Ara és un bon moment perquè l’economia social i solidària articuli alternatives a l’economia capitalista. Per fer-ho ha d’activar sobretot, segons proposa Martina Marcet, autora d’aquest article, les variades formes de la intercooperació, que abasten des de la vehiculació de recursos propis cap al sector fins a la creació de mercat social.
Introducció
La crisi en què ens trobem ha posat de manifest, una vegada més, els grans inconvenients del capitalisme, principalment el fet que –com pot semblar obvi– el creixement no és infinit en un món finit i que les dinàmiques financeres controlen l’economia “real”: la capacitat de produir riquesa i treball
L’espessor simbòlica1 d’aquest sistema socioeconòmic (allò que creiem necessari per a la vida, allò que es considera benestar, prestigi, etc.) engendra mecanismes de control sobre la vida quotidiana de les persones i les organitzacions, ennuvolant les formes de pensar la vida d’altres maneres. Per això podem dir que l’economia social i solidària està actualment en una situació clau per obrir clarianes, plantejant altres formes de fer i de viure.
Però, per tal que aquestes alternatives siguin coherents, hem de ser conscients de com les plantegem i de quines són les nostres servituds davant dels discursos hegemònics. No em refereixo a les inconsistències dels nostres arguments, sinó a la forma mateixa com els defensem.
La reflexió que faré seguidament se centra, en primer lloc, a fer una anàlisi sobre la forma com generem els discursos sobre les alternatives, per tal de fer-los més coherents amb els valors que defensem. En segon lloc, plantejaré la intercooperació com a estratègia clau per desenvolupar l’economia social i solidària en aquests termes, i finalment explicaré per què el balanç social és una eina necessària en aquest procés.
Com argumentar les alternatives
Cert i fals són uns conceptes pràctics i necessaris, que fem servir cada dia en la nostra vida quotidiana. Ara bé, quan volem observar les formes dels nostres sistemes de vida (per exemple, per pensar en maneres de transformar-los), aquests criteris tan pragmàtics ens poden portar alguns problemes. Allò que considerem veritat, la manera com convertim “coses” en subjectes (per exemple, les persones) o objectes, no és quelcom que estigui programat o definit d’antuvi.
Michel Foucault2 ens assenyala que el pensament (i, per extensió, la ciència) al llarg de la història no ha seguit un camí en el qual s’han anat ensenyant i amagant coneixements a mesura que s’han donat revolucions científiques i avenços de la “raó” sobre la tradició o la religió. Per contra, ens exposa que la història del pensament és una història sobre l’aparició de “jocs de veritat”: formes de considerar les coses vertaderes o falses, objectes o subjectes, en la mesura que aquests elements serveixen per generar formes de saber (i, per tant, de poder). És a dir, allò que considerem coneixement veritable no és extern a les nostres formes de vida, sinó que forma part d’ella mateixa, i constitueix un mecanisme de dominació, de poder d’unes persones sobre altres. Per això crec que hem de reflexionar sobre com plantegem els nostres discursos i pràctiques, especialment si volem transformar la societat, sense reproduir aquests esquemes.
Una manera de fer-ho és, per exemple, pensar sobre el fet que totes les propostes de transformació del sistema econòmic actual, tant les que propugnen un canvi a un paradigma postcapitalista, com les més neoliberals que busquen mantenir l’estatu quo actual, no estan fonamentades en última instància per una “ciència” objectiva: són producte de les persones i de la nostra capacitat per interpretar i reinterpretar les formes de vida i fer-ne discursos abstractes. Per tant, no és més vàlid o més fonamentat un argument neoliberal perquè darrere tingui unes fórmules i teories plantejades de manera formal; però tampoc no és més vàlid en aquests termes una proposta de canvi a l’economia social i solidària, per molt que aquesta s’argumenti ideològicament com una sortida necessària al canvi de sistema, o es reforci amb anàlisis econòmiques alternatives.
