Factor c

Factors de resistència de les microempreses cooperatives davant de la crisi i recomanacions per a un enfortiment cooperatiu del sector social

L'article pretén analitzar quin és el comportament que estan tenint les microempreses cooperatives, i de forma especial les del sector de la intervenció social, des del començament de la crisi econòmica l'any 2008, així com proporcionar una sèrie de recomanacions que es consideren claus per afrontar la crisi en el futur proper. Les principals conclusions de l'estudi són que les empreses cooperatives estan resistint millor la crisi que la resta del teixit empresarial i que els factors fonamentals que ho expliquen es deriven de la seva estructura de propietat, la qual els permet tenir millors mecanismes d'adequació davant les condicions del mercat. A més l'article proporciona algunes claus que les cooperatives han de tenir en compte per afavorir la seva viabilitat davant una crisi econòmica sostinguda en el temps.

El present article pretén analitzar quin és el comportament que estan tenint les microempreses cooperatives, i de forma especial les del sector de la intervenció social, des del començament de la crisi econòmica l'any 2008, així com proporcionar una sèrie de recomanacions que considerem claus per afrontar la crisi en el futur proper. Està estructurat en tres parts: una primera en la qual fem una anàlisi del comportament de les cooperatives davant la crisi; una segona on analitzem quines són les estratègies que han emprat per afrontar els problemes de viabilitat que se’n deriven, i l'última part en la qual es proposen una sèrie de claus sobre quins són les estratègies que considerem que han d’implementar aquest tipus d'empreses per afrontar l’agudització de la crisi econòmica actual .

Les conclusions que plasmem en l'article estan basades en una recerca realitzada al llarg de l'any 2011. L'abordatge metodològic d'aquest estudi s'ha realitzat combinant una exhaustiva anàlisi bibliogràfica amb la producció de dades primàries a través d'entrevistes a experts, focus groups i qüestionaris. En primer lloc, hem realitzat una revisió documental de fonts primàries i secundàries, analitzant les principals publicacions i informes publicats sobre el sector, i hem revisat i sistematitzat les dades existents sobre l’evolució del nombre de cooperatives i dels llocs de treball durant el període 2008-2011. Les dades que hem utilitzat per elaborar l'anàlisi corresponen al conjunt d'empreses cooperatives tant a escala estatal com de la Comunitat de Madrid, ja que no existeixen dades desglossades que ens permetin observar l'evolució de les microcooperatives del sector de la intervenció social; no obstant això, tenint en comptes les característiques del sector i les dades obtingudes dels qüestionaris i entrevistes realitzats, considerem que els resultats obtinguts podrien ser extrapolables de forma genèrica per a tot el sector. En segon lloc, hem analitzat els resultats d'un qüestionari al qual van respondre 35 cooperatives madrilenyes, que tenien una mitjana de 8,5 treballadors. Finalment, hem fet quatre entrevistes amb persones expertes i investigadors del sector i tres focus groups amb membres de cooperatives, en els quals que es van contrastar les principals conclusions extretes de la resta de tècniques aplicades.

Les principals conclusions que hem obtingut fruit de la recerca són que, tal com es reflecteix en l'imaginari cooperativista, les empreses cooperatives estan resistint la crisi millor que la resta del teixit empresarial, la qual cosa es manifesta en una menor taxa de tancament d'empreses i en una menor destrucció de llocs de treball. Els factors fonamentals sobre els quals recolza aquest millor comportament són el que hem anomenat factor C, i tenen a veure amb els seus principis i valors, la seva capacitat per adaptar-se a les condicions del mercat i per ajustar els salaris i les condicions laborals a la reducció dels ingressos de l'empresa. Finalment, exposem la necessitat d'aquestes microempreses d'enfortir la innovació, reforçar els mecanismes d’intercooperació, limitar la seva dependència dels pressupostos de l'administració pública i enfortir instruments que els proporcionin autonomia productiva i financera.

Cooperativisme i context de crisi en el sector social madrileny
El cooperativisme és una fórmula empresarial que si bé té més de 150 anys d'antiguitat, s’ha sabut reinventar successivament al llarg del temps, de manera que s’ha convertit en la principal referència d'estructures participatives i democràtiques al món del treball. Els valors que han impulsat la posada en marxa d'experiències cooperatives (ajuda mútua, responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat) han anat associats històricament a una forma especial d'entendre el món del treball i l'economia. Una visió que posava l'accent en la persona i la seva comunitat de referència.

Un dels trets singulars del cooperativisme és que històricament ha mantingut una relació anòmala amb els cicles econòmics, si ho comparem amb altres formes empresarials, ja que aquest guanya visibilitat, protagonisme i es desenvolupa amb més facilitat comparativa en contextos de crisi. Una situació que s'il·lustra en l'informe La resiliència del model cooperatiu en temps de crisi², realitzat en 2009 per l'Organització Internacional del Treball (OIT), organisme especialitzat de les Nacions Unides que s'ocupa dels assumptes relatius al treball i les relacions laborals. Aquest Informe, dirigit per Johnston Birchall i Lou Hammond Ketilson, repassa històricament el paper jugat per les innovacions socioeconòmiques del cooperativisme en temps de crisi i fams, que van des d'Alemanya en 1860, on s'inventen les cooperatives de crèdit rurals, a les banques cooperatives amb el suport del New Deal durant la Gran Depressió de 1929 a EUA, passant per iniciatives cooperatives en països de l'Est durant el col·lapse de l’URSS o alguns dels mecanismes generats en els projectes de cooperació al desenvolupament.

L'informe reivindica una atenció més constant per part de les polítiques públiques, ja que els mecanismes econòmics que genera el cooperativisme resulten rellevants en temps de crisi, per posteriorment en cicles de bonança econòmica tornar a ser relegats a un segon pla. En aquest treball es destaquen com a avantatges comparatius de les cooperatives els seus principis lliurement assumits, l'autonomia en la decisió de les persones implicades, el fet de ser propietàries de la seva pròpia empresa, la promoció d'ocupació amb millors condicions comparatives i els vincles amb la comunitat. Uns principis que si no es poden complir sempre de forma integral per les pressions del mercat i de la competència, sí que resulten una marcada tendència dins del moviment cooperatiu. Salvant les particularitats de cada realitat territorial, l'evolució de les dinàmiques cooperatives davant la crisi té trets similars en el conjunt d'Europa i de l'Estat espanyol. El cooperativisme es revela com la fórmula empresarial que comparativament destrueix menor ocupació i que es comporta de forma més sòlida en períodes d'inestabilitat econòmica, com avalen les dades d'evolució del sector.

A Espanya l'arribada de la crisi socioeconòmica el 2008 provoca un lleu descens del nombre de societats i de l'ocupació, que continua fins a 2009. Resulta rellevant destacar com ja en ple context de recessió econòmica, durant 2010, el cooperativisme ha mantingut l'ocupació malgrat reduir-se sensiblement el nombre de societats, esmorteint els impactes de la crisi mitjançant reajustaments interns. Una dinàmica que és invertida novament el 2011, amb l'aprofundiment de la crisi davant la qual es torna a ressentir lleument tant el nombre de cooperatives com de societats, previsiblement pels límits de la pròpia flexibilitat interna a la qual se sotmeten moltes d'aquestes empreses.

