Quan el novembre de 1941, Joan Ventosa i Roig va baixar del vaixell i va posar els peus a Mèxic fugint de la guerra a Europa, ho va fer com la majoria d’exiliats: amb l’esperança que la seva família i ell poguessin viure sense por i amb la recança del que deixaven enrere i no sabien si tornarien a veure. Unes grans pancartes de benvinguda al port de Veracruz (“Entráis en una tierra libre”, “Viva la República”) i un dinar a casa d’uns amics que ja havien fet aquest camí abans, va fer més suportable aquell primer dia a un país desconegut, on Ventosa viuria els seus darrers vint anys de vida.
Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1883, farmacèutic i agrònom, Joan Ventosa i Roig va ser alcalde de la seva ciutat, diputat al Congrés de la República espanyola i conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat republicana. Però més enllà de la seva activitat política, va destacar com a un dels grans teòrics i divulgadors del cooperativisme a Europa i probablement de tot el món. Havia participat en la Llei espanyola de cooperatives i també a la Llei catalana, una de les més avançades del moment, a més de col·laborar a l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI). Tot això no va passar desapercebut a Mèxic, on aviat es va convertir en un referent del cooperativisme, com a impulsor i ideòleg dels grans projectes que hi van tenir lloc aquells anys.
D'ençà de la seva arribada, el vilanoví havia voltat per Mèxic sis anys, contractat com a inspector governamental d’escoles normals rurals, fet que li va permetre conèixer el país i les mancances de les escoles que hi havia, de les quals moltes necessitaven millorar la gestió dels horts o organitzar l’accés a l’aigua potable. Ell veia clara la solució a aquests problemes, i la seva proposta encaixava amb la voluntat política del moment: organitzar cooperatives escolars.
El Mèxic revolucionari de la primera part del segle XX veia amb bons ulls les idees cooperativistes. Tant és així que, el 1922, arran de l’experiència exitosa d’algunes escoles, el Govern va decidir decretar l’obligatorietat de crear-ne a tots els centres. Un mesura que no va prosperar a causa de la manca de formació i dels mitjans necessaris per garantir el seu bon funcionament. Com a màxim algunes van esdevenir “pseudocooperatives” controlades pels mestres i no pels alumnes. De fet, veient que no reeixien, el Govern va decidir el 1941 liquidar-les totes -incloses les que funcionaven bé- i repensar de nou el sistema, conscient que necessitaven algú que liderés de manera eficaç el projecte. I per aquesta tasca van trobar Joan Ventosa i Roig, que el 1947 es va incorporar al nou Departament d’Educació Cooperativa.
El cooperativisme escolar era la forma de cooperativisme més jove i, probablement, la més especial, atès que majoritàriament els socis i sòcies eren menors d’edat. Aconseguir que ells governessin l’entitat, que la participació fos real i evitar que hi hagués una interferència excessiva del professorat i els pares –més enllà que col·laboressin a orientar i gestionar aspectes pràctics d’activitat econòmica– demanava una organització diferent de les cooperatives d’adults, alhora que era indispensable no perdre de vista els seus objectius.
Segons va escriure Ventosa i Roig el 1955, “la finalitat primordial de les cooperatives escolars és educativa. Són el complement de les escoles, tan perquè faciliten als alumnes la pràctica de molts coneixements adquirits –aritmètica, geometria, ciències naturals, agricultura, economia, etc.– com perquè desenvolupen, entre els seus components, els sentiments de solidaritat, d’ajuda mútua i autodisciplina; en una paraula: tot el que constitueix la base de l’educació cívica que ha de formar els bons ciutadans de demà”.