Potser fent aquesta afirmació ens pot semblar que ens quedem despullats per defensar els nostres punts de vista, o que es tracta d’una renúncia a tota discussió. Segons Tomás Ibáñez3, es considera que si no podem fonamentar els valors de manera indiscutible, determinant que són objectivament superiors a altres, podem caure en tres terribles conseqüències: 1) no estarem legitimats per poder oposar-nos o condemnar pràctiques indignants o menyspreables en el pla moral, 2) el compromís polític quedaria anul•lat, ja que les exigències morals que l’impulsen s’esvairien en no tenir suport justificador, i 3) només es podrien defensar els discursos des de la força.
Ara bé, això no és ben bé així. Tal com he comentat, els jocs de veritat articulen les formes de dominació amb les quals vivim. Per poder plantejar noves formes de vida, hem de fer-nos conscients de quins són aquests jocs de veritat i trencar amb la seva lògica per, alhora, adonar-nos de les nostres pròpies servituds:
En primer lloc, utilitzar quelcom “superior” a nosaltres per validar el nostre coneixement (com la “ciència”, la “ideologia”, etc.) ens porta implícitament a situar-nos en una posició de domini sobre un altre, o una altra perspectiva. I si precisament argumentem estar en contra de la dominació entre les persones, aquest seria un primer pas en el nostre discurs.
En segon lloc, plantejar que cap dels arguments no té un fonament últim ens permet generar nou coneixement, i que aquest no es pugui desqualificar pel fet que no segueix les pautes establertes. Per tant, podem ampliar els horitzons del pensament.4
En tercer lloc, pensar que, sense aquest darrer fonament dels nostres discursos, esdevindrem éssers completament immorals, és pensar que és possible la vida sense una consciència que ens permeti optar entre valors. Però si les persones precisament ens caracteritzem per la capacitat conscient, aleshores podríem deixar de considerar-nos com a tals. És per això que considero, com afirma Tomás Ibáñez, que “actuar en termes de valors, siguin quins siguin, és consubstancial a la pròpia vida humana”5.
Iris Murdoch, en aquest sentit, ens diu que la moral es dóna en l’acció6, i que “No té sentit parlar del ‘veure moral’ ja que no hi ha res a veure moralment. No existeix la visió moral. Existeix només el món corrent que és vist amb la visió corrent, i existeix la voluntat que es mou dintre d’aquest”7. Segons aquesta autora, per aconseguir una visió moral, no ens hem de basar en una teoria normativa, sinó que tenim eines que ens són familiars per fer-ho: es tracta d’intentar observar d’una manera atenta i honesta el que succeeix i fer-ne una tria pacient i justa. Aquest punt de vista reforça la idea que és impossible pensar la vida humana sense la capacitat de visió moral.
Finalment, aquest plantejament ens porta a una pregunta clau: com podem defensar les nostres posicions/valors més enllà de la força? Doncs en aquest cas la clau està en la coherència entre els discursos i les pràctiques.
La justificació dels discursos que defensem, del que considerem moralment millor, està sustentada en el fet d’assumir-los i dur-los a la pràctica. Això comporta que no podem ser hipòcrites, defensant uns valors que no exercim, o que no podem quedar-nos tancats en argumentacions perfectes i enquadrades, sinó que hem de fer front a les complexitats de les contradiccions quotidianes.
Cal tenir en compte que aquest exercici ha de ser autoreflexiu, és a dir, hem de poder mirar les nostres accions i valorar-les des dels nostres discursos/pràctiques, essent flexibles per incorporar noves idees, però també peou crítics per negar-ne d’altres que contradiuen la manera de fer que tenim.
La intercooperació: una estratègia pràctica, coherent i flexible
La crisi actual, encara que comenci a semblar un tòpic, també presenta oportunitats. Una d’elles, molt significativa, és que crea una esquerda en el discurs hegemònic: es fa patent –de manera molt visible i global– que el sistema socioeconòmic capitalista té les bases corcades. Aquesta esquerda obre un pas pel qual poden penetrar nous discursos i es poden fer visibles formes de vida que en situacions “normals” queden amagades8.