Taula 1: Elaboració pròpia. Font: Ministeri de Treball i Immigració. Secretaria General d'Ocupació. Direcció General de l'Economia Social, del Treball Autònom i de la Responsabilitat Social de les Empreses.

El cas del cooperativisme madrileny, partint d'unes xifres bastant modestes en comparació de la mitjana nacional³, ha evolucionat molt positivament durant els prop de quatre anys de crisis que portem. A trets generals, ha compartit la dinàmica de la resta de regions, encara que mostra un comportament millor que la mitjana. Ja que el percentatge de societats que mantenen activitat després de la crisi és del 98,03%, prop de dotze punts per sobre de la mitjana, també resulta interessant veure com el percentatge d'ocupació que mantenen és vora el 94,67%, més de tres punts superior a la mitjana. Unes xifres que mostren com, malgrat ser quantitativament menys representatiu, el moviment cooperatiu madrileny es troba consolidat de forma notable en el teixit productiu de la regió.

Taula 2: Elaboració pròpia. Font: Ministeri de Treball i Immigració. Secretaria General d'Ocupació. Direcció General de l'Economia Social, del Treball Autònom i de la Responsabilitat Social de les Empreses.

El cooperativisme al món laboral s'ha vinculat a una retòrica que afirmava que aquesta fórmula empresarial prioritzava una construcció sòlida d'ocupació, a causa de la propietat i responsabilitat dels treballadors en l'esdevenir de les seves pròpies empreses i per extensió dels seus propis llocs de treball. El cooperativisme prioritzaria, per tant, la consolidació de l'ocupació i la millora de les condicions laborals per sobre d'altres criteris de rendibilitat econòmica. Els principis i valors que orienten les empreses cooperatives es converteixen en elements clau que provoquen un factor diferencial d'aquestes entitats respecte a les empreses convencionals. Elements com la flexibilitat, el dinamisme, la capacitat d'innovació i la protecció de l'ocupació, es poden explicar des de la seva relació amb els principis i valors del cooperativisme. En un context regional en el qual el sector cooperatiu és més reduït i no existeix una aposta institucional per difondre aquest model empresarial, un dels trets que poden identificar i explicar part de la fortalesa del cooperativisme madrileny seria la dimensió ideològica, la identificació profunda amb els valors cooperatius: A Madrid el component ideològic és molt fort, no hi ha polítiques de promoció del cooperativisme, que permeti valorar elements econòmics, fiscals o d'oportunitat⁴.

En aquest text centrem la nostra atenció en el sector de la intervenció social i especialment de les microcooperatives madrilenyes que presten aquest tipus de serveis. Aquestes iniciatives empresarials, que es caracteritzen per la inversió de prioritats que realitzen respecte a l'economia convencional —forta territorialització de les iniciatives i vinculació amb l'entorn, promoció de la cooperació enfront de competència, prioritat de la rendibilitat social sobre l'econòmica, aposta intensiva per l'ocupació i pels grups socials més vulnerables— van madurar en un sector que durant el cicle de creixement econòmic va conèixer una expansió rellevant, en un context econòmic favorable amb un important increment de la despesa social. No obstant això, aquestes particularitats fan que aquest tipus de societats i els seus àmbits d'activitat siguin més sensibles a l'actual context derivat de la crisi.

Una recerca a escala estatal de COCETA, de l'any 2010, titulada Quan es tracta de persones, les cooperatives porten la iniciativa. Cooperatives de treball d'iniciativa social, radiografia d'un sector en evolució, alertava sobre alguns dels principals obstacles que estan trobant les cooperatives que treballen al sector social. Un descens de l'activitat associada a les retallades dels pressupostos públics, de forma notable en les partides socials (no desenvolupament de la Llei de Dependència, educació, serveis socials…), com a conseqüència que aquestes cooperatives mantenen una elevada dependència de les administracions públiques com a ocupadores. Les dades evidencien que prop del 68% de les entitats són proveïdores de serveis per a les administracions públiques, de forma destacada per als ajuntaments, per la qual cosa variacions en el seu comportament resulta determinant tenint en compte l'elevada vulnerabilitat del sector⁵.

La crisi fiscal dels ajuntaments i comunitats autònomes, encarregades de gairebé totes les competències socials, prové d'un règim de finançament on els serveis públics eren altament dependents del model de creixement durant el cicle immobiliari. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, els reajustaments pressupostaris han implicat la reducció de molts serveis que prestaven o eren susceptibles de ser prestats per cooperatives. El cas del consistori madrileny seria paradigmàtic, perquè és el municipi més endeutat de tot el país: ja sigui en termes absoluts, amb 6.091 milions d'euros de deute viu a 31 de desembre de 2011⁶—més del 25% del deute total dels municipis espanyols—, com a relatius, amb més de 2.000 euros per habitant. Tendència que presumiblement s’aguditzarà en el futur proper i que aquestes empreses hauran d'afrontar.

Un altre problema derivat dels impactes de la crisi, per a les empreses socials i especialment per a les microempreses, ha estat els impagaments de les administracions. La demora de mesos en el pagament per la provisió de serveis ha suposat en molts casos una pressió inversament proporcional a la grandària de les empreses, és a dir, com més petites més vulnerabilitat davant els impagaments, ja que en molts casos es veuen obligades a seguir prestant els serveis, avançar pagaments i fins i tot endeutar-se, en el que suposa un finançament indirecte de les administracions per part de les empreses que moltes vegades tenen problemes per accedir al finançament bancari. En el cas de l'Ajuntament de Madrid, per exemple, no es té previst normalitzar el pagament a proveïdors fins a 2015, si tot es desenvolupa segons el que preveu el Pla de Sanejament⁷. Una pressió que ha provocat el tancament d'empreses i cooperatives, asfixiades econòmicament per la falta de liquiditat. Recentment es presentava el Tercer informe anual sobre la crisi 2011 de l'Organització Internacional de les Cooperatives de Producció Industrial, Artesanal i de Serveis (CICOPA), una organització sectorial de l'Aliança Cooperativa Internacional. En aquest treball es confirmaven novament les afirmacions sobre la robustesa davant la crisi del sector cooperatiu a escala internacional i entre les dificultats al nostre país es feia referència a aquest fenomen:

[…] una gran part dels serveis socials prestats per les cooperatives són contractats per les autoritats públiques i la tendència general europea de retallades de pressupost públic està dificultant el seu desenvolupament. Els retards de les autoritats públiques en els pagaments també impedeixen el seu desenvolupament i, en alguns casos (Itàlia, Espanya), fins i tot representen un perill per a la seva supervivència⁸.

