Hem d’inventar les solucions més adequades a la societat del segle XXI, algunes ja són aquí. A l’era de la informació, les TiC aplicades a les xarxes d’intercanvis ofereixen una alternativa tant en la política econòmica com en les polítiques socials. En aquesta presentació destaquem un recull de casos reals o de propostes de xarxes que utilitzen quelcom diferent a l’euro com a mitjà de intercanvi. Tot i que sempre calen adaptacions al context local, es tracta d’instruments realistes i implementables a curt termini, que poden generar progrés social.
La idea central és que el sistema econòmic és ineficient quan hi ha recursos productius infrautilitzats (incloent-hi maquinària i força de treball) per causa de falta de liquiditat, quan aquests recursos podrien mobilitzar-se per satisfer necessitats locals (Arkel et al. 2001; Arkel 2009). Aquest tipus de sistemes de xarxes d’intercanvis i els sistemes de pagament alternatius permeten una gran varietat d’aplicacions en diversos àmbits. El mecanisme comú en tots és el de resoldre necessitats insatisfetes mitjançant la mobilització de recursos infrautilitzats.
Algunes d’aquestes tècniques ja s’apliquen comercialment amb gran èxit. Exemples destacats són els sistemes tipus milles aèries. En aquest cas, el recurs infrautilitzat són els seients d’avió buits (és a dir, la seva capacitat de producció excedent) i la necessitat per satisfer és la fidelització dels clients (atraient-los mitjançant descomptes en determinats vols o trajectes). El mitjà de pagament són els punts anomenats “milles” que serveixen com a mitjà de pagament complementari a l’euro, facilitant una activitat econòmica addicional que sense aquest sistema no s’hauria realitzat.
Aquest tipus de sistemes es poden aplicar com a política pública. Primer de tot, considerarem la possibilitat d’utilitzar-les com a xarxes d’intercanvi per a la millora de l’eficiència de les polítiques socials, per després explorar les possibilitats d’emprar sistemes de pagament digitals alternatius com a política de promoció econòmica. Ambdues àrees són socials i econòmiques alhora. L’eficiència de les polítiques socials és un problema econòmic, i l’activació d’un mercat local mitjançant la generació d’ocupació al sector PIME és també una qüestió social.
1. Aplicació de xarxes d’intercanvi com a millora en l’eficiència de les polítiques socials
Les polítiques socials del segle XXI tindran l’oportunitat de crear xarxes de col·laboració horitzontals que aconsegueixin més eficiència en la provisió dels serveis. Aquestes aconseguiran més impacte per cada euro gastat, mitjançant xarxes d’ajuda mútua. Per aconseguir que l’administració del servei sigui més eficient, es pot organitzar els beneficiaris per tal que contribueixin col·lectivament en la provisió del servei a un altre beneficiari.
Les TiC aplicades a les xarxes d’intercanvi permeten implementar polítiques públiques sota el model de co-producció. La co-producció és un concepte ja estudiat com una via de futur (OECD 2011) que proveeix serveis combinant i complementant les aportacions de personal professional amb les dels mateixos beneficiaris del servei.
Els beneficiaris no han de ser tractats com a receptors passius del servei, sinó que es poden valoritzar les seves aportacions a l’hora de donar suport a altres beneficiaris o a la mateixa administració d’aquell. Tot seguit presentem quatre casos que mostren com aquest tipus de sistemes es poden implementar en diverses àrees de la política pública (ecologia, atenció a la dependència, salut i educació).
Xarxes d’intercanvis per a fomentar comportaments ecològics
L’alcalde de la ciutat de Curitiba (Brasil) va iniciar el 1992 una política de promoció del reciclatge en una àrea de faveles. El sistema que va implementar va ser el següent: va posar contenidors per reciclatge al peu del turó on es trobava la favela i va anunciar un sistema d’intercanvis. Als qui portessin residus correctament pre-seleccionats i separats, se’ls pagaria amb tiquets de transport públic. La iniciativa va ser un èxit, la població de les faveles va començar massivament a separar els residus i portar-los al punt de reciclatge.
