Cinc reptes per guanyar una dècada

L’Any Internacional de les Cooperatives, celebrat el 2012, va donar una gran visibilitat al cooperativisme. Influïda per l’èxit, l’Aliança Cooperativa Internacional va dissenyar un pla de treball per fer créixer el cooperativisme durant aquesta dècada. Els objectius d’aquest pla, anomenat Visió 2020, són afirmar el lideratge cooperatiu en matèria de desenvolupament sostenible, fer del sistema cooperatiu el model preferit per la societat i aconseguir que el model cooperatiu sigui la fórmula empresarial de més creixement en aquesta dècada, que l’ACI ja anomena Dècada Cooperativa (2011-2020).

Per aconseguir aquests objectius, l’ACI ha identificat cinc temes crítics i ha començat a proposar accions per aconseguir-los:

1. Elevar a un nou nivell la participació de les persones membres i el sistema de gestió o governança.
2. Posicionar les cooperatives com a constructores de la sostenibilitat.
3. Consolidar el missatge cooperativista i definir la identitat de les cooperatives.
4. Assegurar marcs jurídics que donin suport al creixement de les cooperatives.
5. Aconseguir capital fiable per a les cooperatives alhora que se’n garanteix la gestió per part de les persones membres.

Al número 2 de la revista .coop, de la FCTC, ja en vam parlar. Ara, des del nexe volem aprofundir en aquests temes i, per això, hem demanat a cinc cooperativistes un article d’anàlisi sobre cada repte.

PRIMER TEMA CRÍTIC

“Elevar a un nou nivell la participació dels membres i la governança” Ester Vidal (HOBEST, SCCL)

Entre els cinc principals objectius que es posen sobre la taula en el pla de treball per desenvolupar el cooperativisme al món, tenim el d’“elevar a un nou nivell la participació de les persones membres i el sistema de gestió o governança”.

Podem entendre l’objectiu des d’una vessant quantitativa, l’interès perquè més persones i entitats se sumin a l’opció cooperativa, però de la mateixa formulació es desprèn un element central que té a veure, especialment, amb la qualitat d’aquesta participació, les formes reals de portar-la a la pràctica i la necessitat de seguir avançant cap a models de gestió basats en la cooperació i el protagonisme d’entitats i persones sòcies.

Des del convenciment que és en l’aprofundiment i la pràctica de la participació real on radica el major potencial del treball cooperatiu i la principal oportunitat de diferenciació respecte d’altres formes de fer, és d’esperar que els avenços en aquest àmbit vindran acompanyats del creixement de les persones i empreses que apostin per aquesta opció.

Participació en la gestió i governança

Atenent al significat de la paraula cooperar, “treballar junts”, quan parlem de participació a les cooperatives estem parlant d’una manera determinada de prendre-hi part. Entenem que el principi de gestió democràtica ens convida a participar activament en el desenvolupament de la cooperativa, participació que va des de la participació en la definició, i la redefinició sempre que calgui, del projecte comú i la presa de decisions clau, fins a la possibilitat d’incidir, cadascú des del seu rol dins de la cooperativa, en la gestió de l’activitat que li és pròpia.

Tant la participació en el projecte d’empresa, és a dir, sempre que s’han de construir els trets essencials del projecte i les estratègies clau per poder-los assolir, com la participació en la gestió posterior per assolir els objectius esperats, són elements fonamentals per donar sentit, apropiar-se del projecte, sentir-se’n part i desencadenar el desig necessari que activarà la implicació en la seva gestió col•lectiva i corresponsable.

La formulació de l’objectiu de la ACI apunta diferents vies i aspectes concrets on centrar l’atenció amb vista a assolir aquest superior nivell de participació.