Un altre problema agreujat per la crisi és l'impacte de l'intrusisme de les grans empreses i corporacions, que han constituït empreses o fundacions per inserir-se al mercat en unes condicions més favorables, amb les quals han de competir aquestes microempreses. La posició estratègica d'aquestes empreses i la seva capacitat financera els permet accedir de forma privilegiada als plecs de condicions de les administracions públiques, rebaixant els preus en un dúmping (capacitat de reduir costos, pitjors condicions laborals, subcontractació, capacitat de sostenir demores llargues en els pagaments, etc.). La crisi ha accentuat aquesta dinàmica en la qual preval la reducció de costos per sobre dels criteris de qualitat en activitats econòmiques que estan estretament relacionades amb les condicions de vida de les persones i, especialment, dels grups socials més vulnerables. La creixent competència en la Comunitat de Madrid en el sector social es veu incrementada per l'absència d'un conveni col·lectiu o marc regulador de referència, la qual cosa implica dinàmiques de deterioració de les condicions laborals. Una minva que és més fàcilment assumida per les grans empreses ja que es trasllada directament al personal que tenen contractat o a les empreses subcontractades, de manera que obliguen les microempreses a reduir els preus dels seus serveis per poder competir.

Davant aquest panorama gens optimista pot resultar rellevant interrogar-nos sobre: quines motivacions i expectatives tenen les persones que posen en marxa projectes d’emprenedoria cooperativa?, quins són els factors que han possibilitat la supervivència d'aquests projectes per sobre d'altres models empresarials en el període actual de crisi?, quin paper juguen els valors i principis del cooperativisme a l'hora de facilitar la supervivència i l'èxit?

Una de les nostres hipòtesis de partida és que considerem que les motivacions que empenyen les persones a embarcar-se en un projecte cooperatiu són diferents de les que porten a conformar altres tipus de fórmules empresarials. Per aquesta raó, valorem la importància de conèixer i identificar de forma detallada aquestes motivacions. A més, aquest diferent punt de partida és una variable explicativa que mostraria com, des de l'origen, els principals motius que expliquen l'èxit del model cooperatiu en la resistència davant de les conseqüències de la crisi, s'associen a factors interns —gestió democràtica, propietat de les persones que treballen, flexibilitat, etc.— més que a factors externs —estructura socioeconòmica, polítiques públiques…. El treball de Moyano Fuentes, J. Puig Blanco, F. Bruque Càmera, S. Els determinants de la competitivitat en les cooperatives⁹ sosté que aquests factors interns són els que en gran mesura determinen la competitivitat d'aquestes empreses. En concret, la participació dels socis en els resultats al costat de la flexibilitat per atendre els requeriments dels clients és el determinant principal de competitivitat de les cooperatives.

“Perquè la participació en les decisions econòmiques, laborals, estratègiques, etc. fa que els membres d'una cooperativa siguin flexibles a un ajust salarial de forma col·lectiva i acordada per tal de reduir despeses. A més segueix prevalent la persona sobre el capital, en comptar amb altres mitjans de finançament (en el nostre cas els bons) no caiem per endeutament amb bancs. Pertanyem a una xarxa i teixit social fort que ens fa menys vulnerables per participar en la cooperació i no en la competitivitat.”¹⁰

Assumint que les conclusions de Moyano i Puig són en bona mesura coincidents amb les nostres hipòtesis, hem tractat d'aprofundir en la descripció dels factors interns, donant-los un ordre d'importància en funció de la seva rellevància per explicar les especificitats del model empresarial microcooperatiu del sector social a Madrid. Aquests factors són els que hem definit com a Factor C.

Considerem que una anàlisi dels factors diferencials que expliquen una més gran capacitat de supervivència del cooperativisme en cicles econòmics adversos ens pot donar claus sobre les estratègies que aborden o poden abordar les microcooperatives per fer front a l'empitjorament de les condicions de mercat, tenint en compte que aquesta capacitat per resistir i mantenir els llocs de treball davant la deterioració de l'activitat productiva pot convertir-se en ocasions en un procés de deterioració basada en l’autoexplotació i precarietat, innecessari si s'analitza que l'empresa no té garanties de viabilitat o de recuperar a curt termini les condicions de treball dignes i estables que havien donat sentit a la seva constitució.

Factor C: Els factors cooperatius de resistència
1. L'estructura de propietat de l'empresa
La característica, legal i històrica, que les societats cooperatives han d'estar compostes majoritàriament per socis copropietaris, que es beneficien directament de l'activitat productiva de l'empresa —a més de condicionar de forma fonamental les dimensions de l'empresa com són el model de negoci, el model organitzatiu, les condicions laborals o la presa de decisions— és un factor determinant per comprendre les fortes implicacions personals que habitualment posen els cooperativistes en el desenvolupament i viabilitat de les seves empreses. Aquesta estructura de propietat característica de les cooperatives fa que els socis tinguin un especial interès en l'èxit de la seva organització (Simons i Ingram, 2000). Aquest factor és, si pot ser, més important a les microcooperatives, on la vinculació amb l'empresa i amb les persones sòcies és molt més propera que en cooperatives més grans. Així, en un dels qüestionaris una de les persones ho explicava de la manera següent:

“Treballem per alguna cosa que és nostra així que tenim una motivació més alta per tirar endavant.”

Ser soci en una cooperativa de treball associat sol portar implícit que l'obtenció de recursos materials o econòmics es produeix a partir del treball i no de les rendes de capital. La doble condició simultània d'empresari i treballador —si cau una, cau l'altra— té implicacions molt importants a l'hora de prendre decisions en qualsevol context econòmic, però especialment en un moment de crisi econòmica. En un període d'absència d'oportunitats laborals i d'elevadíssims índexs de deute familiar, la pèrdua de les rendes salarials suposa una fallida fonamental en l'estabilitat de les llars, tal com estem veient a mesura que la crisi va accentuant la fractura social. Per tant, el factor “propietat col·lectiva” associat al tàndem treball-renda determinarà que les empreses cooperatives prenguin totes les mesures “d'ajustament” que considerin necessàries per mantenir l'activitat de l'empresa i els llocs de treball dels seus propietaris. En paraules d'una altra de les persones que responia als qüestionaris:

“Ser propietaris de la mateixa (empresa) permet les persones sòcies més flexibilitat en la forma organitzativa i les condicions laborals. Encara que pot ser que s’hagin d'assumir determinats sacrificis (salaris, condicions laborals...) que permetin la continuïtat de la cooperativa”.

Aquestes circumstàncies són molt semblants a les que identifiquen les empreses d'autònoms o petites empreses familiars, però les diferència clarament de les societats limitades i anònimes, on existeix una clara separació entre treball i capital. En aquestes últimes és el marge de rendibilitat empresarial i l'obtenció de beneficis empresarials, els que determinen la viabilitat o no de l'empresa i les mesures que han d'abordar. Això es tradueix en l'aplicació de mesures de reducció de despeses, que en un gran nombre de casos passen per la reducció del nombre d'empleats de forma temporal o definitiva —com demostra l'augment exponencial d'expedients de regulació d'ocupació en els últims tres anys— i/o amb la reestructuració dels actius de l'empresa. En el model cooperatiu la reducció de costos també és una mesura transversal a l'ajust, però només en cas de tancament es produirà la pèrdua no voluntària de llocs de treball, almenys, entre les persones sòcies. En paraules extretes d'un dels qüestionaris:

“No és casualitat que hi hagi molt poques cooperatives que acomiadin sòcis/es”.

