Back to top

L'educació en joc: per quin model hauríem d'apostar?

2 jun 2020

President d'Unescocat

L’educació ha de ser transformadora

Avui, el propòsit educatiu “ha de ser reconsiderat d’acord amb una visió renovada del desenvolupament humà i social sostenible que sigui tant equitatiu com viable”, i basada “en principis de respecte per la vida i la dignitat humanes, la igualtat de drets i la justícia social, el respecte per la diversitat cultural i la solidaritat internacional i la responsabilitat compartida”, diu la UNESCO a Repensar l’educació (2015).

Aquesta visió dista de l’antiga concepció enciclopedista i selectiva que durant dècades s’ha tingut de l’escola i la universitat, concebudes des del model en què, a través de l’explicació dels docents i els llibres de text, es transmeten fets i conceptes a alumnes que escolten, exerciten i reprodueixen. En el context que vivim de grans reptes globals i transformació tecnològica exponencial, aguditzats en la pandèmia, que posen en risc llibertats, democràcia, justícia social i medi ambient -però que també aporten noves oportunitats-, cal concebre l’educació de forma diferent.

Ja l’Agenda 2030 de Nacions Unides i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) enfoca els esforços de la pròxima dècada per fer indissociable progrés, sostenibilitat i justícia. I per fer-ho possible, a més d’alinear polítiques públiques, privades i de la societat civil, apunta que és necessari sensibilitzar i capacitar les persones. I això és funció de l’educació.

Una educació de qualitat que sensibilitzi i capaciti exigeix, segons la UNESCO, “un canvi de l’ensenyament a l’aprenentatge. Demana una pedagogia transformadora i orientada a l’acció que promogui l’aprenentatge autònom, la participació i la col·laboració, l’orientació a la resolució de problemes, la interdisciplinarietat i l’enllaç entre l’aprenentatge formal i l’informal”. I afegeix: “Només aquests plantejaments pedagògics faran possible el desenvolupament de les competències clau, necessàries per a promoure el desenvolupament sostenible”.

L’educació de qualitat és, doncs, un dret humà fonamental, perquè ha de permetre la realització dels altres drets. Per això cal entendre-la com un bé comú, superant el concepte instrumental de simple servei públic, i que avança compartint, no competint. Per tant, no pot ser un bé personal, sinó un esforç social compartit, ja que la bona o mala qualitat de l’educació de cada persona de la nostra societat, i del nostre planeta, ens acaba afectant. A aquesta idea respon l’important nombre d’escoles cooperatives, que des de fa anys articulen la implicació de mestres i famílies amb l’objectiu d’una educació de qualitat.

L'educació de qualitat cal entendre-la com un bé comú, superant el concepte instrumental de simple servei públic, i que avança compartint, no competint

En la mateixa direcció, l’any 2016 un conjunt d’escoles i instituts catalanes -amb entitats de la societat civil i a les que va sumar-s’hi la Diputació de Barcelona- vam impulsar l’aliança Escola Nova 21 per un sistema educatiu avançat. La finalitat era conscienciar el conjunt de la societat de la necessitat i urgència d’actualitzar el sistema, articular centres en el treball per a aquesta actualització, i fer aflorar els elements que ho dificulten per tal de poder superar-los.

Prop de mig miler de centres educatius s’hi van implicar durant els tres anys de durada, articulats en seixanta xarxes d’aprenentatge cooperatiu on van compartir un horitzó comú d’educació de qualitat. I això vol dir propòsit educatiu, enfocat a la formació integral on cada infant desenvolupi competències per a la vida; unes pràctiques d’aprenentatge, basades en el coneixement de com les persones aprenem i centrades en l’infant; una avaluació global, continuada i formativa; i una organització viva, que s’actualitza a través de la innovació, que està oberta i vinculada a les famílies i a l’entorn, i que és, en si mateixa, una entitat formativa per a infants i docents –com en el principi cooperatiu de l’educació.

Deia Francesc Ferrer i Guàrdia que “l’escola ha de renovar-se per a renovar la societat; una societat que reprovi els convencionalismes, les crueltats, els artificis i les mentides que serveixen de base a la societat moderna”. Cent anys després, el repte de construir una educació transformadora continua sent una empresa comuna.