Els tiquets d’autobús aconseguits els servien en molts casos per desplaçar-se a la ciutat a buscar feina. Cal remarcar que, per al transport públic, el cost marginal d’absorbir un passatger addicional és quasi zero. Per tant, el programa tenia un sentit econòmic, en aprofitar un recurs infrautilitzat (capacitat excedent al transport públic) per resoldre una necessitat (millorar el servei de recollida i reciclatge de residus).
Un cas semblant anomenat NU-Spaarpass (Van Sambeek i Kampers 2004) es va posar en marxa l’any 2004 a la ciutat holandesa de Rotterdam. L’ajuntament va implementar un pilot en què una xarxa d’empreses adherides que complien criteris ecològics emetien un punts de fidelització al moment de la compra, semblants a les milles aèries. Aquests punts servien com a descompte als comerços de la xarxa o com a descomptes al transport públic de la ciutat. El sistema permetia fidelitzar els consumidors als comerços ecològics adherits a la xarxa, i alhora fidelitzar-los en l’ús del transport públic. Una altra vegada s’utilitzava un recurs infrautilitzat (capacitat excedent al transport públic) per satisfer una necessitat (fidelitzar consumidors a una xarxa de comerços ecològics).
Xarxa d’intercanvis com a política per a la dependència
L’any 1995, un exministre japonès posa en marxa la Sawayaka Welfare Foundation amb l’objectiu de millorar l’atenció a les persones grans i amb dependència a un dels països amb una taxa d’envelliment més alta del món. Es tractava de poder satisfer tasques de la vida diària que cap sistema de salut no pot proveir (serveis d’acompanyament, conversa, lectura de llibres, suport en la higiene, seguiment de la medicació, etc.). Aquests serveis no professionals eviten l’envelliment passiu i a la llarga redueixen les despeses del sistema sanitari, per exemple, aconseguint períodes de rehabilitació més ràpids o evitant recaigudes.
El sistema s’anomenava Fureai Kippu (“tiquets d’atenció a persones grans”) i s’organitzava en dues xarxes que connectaven més de 420 bancs del temps a escala nacional (Hayashi 2012). Cada un d’aquests bancs del temps gestionava el voluntariat a persones amb dependències, retribuïdes amb uns tiquets per cada hora de servei. Aquests crèdits-hora es podien estalviar per quan el voluntari caigués malalt i necessités el suport per a ell mateix, o podien donar-los a una altra persona que els necessités. Com que els bancs del temps estaven connectats en xarxa, un voluntari podia enviar els crèdits-hora a un familiar que residís a una altra ciutat per tal que aquest pogués rebre atenció.
A Europa hi ha iniciatives recents que estan mirant d’adaptar aquest tipus de sistema d’atenció a la dependència, concretament a Suïssa (Saint Gallen) i Holanda. Espanya i Catalunya tenen una taxa d’envelliment quasi tan alta com la japonesa i es podria dissenyar un sistema així en col·laboració amb residències de gent gran i els bancs del temps existents. Els usuaris del banc del temps podrien fer voluntariat a residències (acompanyament en passejos al parc, acompanyament a l’hora de menjar, etc.) i ser remunerats en crèdits-hora. Aquests crèdits-hora serien vàlids per obtenir serveis d’altres socis del banc del temps del seu barri (classes de cuina, encàrrecs diversos, etc.). Aquest sistema aportaria un grups de voluntaris a les residències de gent gran que seria molt valuós com a suport al personal professional.
Sistema d’intercanvi com a política de salut pública
El millor sistema de salut no és el que millor tracta les malalties sinó el que aconsegueix prevenir-les, d’aquí la dita “és millor prevenir, que curar”. El següent sistema proposat aconsegueix un sistema que incentiva els comportaments saludables, mitjançant un sistema de punts de fidelització que, en aquest cas, expliquem per al problema de l’obesitat. Mantenir-se dins d’uns paràmetres d’Índex de Massa Corporal (IMC) saludables permet evitar futures malalties i tractaments (diabetis, colesterol, infarts, etc.).
