que un immoble o negoci que es consideri un bé comunitari es posi a la venda, perquè tothom valora que les comunitats siguin vibrants i fortes”.
Les accions són nominals i no es poden vendre lliurement, sinó que només poden ser recomprades per part de l’entitat i mai a un preu superior, de manera que no hi pot haver benefici en l’operació. A més, compten amb un marc d’autoregulació rigorós, clar i seriós, elaborat d’acord amb el regulador (FCA) i basat a atorgar un segell de qualitat a les emissions que segueixen les regles.
5. Fons d’inversió i gestió d’actius: atrevir-se amb un tema tabú
Hi ha marge perquè l’economia social creï els seus propis fons, amb les seves regles, i surti a buscar inversors fora dels seus cercles habituals? L’experiència d’Ètica Sgr, filial de Banca Ètica −que a Espanya opera amb la marca Fiare Banca ètica−, demostra que sí. Es tracta d’un exemple destacable, procedent de l’economia solidària, i consisteix en una societat de gestió d’actius de tercers operativa a Itàlia des de 2003. Banca Ètica té la majoria de les accions de la societat (51%) i opera en els mercats a partir dels estrictes criteris que fixa el banc. L’objectiu és canalitzar l’estalvi cap a sectors que l’entitat considera estratègics (energia verda, habitatge social, etc.), intentar exportar a les empreses cotitzades els valors de l’economia social −més transparència, més democràcia, més equitat salarial i de gènere, etc.− i generar recursos que vagin directament a finançar l’economia social.
Amb criteris molt estrictes, la captació d’inversors ha estat un èxit, fins al punt que Ètica supera el 50% del mercat italià dels fons socialment responsables, amb més de 3.000 milions en actius de més de 100.000 clients i un creixement espectacular, sobretot a partir de 2012. Els quatre fons d’Ètica, amb una dècada de vida han obtingut rendibilitats mitjanes d’entre el 1,55% i el 6,85%, tot i que enmig esclatés la crisi mundial.
A més de atrevir-se a sortir de la zona de confort per captar diners en els mercats, l’activitat d’Etica en si mateixa genera també recursos per a l’economia social: els clients tenen l’opció de destinar l’1 ‰ de la seva inversió a un fons per finançar projectes de l’economia social, el qual ja supera els dos milions d’euros.
6. Plataformes digitals de finançament col·lectiu
Les plataformes digitals de finançament col·lectiu són una de les grans innovacions de la dècada i han permès que milers de projectes accedissin al finançament que necessitaven connectant de forma molt senzilla i eficient projectes a la recerca d’inversors i inversors a la recerca de projectes, a vegades sense arribar-se a conèixer. A grans trets, sota l’etiqueta comuna de crowdfunding (finançament col·lectiu) hi ha tres modalitats diferents: de donatius i recompensa, de crèdit (crowdlending) i de capital (crowdequity).
Les plataformes de donatius i recompensa són des de l’inici molt utilitzades per organitzacions caritatives, però també socials i culturals, i a Espanya ja disposen de plataformes molt consolidades i pròximes a l’economia social, com Verkami i Goteo. Però en altres països europeus existeixen també plataformes específiques d’accés a capital pacient per a les cooperatives.
Tant al Regne Unit com a França, l’economia social va posar en marxa les seves pròpies plataformes digitals de finançament col·lectiu. Amb el temps, les han anat transformant en portals que mapen els projectes actius i els centralitzen per donar-los més difusió, alhora que deriven als potencials inversors cap a les pàgines de l’entitat concreta situada en plataformes líders, vetllant, a través d’acords, perquè hi tinguin espai i visibilitat.