L'estructura de propietat de les cooperatives els permet aïllar-se de les amenaces ambientals (factors externs procedents del sector o d'altres elements socioeconòmics) i dels períodes de crisi econòmica ja que han interioritzat els vincles amb els seus proveïdors i/o clients (Núñez i Moyano, 2004).

2. Adaptabilitat de les condicions laborals
El segon factor per importància, directament relacionat amb l'anterior, és la capacitat que tenen les cooperatives de decidir col·lectivament adaptar les condicions laborals en funció de les circumstàncies del mercat. Un argument tan repetit per cooperativistes i estudiosos com a significatiu en l'anàlisi de la capacitat de resistència de les empreses cooperatives en aquest període de greu crisi econòmica. Quan el mercat es contreu i una empresa entra en una situació econòmica que posa en risc la seva viabilitat, es produeix un empitjorament generalitzat i progressiu de les condicions, tant en l'empresa convencional com en la cooperativa. No obstant això, l'adaptabilitat en el cas cooperatiu és diferencialment important respecte d'altres models d'empresa perquè se sosté sobre la propietat col·lectiva, i sobre el principi de participació democràtica. Ambdues dimensions possibiliten, com assenyalàvem, una forta implicació col·lectiva en l'empresa, però també una anàlisi més àmplia i a més llarg termini de les diferents possibilitats per recuperar la productivitat i fer viable l'empresa, així com menors nivells de conflicte o desafecció entre els treballadors pel que fa a les decisions preses. Alguns extractes dels qüestionaris i dels focus groups realitzats, expressaven aquest factor de la manera següent:

“Tenim més capacitat per flexibilitzar les nostres condicions laborals i econòmiques”.

“Flexibilitat en horaris i sous, es mira més el costat humà que els guanys”.

“Capacitat de resistència per la possibilitat de modificar o adaptar les condicions de treball en atenció a l'acord de tots i totes els socis i les sòcies”.

L'adopció o empitjorament, en aquest cas, de les condicions laborals té nivells molt diversos de progressivitat en funció de les decisions d'ajust que van prenent cadascuna de les empreses. Els principals aspectes sobre els quals han intervingut en aquest període de crisi les cooperatives consultades en aquest estudi han estat: salari, jornada laboral, condicions de cobrament, condicions materials de treball, nivells de responsabilitat i funcions dins de l'empresa. La seva traducció pràctica ha suposat una reducció progressiva dels salaris, l'eliminació o reducció de complements salarials, desinversió en millores de les condicions materials de treball, retards en els cobraments, augment i flexibilitat de les hores de treball, augment dels nivells de responsabilitat i, en menor nivell, canvis en les funcions que es desenvolupen dins de l'empresa.

Un dels grans problemes als quals s'enfronten les cooperatives de petita grandària del sector serveis, és que cada vegada resulta més costós aconseguir nivells estables de qualitat en l'ocupació. La crisi està augmentant en alguns casos els nivells de precarització o autoexplotació més o menys satisfactoris que ja existien amb anterioritat. Aquesta pot ser una de les grans paradoxes associades al model cooperatiu: es creen col·lectivament amb l'objectiu, entre d’altres, de generar ocupacions de qualitat per als seus socis (Díaz Bretones, F (2000)); no obstant això, la cerca de la qualitat “objectiva” en les condicions de treball passa a un pla secundari quan existeix un objectiu més important, com és salvar els llocs de treball i l'empresa.

La gestió relacional de l'equip i la capacitat d'activar mecanismes proactius d'innovació, intercooperació, diversificació productiva i avaluació de la viabilitat de l'empresa, seran elements fonamentals per poder equilibrar les necessàries mesures d'ajust amb la realista possibilitat que es poden recuperar o millorar les condicions de partida.

3. Flexibilitat davant de les condicions de mercat
Tant els experts com les cooperatives consultats en aquest estudi coincideixen a assignar al model cooperatiu determinades qualitats genèriques que representen un factor diferencial rellevant per comprendre la competitivitat més elevada: a) La forma de treballar amb els clients (més personalitzada, comprensiva i propera); b) el coneixement del sector en el qual se situen; c) la dimensió comunitària dels projectes productius; d) el manteniment de relacions d’intercooperació productiva amb altres empreses, i) l'adaptabilitat de les condicions de treball. Aquestes fortaleses conjugades de forma intel·ligent són eines proactives i reactives vàlides per anar ajustant el model de negoci a les variacions que es donen al mercat, que han emprat les cooperatives consultades, ja sigui davant canvis més globals, com els derivats de la crisi actual, o més específics, com els que es poden donar en el sector productiu en el qual se situa l'empresa.

En la primera part d'aquest article hem assenyalat els canvis més importants que s'han donat en les condicions del mercat des de l'inici de la crisi econòmica. Probablement el més rellevant ha estat la forta contracció del consum públic i privat, amb la consegüent reducció del volum d'ingressos de les empreses. Aquesta situació els ha obligat a prendre decisions dirigides a la reducció de les despeses corrents —salaris, lloguers, comunicació, màrqueting, materials, formació…— com a condició per equilibrar el compte de resultats. De forma simultània, les entitats financeres han deixat de prestar diners a les empreses, que al seu torn també sofreixen la falta de liquiditat pel retard en els cobraments dels seus clients. Aquesta espiral, àmpliament explicada en totes les anàlisis de la crisi financera actual, s'ha convertit en un greu problema de viabilitat per a les empreses i de forma concreta, per a les microcooperatives del sector social estudiades.

La propietat col·lectiva de l'empresa i la seva vocació social tornen a ser determinants en aquest cas per donar avantatges comparatius a les cooperatives per resistir aquesta situació.

“En desplaçar la centralitat de l'ànim de lucre de l'empresa als marges i posar l'accent en les persones i les seves necessitats, les cooperatives es converteixen en entitats més adaptables a les situacions fluctuants del mercat”

Les cooperatives tenen més facilitat per decidir retardar els pagaments als socis-treballadors, o adaptar-los millor a les seves necessitats. Aquestes mesures fan augmentar el deute intern (el que té la cooperativa amb els seus socis-treballadors), però s'aconsegueix una menor dependència d'obtenir diners dels bancs. A més, el sector cooperatiu ha enfortit en els últims anys diferents entitats d'estalvis especialment pensades per ajudar a les cooperatives en aquestes situacions. En un moment en el qual la banca convencional té exigències que difícilment poden satisfer les microempreses cooperatives, entitats financeres de caràcter ètic com Fiare¹¹ o Coop57 compleixen un paper fonamental per salvar l'activitat d'un bon nombre d'entitats amb greus problemes de tresoreria.