Per tal d’incentivar que la població mantingui hàbits alimentaris i físics saludables, es crea un sistema de punts, anomentats punts “Salut”. El sistema retribueix amb punts el manteniment dins d’uns paràmetres d’IMC saludables (o l’assoliment d’objectius per arribar a aquests paràmetres saludables). Aquests punts Salut poden gastar-se en béns i serveis que permetin mantenir aquest estat de salut (accés a centres poliesportius, compra d’aliments saludables, etc.)(Lietaer i Kennedy 2010).
El govern garanteix a les entitats que reben aquests punts Salut que poden bescanviar-los a euros. El valor en euros dels punts és igual o menor al cost que el sistema de salut s’estalvia en tractaments de malalties relacionades amb l’obesitat. Per tant, el sistema incentiva la prevenció de la malaltia i el corresponent estalvi en tractaments mèdics. Aquest sistema podria implementar-se des de les farmàcies de barri i dissenyar-se de forma que comporti un gran estalvi per al sistema de salut públic.
Sistema d’intercanvis com a política d’ensenyament
El sistema escolar basat en una transmissió de coneixements professor-alumnes és insuficient. A partir d’un cert punt pot generar rendiments marginals decreixents, és a dir, el cost de la contractació d’una hora d’ensenyament addicional per part d’un professor pot no compensar els coneixements addicionals absorbits per l’alumne. El sistema escolar tradicional es pot complementar amb un sistema innovador de beques basat en una xarxa d’intercanvis de coneixements entre alumnes (Lietaer 2006).
Cada alumne pot rebre un determinat nombre de punts, que anomenarem punts “Saber”; cada punt equival a una hora d’ensenyament i els alumnes poden utilitzar-los com a mitjà d’intercanvi. Els punts Saber permeten remunerar altres alumnes que els donen suport extra-escolar (classes de repàs, suport en els deures, etc.). La xarxa d’intercanvis de coneixements entre alumnes s’organitza de forma que els alumnes més grans ensenyen els més petits (els de 14 anys ensenyen els de 12, els de 12 anys ensenyen els de 10, etc.).
Al final del cicle educatiu, hi ha alumnes que han gastat els seus punts Saber, mentre que d’altres han acumulat molts punts. Els que han acumulat molts punts Saber és perquè han dedicat moltes hores a ensenyar altres alumnes i que ho han fet molt bé, perquè, si no, aquests alumnes no els haurien escollit per gastar-se els seus punts. Al final del sistema educatiu, els alumnes que han acumulat molts punts poden utilitzar-los per pagar la matrícula de l’ensenyament post-obligatori (és a dir, els punts equivalen a un descompte en la formació professional o la universitat). El govern garanteix que el centre educatiu podrà bescanviar els punts Saber per euros.
El sistema de punts Saber permet un model d’ensenyament horitzontal (peer-to-peer learning) on els alumnes participen en una xarxa d‘intercanvi de coneixements. La contribució al procés d’aprenentatge d’altres alumnes a través d’aquesta xarxa permet multiplicar l’efectivitat de cada euro gastat. Cada punt Saber ha facilitat un gran nombre d’intercanvis de coneixements entre alumnes, abans de ser utilitzat com a despesa en euros en beques per als alumnes que millor han ensenyat altres alumnes.
Aquest sistema és més efectiu que una beca tradicional als alumnes amb millors notes o amb més necessitats. El sistema pot ser utilitzat de forma socialment progressiva i atorgar d’entrada més punts Saber als alumnes amb més necessitats. En tot cas, la xarxa d’intercanvis de coneixements entre alumnes complementa de forma efectiva el sistema vertical d’ensenyament professor-alumne.