Per augmentar la participació real des de la gestió cooperativa ens cal pensar i treballar, almenys, en quatre sentits:

• avançar cap a una cultura que valori la participació i la cooperació, cregui en les persones i en la seva capacitat d’obrar de forma col·lectiva
• crear contextos favorables que ens permetin aprendre a fer junts
• aprofundir en el desenvolupament de models de gestió cooperativa
• valoritzar i visualitzar el treball cooperatiu

Evolució cultural

Només podrem fer passes significatives en el desplegament de la participació des del convenciment real que treballar junts ens surt a compte, que el valor que ens aporta justifica els esforços i les dificultats que comporta. Ens surt a compte personalment, perquè ens permet donar millor resposta a les nostres necessitats; però sobretot socialment, perquè ens permet atendre millor les necessitats socials i, encara més important, perquè ens permet incrementar la capacitat general d’activar projectes, recursos, il·lusions, ganes, etc., de donar-hi resposta.

Des d’aquestes creences i pensant en el llarg termini, algun dia podrem abordar aspectes necessaris per avançar cap a noves realitats de participació i responsabilitat social, com per exemple propostes relacionades amb les jornades de treball i el temps que resta a la gent per ser activa en altres àmbits de la seva vida, d’altres que millorin l’accessibilitat i la qualitat de la informació, etc.

Entre els reptes pels propers anys i en el marc de la necessària evolució cultural, hem d’esmentar la importància i essencialitat de l’educació en el sentit més ampli possible: educació d’infants i joves, a casa, a l’escola, en el seu desenvolupament i creixement com a persones. Educació on la justícia, la solidaritat, el diàleg, la gestió compartida de la cosa pública (entesa com allò que és de la comunitat), la persona amb totes les seves dimensions i emocions, la importància dels processos i del com ho fem, el fet de creure en un mateix i en el valor de la pròpia aportació, etc., han de ser elements centrals, viscuts, experimentats, reconeguts i valoritzats perquè puguin passar a ser elements de referència en altres àmbits futurs.

Contextos favorables

De la mà de la necessària evolució cultural, de forma relacionada i des d’una certa retroalimentació d’un amb l’altre, cal crear contextos que afavoreixin el desenvolupament de noves maneres de fer basades en la participació, no sols en la presa de decisions sinó també en el repartiment diferent del poder, poder entès com a capacitat de fer i d’incidir en allò que ens ocupa.

Des del reconeixement que ens cal aprendre a funcionar d’una altra manera, aquests contextos haurien d’incorporar elements facilitadors i d’aprenentatge. Ens pot anar bé pensar en contextos concrets en àmbits clau (joves) i conceptualitzar, valoritzar i visualitzar experiències amb recorregut en aquestes formes de fer (economia social i solidària, moviments socials, gestió comunitària...).

Programes com Jeune Coop i les Cooppérative Jeunesse de Services desenvolupats al Québec poden ser font d’inspiració per oferir possibilitats reals de vivència, pràctica i aprenentatge de treball cooperatiu pels joves.

Aprofundir en el desenvolupament de models de gestió cooperativa

Entrant en un pla més intern de les organitzacions cooperatives, el desenvolupament d’un model propi, diferent i amb capacitat real per assolir resultats diferents que aportin valor a l’organització, però també al seu entorn, segueix sent un element central i amb camí per córrer.

Una vegada més, és imprescindible creure que aquesta és la via i, tot seguit, prendre una decisió explícita per part dels poders reals de l’organització a fi de treballar en el seu desenvolupament. Alguns àmbits i elements per treballar són:

• gestionar de forma explícita la manera com treballem per generar contextos favorables al desenvolupament del treball cooperatiu;
• tenir capacitat d’actuar en entorns complexos i flexibles, especialment per part dels líders d’organitzacions i equips;
• repartir més el poder dins de les organitzacions, incrementant la capacitat de persones i equips per incidir sobre el que fan;
• desenvolupar contextos i suports per al treball autònom de persones i equips en el marc del projecte col·lectiu i compartit;
• incorporar eines que afavoreixin l’accessibilitat a la informació, la fluïdesa de la comunicació, la reflexió col·lectiva i la creació conjunta de propostes, i entre aquestes eines destaquem les procedents de les noves tecnologies de la informació i la comunicació;
• crear entorns favorables per a la innovació on es promogui els espais reflexius entorn del que fem, s’impulsi la creativitat i es visquin els errors com a oportunitats d’aprenentatge;
• organitzar entorns de treball real en equip, afavorint el treball amb sentit, impulsant la polivalència i el creixement professional de persones i equips;
• reconèixer el potencial del treball en xarxa com a via clau de desenvolupament més enllà de les nostres organitzacions i equips, i oportunitats de sumar i generar valor des de la complementarietat.