Així doncs, si l’economia social i solidària vol articular alternatives, ara és un bon moment. I en aquest sentit, crec que una de les estratègies més importants a treballar és la intercooperació: una forma de col•laboració entre les organitzacions, destinada a enfortir els lligams entre les empreses i entitats, sota criteris de solidaritat i transparència.
Intercooperant, les organitzacions poden comprar-se i vendre’s productes i serveis, compartir experiències, aprendre, innovar, ajudar-se, etc. Sintetitzant en quatre punts, la intercooperació permet a l’economia social i solidària:
- La vehiculació de recursos propis en el sector: l’establiment de relacions d’intercanvi entre les entitats permet vehicular recursos econòmics generats en l’activitat de cada una d’elles en un entorn comú, retroalimentant-les.
- Eines comunes. La col•laboració entre totes les organitzacions de manera estable permet el desenvolupament d’eines per cobrir necessitats essencials del sector, com per exemple el finançament ètic i solidari, els mitjans de comunicació o la formació.
- Efectes de visibilització. Per fer visible l’economia social i solidària (tant cap al conjunt de la població com a les institucions), cal presentar una imatge de conjunt, un marc simbòlic que només es pot aconseguir a partir de la posada en comú de les diferents experiències.
- Creació de mercat social. L’eix central per desenvolupar un mercat social9 és la intercooperació, que de manera global contribueix al desenvolupament d’un marc global postcapitalista, on s’integren organitzacions, institucions i persones.
A més, la intercooperació pot suposar, en aquest moment de crisi, una forma de supervivència per a les organitzacions, ja que el fet de compartir recursos i idees o d’establir acords entre entitats que valorin globalment les pràctiques que duen a terme (i no només pel rèdit que en poden treure), són indispensables per a la subsistència de l’activitat econòmica.
Però, anant una mica més enllà, la intercooperació també és una bona estratègia, ja que permet dur a terme el canvi en les formes del discurs que proposava en la primera part de l’article. La intercooperació és essencialment una pràctica de les organitzacions (i per extensió de les persones), que posa en circulació els valors sobre els quals es basa l’economia social i solidària de manera flexible.
Quan establim acords d’intercooperació amb altres organitzacions, o participem en projectes comuns, generalment trobem que ens uneixen uns valors o principis generals, i que compartim unes pràctiques, però no unes altres. A l’hora de posar-nos a treballar conjuntament, obrim espais de diàleg on intercanviem discursos sobre els nostres valors, sustentant-los a la pràctica en les formes que tenim de fer.
A partir de l’atenció a la realitat concreta de l’altre, podrem incorporar les seves valoracions o discutir-les, assimilar les seves pràctiques o bé proposar-ne de noves. Evidentment sempre hi ha espais de desacord o de conflicte, però podem tenir prou flexibilitat per acceptar les contradiccions que ens porten aquestes discrepàncies, sense trencar el diàleg.
Per exemple, si som uns productors que creiem que s’ha d’apostar perquè els consumidors s’organitzin en cooperatives de consum, i la cooperativa de distribució amb qui tenim un acord distribueix productes alhora a cooperatives de consum i supermercats, hem de ser capaços de valorar aquesta contradicció i no desqualificar aquest distribuïdor sense més, sinó intentar entendre les raons de les seves pràctiques.
Un altre exemple pot ser que un grup d’empreses i entitats ens proposi formar part del seu projecte. En aquest cas, cada part exposarà els seus valors i pràctiques, però pot ser que alguns d’ells siguin mútuament excloents. Aleshores, evidentment, hem de poder ser crítics valorant aquests aspectes des dels nostres valors, i pensar si la col•laboració servirà per enfortir-nos, o al contrari debilitarà els nostres plantejaments.