2. Aplicació de monedes complementàries com a política econòmica
El diner és el mitjà d’intercanvi més important en una economia de mercat. A més de la moneda oficial o de curs legal, les comunitats o els governs que ho desitgin poden crear el seu propi mitjà de pagament. Aquests tipus de mitjans de pagament alternatius existeixen a molt països del món i de vegades s’anomenen monedes complementàries. Hi ha diversos models de moneda complementària. Es poden diferenciar en dos grans grups, unes estan suportades per moneda oficial i d’altres per un l’acord o contracte dins d’una comunitat per utilitzar-ho com a mitjà de pagament.
Autors d’ideologies tan diverses com Keynes (Keynes 1936), Fisher (Fisher, Cohrssen, i Fisher 1933) i Hayek (2009) han publicat i defensat les monedes complementàries com una millora significativa dels sistemes econòmics. Actualment entitats com STRO (Arkel i Peterse 2003; Arkel 2004; Arkel 2009)i autors com Bernard Lietaer (Kennedy i Lietaer 2004; Lietaer, Ulanowicz, i Goerner 2009; Ulanowicz et al. 2009; Goerner, Lietaer, i Ulanowicz 2009; Lietaer et al. 2010; Hallsmith i Lietaer 2011) promouen aquest tipus de sistemes com a mecanisme de promoció econòmica i de l’ocupació. També com a mecanisme contracíclic que aporta resiliència a l’economia, és a dir, capacitat de resistir i superar recessions.
El governador del Banc Central d’Anglaterra ja va pronosticar a l’any 1999 que al segle XXI les tecnologies TiC aplicades a xarxes comercials serien una revolució, i podrien aconseguir superar determinats problemes estructurals com la falta de liquiditat i la dificultat d’accés al crèdit (King 1999). Casos com el del WIR han demostrat que aquest tipus de sistemes no són inflacionaris, sinó que són anti-deflacionaris. És a dir, la circulació d’aquestes monedes complementàries es concentra en sectors i empreses amb capacitat de producció excedent, fet que evita o posposa la caiguda de preus quan la demanda en moneda oficial es debilita.
Avui en dia, hi ha disponibles sistemes de pagament digitals que, utilitzant monedes virtuals, poden ajudar a atraure i fidelitzar clients, estimular la demanda al mercat intern, millorar l’accés al crèdit a menors tipus d’interès i millorar els fluxos de caixa de les empreses. També poden ser utilitzades com a política pública de promoció econòmica. A continuació repassem diferents casos destacats de moneda complementària que han demostrat gran efectivitat.
Cooperativa WIR: un cas històric de referència
El sistema WIR es crea el 1934 a Zuric com a cercle cooperatiu d’intercanvis per tal de promoure el comerç entre PIMEs suïsses. Es crea durant la Gran Depressió com un sistema de crèdit entre empreses, quan el sistema financer col·lapsa i el crèdit bancari no arriba a les empreses. Actualment, amb 80 anys d’història, el sistema WIR segueix en funcionament amb més de 60.000 comerços adherits a la xarxa (aproximadament el 20% de les PIMEs del país), i genera una facturació a través del sistema equivalent a més de 2.000 milions de francs suïssos.
El sistema aconsegueix augmentar la facturació dels membres de la cooperativa a través d’un sistema de xecs (avui en dia també en targeta magnètica) vàlids per a compres dins la xarxa de comerços adherits. Les empreses membres poden accedir a crèdits en “moneda” WIR a uns tipus d’interès molt més baixos que els del sistema bancari tradicional. Aquesta moneda només pot circular dins la xarxa, per tant estimula la demanda dels productes de les empreses adherides al sistema.
Tot i ser una xifra marginal respecte el total de l’economia Suïssa, diversos estudis han demostrat que el sistema WIR ha tingut un efecte contracíclic i un impacte macro-econòmic significatiu. En millorar les condicions de finançament de les PIMEs participants, i la demanda dels seus productes, el sistema ha permès mantenir unes taxes d’ocupació elevades. Això és així perquè les empreses adherides prefereixen intercanviar les seves capacitats de producció excedents abans que acomiadar treballadors. Això té un impacte important en les taxes d’atur, ja que el sector PIME és el principal generador d’ocupació en qualsevol economia regional.
