Niño Becerra es va fer famós al principi d’esclatar la crisi econòmica actual, per ser de les poques persones que l’havien anunciada feia uns anys. Després, aquest catedràtic d’Estructura Econòmica va aprofundir-hi en el llibre El crash del 2010. Ara us oferim l’entrevista que li vam fer perquè ens expliqués que hi ha al darrere d’aquest alarmant títol.
El catedràtic d’Estructura Econòmica de la Facultat d’Economia Iqs (Universitat Ramon Llull), Santiago Niño Becerra, va alertar fa temps que l’època de vaques grasses s’estava acabant, quan molts encara confiaven cegament en la infal•libilitat del creixement econòmic. En el seu últim llibre, El crash del 2010, explica que el pitjor arribarà durant aquest any, particularment a l’Estat espanyol. Amb ell conversem sobre la caiguda del capitalisme, entesa com una crisi sistèmica, i de la transició cap a un nou model econòmic.
Has exposat en el teu llibre El Crash del 2010 que ens trobem davant d’una crisi sistèmica. Pots definir breument les diferències respecte del 1929?
Estructuralment són idèntiques: les crisis sistèmiques es produeixen per esgotament d’una “forma de fer” les coses, d’un model de funcionament; la diferència entre ambdues radica en “què hi ha al darrere”. El crac del 29 va arribar de cop perquè ni es comptava amb la informació econòmica que ara tenim, ni l’oferta era tan flexible com ho és ara, ni existien els elements compensadors que ara existeixen. Aquella crisi va ser bastant primària, mentre que aquesta serà molt més complexa.
La classe política està parlant de “brots verds”. Són reals?
Penso que cap polític mitjanament seriós parla ja de “brots verds”, sinó d’indicis “de recuperació amb incerteses”, que tampoc serà així. Aquesta certa recuperació que hi ha hagut –un alentiment del ritme d’empitjorament, més aviat– s’ha basat en els estímuls, ajudes, avals i garanties donades pels Estats. Quan tots aquests programes finalitzin, s’ha acabat.
També has explicat que el capitalisme desapareixerà cap al 2070. Quines seran els adaptacions que el sistema econòmic farà fins que hi arribem? En l’àmbit internacional, seran catastròfiques?
El que en realitat caracteritza un sistema és el mode de producció: en cada sistema és diferent. El mode de producció capitalista s’ha basat en l’individualisme –exacerbat des de fa tres dècades–, en la propietat privada de qualsevol mitjà de producció, en el finançament fonamentalment extern dels processos productius, i en la competència: “el guanyador s’ho emporta tot”. Podrà agradar més o menys, però el Pib ha anat creixent d’ençà que el sistema capitalista va néixer a principis del segle XIX, el problema radica en què és un sistema molt ineficient i molt car: necessita molts recursos, molts factors productius i molta capacitat productiva. I potser només utilitza una part d’aquests recursos, factors i capacitat productiva, desaprofitant-los, malgastant-los. Crec que aquesta forma d’actuar serà molt diferent en el nou sistema: prevaldrà l’eficiència, la productivitat i la coordinació de funcions i tasques, que sona molt bé, però té conseqüències. Per exemple, es posarà de manifest que sobren factors productius, com ara el factor treball.
Persones com el Nobel d’economia, Joseph Stiglitz, propugnen un tipus d’economia més equilibrada, amb un pes creixent de l'economia social davant del que s’ha anomenat “fonamentalisme de mercat”. Creus que és factible?
No la segona cosa, i sí la primera, però no com s’entén habitualment. En els pròxims anys –molts– ens enfrontarem a una escassetat de commodities [béns de primera necessitat], que significarà que el necessari serà allò important, és a dir, l’eficiència haurà de prevaler per sobre de tot. I com s'aconsegueix això? Augmentant la productivitat i reduint el Pib (aquell que no sigui necessari). Això suposa una economia més equilibrada perquè serà molt més eficient, però no més social tal com ara l’entenem: més igualitària. Penso que anem cap a una societat escindida en tres grups, que no classes: aquest concepte té connotacions ideològiques i ni hi ha ni hi haurà lloc per a la ideologia. Hi haurà unes persones veritablement imprescindibles –no més del 10-15% de la població–, que seran els veritables insiders; unes altres que seran parcialment necessàries: per períodes de temps més o menys perllongats: entre el 15- 20%. Pel que fa a la resta, pràcticament no caldran per generar el Pib que sigui necessari, seran els outsiders. Una de les conseqüències positives de tot això serà la desaparició definitiva de les diferències professionals basades en el sexe: l’important és que algú sàpiga fer una cosa de la millor manera possible, el seu sexe serà igual.
També hi ha estudiosos que han situat la crisi actual com una crisi de management i, per superar-ho, és parla d'una economia que es pot inspirar en el cooperativisme. Creus que les cooperatives poden tenir un pes important en el nou model econòmic?