4. La gestió democràtica
La democràcia a l'intern de les empreses és una de les assignatures pendents i oblidades de les empreses tal com assevera Robert Dahl al seu llibre Democràcia Econòmica: “El govern intern de les empreses econòmiques, amb molt poques excepcions, és clarament antidemocràtic de iure i de facto”, Dahl (1985; 51). No obstant això, a les cooperatives, la capacitat de participar en la presa de decisions a diferents nivells sota la premissa legal “un soci, un vot”, vinculada a l'estructura de propietat de l'empresa, té una importància molt rellevant a l'hora de determinar el futur de l'empresa i la seva capacitat d'adaptació o resistència. Així ho manifesten els i les cooperativistes consultats i els experts:

“Hi ha més implicació de les persones i professionals en tots els nivells de l'acció”.

“Més responsabilitat de més persones sobre temes globals relacionats amb la direcció i les finalitats de l'entitat (tant laborals —ocupació— com socials —finalitats que persegueix l'entitat)”.

“Es pot dir que l'empresa cooperativa és i suposa una estructura d'autogovern en el pla de la metapolítica, trencant amb les actituds i comportaments de dependència respecte de tercers” (Vicente Pérez). Les decisions que s'han de prendre a l'empresa per garantir-ne la supervivència requereixen esforços importants. Quant a les empreses cooperatives, en les quals els socis són, se senten i actuen com a propietaris en situació igualtat, les decisions de gran importància que tenen a veure amb la reducció de salari, els augments en la jornada… són generalment preses i assumides col·lectivament.

Aquest fet és significativament important a l'hora de comprendre les raons d'això que hem anomenat Factor C. Una cooperativa que ha après a prendre decisions dialogades importants ja siguin aquestes positives, negatives o estratègiques al llarg de la seva història és molt més conscient de les seves capacitats. Aspectes tan importants per a la qualitat democràtica com és comptar amb la informació i formació suficient per prendre decisions, la transparència respecte als comptes o l'autonomia personal i grupal per decidir són dimensions intrínseques als principis cooperatius.

En els qüestionaris resposts ens trobem que la legitimació de la presa de decisions, quan és col·lectiva, suposa un reforç molt important i són assumides amb un grau molt més gran de coresponsabilitat. “La manera de tractar tot en col·lectiu. El fet de ser col·lectiu i d'afrontar conjuntament neutralitza el xoc”.

“En ser equips que es van construint mitjançant el diàleg, és possible que hi hagi més flexibilitat i imaginació per adoptar mesures per pal·liar els efectes de la crisi. Sempre des del punt de vista que tots i totes estem en el mateix carro i lluitem pel mateix”.

Mentre que en una empresa convencional les mesures d'ajust tendeixen a provocar conflictes laborals, desmotivació de la plantilla, efecte sortida de les persones més valuoses…, a les cooperatives, almenys en les primeres fases del procés d'ajust i precarització, augmenten els nivells de compromís i responsabilitat. Una bona gestió de la dimensió grupal dels equips, associada a la presa de decisions, és un dels elements d'èxit, clau en el manteniment dels projectes.

Així, en el sistema accionarial, els administradors estan obligats per llei a actuar partint de la base que els interessos dels assalariats són secundaris davant dels dels propietaris, i habitualment així ho fan. En canvi, en un sistema d'autogestió, els administradors triats directament o indirectament pels treballadors donarien prioritat als ciutadans-membres de l'empresa. En el primer model teòric els administradors actuen amb la finalitat de maximitzar els rèdits nets per als accionistes; en l'altre, actuen amb la finalitat de maximitzar els rendiments nets per càpita per als ciutadans membre”. Dahl, Robert A. (1985).

5. La intercooperación o el treball en xarxa i la cerca activa de solucions de totes les persones implicades
La intercooperació o el treball en xarxa és un altre dels principis operatius clau que apliquen un nombre significatiu de cooperatives com a mitjà per prosperar o resistir els embats de la crisi. La participació en xarxes, coordinadores o organitzacions més o menys difuses, ens dibuixa un tipus d'empresa que adquireix diferents pertinences i que entén que les relacions de col·laboració són complementàries, i, en molts sectors, més eficient a les relacions de competència.

És un factor associat més directament a les microempreses dels nous sectors productius vinculats als serveis, les noves tecnologies, la producció cultural... (Rowan, J., 2010), però ens podríem aventurar a dir que d'una forma o una altra es dóna a la pràctica totalitat de les cooperatives i de forma destacada a les microcooperatives del sector social.

La intercooperació es produeix a diferents nivells i amb múltiples objectius, des de reduir despeses fins a compartir projectes, inversions, clients, estratègies… Com ja han analitzat diferents estudis, les microempreses, i, en aquest cas, les microcooperatives augmenten les possibilitats de viabilitat i creixement en la mesura en què estiguin inserides en xarxes productives dins del seu sector que els permeten accedir a projectes als quals no podria per si soles. Un dels aspectes més rellevants que hem constatat amb la recerca és que les relacions d’intercooperació productives són més abundants i tingudes en compte en temps de bonança. La crisi, almenys en una primera fase, produeix en els equips productius una mirada més dirigida cap a l'intern com a mitjà de supervivència. La intercooperació productiva requereix invertir temps i esforços, així com establir criteris i mecanismes que la permetin. La priorització d'aquest tipus d'inversions es ressent amb la crisi i, cosa que entenem que podria ser un facilitador de superació de dificultats, passa a un segon pla dins de l'estratègia que estableixen les empreses per enfrontar-se a l'escenari crisi.

Per contra, en aquesta primera fase, sí que augmenten les relacions d’intercooperació dirigides a l'estalvi de despeses compartint recursos. Aquesta ràpida capacitat d'adaptació a les noves circumstàncies les facilita molt estar inserides en xarxes i, per tant, és un factor que ajuda a explicar la capacitat de resistència del model cooperatiu. La intercooperació relacionada amb la dimensió territorial, sectorial o comunitària dels projectes productius cooperatius és, des de l'origen d'aquesta fórmula d'autoocupació col·lectiva, una de les seves millors virtuts per a la creació, creixement i sostenibilitat dels projectes. Així ho manifesten alguns dels qüestionaris realitzats: “Pertànyer a una xarxa de cooperatives; Sents que la força de l'equip trobarà una solució, no sents la por com en altres empreses”. “Tenim xarxes de suport més desenvolupades que l'empresa convencional”

6. Entitats qualificadores i motivació
Les cooperatives davant d'altres models d'empresa convencionals són generalment entitats qualificadores, la qual cosa significa que les persones que les componen no són únicament ni principalment recursos o elements del capital humà, sinó que són justament això, persones que amaguen enormes potencialitats, l'expressió de les quals es desenvolupa a condició que visquin una vida rica en experiències i possibilitats. L'organització qualificadora és l'ocasió per materialitzar un dret fonamental dels treballadors i treballadores, el dret a l’ocupabilitat, que és el triple dret a accedir a l'ocupació, a mantenir-s’hi (encara que no necessàriament en la mateixa ocupació i/o en la mateixa empresa) i a progressar de les feines menys qualificades a les més qualificades (Díaz Bretones, F., 2000).