El sistema WIR permet reduir les despeses financeres de les empreses i alhora afavoreix que puguin intercanviar entre elles les seves capacitats de producció excedents, la qual cosa representa un augment de la seva productivitat. El sistema s’utilitza especialment en períodes de recessió, quan el xoc en la demanda al mercat nacional es compensa amb un augment del comerç i la facturació dins la xarxa de PIMEs adherides. El sistema ha estat assenyalat com el secret de l’estabilitat del sector PIME d’aquell país (Hansch 1974; Stunder 2006; Stodder 2009; Stodder i Lietaer 2012).
Palmas: Bancs Comunitaris i moneda local al Brasil
El 1998 es posa en funcionament la primera moneda complementària al Real, un sistema de “vals” de compra anomenada moneda local comunitària, a Fortaleza (Brasil). El banc comunitari Palmas emet uns vals en forma de microcrèdit que serveixen com a mitjà de pagament en l’economia local, una zona de faveles molt empobrida. El sistema ha demostrat tenir un impacte positiu en la promoció del comerç i l’activació del mercat local. Mentre que anteriorment, molts dels diners que hi havia a la favela es “fugaven” ràpidament de la comunitat en forma d’“importacions” (compres a l’exterior de la favela), el sistema Palmas ha fomentat la producció local i la substitució d’importacions innecessàries (Jayo, Pozzebon, i Diniz 2008; Marconatto 2012).
El govern federal i el Banc Central de Brasil han entès que aquest tipus de sistemes són positius per generar activitat econòmica i que contribueixen als seus objectius de generació d’ocupació i d’estabilitat de preus. Per això, actualment els promouen activament i ja hi ha en funcionament 103 bancs comunitaris del país, situats generalment en zones perifèriques i empobrides. El sistema emet crèdit a tipus d’interès molt baixos, en una liquiditat que només pot circular dintre l’economia local. Per tant, estimula l’aprofitament dels recursos productius localment disponibles (Pozzebon i Lavoie 2012, i Pozzebon, Marconatto i Saldanha 2012).
En col•laboració amb Banco Palmas, la fundació STRO va realitzar l’any 2002 un projecte d’ajuda al desenvolupament per a la construcció d’una escola. En comptes de fer servir l’enfocament tradicional, en què es contractaven proveïdors de fora de la favela per construir l’escola, es va optar pel model següent: els diners per construir l’escola es van prestar a través del Banco Palmas en forma de microcrèdit a comerços local, que podrien retornar tant en reals com en moneda local. A continuació es va contractar la construcció de l’edifici maximitzant el pagament en moneda local (85% del cost) per tal que s’aprofitessin el màxim de recursos localment disponibles.
La moneda local circulava temporalment per l’economia local, fins que arribava als comerços que la utilitzaven per retornar el microcrèdit, moment en què la moneda local es retirava de circulació. Estudis d’evaluació van detemrinar que mitjançant aquest sistema s’havia aconseguit generar 2,5 vegades més activitat econòmica a l’economia local que si s’hagués construït l’escola contractant proveïdors de fora de la regió (STRO i ASMOCONP 2003, Torres 2003, Ferreira i Moers 2006).
Tolosa i Bristol: El rol de les administracions públiques
A Europa existeixen centenars de xarxes d’intercanvis o sistemes de vals de circulació local anomenats “monedes locals”. El país europeu on n’hi ha més és Alemanya, amb 72 monedes, generalment en zones rurals. Destaquem els casos de Tolosa de Llenguadoc o Tolouse (França) i Bristol (Regne Unit) perquè representen un avenç qualitatiu pel que fa al rol de les administracions públiques en la utilització d’aquests sistemes com a política de promoció econòmica i de l’ocupació a partir del comerç local.