El cooperativisme, entès com a coordinació, col•laboració i treball en equip, és el futur perquè és més eficient, però arribar aquí entra dins del canvi de xip que caldrà fer: en les tres últimes dècades s’ha fomentat l’hiperindividualisme. I, una altra vegada, això pot sonar bé, però té conseqüències enormes.
Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, com creus que és manifestarà la crisi a l’Estat espanyol, tenint en compte les previsions més pessimistes?
Si només fos la bombolla immobiliària … és això, sí, i també la davallada del turisme que es produirà quan els britànics, alemanys i francesos no puguin pagar-se unes vacances de sol i platja, i la caiguda del sector de l’automòbil quan finalitzin els Plans E i similars. Les meves previsions per a l’Estat espanyol (publicades per primera vegada a www.lacartadelabolsa.com el 06/10/2009) per als pròxims anys, són:
* Taxa de variació: 31 de desembre sobre l’1 de gener de l’any indicat
* Població desocupada equivalent sobre la població activa. Taxa a 31 de desembre de cada any
* Variació dels preus de consum de l’any indicat
Són previsions a dia 1 de desembre de 2009, però, a dia d’avui, no aprecio cap variació substancial.
Sense el totxo i el turisme, cap a on és podria reorientar l’economia?
Tremenda pregunta, sobretot perquè la resposta és dual. Si l’objectiu és que Espanya i els espanyols tornin al nivell de renda i benestar que tenien al 2006, la resposta és que no hi ha reorientació possible. Veritablement, penso que Espanya ha tancat un capítol de la seva història que no es pot tornar a obrir de cap manera. Si l’objectiu és sobreviure assumint com a inevitables la davallada de renda i benestar, cal escollir en quina direcció volem anar i fer tot el calgui per aconseguir-ho, impliqui el que impliqui.
D’altra banda, hi ha economistes que han explicat que, històricament, el capitalisme ha tingut una gran capacitat per readaptar-se i regenerar-se. Què en penses?
És cert. Aquesta crisi que seguirà el crac del 2010 no serà la fi del sistema, l’exemple de readaptació el tenim amb el canvi sistèmic que es va produir després de la Gran Depressió. El sistema es readaptarà, evidentment, és a dir, sortirem de la crisi, però amb una diferència fonamental respecte de la Gran Depressió: a diferència d’aquella època, el sistema ja no es troba en una fase expansiva, sinó contractiva, és a dir, ja no “anem a més”, sinó “cap al necessari amb el convenient”, i això suposa un canvi molt fort.
També s’ha dit que un dels triomfs més grans del capitalisme ha estat en la ment dels persones. Com podem deixar enrere el consum irracional i començar a fer el canvi de xip?
Sempre he pensat que els canvis de xip es produeixen per necessitat. Les persones, tant les físiques com les jurídiques, han deixat d’hiperconsumir quan el diner barat i el crèdit fàcil s’han acabat; i a partir d’aquí cadascú pot muntar-se la pel•lícula que vulgui sobre la responsabilitat en el consum, la sostenibilitat, etc. Però la veritat és que si hagués continuat havent-hi diner barat i crèdit fàcil l’hiperconsum hauria continuat. Per què s'ha acabat els diner barat i el crèdit fàcil? Doncs perquè l’evolució ha portat aquest model fins a l’esgotament, encara que hem crescut, per la qual cosa l’objectiu es va complir. Ara toca fer una altra cosa.
És factible assajar una mena de socialisme de mercat? I un “capitalisme verd”?
Tal com ara s’entén el “socialisme” i el “mercat” penso que no: aquests són alguns dels conceptes que ens han dut a la situació en què ens trobem ara. Quant al “capitalisme verd”, penso que el capitalisme, en el passat, ja ha estat el que havia de ser: productiu, de serveis, ètic, i també verd. Si per “capitalisme verd” entenem una manera eficient de fer les coses, penso que cal anar per aquí, però això, encara que té moltes coses bones, també en té que ho són menys: sobrarà molt factor treball, per exemple.
No creus que per entendre el creixement econòmic s’ha valorat massa el Pib en comptes de basar-se en altres indicadors?
És clar, però tenint en compte la fase en què ens trobàvem havia de ser així. És com si es preguntés: “No creus que l'economia de la Confederació nord-americana es va basar molt en l'esclavitud?”. La resposta seria afirmativa: en el sistema vigent durant la Confederació, l’esclavitud era un element essencial.
Per acabar, en el teu llibre també parles de l’austeritat i de gastar racionalment. Què n’opines de la teoria del decreixement econòmic?
Penso que és inconsistent. La persona humana sempre tendeix a més. Ara bé, una altra cosa és que es limiti el creixement d’alguns subsectors, i que s’estableixi quines activitats han d’anar a més, les menys eficients, no. Això implicaria que el Pib d’un país o àrea disminuiria, però el Pib generat per aquelles persones realment necessàries en aquells subsectors eficients, augmentaria. Una cosa així no seria decreixement, sinó adequació a les possibilitats –i si no volem usar el concepte de Pib, podem utilitzar “valor afegit”, per exemple.