L’objectiu principal, doncs, no havia de ser econòmic, encara que fossin de consum o treball (agrícoles, industrials…). Així ho exposava Ventosa: “No s’han de prendre les cooperatives escolars com un mitjà per alliberar el Govern de la càrrega econòmica que suposa el manteniment de l’escola, encara que és indubtable que, a conseqüència de la seva bona administració, comptaran amb mitjans per resoldre problemes que actualment són insolubles”. Segons el mestre cooperativista, l’acció educativa es notaria immediatament amb la cura que posarien els alumnes en conservar el material o les reformes que poguessin emprendre; accions que “hauran realitzat amb els diners que ells hauran guanyat i que consideraran com una cosa pròpia; és a dir, que l’escola es convertirà en la seva escola”. Amb una mirada encara més llarga, Ventosa estava convençut que, educant en el cooperativisme, la canalla posaria les bases per a enfortir el moviment cooperatiu del futur i, així, contribuir a millorar el nivell de vida del país.
Aquests beneficis educatius i socials ja estaven més que provats en altres zones del món, com es el cas de França, país pioner en la implementació de cooperatives escolars, on es van començar a assajar el 1881 i que van arribar a 20.000 el 1950.
Però, així i tot, a Mèxic no va ser fàcil posar-ho en marxa. Els mestres eren una peça clau, i calia formar-los perquè entenguessin i compartissin les virtuts del cooperativisme, en lloc de veure-ho com una intromissió a les escoles, com passava sovint. De la mateixa manera que era important que la competència d’aquestes cooperatives es mantingués dins de la Secretaria d’Ensenyament Públic i no depengués, com alguns proposaven, al Ministeri d’Economia, tal com succeïa amb la resta de branques del cooperativisme. Ventosa defensava aferrissadament aquesta idea, perquè creia imprescindible diferenciar el funcionament d’unes i altres: per exemple, en el cas de les escoles l’afiliació, es plantejava com a obligatòria –cosa impensable en una cooperativa d’adults– quan era necessari simplificar la burocràcia i els tràmits, entre altres punts. Algunes d’aquestes idees les va plasmar en un avantprojecte de llei sobre les cooperatives escolars, que finalment no es va arribar a aprovar –com tampoc va tirar endavant la reforma de reglament que li havien encarregat anteriorment ni la futura llei de cooperatives mexicana per la qual va escriure’n les bases.
Malgrat les decepcions legislatives, l’impuls de Ventosa, amb el suport material i humà del Departament d’Educació que va crear un cos d’inspecció especialitzat, va donar bons resultats: el nombre de cooperatives escolars va créixer de 150 el 1950 a 2587 al cap de deu anys, segons va recopilar Cèsar Rodríguez i Solà al treball Joan Ventosa i Roig i la difusió del cooperativisme a Mèxic. De la mateixa manera que, mentre els primers centres eren escoles de mestres i escoles de primària, a partir de llavors es van incorporar les de secundària.
Aquesta bona feina a Mèxic va cridar l’atenció d’organismes internacionals, que van encarregar a Ventosa escrits sobre el cooperativisme escolar. Entre aquests, el que li va publicar la Unesco l’any 1956, on comparava les experiències de cooperatives escolars arreu del món i que es va traduir en diversos idiomes. En aquest estudi, no sols va recollir dades objectives; també va donar la seva visió sobre aspectes en què hi havia discrepàncies, com el fet de si els alumnes-cooperativistes havien de rebre o no els excedents, cosa de la qual era partidari. De tots els articles, probablement aquest va ser el que va tenir més impacte, juntament amb les col·laboracions amb l’ACI, i van suposar-li un bon reconeixement al final de la seva vida.
El 1961, amb 78 anys i poc després de viatjar a França i a la Catalunya del Nord -on va poder veure per últim cop la família que s’havia quedat a Vilanova i la Geltrú-, Joan Ventosa i Roig va morir a la seva casa de Mèxic.
* Agnès Rotger és autora de 'Joan Ventosa i Roig. Impulsor del cooperativisme, de Catalunya a Mèxic' (Cossetània, 2012)
SECCIÓ IMPULSADA AMB EL SUPORT DE:
https://escolescooperatives.cat
