En el marc de la V Jornada de la Xarxa d’Economia Solidària, que va tenir lloc el febrer de 2009, l’economista Enric Tello i el cooperativista Jordi Via van protagonitzar un debat sobre alternatives a la crisi. Per Tello, cal trobar un programa mínim de canvi global compartible per molta gent a curt termini, aprofundir en la pràctica comunitària local i radicalitzar les experiències transformadores. Per Via, l’economia solidària ha d’aprofitar la crisi per créixer i per aconseguir que la societat es replantegi els objectius de l’economia.
És important conèixer com funciona l’economia financera, sobretot per part de les persones i col•lectius que la volen desmuntar. Actualment, existeix una contraposició entre aquesta economia financera, que és fictícia, i l’economia real.
Estem vivint diverses crisis, no n’hi ha només una i, a més, totes estan interrelacionades: l’ecològica, la financera, l’alimentària, l’energètica i la macroeconòmica. Fins i tot, també podem parlar d’una crisi en la cadena d’atenció a les persones. Precisament, un dels reptes a l’hora d’aprofitar l’oportunitat de la crisi és poder enllaçar tots aquests elements.
Abans, però, ens hauríem de fer unes preguntes (i també al sistema financer): per què passa tot això? Què ha passat amb el capitalisme neoliberal en els últims 30 anys perquè hagi desenvolupat aquesta propensió espectacular cap a l’especulació?
Hi ha elements que són sistèmics d’ençà que els bancs van ser autoritzats a crear diner al segle XIX. Però, per què el sistema financer s’ha dedicat a col•locar els diners en castells de cartes financers i no a produir els béns i serveis que necessita la societat?
Un sistema esgotat
El model de creixement del segle XX va arribar a tocar sostre a la dècada de 1970. Després, la reacció neoliberal va intentar superar aquest sostre. I, més tard, la globalització ha consistit a exportar aquest model on encara no hi havia una saturació dels mercats: a Àsia, sobretot a la Xina. Al mateix temps, també s’ha registrat un augment important de les desigualtats.
Quina respostes tenim per explicar tanta especulació? En primer lloc, la desigualtat. Si creem un món on la renda es distribueix desigualment hi ha molt diner que s’acumula en poques mans. Aquestes mans inverteixen, però no consumeixen. Així, existeix un grup de persones que tenen el problema d’on col•locar els seus diners.
I els que tenen diners, per què els col•loquen en els castells de cartes financers en comptes de fer-ho en coses productives? Aquí és on trobem les alternatives, però al capitalisme neoliberal no li interessen. Les alternatives passen per canviar el model energètic, tot desenvolupant les energies renovables: renovar els recursos, augmentar l’eficiència en la gestió de l’aigua, millorar la mobilitat... i una llarga llista d’altres coses que es poden millorar. Tot això, però, el capitalisme neoliberal no ho farà.
Aquesta crisi no és fàcil de superar, no crec que remuntem fins d’aquí a dos o tres anys. En la millor de les hipòtesis, ens mourem en una espiral de deflació/inflació, per això sovint es compara l’actual situació amb la depressió dels anys 30. Ara, però, hi ha una novetat: en poc temps es produeixen els dos tipus de crisis que fins ara explicàvem als alumnes d’economia: un estancament en inflació i l’espiral deflació/depressió. Als anys 30, el model econòmic fordista no estava exhaurit. En canvi, a principi del segle XXI hi ha escassetat de petroli, comencem a patir els efectes del canvi climàtic i es produeix una saturació dels productes de consum. Fins ara, l’Ocde sempre s’havia pogut expandir a altres estats.
Respostes a la crisi
Què podem fer, doncs? Intentar transformar aquesta crisi en una oportunitat. Què podem fer les persones que coneixem les necessitats reals de la població i estem a prop dels moviments socials? Les respostes les podem trobar en tres dimensions.
En primer lloc, cal trobar un programa mínim de canvi global que pugui compartir molta gent a curt termini. Per exemple, el World Watch Institute (Wwi), un organisme gens sospitós de ser radical, en el seu Informe sobre l’Estat del Món de 2008, afirmava que estem en el moment de la tercera revolució industrial verda. Aquests canvis consistien a passar del creixement al desenvolupament humà, fomentar la millora del benestar més enllà de les xifres del Pib, fer la transició energètica cap a les energies renovables, promoure la redistribució real de la riquesa, promoure la generalització de les cures, protegir els sistemes ambientals i ajustar la biosfera amb el model econòmic, tot respectant el principi de precaució. Amb tot això no n’hi ha prou, però són coses que poden arribar a compartir molta gent.