Algunes dades que extreia del seu treball de recerca Díaz Bretones confirmaven que existia un fort contrast entre les motivacions subjectives que havien portat la gent a constituir una cooperativa i les dades objectives. Les principals motivacions que la gent expressava per conformar la cooperativa van ser:

Tenir un lloc de treball (45,9%). Disposar d'independència econòmica i personal (16,2%). Guanyar diners va ser valorada com la menys rellevant pel 81,8%.

No obstant això, les dades objectives mostraven que la major part de les persones que formaven una cooperativa no provenien d'una situació d’atur. L'explicació que s'oferia és que el lloc de treball en una cooperativa va associat a un desenvolupament professional que no permetien les feines anteriors. Arriba a la conclusió que són més rellevants les característiques psicosocials a l'hora del desenvolupament de l’emprenedoria cooperativa —esperit emprenedor, estructura social, motivacions ideològiques i organitzatives, etc.— que els factors estructurals —mercat de treball, atur… Aquesta dimensió subjectiva o motivacional es converteix de manera determinant en un factor de resistència o innovació en períodes de crisi com el que vivim. El cooperativisme apareix, doncs, com una eina per desenvolupar-se professionalment, per generar un altre tipus d'ocupació, per promoure canvis socials més que com a fórmula de fugir de l'atur.

La comprensió de la dimensió qualificadora de les cooperatives, una dimensió amb prou feines estudiada, ens permet entendre el grau de motivació que incorpora en l’emprenedoria i posterior desenvolupament del projecte empresarial. Serà la motivació, associada igualment a altres factors ja descrits com la propietat o la participació en la presa de decisions, el que incorpora al cooperativisme un plus de resistència davant les mesures de precarització o adaptació productiva que acompanyen a tot procés d'ajust provocat per una situació de crisi. La cooperativa es constitueix com un espai col·lectiu, una eina en la qual els seus membres participen en la mesura en què poden desenvolupar-se des del punt de vista individual, ecològica, econòmica i social, les tres dimensions que segons Subirana han d'integrar-se de forma equilibrada per garantir un equilibri vital sostenible. En el cas que aquestes tres dimensions vitals de l'ésser humà hagin estat facilitades per les cooperatives als seus membres (no sempre s'aconsegueix), aquests mantindran la motivació i el compromís necessari per fer front amb més garanties als períodes difícils ja que les aspiracions o motivacions que van donar origen al projecte es van veure satisfetes anteriorment.

Avui és el futur: anotacions per a un enfortiment cooperatiu del sector social
Una vegada mostrades les singularitats de les microempreses cooperatives i el context de crisi socioeconòmica, que es tradueix en unes dificultats i obstacles particulars, és el moment de valorar la seva projecció de futur. La idea és recollir un conjunt de variables sobre les quals hauran d'operar aquestes microempreses per tractar de generar un ecosistema empresarial més òptim i que faciliti la viabilitat futura d'aquestes cooperatives.

Aquesta sèrie de claus, que facilitaria la continuïtat del cooperativisme madrileny social, suposa una superposició de variables en la qual els avanços i les millores, bloquejos o dificultats d'unes, condicionen, accentuen o reforcen unes altres. El que ens porta a valorar la necessitat que es desenvolupi, de manera més o menys simultània, la majoria d'elles perquè els canvis puguin ser significatius per a les cooperatives del sector.

1. Innovació productiva i social
La crisi financera de les administracions públiques i, especialment, dels ajuntaments està servint com a excusa per desmuntar el sistema de protecció social tal com el coneixem. Aquest procés implica la fallida del monoclientelisme en el qual moltes entitats socials, també les cooperatives, s'havien acomodat. L'alta taxa de dependència d'un sector públic amb pressupostos reduïts per a allò social, emplaça a les cooperatives a un procés reflexiu que els possibiliti diversificar les seves activitats i clients potencials.

Aquesta nova conjuntura replanteja el paper de les cooperatives socials, la sortida de les quals més lògica i alhora exigent és apuntar cap a la provisió de serveis per a la comunitat. Per tant, s'han de reactualitzar els debats que es van esdevenir a mitjan anys noranta entorn del paper del tercer sector com a encarregat de cobrir l'espai social d'allò que no és pròpiament ni el mercat, ni l'estat. Un espai d'autodefensa social que va sorgir per fer front a les necessitats i demandes que no satisfeia un estat de benestar en retirada (reinserció de treballadors, animació sociocultural, treball amb joves i menors, prevenció del fracàs escolar, prevenció d'addiccions…).

Aquests debats valoraven l'emergència d'un espai dinamitzat per associacions i entitats de l’”economia social” i moviments socials que defensaven la seva autonomia a l’hora que es reivindicava un reconeixement institucional del seu treball per accedir a fons públics. Iniciatives en les quals convivien la crítica i la gestió efectiva de projectes, el treball assalariat professional amb les estratègies de suport mutu i solidaritat. Encara que apuntaven els riscos que aquests actors poguessin esdevenir funcionals en la transició d'una societat legal i moralment organitzada en relació amb els drets, cap a una societat organitzada per l'acció solidària privada¹².

Actualment, amb l'aprofundiment de la crisi, aquestes qüestions tornen a l'esfera pública i a l'agenda política ja que, davant la progressiva mercantilització social, l'aposta és tractar d'experimentar anar cooperativizant aspectes que fan possible la reproducció social i les tasques de cures (Carrasco, C.; Borderias, C., i Thorns, T. (coord), 2011). Una comunitat creixentment precaritzada i amb cada vegada menys proteccions socials és l'ecosistema en el qual aquestes cooperatives han de trobar part dels seus nous nínxols d'ocupació en el que han de ser processos d'innovació empresarial i productiva.

Es tracta de reinventar contractes socials a petita escala en els quals les comunitats locals autofinancin alguns projectes que siguin impulsats des de cooperatives socials, de manera que se satisfacin necessitats no cobertes o cobertes de forma insatisfactòria pel mercat i l'estat (criteris socials i ambientals).

Alguns projectes com els grups i les cooperatives de consum, projectes socioculturals, teràpies psicosocials, projectes d'oci alternatiu, serveis d'educació infantil… apunten cap en aquesta línia, que s’hauria de desenvolupar amb horitzons més ambiciosos.

2. Intercooperació
La intercooperació pot suposar una innovació o un aprofundiment de dinàmiques que ja es trobaven en marxa i que són constitutives del moviment cooperatiu des dels orígens. La cooperació entre cooperatives ve a plantejar que aquestes empreses serveixen als seus socis més eficaçment i enforteixen el moviment cooperatiu, treballant de manera conjunta per mitjà d'estructures locals, regionals, nacionals i internacionals. La novetat que inclou aquest plantejament és vincular la intercooperació també a l'enfortiment del moviment cooperatiu i no només al benefici del tipus que sigui per a cada cooperativa en concret.