En ambdós casos, es tracta de monedes locals (en format paper i digital) sustentades per euros. L’objectiu és atraure i fidelitzar els consumidors al comerç local, mitjançant bonificacions i/o descomptes als usuaris que entren moneda oficial al sistema. Una petita penalització (en forma de comissió per bescanvi) penalitza qui vol bescanviar la moneda local a euros, tot incentivant la circulació del diner al mercat local.
La novetat que volem destacar és la canalització de despesa pública a través del sistema de moneda local i la recaptació d’impostos a través d’aquest. A Tolosa (www.sol-violette.fr), l’Ajuntament atorga una part d’una subvenció (30 € de l’equivalent al PIRMI) en moneda local. Així garanteix que els diners van a parar a una xarxa de petits comerços, que han de passar un test de criteris ètics i ecològics per tal de poder adherir-se al sistema. A Bristol (www.bristolpound.org), l’Ajuntament permet el pagament en moneda local d’una taxa municipal al comerç. L’alcalde i representants polítics de tots els partits han anunciat que cobraran part del seu salari en moneda local per tal d’estimular el comerç de proximitat.
Aquest ús de les monedes locals com a política de promoció econòmica permet una major circulació local de la liquiditat, i incrementa l’efecte multiplicador del diner sobre l’activitat econòmica i l’ocupació en el sector del petit i mitjà comerç de la localitat. El 1932, l’alcalde de Wörgl (Àustria) va implementar a gran escala un sistema semblant, amb gran èxit, el qual va permetre una ràpida reactivació econòmica i una dràstica caiguda de les taxes d’atur. Economistes com el premi Nobel Fisher van advocar activament per aquest tipus de mecanismes a fi de sortir de la Gran Recessió (Fisher, Cohrssen, i Fisher 1933; Fisher 1934), encara que la proposta no va tenir el suport dels governs nacionals i els bancs centrals, que van considerar que posava en perill el seu monopoli en l’emissió de diner.
C3 Uruguai: sistemes de pagament digitals innovadors
Uruguai, amb el suport de STRO, ha estat un país pioner en l’aplicació de sistemes de pagament digitals com a política de promoció econòmica i de l’ocupació al sector PIME. Una política d’àmbit nacional crea una cambra de compensació de crèdit comercial que redueix la dependència de les PIMEs al crèdit bancari. El sistema, anomenat Circuit de Crèdit Comercial (C3), es basa en l’assegurament de crèdit comercial a partir del qual s’emet i se sustenta un saldo en moneda virtual per a compres dins d’un sistema de pagaments digitals.
A partir de la cessió d’una factura pendent per cobrament, i amb la garantia d’una asseguradora de crèdit, una PIME d’Uruguai pot accedir immediatament a un crèdit sense interessos dins de la xarxa de petites i mitjanes empreses adherides al sistema de pagaments per targeta magnètica i telèfon mòbil. El sistema evita el recurs al factoring, un sistema car en què la PIME ha d’assumir l’alt cost del diner (és a dir, alts tipus d’interès que poden marcar la diferència entre que un projecte empresarial sigui econòmicament viable o no).
Els saldos en moneda virtual dins aquest sistema de pagaments estan sustentats pels drets futurs de cobrament d’una factura, de manera que una vegada liquidada la factura els posseïdors de la moneda virtual podran bescanviar-la per moneda oficial. Es preveu que aquest sistema de pagaments digital, gestionat per un banc públic, permeti el pagament d’impostos i serveis públics (aigua, electricitat, correus, etc.) (Arkel 2009). El sistema, del qual es preveu una implementació progressiva, és innovador perquè és la primera vegada que una moneda virtual està sustentada per garanties en moneda oficial i emesa a partir de crèdit és acceptada en el pagament d’impostos.