En segon lloc, cal experimentar amb una major radicalitat. El Wwi no diu qui aplicarà totes les mesures anteriors. Hem de pensar com seria un món millor, sense reeditar vells vicis, ni avantguardes il•luminades que ja ho saben tot. Necessitem gent compromesa amb l’experimentació i anar cap a canvis radicals. Allò que es predica és el que es practica. Actualment, ja hi ha persones que estan treballant amb tot això. Així, el Wwi posava com a exemple la gent de la masia ocupada de Can Masdéu, dient que estan preparats per al gran col•lapse! I els casos de la XES i la Xarxa pel Decreixement són un viver d’experiències per avançar amb més radicalitat que les recomanacions del Wwi. Tot plegat, per fer realitat altres móns possibles.
En tercer lloc, entre un programa de reformes mínimes urgents i aquesta línia en l’horitzó que s’ha d’anar eixamplant des de l’experimentació, hi ha una tasca intermèdia que anomeno “pràctica comunitària local”. Això podria fer avançar sectors més amplis que petits nuclis més radicals, com ara els pobles i ciutats en transició i la democràcia participativa. Tot això ens faria avançar i sembla raonable. De fet, és el que ja s’està promovent des dels moviments socials.
La visió de l’economia financera
Quin ha de ser el paper de l’Estat? Quines empreses poden fer aquest canvi? Per què els grans capitalistes porten 30 anys fugint d’estudi i no converteixen tot això en oportunitats de negoci, tal com proposa el Wwi?
Quan es van veure els avantatges de les energies alternatives, es deia que crearien llocs de treball. I això estava bé, perquè l’atur creixia. Però tot això, si ens ho mirem a través dels ulls de l’economia financera, representa un problema. Els inversors privats fugen de comprometre’s en activitats intensives de treball; per a ells, la rendibilitat és igual a reduir la massa salarial, que representa un cost. El model de creació de llocs de treball és bo, però requereix més treball humà i menys energies fòssils. Així, tot depèn dels ulls amb què t’ho mires. I és clar que el neoliberalisme no vol anar per aquest camí.
Si tot ho monetaritzem, queda clar que el capitalisme ha guanyat la batalla, i de carrer. Fins i tot, la Xina, veient que no pot vèncer el capitalisme, s’ha unit al seu enemic i ha transformat un sistema socialista en una cursa pel creixement econòmic. Precisament, per això ens cal canviar el model.
Un camí compartit
És possible esbossar un socialisme alternatiu factible, no estalinista ni doctrinari, i que apunti cap al cooperativisme. Qualsevol alternativa basada en formes no capitalistes (cooperatives, economia social i solidària, artesanat, explotacions familiars...) té el denominador comú que prefereix l’estabilitat al creixement.
Pel que fa al paper de les polítiques públiques i l’Estat, actualment sobreviuen experiències a contracorrent com ara la XES. Tornem a sentir parlar d’un New Deal o un retorn al keynesianisme. Pot ser que s’arribi a una mena de pacte verd, però que ofereixi més del mateix. Ja fa temps que hi ha gent que ha proposat un capitalisme verd: potser funcioni, però és molt improbable.
De fet, però, una part d’aquest camí és compartit. Per exemple, canviar el sistema d’impostos i introduir taxes verdes també serveix per avançar cap al cooperativisme ecològic. Seria compatible amb les reformes verdes keynesianes i, en qualsevol cas, el perill fóra que es quedessin massa curtes. Seria un primer canvi important per tal que, més endavant, un seguit d’experiències més radicals poguessin guanyar massa crítica.
En aquest sentit, és molt rellevant l’actuació local a escala territorial humana: un avenç en comunitat de petites experiències basades en la democràcia participativa i en agendes 21 reals. L’escala mundial és important, però primer cal que arrelin les petites experiències a escala local per una raó essencial: en l’escala local és on hi ha tothom.
L’administració local és més propera i és on es poden experimentar noves formes participatives i deliberatives de democràcia, i fer emergir els recursos necessaris per dur a terme aquest canvi. Per això és important fer els deures en aquesta matèria. Si tot el sistema financer cau, llavors hi ha una possibilitat real de col•lapse i de reaccions de pànic. En aquest context, el treball a escala de ciutats i pobles és important per treure el millor que tenen les persones.
