Un activista que s’infiltra a la gran pantalla

En aquell context, el barri barceloní de Torre Baró tenia desafiaments propis relacionats amb la seva ubicació perifèrica i amb uns orígens arrelats en l’autoconstrucció: l’arribada de l’aigua corrent o l’electricitat era molt precària, i la comunicació en transport públic era inexistent. L’associació veïnal, presidida per Manuel Vital, reivindicava que la xarxa d’autobusos arribés a la zona, però les respostes negatives o dilatòries dels càrrecs institucionals van empènyer l’activista a l’acció: si els tècnics deien que un autobús no podia arribar fins al seu veïnat, ell mateix demostraria que era possible. I ho faria ‘segrestant’ el mateix vehicle que conduïa diàriament.

Després de traslladar-nos als orígens de Torre Baró, els responsables d’El 47 expliquen la vida de Vital en els temps posteriors a la mort de Franco. La democràcia està en camí, però els representants polítics i els tècnics institucionals semblen preparats per posar-li límits. L’associació de veïns s’afebleix i el relleu generacional sembla complicat. La mateixa filla del protagonista vol viure a una altra zona de la ciutat, més propera al centre i integrada en la Barcelona burgesa.

El realitzador del film, Marcel Barrena (que ja havia fet Mediterráneo) s’inspira en els fets reals per oferir un relat que no desentona amb les convencions de l’audiovisual comercial i que, alhora, manté un rigor apreciable gràcies a la interpretació rotunda d’Eduard Fernández en el paper protagonista. La narració flueix sense grans sotracs tonals. S’alternen els moments dramàtics amb algunes distensions humorístiques en l’òrbita de la comèdia. I els esdeveniments tampoc no causen excessivament en l’espectacle, encara que algunes decisions transmeten certa estranyesa. Les aparicions de Carlos Cuevas (Merlí) com un jove Pasqual Maragall tenen quelcom d’artificial, com els cameos de personatges reals a les telesèries històriques de sobretaula: s’extreuen elements del passat i se’ls dona una forma ‘cuqui’.

En tot cas, veure a les pantalles una història emblemàtica del moviment veïnal barceloní té quelcom de deute saldat, de fer justícia amb històries col·lectives que la narrativa oficial tendeix a arraconar. El 47 també transporta al cinema una crítica a la institucionalització de l’activitat política i contribueix a recordar que la política, com a gestió de les comunitats, és cosa de tots. I això, malgrat que la naturalesa de la narració, i la lògica del ‘biopic’ -del cinema biogràfic, tal com s’entén des de l’audiovisual comercial (amb un protagonista marcat que esdevé heroi individual)- friccioni amb la tradició coral de l’activisme que defensa el film.

Amb tot, la narració ens evoca a certa nostàlgia amb el passat, amb personatges que ens fan enyorar el bullici militant que va emergir durant el tardofranquisme i la Transició. Potser una part de l’audiència també enyorarà altres que han vingut després (com el cicle de mobilitzacions en els temps del 15M, que també va acabar en una certa absorció institucional). El resultat, però, sembla més orientat a reactivar i carregar les piles dels impulsos activistes i cooperatius que no pas a estimular una melancolia que pot paralitzar.