3. Conclusions
A l’Era de la Informació, les noves tecnologies permetran canvis en la forma en què intercanviem béns i serveis. Es tracta d’un canvi de paradigma facilitat per l’abaratiment de l’administració d’aquest tipus de sistemes, gràcies als avenços d’internet i les noves tecnologies. Al segle XXI el diner oficial ja no serà l’únic mitjà de pagament, sinó que complexos sistemes d’informació facilitaran i dinamitzaran intercanvis de tota mena. Aquests sistemes permetran intercanvis que actualment no es duen a terme per un problema del sistema monetari actual: la innecessària escassetat de diners. Això és, sense cap dubte, un avenç, ja que permet optimitzar la capacitat productiva disponible.
En el camp de les polítiques socials, les TiC permetran augmentar l’efectivitat en la provisió dels serveis públics a partir d’un canvi de paradigma. El model actual (vertical, jeràrquic) de provisió de serveis públics es pot complementar amb la provisió de serveis mitjançant xarxes d’intercanvis (horitzontals, col·laboratives) que poden aconseguir millorar l’eficiència en la prestació de serveis. Aquests canvis en el model de provisió no impliquen necessàriament canvis en el model de finançament del serveis, que pot continuar sent públic. Tampoc no suposen renunciar a l’Estat del Benestar, ja que són perfectament complementaris i compatibles amb els actuals sistemes de protecció social.
En el camp de les polítiques econòmiques, els sistemes de pagament alternatius, i sobretot els nous sistemes de pagament digitals, són un mecanisme que permet solucionar l’escassetat de crèdit i de liquiditat a l’economia. Resolen el problema actual en què el diner és massa escàs o mòbil, i no permet mobilitzar tota la capacitat productiva d’una economia local. Aquest tipus de sistemes permeten activar una regió, un segment de mercat o un sector de l’economia; i tenen una especial utilitat per a petites i mitjanes empreses o regions perifèriques excloses o desateses pel sistema financer.
Pel que fa a la crisi de l’eurozona, l’existència de sistemes de pagament digitals complementaris a l’euro pot ser una solució als problemes de falta de liquiditat en l’economia, de la dificultat d’accés de les PIME al crèdit, i de la falta de demanda i oportunitats de treball en economies locals en recessió. Suposen una solució efectiva a la crisi de l’euro, sense haver d’abandonar-lo.
Els sistemes de pagament digitals dels segle XXI permeten estimular el mercat intern sense abaixar impostos ni reduir els tipus d’interès. Suposen un mecanisme complementari a la política fiscal i monetària que es pot adaptar a les necessitats específiques d’una regió o localitat en recessió. Els sistemes de pagaments digitals i les xarxes d’intercanvis, amb el suport de les TIC com ara el programari Cyclos (www.cyclos.org) desenvolupat per STRO, multipliquen el potencial de les eines disponibles en política social i econòmica.
Bibliografia:
Arkel, H. 2004. Innovative Approaches to Development. Utrecht, The Netherlands: STRO Foundation.
Arkel, H. 2009STRO Experts Program. Utecht, The Netherlands: STRO Foundation.Arkel, H., i Peterse, G. 2003
Moneyanditsalternatives. DeMeulenaere, S. ed. Utecht, The Netherlands: STRO Foundation.Arkel, H., Ramada, C., Moers, P., Ferreira, A., i Demeulenaere, S. 2001 Poor Because of Money. Utrecht, The Netherlands: STRO Foundation.
Ferreira, A., and Moers, P. 2006. “Le Projet Fomento à Fortaleza.” Pàg. 355–382 in Exclusion et liens financiers : Monnaies sociales, Rapport 2005-2006, edited by Jérôme Blanc. Paris.
Fisher, I. 1934 Mastering the Crisis: with Additional Chapters on Stamp Scrip /. G. Allen & Unwin Ltd.
Fisher, I., Cohrssen, H., i Fisher, H. W., 1933 Stamp Scrip. Adelphi Company.
Goerner, S. J., Lietaer, B., and UlanowiczR. E. 2009 "Quantifying Economic Sustainability: Implications for Free-enterprise Theory, Policy and Practice". Ecological Economics 69(1): 76–81.
Hallsmith, G., and Lietaer, B. 2011 "Creating Wealth: Growing Local Economies with Local Currencies". New Society Publishers.