Valorització i visualització

De forma paral·lela i permanent, des del moviment cooperatiu haurem de ser capaços de posar en valor el que fem i, especialment de relacionar l’aportació de valor amb el “com ho fem” i aconseguir fer-ho visible.

A més de constituir una oportunitat, es tracta sobretot d’una responsabilitat per tal de donar resposta a les noves, i no tan noves, realitats i necessitats socials.

SEGON TEMA CRÍTIC

“Posicionar les cooperatives com a constructores de la sostenibilitat”: Joan Ramon Dalmau (ADDERE Consulting Group, SCCL)

El desenvolupament sostenible és un concepte àmpliament acceptat i un objectiu rector que consisteix a satisfer les necessitats de la societat respectant els límits ecològics del planeta i sense comprometre la capacitat de les futures generacions de satisfer les seves necessitats.

El desenvolupament sostenible té tres dimensions ―econòmica, social i ambiental― que són interdependents, per exemple, l’eradicació de la pobresa requereix la promoció de la justícia social i del desenvolupament econòmic, així com la protecció del medi ambient.

La responsabilitat social té en les organitzacions (en aquest cas les cooperatives) el seu centre d’interès i concerneix a les responsabilitats d’una organització respecte de la societat i el medi ambient. La responsabilitat social està estretament lligada al desenvolupament sostenible.

Com que el desenvolupament sostenible es refereix a objectius econòmics, socials i ambientals comuns a totes les persones, es pot utilitzar com una forma de resumir les més àmplies expectatives de la societat que han de ser tingudes en compte per les organitzacions que busquen actuar responsablement.

Per tant, l’objectiu primordial d’una organització socialment responsable hauria de ser contribuir al desenvolupament sostenible. És evident que la societat està evolucionant, demanant i cercant, cada cop més, organitzacions que responguin a aquestes expectatives, i aquesta és l’oportunitat que les cooperatives han d’aprofitar, visualitzant-se com a model constructor de la sostenibilitat d’acord amb el que estableix la Visió 2020 de l’ACI.

Els principis, pràctiques i matèries fonamentals descrits a la Norma ISO 26000 constitueixen les bases, consensuades internacionalment, per a la implementació pràctica de la responsabilitat social d’una organització i la seva contribució al desenvolupament sostenible. Les decisions i activitats d’una organització socialment responsable esdevenen una contribució valuosa al desenvolupament sostenible.

Des d’aquesta perspectiva, el repte de les cooperatives és posar en valor la seva pròpia definició com a catalitzador per actuar, efectivament, com una organització socialment responsable. És evident que la definició de la cooperativa com una associació autònoma de persones que s’agrupen voluntàriament per satisfer les seves necessitats i expectatives comunes de caràcter econòmic, social i cultural mitjançant una empresa de propietat conjunta i gestió democràtica; basada en uns valors que la caracteritzen: autoajuda, responsabilitat personal, democràcia, igualtat, honradesa, transparència, responsabilitat social,... ; i sustentada en els principis cooperatius, fan que la cooperativa sigui l’organització més preparada per ser socialment responsable d’una manera natural.

Tanmateix, el repte concret és que cadascuna de les cooperatives sàpiga definir concretament quines són les seves polítiques, iniciatives, objectius i, en definitiva, les accions concretes que ha de posar o ha posat en marxa per desenvolupar la seva responsabilitat social de forma sistemàtica, establint criteris d’actuació, tenint en compte les seves pròpies especificitats en el camp ètic, social, laboral, ambiental, econòmic i de respecte als drets humans, d’una forma transparent i responsable, servint de base per a un sistema eficaç que els permeti realitzar esforços visibles i creïbles.

