Reproduïm la conferència de Patrick Viveret, que tingué lloc a les Jornades “Atur, desigualtat i exclusió social”, del passat 29 d’octubre. El qui fou exconseller del Tribunal de Comptes de França demana un canvi de paradigma per afrontar amb èxit la crisi global que estem vivint; l’alternativa, si és que se la pot anomenar així, seria, en paraules seves, “cavar la nostra tomba ecològica i social”.
La crisi que estem vivint és sistèmica i demana una resposta sistèmica. Fins ara, el tractament de la crisi financera ha ignorat les altres dues grans crisis concomitants, que són la crisi ecològica (clima i riscos sobre la biodiversitat) i la crisi social mundial (de la qual la crisi alimentària és, amb el no accés a l’aigua potable i a les atencions bàsiques, una de les formes dramàtiques).
Per donar-hi una resposta sistèmica, s’han de respectar tres principis:
Principi de coherència per tractar les crisis conjuntament: hi ha, paradoxalment, una oportunitat en la coincidència d’aquestes crisis: per exemple, la crisi climàtica reclama una desacceleració de la cursa boja de la velocitat, de la producció i del consum i, per això, pot utilitzar-se la crisi financera, ja que, aquest cop, té el motor seriosament encasquetat; igualment, només en serà possible la “reactivació” si és coherent amb un desenvolupament ecològic i humà sostenible, tret que vulguem cavar la nostra tomba ecològica i social, i ens estimem més salvar el sistema financer.
Principi de realitat i de retorn a la mesura, perquè és la desmesura la que es troba també en l’origen de la crisi ecològica (efectes destructors d’un productivisme embogit), de la diferència abismal al cor de la crisi financera entre economia especulativa i economia real, i de l’aprofundiment dramàtic de les desigualtats socials, tant a escala planetària com a dins de cada societat. Afegim-hi que fou també la desmesura, aquesta vegada, però, en relació amb el poder, allò que va propiciar, fa vint anys, la implosió de l’imperi soviètic. Recordem això per tal d’evitar que ens endinsem en un moviment pendular de tipus anys trenta en què es va reaccionar contra l’excés de “fonamentalisme mercantil” pels abusos de les formes dirigistes autoritàries o, fins i tot, totalitàries.
Principi de justícia, ja que no es pot garantir que cap ésser humà no basculi entre la pobresa, o fins i tot la misèria, amb motiu d’aquesta crisi, si no deturem el desig de garantir tots els béns d’una economia casino que, llavors, duria tots els estats, incloent-hi els més rics, a la fallida (els productes fallits, per exemple, s’han valorat en 60.000 mil milions de dòlars). Una perspectiva com aquesta només se sosté per l’exigència de la democràcia i de la pau, dues aspiracions importants que corren el risc de ser exposades a una dura prova per l’encadenament clàssic del tipus anys trenta, on la por i el desassossec van afavorir la pujada de corrents autoritaris. És ara quan cal que Europa es recordi de debò que es va construir per testimoniar que la guerra no és cap fatalitat.
Canviar els paradigmes
La conjunció de la crisi ecològica (de la qual la forma més reconeguda és el canvi climàtic) i de la crisi financera, conseqüència de la desmesura del capitalisme financer, està farcida de riscos de regressió i fins i tot de guerra. Afavoreix la pujada de corrents autoritaris i d’allò que Reich va caracteritzar els anys trenta com una autèntica “pesta emocional”.Així doncs, vivim un moment crític de la història, en què la humanitat s’enfronta a quatre cites crucials on es juga el seu futur: –la del seu propi hàbitat ecològic, sobretot per l’escalfament climàtic i les seves conseqüències; –la del risc d’una crisi sistèmica provocada, o si més no agreujada, per la crisi financera d’una economia casino condemnada a l’alternança de cicles d’exuberància i de depressió irracionals dels mercats financers;–la del còctel explosiu que formen la parella de la misèria i de la humiliació, d’una banda, i del terrorisme, i les armes de destrucció massiva, de l’altra; –la de l'alternativa entre guerra o diàleg de civilitzacions.La humanitat necessita pau, cooperació i intel•ligència col•lectiva per afrontar aquests reptes. Ha d’organitzar l’autodefensa contra tots els que, siguin quines siguin les seves funcions i motivacions, intentin imposar la guerra, la competició generalitzada i unes regressions inacceptables en la intel•ligència i la cultura.No podem deixar que es desenvolupin aquestes lògiques assassines, sense fer res per la nostra banda. Hem de revifar, en concret, la Declaració Universal dels Drets Humans i construir ensems aquesta ciutadania mundial que permetrà que la humanitat s’afermi en subjecte positiu de la seva pròpia història. Hem de reorientar en profunditat les nostres maneres de viure, de produir, de consumir, per parar de posar en perill els ecosistemes que ens donen la vida. Hem d’organitzar pertot arreu escoles de pau, i construir una objecció de consciència mundial enfrontada a les lògiques de guerra econòmiques, militars o religioses on ens voldrien enrolar.Com recalcava Antonio Gramsci, “les coses velles triguen a desaparèixer, les noves, a néixer, i en aquest clarobscur, poden aparèixer els monstres”. Com acompanyar la fi d’un món sense tractar de la fi del món? Com fer que allò nou emergeixi, protegint-nos dels “monstres”, començant pels nostres?