Apèndix: una eina per a l’autoreflexió
Sovint les discussions que plantejo se’ns poden fer complicades, i pot ser difícil trobar referents i arguments per prendre posició. Per això, a vegades ens calen eines per valorar les pràctiques de les organitzacions, de manera sintètica. Una d’aquestes eines pot ser el balanç social: un document on cada organització descriu i mesura les seves aportacions socials, laborals, professionals i ecològiques fetes al llarg d’un exercici.
Actualment la Xarxa d’Economia Solidària està desenvolupant un model de balanç social amb aquesta finalitat. És un procediment senzill, obert i participatiu per analitzar les pràctiques que duen a terme les organitzacions. Aquest permet tenir una idea de conjunt de la forma de treballar que tenen, així com detectar-ne els punts forts i les insuficiències.
Evidentment aquesta eina no pretén establir un criteri de veritat, sobre “qui està” i “qui no està” dins del sector, sinó fer una valoració del seu funcionament segons els discursos i pràctiques propis de l’economia social i solidària.
El balanç social aporta, precisament, l’element d’autoreflexió necessari per a les pràctiques de les organitzacions, alhora que permet una visualització del sector i una difusió del discurs contrahegemònic per les petites escletxes del sistema.
Bibliografia
• Deleuze, Gilles; Conversaciones, València: Pretextos 1996.
• Elias, Norbert; “Introducción” a Sociología Fundamental, Barcelona: Gedisa 2008.
• Foucault, Michel; Tecnologías del yo, Barcelona: Paidós/ICE-UAB 1990.
• Garcia, Jordi; “Objectiu: Mercat Social”; Nexe: quaderns d’autogestió i economia cooperativa, núm. 9, Barcelona: FCTC, gener de 2002.
• Ibáñez, Tomás; Contra la dominación, Barcelona: Gedisa 2005.
• Murdoch, Iris; La soberanía del bien, Caparrós editores: Madrid 2001.
• Vázquez, Alfonso; ¿Innovar en la crisis?, http://www.hobest.es/temasinteres/ Setembre de 2008.
• Comín, Antoni i Gervasoni, Luca (coordinadors) Democràcia econòmica, Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI, 2009.
Notas
1: Elias, Norbert; “Introducción” a Sociología Fundamental, Barcelona: Gedisa.
2: Foucault, Michel; Tecnologías del yo, Barcelona: Paidós/ICE-UAB 1990, pàg. 20 a 26.
3: Ibáñez, Tomás; Contra la dominación, Barcelona: Gedisa 2005 pàg. 48-49.
4: Els canvis de paradigma científic (com el canvi entre la física copernicana i la newtoniana), o les teories econòmiques alternatives (marxista, ecologista, feminista, etc.), són exemples pels quals es plantegen noves perspectives que no són reductibles a la forma com s’expliquen fins aquell moment aquests coneixements, sinó que obren noves perspectives en la visió del món.
5: Ibáñez, Tomás; ídem pàg. 50.
6: Murdoch, Iris; La soberanía del bien; Caparrós editores: Madrid 2001, pàg. 24.
7: Murdoch, Iris; ídem, pàg. 42.
8: Val a dir que m’estic referint només al context de les societats benestants, i sempre tenint en compte que la crisi actual suposa un sotrac generalitzat. Evidentment per a aquelles persones que coneixen els camins de l’exclusió social, o bé en països explotats, aquesta esquerda pot ser molt més gran, i a través d’ella apareixen múltiples discursos, des del fonamentalisme religiós, o els règims autoritaris, fins a les alternatives econòmiques i la democràcia directa.
9: Mercat Social: espai de relació entre producció, distribució i consum realitzats amb els valors de l’economia social i solidària.
10: Xarxa d’Economia Solidària: http:// www.xarxaecosol.org
11: Garcia, Jordi; El balanç social, a Comín, Antoni i Gervasoni, Luca; Democràcia Econòmica, Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI, 2009.