La responsabilitat social implica comprendre les expectatives de la societat. Un principi fonamental de la responsabilitat social és el respecte al principi de legalitat i el compliment de les obligacions legalment vinculants. Tanmateix, la responsabilitat social també comporta accions que van més enllà del compliment de les lleis i el reconeixement d’obligacions no legalment vinculants envers als altres (basades en valors ètics i d’altra índole, àmpliament compartits).

Les matèries fonamentals de la responsabilitat social són les següents:

1. Governança de l’organització
2. Drets humans
3. Pràctiques laborals
4. Medi ambient
5. Pràctiques justes d’operació
6. Afers dels consumidors i usuaris
7. Participació activa i desenvolupament de la comunitat

Cadascuna d’aquestes matèries inclou diversos assumptes que permetran a la cooperativa identificar els seus possibles principals impactes i les accions per tractar-los.

La identificació dels grups d’interès i la involucració amb aquests són fonamentals per a la responsabilitat social i per al desenvolupament de les estratègies cap al 2020. Una cooperativa hauria de determinar qui té interessos en les seves decisions i activitats, de manera que pugui comprendre els seus impactes i com abordar-los. Tot i això, encara que els grups d’interès poden ajudar una cooperativa a identificar la pertinència de determinades matèries de les seves decisions i activitats, els grups d’interès no substitueixen la societat en el seu conjunt a l’hora de determinar les normes i les expectatives de comportament. Un assumpte podria ser pertinent per a la responsabilitat social d’una cooperativa, fins i tot encara que no hagi estat identificat específicament pels grups d’interès que consulti.

Com que la responsabilitat social fa referència als impactes reals i potencials de les decisions i activitats de la cooperativa, les activitats en curs i habituals que duu a terme diàriament constitueixen el comportament més important per abordar. La responsabilitat social haurà de formar part de l’estratègia fonamental de la cooperativa, amb una adequada assignació de responsabilitats i rendició de comptes en tots els nivells. S’hauria de reflectir en la seva presa de decisions i tenir en compte a l’hora de la implementació d’activitats.

Finalment, recordem que l’objectiu del desenvolupament sostenible consisteix a aconseguir la sostenibilitat de la societat en el seu conjunt i del planeta; no concerneix a la sostenibilitat o la viabilitat contínua d’una organització concreta. La sostenibilitat d’una organització individual podria ser o no ser compatible amb la sostenibilitat de la societat en el seu conjunt, i per a això ha d’aconseguir abordar els aspectes socials, econòmics i ambientals de manera integral. El consum sostenible, l’ús sostenible dels recursos i els estils de vida sostenibles són activitats rellevants per a totes les organitzacions i estan associades a la sostenibilitat de la societat en el seu conjunt. Per tant, malgrat que no podem garantir que la sostenibilitat garanteixi el futur de cada cooperativa individualment, sí que podem afirmar que les organitzacions que no tinguin en compte la sostenibilitat tindran importants dificultats a mig termini, i per tant té tot el seu sentit la incorporació d’aquest aspecte en la visió 2020 de l’ACI.

TERCER TEMA CRÍTIC

“Consolidar el missatge cooperatiu i definir la identitat de les cooperatives”: Jordi Garcia Jané (L’Apòstrof, SCCL)

L’objectiu que pretén l’ACI en aquest tema és “construir el missatge cooperatiu i definir la identitat de les cooperatives per garantir una autoritat econòmica moral i una condició de ‘millor empresa’ a les cooperatives”.1

L’Aliança es mostra preocupada perquè l’empresa convencional s’ha apropiat de missatges i llenguatges propis de les cooperatives (“empresa ètica”, “empresa social”, “responsabilitat social”...) i perquè els principis cooperatius no s’apliquen prou en moltes cooperatives. Considera que fenòmens com aquests confonen i retreuen les persones que podrien sentir-se atretes pel cooperativisme, en particular la gent jove. En efecte, en un món desencantat i amb un punt de cinisme, davant l’allau de missatges similars, és fàcil ignorar-los tots pensant que es tracta de pur màrqueting, que enlloc hi ha ètica, només cosmètica, i no percebre diferències entre la cooperativa i l’empresa tradicional.