En un sentit ampli, es podrà definir la intercooperació com una forma de relació entre dues o més entitats (empreses, cooperatives, persones jurídiques, o clients) per col·laborar entre elles. Aquesta col·laboració pot ser informal (aquella que no es troba sotmesa a un contracte jurídicament reconegut) o formalitzada. A més, si aprofundim en les motivacions per intercooperar, trobem que aquestes poden ser de diferent índole, sent fonamentalment sociopolítiques o economicoempresarials, encara que habitualment es donen les dues d'una manera conjunta, i es posa més l'accent en un aspecte o en un altre. En el pla de la intercooperació sociopolítica, la realitat madrilenya es troba en un procés de recomposició en desaparèixer la UMCTA (Unió Madrilenya de Cooperatives de Treball Associat) i trobar-se ara mateix en ple procés de constitució una nova unió de cooperatives, anomenada COOPERAMA.

La intercooperació econòmica proposa un imaginari social diferenciat al que defensa la competència com a única variable que permet el dinamisme dels mercats, ja que postula que la millora del posicionament empresarial en termes econòmics (qualitat, costos, solució de creixement, inserció al mercat…) pot donar-se mitjançant estratègies de col·laboració i suport mutu.

En una recerca recent a escala estatal, es mostrava com les cooperatives de treball d'iniciativa social s'han involucrat en projectes de cooperació empresarial fins al 47,3% dels casos. Aquesta cooperació ha consistit en l'establiment de serveis compartits, unions temporals d'empreses, xarxes comercials, tecnologia i recerca, disseny, compres o altres col·laboracions que es concreten, sobretot, en formació, externalització de serveis i aliances estratègiques. Una dinàmica accentuada en el cas de les microempreses, per la seva pròpia fragilitat estructural i el fet que no operen únicament sota la lògica del mercat. Jaron Rowan ha estudiat el sector de la producció cultural i la dificultat que les microempreses maximitzin beneficis de forma aïllada i en competència exacerbada amb els teixits productius del sector (Rowan, J., 2010).

Una realitat que en el cas de les microempreses cooperatives madrilenyes s'ha articulat des de fa vuit anys entorn de La Madeja. Un espai de relació on conflueixen algunes dinàmiques sociopolítiques (coordinació en la intervenció en favor del conveni col·lectiu del sector o en l'antiga UMCTA) amb altres d’empresarials. Generalment es comparteixen projectes (UTE, projectes concrets, aliances estratègiques, fusions…), recursos materials (locals, servidors d'Internet…) i immaterials (experiència, processos d'autoformació, contactes…). Es tracta d'una xarxa plantejada sense cap estructura jurídica més enllà de les interaccions entre les pròpies cooperatives que en formen part. Té una estructura molt flexible basada en la vinculació als valors i als principis cooperatius, que s'articula entorn d'unes trobades anuals, una pàgina web compartida i les relacions laborals i afectives que es van donant entre uns nodes i uns altres de la xarxa.

L'arribada de la crisi va impactar fortament a la xarxa, provocant la dissolució d'alguns dels equips que la conformaven i generant dinàmiques de priorització de la cooperació per grups d'afinitat i evidenciant dificultats per crear respostes col·lectives.

3. Millorar gestió
La vocació, el compromís i la forta dimensió social de les activitats d'aquestes microempreses cooperatives fan que s'emfatitzi generalment aquesta dimensió social. Lligat a la seva petita grandària, comporta en moltes ocasions una devaluació de la gestió econòmica, que no sol portar associada una professionalització similar a les activitats econòmiques de l'empresa.

Les microempreses han de desenvolupar la seva activitat econòmica, a més d'afrontar el risc, els períodes de discontinuïtat, de cerca de nous projectes i les inseguretats que van associades. Han de portar la gestió econòmica, tributar i realitzar tots els tràmits burocràtics de les empreses convencionals. Les limitacions de la grandària i la sobrecàrrega d'activitat obliguen a millorar l'eficiència en la gestió i en la planificació, a través de la millora dels seus coneixements de gestió i d'estratègia empresarial, així com de la incorporació d'eines més eficients, sense perdre les singularitats que donen força al model cooperatiu (gestió democràtica de les decisions clau, propietat compartida, dimensió social de l'activitat…).

4. Regular el sector i pressionar a l'administració pública
El sector de la intervenció social a Madrid porta una dècada mobilitzant-se per aconseguir un conveni col·lectiu que reguli l'activitat del sector. Les cooperatives i altres entitats socials van organitzar una patronal afí al seu desenvolupament, d'acord amb les plataformes de treballadors que l’han impulsat i en oposició a les patronals de les grans entitats.

Les microempreses han de ser capaces de teixir aliances que els permetin pressionar a l'administració perquè es reguli el sector, de manera que es dignifiqui l'activitat professional, es millorin les condicions laborals i es previnguin els riscos de minvar la qualitat dels serveis prestats, a causa de pressió a la baixa sobre els contractes que prioritza l'abaratiment de costos.

En el marc d'aquestes dinàmiques de pressió a l'Administració, resulta rellevant la posada en pràctica de l'aplicació, des d'un principi ampli d'igualtat en la concurrència, de les denominades clàusules socials en la contractació pública. Aquestes donen preferència a empreses que tenen en compte el caràcter social de l'entitat i no merament aspectes econòmics de l'oferta: inserció social, iniciatives contra l'exclusió social, de promoció de la igualtat de gènere, entitats sense ànim de lucre, de comerç just o ecològic.

5. Enfortir la banca ètica i les finances solidàries
La crisi socioeconòmica ha suposat, entre moltes altres coses, grans dificultats d'accés al crèdit per a les petites empreses. Un problema que aguditza les dificultats per disposar de finançament per realitzar les inversions necessàries que permetin engegar processos d'innovació i diversificació. Aquest problema, afegit a la demora en els pagaments de molts proveïdors, especialment ajuntaments, ha incrementat la vulnerabilitat de les microempreses cooperatives durant tots els anys que portem de crisis.

En aquest context l'existència de projectes de banca ètica com la cooperativa de serveis financers Coop57 o Fiare han possibilitat l'accés a la liquiditat necessària per al manteniment de moltes microempreses. Aquesta sensibilitat i flexibilitat a l'hora d'operar resulta inexistent en el sistema financer convencional que busca la màxima rendibilitat amb el menor risc. L'enfortiment i extensió de les experiències de cooperatives de crèdit i de la banca ètica, suposen un requisit fonamental, una aposta estratègica per a la continuïtat i reformulació del sector de les microempreses cooperatives socials a Madrid.

Desenvolupar mercats socials: intercooperació integral
Augmentar la capacitat i voluntat d'innovació i intercooperació així com enfortir les eines financeres ètiques són totes elles mesures fonamentals, però no suficients per possibilitar la supervivència, primer, i l'enfortiment, després, de l'economia social i els seus projectes productius. La veritat és que en totes les fases del cicle econòmic existeixen iniciatives econòmiques regides per valors diferents dels capitalistes: propietat comuna, cooperació, democràcia, equitat, compromís social, sostenibilitat… Totes aquestes iniciatives —la producció cooperativa, la comercialització solidària, la distribució participativa, el consum responsable, les finances ètiques i les monedes socials— així com un altre sense fi d'activitats d'economia informal, conformen el que anomenem economia social i solidària.