Hansch, E. 1974 Initial Results of WIR Research in Switzerland, Fall 1971. E. F. Schumacher Society.
Hayashi, M. 2012 "Japan’s Fureai Kippu Time-banking in Elderly Care: Origins, Devlopment, Challenges and Impact". International Journal of Community Currency Research 16 (Section A 30-X).
Hayek, F. A. 2009. Denationalisation of Money: The Argument Refined. Ludwig von Mises Institute.
Martin, J., Pozzebon, M., and Diniz, E. H. 2008 Microcredit and Innovative Local Development in Fortaleza, Brazil: The Case of Banco Palmas. HEC Montréal, Groupe de recherche en systèmes d’information.
Kennedy, M., i Lietaer, B., 2004 Regionalwährungen: Neue Wege Zu Nachhaltigem Wohlstand. Riemann Verlag.
Keynes, J. M. 1936 The General Theory of Employment, Interest, and Money. Prometheus Books.
King, M. 1999 "Challenges for Monetary Policy: New and Old". QUARTERLY BULLETIN-BANK OF ENGLAND 39: 397–415.
Lietaer, B. 2006 A "Proposal for a Brazilian Education Complementary Currency". Intl Journal of Community Currency Research 10: 18–23.
Lietaer, B., Ulanowicz,R.E., Goerner,S. J.i McLaren, N. 2010 "Is Our Monetary Structure a Systemic Cause for Financial Instability? Evidence and Remedies from Nature". Journal of Futures Studies 14(3): 89–108.
Lietaer, B., and Margrit K. 2010 Monedas Regionales. Nuevos Instrumentos Para Una Prosperidad Sustentable. La Hidra de Lerna Ediciones.
Lietaer, B., Ulanowicz, R. i Goerner, S. 2009 Options for Managing a Systemic Bank Crisis. S.A.P.I.E.N.S 2(1): 1–15.
Marconatto, D. 2012 The Banco Palmas Methodology and the Expansion of Community Banks Apendix 1 Some Numbers: (a) Credit Lines Provided by Banco Palmas; (b) Frontdesk Loans; (c) for Business (unpublished). STRO Foundation.
Pozzebon, M., and F. Lavoie. 2012. “The Banco Palmas Methodology and the Expansion of Community Banks. Appendix 2 The Expansion of Palmas’ Methodology: Three Cases in Sao Paulo (unpublished). STRO Foundation.
Pozzebon, M., Marconatto, D., and Saldanha, F. 2012. “The Banco Palmas Methodology and the Expansion of Community Banks (unpublished).” STRO Foundation.
OECD 2011 Together for Better Public Services: Partnering with Citizens and Civil Society. Paris: Organisation for Economic Co-operation and Development.
Van Sambeek, P., and Edgar Kampers, E. 2004 NU and the SME Sector. http://nuspaarpas.nl, accessed June 6, 2013.
Stodder, J. 2009 "Complementary Credit Networks and Macroeconomic Stability: Switzerland’s Wirtschaftsring". Journal of Economic Behavior & Organization 72(1): 79–95.
Stodder, J., and Lietaer, B. 2012 The Macro-Stability of Swiss WIR-Bank Spending: Balance, Velocity and Leverage. http://www.ewp.rpi.edu/hartford/~stoddj/WIR_Panel.pdf, accessed April 12, 2013.
STRO and ASMOCONP. 2003. Project “Fomento Fortaleza” Final Report. Utrecht, The Netherlands.
Stunder, T. 2006 WIR and the Swiss National Economy. Basel: WIR bank.
Torres, J. 2003. Independent Assessment of the Fomento Program in Fortaleza, Brazil. Porto Alegre, Brazil: STRO Foundation.
Ulanowicz, R. E., Goerner, S., Lietaer, B., i Gomez, R. 2009 "Quantifying Sustainability: Resilience, Efficiency and the Return of Information Theory". Ecological Complexity 6(1): 27–36.