Així mateix, l’ACI constata amb preocupació com molts governs utilitzen aquesta indiferenciació progressiva per afeblir la promoció i la regulació específica del cooperativisme adduint que, a la pràctica, les cooperatives s’assemblen molt a la resta d’empreses.

Per tot plegat, l’Aliança està considerant de complementar els principis amb una orientació que delimiti quin és el nucli irreductible, els “mínims” per considerar una empresa com a cooperativa. Disposar d’aquesta identitat mínima irrenunciable ajudaria a cohesionar el cooperativisme per damunt de les fronteres i permetria a l’Aliança treballar amb els governs d’aquells estats en què les lleis cooperatives vulneren la identitat cooperativa.

Recordem que la declaració de l’Aliança Cooperativa Internacional sobre la identitat cooperativa va ser aprovada en el congrés de Manchester el 1995. Inclou una definició del que és una cooperativa, una llista dels valors clau de moviment i, com a derivats d’aquests, un conjunt revisat de principis, els set principis cooperatius, pensats per guiar les cooperatives al començament del segle XXI.

Els principis són les pautes que permeten als cooperativistes prendre decisions i desenvolupar les seves cooperatives. Han sorgit de diverses tradicions filosòfiques, mentre que l’experiència de moltes generacions de cooperativistes els ha anat polint. Aquesta mateixa operació de destil•lar uns principis ja l’havia fet l’ACI abans, concretament el 1937 i el 1966, amb la intenció d’adaptar les cooperatives a les noves necessitats i oportunitats.

Com és natural, aquests principis seguiran evolucionant amb el temps; cap identitat no ve donada, sinó que es va construint a partir de l’acció dels subjectes en uns entorns que es van modificant. En qualsevol cas, una cooperativa, per ser considerada com a tal, haurà de partir sempre del respecte fonamental per a tots els éssers humans i del convenciment que, amb l’ajuda mútua i l’organització democràtica, les persones podem satisfer les nostres necessitats.

Així ho va entendre l’ACI quan va fer la darrera adaptació dels principis, el 1995. Aquesta tercera versió de la identitat cooperativa sorgí com a reacció a les dificultats creixents amb què topava el cooperativisme davant l’hegemonia de les polítiques neoliberals arreu, unes polítiques que comportaven i comporten la liberalització dels mercats i l’afebliment del poder regulador dels estats. El canvi de les regles del joc econòmic, que ha perjudicat les empreses de naturalesa personalista i sovint de dimensions reduïdes com les cooperatives, va forçar aquestes a reorganitzar-se per ser més eficaces, cercar noves vies de finançament, intercooperar, internacionalitzar-se, diferenciar els seus productes i serveis, però també va forçar el moviment cooperatiu en el seu conjunt a reexaminar el sentit del cooperativisme i a preparar-lo per afrontar millor els reptes d’aquell moment, els quals, s’intuïa, serien també els del segle XXI, almenys de les primeres dècades.

Avui encara el principal repte per a les cooperatives segueix sent compatibilitzar els canvis per sobreviure en un entorn més hostil amb els valors i principis que les fa úniques; més encara, aprofitar els seus avantatges potencials, com la superior implicació dels socis, l’arrelament a la comunitat i l’orientació al servei, per sobreviure i desenvolupar-se.

En el fons, es tracta que descobrim que la cooperativa porta dins l’adn les principals claus del seu propi èxit i, partint del seu codi genètic, que elaborem models propis de gestió cooperativa. I es tracta, també, d’abandonar qualsevol sentiment d’autoodi, de no amagar-se, ni actuar com si demanessin disculpes per ser empreses diferents: democràtiques, més equitatives, preocupades per la societat... Al contrari, els cooperativistes tenim una pila de motius per sentir-nos orgullosos, i aquest orgull, en la seva justa mesura, resulta a més imprescindible per actuar, perquè només qui creu en el que fa ho farà bé.