Un altre món és possible, és cert. Aquesta potencialitat creadora, però, només pot esdevenir realitat si sabem descobrir i fer créixer aquesta altra manera de ser del món que ja és aquí.Al bell mig de la dificultat de la condició humana hi ha, sense dubte, el fet que som “prematurs dotats de consciència”: el compromís trobat per l’evolució per fer-nos néixer amb el cap gros (resultat del desenvolupament extraordinari i molt ràpid del nostre neocòrtex) és un part abans d’hora. La prematuritat física, evident en relació amb altres espècies animals (necessitem alguns anys per adquirir una autonomia assolida en poques hores pel regne animal), es dobla amb una prematuritat psíquica que fa de nosaltres uns éssers profundament vulnerables. Ara bé, és en aquesta capa de vulnerabilitat on emergeix una consciència que ens situa, des del principi del joc, davant el vertigen de la separació, sota la doble forma de la separació d’un mateix, amb els altres i amb el món, i de la consciència de la mort. Vertigen al si de la por que ens duu a considerar el proïsme com un rival amenaçador, la natura com un univers a dominar i la mort com una espasa de Dàmocles que intentem exorcitzar o negar. Per això, l’idealisme, que voldria fer-nos creure que la vida humana és simple o que podria arribar a ser-ho si ens llevéssim tal forrellat o tal altre (cf. la falsa radicalitat), ens condueix a més d’un atzucac. Ens cal un doble realisme ecològic i antropològic que ens permeti assumir plenament la nostra condició d’éssers alhora fràgils, conscients i connectats, i de traçar un camí d’humanitat que tingui sentit. En aquest camí, una de les qüestions més difícils és la construcció d’una maduresa emocional a l’alçada de la formidable capacitat de la nostra intel•ligència. I això que és cert a escala individual, encara ho és més a escala col•lectiva. La humanitat ha tastat més d’una vegada, en la seva història, les conseqüències tràgiques del desacoblament d’una ciència sense consciència: la qual cosa l’ha duta a la raó instrumental i instrumentada de la “solució final”, que en constitueix un exemple monstruós. Ens cal, per tant, fer emergir una intel•ligència emocional col•lectiva. L’entrada a l’era de la informàtica permet a la humanitat ser una extraordinària “xarxa pensant”. Tanmateix, si aquesta xarxa pensant no vol amenaçar ruïna, ha de ser també una “xarxa d’afectes”. És l’aposta dels pocs enfocaments que, a la manera de Fourier i de Reich, han treballat sobre l’envit passional dins les estratègies col•lectives. Com evitar “la pesta emocional” i utilitzar positivament la formidable energia del desig? Aquesta pregunta suposa una tensió dinàmica i complementària entre transformació personal i transformació estructural i social, entre la qüestió del món i la qüestió del “seu món”.Per això, us proposem, a vosaltres que voleu actuar per un altre món possible, de fer que convergeixin els nostres projectes amb vista a construir una “aliança cívica per a la humanitat” susceptible de posar en marxa set principis fonamentals que ens proposem de debatre:
1) Articular un principi d’esperança i de responsabilitat: la lucidesa sobre els riscos suposa també una imaginació creativa per superar-los. Sense visió positiva del futur, s’instal•len la por i la impotència; fins i tot dins el pitjor de la inhumanitat, durant la Shoah, o al Goulag, dones i homes com ara Etty Hillesum, Primo Levi, Alexandre Soljenitsyne, han testimoniat un avenir possible per a la col•lectivitat humana. Fins i tot dins el pitjor de la violència i de la injustícia, els Gandhi, els Luther King, els Lanza Del Vasto han mostrat la via d'una conflictivitat noviolenta al servei de la justícia i de la solidaritat. Allò que aquests éssers han pogut fer, sovint sols i en situació tràgica, nosaltres encara tenim la sort de poder-ho promoure col•lectivament sense esperar-ne el pitjor.
2) Situar la construcció de la joia de viure dins els projectes alternatius, no sols per resistir el malestar i el maltractament del capitalisme i del productivisme, sinó també per escapar de les fallides sectàries i antidemocràtiques d’allò que podríem anomenar la “militància sacrificada”.