Enric Tello
Estem davant una inevitable crisi sistèmica que solament es començarà a resoldre quan s’avanci simultàniament en la construcció de quatre punts1.
En primer lloc, cal una gran reforma intel•lectual i moral que fonamenti un nou estil de vida, una nova economia i una nova cultura orientades cap a la construcció d’una civilització més justa i solidària.
En segon lloc, cal un nou sistema monetari i financer que no requereixi un elevat creixement de la producció i el consum per sostenir-se i en el qual el diner es deixi de crear com a crèdit i recuperi la credibilitat i les seves funcions (unitat de mesura, instrument de canvi, reserva de valor, coordinació en el temps de les decisions dels diferents agents econòmics, articulació d’estalvi i crèdit...).
En tercer lloc, cal una nova matriu energètica, ambientalment sostenible.
I, per últim, cal construir un nou ordre institucional, jurídic i polític que doni estabilitat i garanteixi la permanència de les tres condicions anteriors.
L’alternativa de l’economia solidària
Des de l’economia solidària, la crisi es mostra també com una oportunitat per créixer, com un moment propici perquè la societat ens replantegem els objectius de l’economia, així com per continuar experimentant noves formes d’entendre l’empresa i l’economia.
L’economia social i solidària és una aportació pràctica a un escenari de transformació social. Aquesta economia no esdevé realment social i solidària si en el seu dia a dia no hi ha una dinàmica de transformació que eviti que es converteixi en una entelèquia teòrica.
L’economia solidària és un conjunt de pràctiques i projectes de transformació social pels valors que posa en pràctica: ajuda mútua, autogestió, democràcia econòmica, equitat i responsabilitat social. Considerem el treball com a espai de transformació. No reduïm el nostre treball a un salari, i en la nostra pràctica no reduïm el salari al consum. Per configurar pràctiques d’economia solidària, és cabdal ressituar l’ésser humà com a element central, en lloc del capital. Recuperem el valor d’ús per sobre del valor de canvi. Facilitem les lògiques de la reproducció de la vida. Llavors, el procés d’elaboració de béns i serveis ha de ser coherent amb totes les lògiques anteriors.
Així, les pràctiques d’economia solidària es desenvolupen en espais a escala humana, on les energies transformadores són factibles perquè permeten una presència real de les persones i on els participants no perden protagonisme en el desenvolupament de les seves iniciatives gràcies a l’aplicació del principi de subsidiarietat.
La pràctica de l’economia social i solidària contribueix a reduir la disjuntiva entre reforma i revolució: És una experiència radical, ja que porta a la pràctica processos reversius: reformistes i revolucionaris. Per fer-ho, no té la necessitat d’assolir el poder polític, i això permet generar energies que potser no existirien d’una altra manera.
Per tots aquests motius, l’economia social i solidària es considera com un conjunt d’experiències que configuren dinàmiques de transformació social. I voldríem que aquestes pràctiques s’estenguessin al conjunt del cooperativisme.
D’altra banda, l’estratègia de l’economia social i solidària té a veure amb la reapropiació de l’espai públic des de l’activitat econòmica autoorganitzada. En aquest sentit, espai públic vol dir “popular”, que és diferent de l’estatal i del sector privat mercantil.
Cap a un mercat social
L’any 1995, en la presentació d’un dels seus llibres, l’economista xilè Manfred Max-Neef va dir que el sistema esclataria arran d’una d’aquestes dues crisis: financera o ecològica. Ell es va decantar per la primera opció i va afirmar que, quan arribés la crisi, l’economia solidària hauria d’haver construït una xarxa d’alternatives transformadores. La creació d’un mercat social representa la trobada de diferents grups socials interessats pel consum conscient i crític amb tots els col•lectius que produeixen aquests béns i serveis. Aquest mercat social es pot crear de nou o bé reapropiant-se d’una part del mercat convencional i reconvertint-lo perquè sigui autodepenent i capaç de promoure alternatives.
Fer mercat social vol dir articular nodes de producció, consum i distribució en els territoris tenint els moviments socials com a aliats estratègics; significa construir, en definitiva, l’economia solidària com a sector econòmic alternatiu postcapitalista, la qual cosa implica qüestionar les visions que la identifiquen com a subsector de l’economia mercantil o bé com a nova beneficència.