Però, i en això rau la segona part del repte que sobre aquest tema planteja l’ACI per al 2020, la identitat cooperativa l’hem de saber difondre. Una cosa és el significat que tenen les cooperatives per al sector mateix ―la identitat― i una altra, la forma com es comunica cap a l’exterior ―el missatge.

Diem, amb raó, que el cooperatiu és un model diferent i millor que l’empresa de capital, però perquè siguem creïbles no n’hi ha prou a dir-ho, sinó que hem de validar-ho a la pràctica. Ens hi pot ajudar l’ús d’instruments per mesurar el valor afegit del cooperativisme, bé sigui en forma de balanç social o d’auditoria social, i la comunicació d’aquest valor tradicionalment ocult.

El missatge cooperatiu ha de ser clar i potent. Necessitem polítiques de comunicació que posin fi al tòpic que les cooperatives són una modalitat antiga i marginal del món empresarial, sinó que, ben al contrari, demostrin, aportant exemples de tota mena, que les cooperatives són empreses cada cop més nombroses, ètiques, modernes, democràtiques, perdurables, eficaces i compromeses amb la societat. Just el tipus d’empresa que la societat necessita per sortir d’una crisi que, per cert, elles no han creat.

QUART TEMA CRÍTIC

“Assegurar marcs jurídics que donin suport al creixement de les cooperatives”: Perfecto Alonso (Set-c, SCCL)

Un dels reptes que l’ACI ha identificat per al desenvolupament del cooperativisme és aconseguir marcs reguladors que sigui adequats. Però un marc adequat no significa que hagi de ser, per força, un marc molt regulador. A Dinamarca, per exemple, la regulació cooperativa és molt lleugera i és un país, en canvi, amb una gran tradició cooperativa.

Com hauria de ser llei catalana de cooperatives? Per començar, hauria de ser una llei nova, no una modificació de l’existent. Des del moviment cooperatiu demanem una nova llei perquè entenen que una norma antiga no pot regular bé una situació nova com la que vivim. A més, tenint present que el moviment es troba immers en un procés de fusió de les federacions, seria més lògic que primer es produís aquest procés, que perfilarà també el model cooperatiu que es vol potenciar, abans de posar-nos tots plegats a elaborar una nova llei.

En segon lloc, hauria de ser una llei flexible i àgil, amb menys articles que l’actual. Podríem dir que necessitem una llei senzilla, que no vol dir simple, una llei que doni marge a una gran autoregulació de la cooperativa a través dels acords que prenguin les assemblees generals de socis i sòcies.

L’actual proposta de modificació de la llei introdueix la possibilitat de crear una cooperativa amb tan sols dos socis perquè es considera que, d’aquesta manera, es facilita la constitució de noves cooperatives. Però en la meva opinió el principal obstacle per augmentar la creació de cooperatives no està a ser dos o tres socis, sinó en la gran quantitat de temes que la llei vigent obliga a regular en els estatuts (18, com a mínim), així com en la lentitud del registre de cooperatives. Són aquestes les coses que cal millorar.

En tercer lloc, ha de ser una llei que doni més seguretat jurídica i avanci en la professionalització. Però professionalització no vol dir mercantilització. En la meva opinió, no crec que la solució passi per introduir la figura de l’administrador únic, menys encara en cooperatives de només dos socis. La seguretat jurídica i la professionalització la proporcionen més formació dels decisors i atribuir les responsabilitats a qui pren realment les decisions. Segons la llei vigent, el Consell Rector és responsable dels actes de la gerència. No hauria de ser així: la gerència ha de ser responsable dels seus actes i el Consell Rector dels seus. Altra cosa és que, a més, la cooperativa necessiti formar els socis elegits per al Consell Rector perquè puguin decidir amb criteri, tal com ara la llei preveu la formació dels interventors de comptes. Per tant, professionalització sí, però des de la nostra cultura i bàsicament procedent de la promoció interna.