Malgrat el seu arrelament territorial aquestes iniciatives s'enfronten de forma massa aïllada a un entorn econòmic clarament agressiu i competitiu que segueix empitjorant amb l'aprofundiment de la crisi. En aquest context, les experiències d'economia social i solidària, entre les quals es troben les microcooperatives, tenen molt poques possibilitats de sobreviure o consolidar-se si no desenvolupen mecanismes estables d’intercooperació, intercanvi, solidaritat i coresponsabilitat juntament amb la resta agents del circuit econòmic. Per donar resposta a aquesta necessitat diversos pensadors catalans, entre els quals destaca Jordi Garcia Jané, aporten la reflexió teòrica necessària perquè s'engegui de forma pràctica sota l'impuls de REAS Red de Redes el que es coneix com a mercat social.

El Mercat Social¹³ és per tant “una xarxa de producció, distribució i consum de béns i serveis que funciona amb criteris ètics, democràtics, ecològics i solidaris, constituïda per empreses i entitats de l'economia social i solidària juntament amb consumidors i consumidores individuals i col·lectius. Que el seu objectiu és que aquesta xarxa permeti cobrir una part significativa de les necessitats dels seus participants i desconnectar l'economia solidària de l'economia capitalista, tant com sigui possible¹⁴”.

Els primers passos d'aquesta experiència a Madrid estan comptant amb una forta implicació de cooperatives socials. Aquestes entitats poden veure al mercat social una oportunitat per establir relacions molt més integrals i interdependents amb les persones o col·lectius destinataris de les seves accions.

Notes

1 Iñigo Bandrés de Lucas és economista i soci de la cooperativa Altekio, José Luis Fernández Casadevante és sociòleg i soci de la cooperativa Garúa i Fernando Sabín Galán és sociòleg i soci de la cooperativa Andaira. Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració de Laura Sánchez García i Daniel Fábregas Galán. Per contactar amb els autors es pot escriure al correu fsabin@andaira.net.

2 http://www.copacgva.org/publications/2009-ilo-coop-resilience.pdf

3 Encara que convé destacar que per l'estructura del teixit productiu de la Comunitat de Madrid l'escassetat d'activitat agrària i la progressiva terciarització dificulten molt l'existència de cooperatives agràries i industrials, àmbits predominants en altres regions, mentre que les cooperatives d'habitatge tenen un pes relatiu superior.

4 Extracte de l'entrevista a Gabriel Lozano, expresident de la Unió de Cooperatives Madrilenyes de Treball Associat (UCMTA).

5 Autors diversos. (2010): Cuando se trata de personas, las cooperativas llevan la iniciativa. Cooperativas de trabajo de iniciativa social, radiografía de un sector en evolución. Ed. COCETA.
http://www.coceta.coop/publicaciones/estudio-ctis-2010.pdf

6 Pla de Sanejament 2012-2015 de l'Ajuntament de Madrid.

7 Ibíd.

8 CICOPA (2011): Tercer Informe Anual Sobre la Crisi 2011.

9 CIRIEC-España, revista de economía pública, social y cooperativa, 2008, número 61, pàgines 233-249

10 Cita extreta dels qüestionaris aplicats en l'estudi.

11 Fiare va atorgar el 2011 crèdits per valor de 24 milions d’euros a entitats de caràcter social. (Font: Memòria Fiare 2011)

12 Resulten molt recomanables les anàlisis d'Alonso, L. I. (1999): “Crisis de la sociedad del trabajo y ciudadanía: una reflexión entre lo local y lo global”, en Revista Política y sociedad, Núm. 31. i Agutzil, J. (2000): Calidad de vida y praxis urbana. Nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia Sur de Madrid. Ed. Segle XXI.

13 Tota la informació sobre aquest tema es pot trobar a www.konsumoresponsable.coop.

14 Definició elaborada per Jordi Garcia Jané.

Bibliografía:

Alguacil, J. (2000): Calidad de vida y praxis urbana. Nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia Sur de Madrid. Ed. Siglo XXI

Alonso, L. E. (1999): “Crisis de la sociedad del trabajo y ciudadanía: una reflexión entre lo local y lo global”, en Revista Política y sociedad, Nº 31.

Anuario de Estadísticas Laborales y de Asuntos Sociales. Secretaría General Técnica. Ministerio de Trabajo e Inmigración.

Avanzza S. Coop. (2011): Cuando se trata de personas, las cooperativas llevan la iniciativa Cooperativas de trabajo de iniciativa social Radiografía de un sector en evolución. COCETA.

Birchall, J. y Ketilson, H. (2009): La resiliencia del modelo cooperativo en tiempos de crisis. Ed OIT.15

Carrasco, C. Borderias, C. y Thorns, T. (Coord) (2011): El trabajo de cuidados. Historia y políticas. Ed Catarata.

Díaz Bretones, F. (2000): “Desempleo y cooperativismo”, CIRIEC-España, en Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, nº 35, p. 161-17616.

Díaz Bretones, F. (1998): Dimensiones psicosociales de los emprendedores empresariales: los cooperativistas de trabajo asociado en Andalucía.

Díaz Foncea, M., Marcuello Servós, C. (2010): “Impacto económico de las cooperativas. La generación de empleo en las sociedades cooperativas y su relación con el PIB”. CIRIEC Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa. Nº 67

Lesmes Zabalegui, S. (2009): “Las cláusulas sociales por allí resoplan”. Gizarte. nº 30 Boletín de Servicios Sociales e Intervención Social. Gobierno Vasco.

Libro Blanco de las empresas de participación de trabajo de la ciudad de Madrid: nuevos retos y oportunidades . 2007. Investigación dirigida por García Gutiérrez, C y Lejarriaga Pérez de las Vacas, G.

Madrid Emprende (2009). Memoria de los Viveros de Empresas.

Marcuello Servós, C. y Saz Gil, M. J (2008) “Los principios cooperativos facilitadores de la innovación: un modelo teórico”. Revista de Estudios cooperativos nº 94. Madrid.

Moyano Fuentes, J. Puig Blanco, F. Bruque Cámara, S. (2008) “Los determinantes de la competitividad en las cooperativas” CIRIEC Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa. Nº 58. Madrid

Melián Navarro, A. y Campos Climent,V. (2010):“Emprendedurismo y economía social como mecanismos de inserción sociolaboral en tiempos de crisis”. Revista de Estudios cooperativos nº100. Madrid.17

Moyano Fuentes, J., Puig Blanco,F., Bruque Cámara, S. (2008). “Los determinantes de la competitividad en las cooperativas”. CIRIEC Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa. Nº 58. Madrid

OIT (2009): Informe La resiliencia del modelo cooperativo en tiempos de crisis 19

Pérez Quintana, V. La viabilidad de la empresa cooperativa.

Rowan, J. (2010): Emprendizajes en cultura. Discursos, instituciones y contradicciones de la empresarialidad cultural. Ed. Traficantes de Sueños. Madrid.{jcomments on}