3) Canviar la nostra relació amb la riquesa (i amb els diners), amb el poder, amb el saber, però també amb la vida mateixa: l’art de viure “molt millor”; oposar la potència creativa i la capacitat de sorpresa (i d’indignació!) a la potència dominadora i al cinisme decebut. És també una condició per fer progressar alhora ciència i consciència.
4) Promoure “l’alta qualitat democràtica” (igual que “l’alta qualitat mediambiental”: construir el conflicte com a alternativa a la violència, la desavinença fecunda com a eina de progressió de la discussió en un debat; que la democràcia sigui sobretot l’art de transformar els enemics en companys-adversaris; la pràctica de les arts marcials i del judo de massa (cf. Alinsky) és una escola molt rica en aquesta conflictivitat noviolenta. Ens cal fer entrar les utopies transformadores en l’espai democràtic per regenerar-lo millor
5) Descobrir les potencialitats creatives: no n’hi ha prou d’afirmar que un altre món és possible; de fet, ja tenim aquí una altra manera de ser al món i ens cal aprendre a veure-la per fer-la veure i introduir en xarxa totes les iniciatives d’allò que sovint s’anomena l’emergència dels “creadors culturals”; això permet d’articular, igual que l’experiència del moviment obrer sindicalista i cooperatiu del segle XIX, tres actituds complementàries i no contradictòries: la lluita, la proposta transformadora (donant lloc a la guerra jurídica, per exemple) i l’experimentació social (s’intenta tot el que és immediatament realitzable).
6) Principi d’aprenentatge mutu i de coherència: qualsevol experiència humana, encara que sigui un fracàs, és un element susceptible d’aprenentatge mutu: el camí recorregut té tanta importància com l’objectiu considerat, la forma mereix tanta atenció com el fons. Ens cal viure realment els nostres valors apresos, recordant el sentit fort del mot valor: la força de viure! 7) Articular transformació personal, social i estructural: hi ha una tensió dinàmica entre allò personal i mundial, i no sols entre allò local i global. El més difícil no és la producció econòmica, sinó l’organització d’un viure ensems que doni sentit i respongui a la demanda fonamental de qualsevol ésser humà: el desig de trobar el seu lloc en una història que tingui sentit. Quan els economistes creien que la qüestió prèvia a resoldre era la de la producció abundant enfront de la penúria, ara veiem ben clar que l’abundància és portadora de depressió i d'organització artificial de l’escassetat pel rebuig de compartir la riquesa si les comunitats humanes no marquen els seus projectes de vida. En aquesta perspectiva, els membres, individuals o col•lectius, d’aquesta aliança, podrien acceptar tres compromisos mutus, així com ho va iniciar la xarxa “banyan”1 en el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, el 2006:
–manifestar el nostre dret a l’objecció de consciència contra les lògiques de guerra i desenvolupar formes de noviolència activa contra totes les formes d’opressió;
–treballar per fer efectiva la Declaració Universal dels Drets Humans (i els pactes internacionals que s’hi refereixen) en considerar-nos habitants i ja ciutadans d’aquest planeta i en aplicar el conjunt de drets i deures que van units a aquest estat, fins i tot si aquests drets no són respectats per alguns règims polítics;
-Participar en l’engegada de qualsevol projecte susceptible d’organitzar maneres de viure, de produir i de consumir respectuoses dels ecosistemes i que permetin a les generacions futures viure en bones condicions el seu propi dret a la vida, i no sols la supervivència. Això va a compte nostre, per la tria d’un art de viure orientat cap a una “sobrietat feliç” i no cap a una manera de créixer insostenible per a l’avenir dels ecosistemes.
Sobre la base d’aquests principis, d’aquests comuns acords i d’aquestes cites a preparar, us proposem retrobar-nos per tal d’inventar les formes d’acció, d’organització i de deliberació més apropiades per a la posada en marxa d’aquest projecte.
* Patrick Viveret és exconseller del Tribunal de Comptes de França. París. Coautor amb l’Equip Promocions del llibre Reconsiderar la riqueza y el empleo, d’editorial Icaria, i impulsor de Dialogues en Humanité. Reproduïm la seva conferència a les Jornades “Atur, Desigualtat i Exclusió Social: Construïm Respostes des de la Innovació, Imaginació i solidaritat amb Responsabilitat Social, celebrades a Barcelona el 29 d’octubre de 2009 i organitzades per Promocions, Aprise, Fundació Jaume Bofill i Síndica de Greuges de Barcelona i Consell Econòmic i Social de Barcelona.
Nota:
1: Arbre “banyan”. Figuera de Bengala, també denominat “ficus bengalensis”, en francès “ficus multipliant” (que es multiplica) perquè arrela des de les branques… Un arbre que esdevé un bosc... on cadascuna de les branques no és sols una branca, sinó també un tronc.