Un altre tema crític per al creixement de les cooperatives és el finançament. L’obligació d’adequar-nos a les actuals normes internacionals de comptabilitat (NIC 32) violenta el principi cooperatiu de portes obertes, és a dir, el dret del soci a entrar i sortir lliurement d’una cooperativa. El violenta perquè, quan un soci ordinari deixa de ser-ho, necessita l’autorització del Consell Rector per recuperar la seva aportació al capital social. I si no l’obté, aquesta persona segueix sent sòcia de la cooperativa i segueix sent corresponsable d’una hipotètica mala gestió, mentre que, en canvi, ni participa ni rendibilitza la seva aportació.

En conseqüència, una nova llei hauria d’atorgar a aquest soci ordinari que es vol donar de baixa i el Consell Rector no li retorna el capital la mateixa consideració que un soci col·laborador i permetre-li renegociar les condicions de la seva aportació.

A més, caldria reflexionar si una cooperativa ha de tenir capital social, comptablement parlant, o no fóra millor que en el balanç aquests diners es conceptualitzessin com a deutes a llarg termini. És clar que aleshores caldria fer molta pedagogia davant els bancs. Precisament per sortejar els entrebancs que les entitats financeres poguessin posar-hi en el moment d’una sol·licitud de crèdit, urgeix que el moviment cooperatiu trobi formes creatives per incloure dins de l’estructura financera de la cooperativa aportacions d’estalvi que vulguin col·laborar en el projecte empresarial. De fet, aquesta és també una de les grans lliçons que podem extreure de la crisis financera: les cooperatives hem de disposar d’instruments propis de finançament.

Finalment, un altre tema que preocupa l’ACI és el baix grau d’internacionalització que practiquen en general les cooperatives. Les raons que ho expliquen són diverses, però una d’aquestes és la diversitat de marcs jurídics existents. Necessitem, per tant, homogeneïtzar les lleis de cooperatives dels diferents estats. I retornant al criteri que defensava al principi, la creació de normatives flexibles i lleugeres, ¿per què no avançar cap a una homologació europea que prengui com a actors les parts, els socis, que pacten lliurement entre ells, en el marc dels valors i principis cooperatius, en comptes de fer grans lleis que ens encotillen?

CINQUÈ TEMA CRÍTIC

“Aconseguir capital fiable per a les cooperatives alhora que se’n garanteix la gestió per part de les persones membres”: Xavi Teis (Coop57)

El context econòmic és molt complicat i, tot i així, les cooperatives estan demostrant que són molt més fortes que les empreses purament mercantils. En un context de destrucció de llocs de treball i amb uns indicadors d’ocupació molt negatius, les cooperatives reverteixen la tendència. Des del principi de la crisi, la creació de cooperatives s’ha mantingut ininterrompudament a l’alça, confirmant la vigència i l’interès del model cooperatiu. En el tercer trimestre de 2013 s’ha registrat un augment del 2,8% en la creació de nous llocs de treball respecte del trimestre anterior confirmant la tendència iniciada el segon trimestre, quan l’ocupació a les cooperatives ja va créixer un 2,9%, segons dades de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.

Però tot i aquests bons indicadors, les cooperatives no són immunes al context social i econòmic. Les dades de l’augment de l’ocupació a les cooperatives confirmen la bona salut i estabilitat del model empresarial cooperatiu, on socis i sòcies participen de la propietat, la gestió i els resultats, però les dificultats per tirar endavant els diferents projectes són nombroses.

Una d’aquestes dificultats la trobem en la cerca i obtenció de capital. Les cooperatives, com totes les empreses, necessiten finançament per tal d’aconseguir els recursos necessaris per al desenvolupament de les funcions que han de portar a terme.