Eines de futur
L’economia solidària afavoreix la construcció de democràcia econòmica entesa com a procés d’autoorganització i autodeterminació social. L’hem de considerar, doncs, com a part d’un moviment més ampli de radicalització democràtica, que inclou també la democràcia participativa, la democràcia ambiental i el dret a decidir. El seu àmbit regional és Catalunya, però es pot obrir a altres marcs. Però, quines eines hem de seguir desenvolupant des de l’economia social i solidària per poder continuar avançant en tots els aspectes comentats anteriorment?
Sens dubte, un dels aspectes importants és la formació, que ha de girar a l’entorn de quatre eixos. Un ha de ser formar-nos per millorar la qualitat dels productes i serveis oferts per cada empresa de l’economia solidària. Un segon eix formatiu ha de ser de caràcter sociopolític; es tracta d’afavorir la generació de visions globals i crítiques que facilitin l’encaix de cada experiència concreta amb estratègies com la que hem esmentat sobre el mercat social. Un tercer eix consisteix a formar en la gestió cooperativa integral per tal d’assegurar la transversalitat cooperativa i no caure en el parany que hi ha tècniques de gestió ideològicament neutres. Finalment, cal formar-nos també en l’aplicació d’eines que visualitzin l’aportació tant de les experiències concretes com de l’economia solidària en conjunt, com són el balanç social i l’auditoria social. Per la banda de les eines formatives, hem de destacar Aposta, com a escola de cooperativisme, i com a producte formatiu concret, el Postgrau d’economia cooperativa que duu a terme juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
Tancar el cercle
En l’àmbit del finançament, s’ha de vincular la importància de l’economia social i solidària amb les finances ètiques i solidàries, amb eines com Fets i Coop 57. Cal buscar vinculacions amb projectes de banca ètica, amb criteris de construcció des de la base, com per exemple Fiare, Triodos Bank i, a més, amb les iniciatives del Grup Clade (Sicoop, Eurecos i Avalis) o l’Institut Català de Finances. L’objectiu és arribar a tancar el cercle: és a dir, que els recursos generats per l’economia solidària es reinverteixin en el mateix sector a través d’aquests instruments de finançament.
Finalment, hi ha un tercer nivell de finançament que seria el caràcter no lucratiu de les caixes d’estalvis, però sóc una mica escèptic sobre això, crec que és una batalla perduda.
D’altra banda, hi ha un altre instrument important que té a veure amb els espais de comunicació, on cal desplegar dinàmiques per conèixer mútuament les experiències. En aquest sentit, hi ha eines de comunicació que ja funcionen, com ara Cooperació catalana, la col•lecció de llibres Icària-Nordan i Nexe, que cal desenvolupar-les més.
Després, en un segon pla, hi ha dues publicacions dels moviments socials que són absolutament imprescindibles: Illacrua i Directa. Cal mantenir i augmentar la presència de l’economia solidària com a proposta alternativa. Per últim, respecte als mitjans convencionals, el repte consisteix a situar l’economia solidària com a referent ètic, destacant les bones pràctiques i presentant dades agregades del sector.
Intercooperació i política
Tot i que l’economia solidària desenvolupa una estratègia de creació de mercat social, opera dins d’un mercat convencional. Per això és imprescindible intercooperar, també en l’àmbit sociopolític: reforçar les federacions de cooperatives i la XES, a més de desplegar acords de col•laboració en l’àmbit local amb els moviments socials.
Finalment, en l’àmbit polític (en un sentit restrictiu del terme), cal influir sobre la política institucional perquè reguli i controli l’economia financera; potenciï l’economia productiva socialment i ecològicament responsable posant en qüestió el referent al creixement com a eix; impulsi l’economia plural; fomenti genèricament els valors cooperatius i l’autoocupació col•lectiva; promogui polítiques generadores de capital social, així com fomenti la coresponsabilitat entre govern i sector en la definició i l’aplicació de polítiques públiques. En definitiva, els poders públics han de fomentar l’economia productiva orientada cap a la democràcia ambiental. Això pot afavorir la creació d’una massa crítica per a les experiències d’economia solidària.
Jordi Via
Nota
1: Vegeu en aquest mateix número de nexe el resum de Una anàlisi alternativa de l’actual crisi econòmica global i les seves vies de superació. Luis Razeto.
2: Aquest debat va tenir lloc a la V Jornada de la Xarxa d’Economia Solidària celebrat al febrer de 2009. Enric Tello és investigador econòmic i mediambiental de la Universitat de Barcelona. Jordi Via és soci d’Arç cooperativa i participa activament a la Xarxa d’Economia Solidària (XES).