Membre de l’Assemblea Groga de Gràcia i Escoles Feministes

Un model educatiu de present

En un context tan anòmal com l’actual -i un nou curs a la vista incert- podria semblar agosarat mirar de traçar un model educatiu de futur. Però, de fet, si mirem la realitat de cara i posem els drets i la vida al centre, és relativament senzill esbossar-ne uns possibles eixos. I és que, lluny de grans programes d’innovació que ens projecten cap al futur, és la realitat present de les aules, els carrers i les cases la que ens marca els grans reptes sistèmics i urgents de l’educació a Catalunya. Repassem-los:

1 .Les segregacions i les violències socials, que comencen per la separació física a causa del poder adquisitiu (escoles concertades) i diversitat funcional (escoles d’educació especial), i continuen per la creació de guetos gràcies a la lliure elecció de centre i l’infrafinançament de la pública. D’aquí neixen les escoles pobres i les escoles riques, l’alumnat discriminat i l’alumnat privilegiat. Al marge de recosits com Educació 360 o les motxilles assistencials del pla de xoc, potser el més eficaç fora eliminar directament les grans eines institucionals de segregació i discriminació, és a dir, els concerts, la lliure elecció de centre, les retallades i els copagaments.

2. Un currículum naïf i statusquoista que no respon als grans reptes dels nostres temps: les violències socials, el col·lapse ambiental i la tecnocultura. On és l’educació afectivosexual? On són l’economia, l’ecologia i la tecnocultura crítiques i plurals? On són els feminismes? Per tal que no depenguin de l’arbitrarietat dels centres i per no caure en una innovació conservadora, per què no definir un currículum crític, emancipador i substantiu que parli de capitalisme, patriarcat, racisme, big data i que subverteixi i transformi ja el present?

3. Una pedagogia menystinguda caracteritzada per la coexistència de metodologies excessivament dispars que generen noves segregacions, amb carències de renovació preocupants a secundària i sense finançament per a la formació permanent. Més enllà de propostes com Escola Nova 21, que llencen la pedagogia a les dinàmiques de mercat i eclipsen la feina renovadora que d’ofici ja fa l’escola pública, el més idoni seria consolidar a la pública una línia pedagògica comuna i pluriversalista que garantís els drets de tot l’alumnat sense crear una triple xarxa.

4. Una tecnologia captiva que es troba en mans de les multinacionals de l’explotació de dades i que s’usa de forma innocent, tecnòfoba i instrumental. Davant el desembarcament de Google a les escoles, massivament incrementat durant la crisi del coronavirus, convindria vetllar per la privacitat de dades dels menors i per la capacitació crítica amb tecnologies sobiranes i una educació digital plural i potent.

5. Una governança empresarial on a poc a poc les direccions es van convertint en gestores, els claustres en proveïdors de serveis, les famílies en clients i cercadors de finançament, i les escoles en productes diferenciats. Seria bo reconvertir l’escola, primer espai de socialització després de la família, en exemple de comunitat cooperadora i interdependent amb una governança radicalment democràtica, aliena a la manera de fer empresarial.

Seria bo reconvertir l’escola, primer espai de socialització després de la família, en exemple de comunitat cooperadora i interdependent

6. La precarització de les treballadores de l’escola pública, per ordre d’invisibilització: des de les treballadores de la neteja i les cuineres (externalitzades), passant per les monitores de temps de migdia i les psicopedagogues (segregades i/o externalitzades), fins a les docents interines (sense feina estable) i les docents funcionàries i les direccions (sobrepassades de feina i ràtios). En comptes d’anar cap a l’externalització -recordem l’escurçament dels horaris i Educació 360-, podríem refermar totes les treballadores de les escoles públiques com a funcionàries, amb feines estables i dignes.

I davant aquesta realitat que ja assenyala les claus d’un possible model educatiu no pas de futur sinó de present, per què no apostar valentament, en definitiva, per l’educació pública? Una aposta així ens tindria a totes al costat!

Autoria: 
Eduard Vallory
Cecilia Bayo

Pot ser també t’interessa