S’han d’explorar les diferents opcions per obtenir aquest finançament. L’opció més recomanable és la de buscar fórmules de finançament internes o pròpies i hi ha diversos camins per aconseguir-les.

Després de la modificació de les normes comptables internacionals i de la modificació de la llei de cooperatives l’any 2011, es va canviar la regulació sobre el capital social. Cada cooperativa, en els seus estatuts, havia de regular el capital social, diferenciant entre fons propis, normalment no exigibles i el passiu exigible.

Per tant, els recursos propis es poden obtenir, principalment, per dos camins: el capital social obligatori o fons propis i el capital social voluntari. A aquestes dues vies d’obtenció de recursos, s’hi pot afegir un altre camí complementari mitjançant la dotació de reserves a través dels excedents que reforcen els fons propis i són un altre opció per obtenir recursos econòmics.

El primer dels dos camins és el més sòlid i avantatjós per a la cooperativa, ja que és capital que no està subjecte a unes condicions concretes de retorn i normalment no està remunerat i, per tant, no té un cost financer per la cooperativa. Segurament també és el capital més difícil d’obtenir.

El capital social voluntari és una altra forma de finançar-se internament. Es fa a través d’aportacions voluntàries dels socis de la cooperativa i va destinat a reforçar els recursos propis, però té una altra categorització. Cada cooperativa pot acordar les seves condicions, però en la majoria de casos, i a diferència del capital social obligatori on els òrgans de govern de la cooperativa tenen el dret incondicional a refusar el reemborsament, en aquest cas, el soci té dret a sol·licitar el reemborsament i la cooperativa no pot refusar-lo. També són aportacions que, normalment, estan subjectes a una remuneració i, doncs, representen un cost per a la cooperativa, encara que suposarà un cost inferior al que hauria de fer front a través de fórmules de finançament externes.

D’altra banda, hi ha fórmules d’endeutament que representen fonts de finançament externes. Per un cantó, les cooperatives poden buscar emissions pròpies de deute. En l’emissió de deute, molts cops feta a través de títols participatius, la cooperativa emet títols d’una quantitat determinada, amb un venciment determinat i una remuneració establerta. En molts casos, però, les cooperatives que opten per aquesta fórmula només ho fan extensible als seus socis i sòcies per tal de seguir dotant de dimensió col·lectiva i cooperativa l’adquisició de finançament.

I finalment poden cercar el finançament extern més convencional, que seria l’endeutament a través d’entitats financeres i bancàries. El préstec que totes coneixem.

Per a les cooperatives, de totes aquestes fórmules de finançament les més fiables són les pròpies, les que vénen de la pròpia base de socis i sòcies. Són les més sòlides, les que més voluntat de permanència tenen i les que menys costoses són, financerament, per a ella. Sota aquests criteris també hi podríem incloure les emissions pròpies de deute que queda acotada als socis i sòcies de la cooperativa. Però, per aconseguir-ho, és necessari un factor clau i que no és financer: la confiança.

Els socis i sòcies d’una cooperativa, més enllà de possibles aportacions obligatòries que hagin de desemborsar per formar-ne part, han de percebre un sentiment de confiança per tal que vulguin fer aportacions voluntàries o subscriure títols de deute. Han de creure en el projecte, s’hi han de sentir identificades i han de tenir la tranquil·litat que la seva inversió no estarà en perill.

Per generar aquesta confiança s’ha de treballar bé, s’ha de treballar amb rigor i sobretot amb transparència. I per a garantir-ne una gestió correcta s’han d’establir mecanismes democràtics de control i buscar una major implicació de les persones sòcies, un grau de participació que permeti un control democràtic i un monitoratge de la situació de la cooperativa.

Les fórmules de finançament pròpies es realitzaran amb gent propera al projecte i, per tant, s’ha de compartir el projecte i la informació. Fórmules compartides de gestió, un pacte entre sòcies, entre iguals, amb gent que té els mateixos interessos, on la transparència, la participació i la responsabilitat compartida siguin elements centrals.

Nota: