Rocío Nogales Muriel és experta en empresa social i innovació social, i directora de la xarxa internacional de recerca EMES International Research Network, dedicada a investigar sobre el tercer sector. La vam poder escoltar el 13 de febrer d’enguany, parlant juntament amb Jean-Louis Laville, a la jornada “Procés per articular la futura Llei d’Economia Social a Catalunya: cap a un marc de reconeixement jurídic i polític”, organitzada per l’AESCAT (Associació Economia Social Catalunya). Ens vam quedar amb ganes d’aprofundir en la seva visió sobre com hauria de ser la llei i per això li fem ara aquesta entrevista.
La llei espanyola d’economia social és ambigua a l’article 4, delimita les entitats d’economia social pels seus principis orientadors, i, en canvi, a l’article següent ho fa mitjançant les fórmules jurídiques. Amb el teu coneixement de les lleis d’economia social en els diferents països europeus, i en la teva opinió, la definició de l’economia social (ES) o social i solidària (ESS) de la futura llei catalana s’hauria de cenyir a les fórmules jurídiques (cooperatives, mutualitats, associacions i fundacions, bàsicament), o bé anar més enllà i partir de la pràctica d’uns principis i valors, que caldria acreditar d’alguna manera? I si consideressis més apropiada aquesta segona opció, sobre la base de quins criteris i amb quins mecanismes s’hauria de fer l’acreditació?
A aquesta pregunta s’hi han dedicat moltes tesis i articles i no es pot dir que, de moment, la resposta sigui senzilla. La Llei 5/2011 d’economia social va ser fonamental a l’hora de reconèixer formalment els tipus d’organitzacions que es poden considerar sota el paraigua de l’economia social, aclarint també els valors que les inspiren. No obstant això, tinc la impressió que és una llei que no va aconseguir “aterrar” en el dia a dia de les persones, organitzacions i administracions públiques que lluiten per potenciar el reconeixement i la pràctica d’aquesta altra manera de fer economia generant ciutadania. Dit això, segueix sent una llei reconeguda a Europa com a important per legitimar a través del reconeixement legal unes pràctiques consolidades que no solen assolir rang de llei a escala estatal.
A més, és important assenyalar que l’Estratègia Espanyola d’Economia Social 2017-2020, presentada el març del 2018, sí que fa aquest aterratge concret: busca impulsar l’economia social, integrant-la en les polítiques públiques i visibilitzant-la. Constitueix també un senyal sòlid que pretén donar continuïtat a esforços previs per reconèixer-la tant en l’àmbit estatal com europeu. Els onze eixos d’actuació estratègics i les setanta-tres mesures de l’Estratègia incideixen en l’apoderament col·lectiu, la creació d’ocupació (“inclusiva, estable i de qualitat”), la digitalització i expansió, la igualtat de gènere i la inclusió, la consecució dels objectius de desenvolupament sostenibles (ODS), etc. Encara és molt aviat per valorar el primer any d’implementació d’aquesta estratègia, per bé que jo sí que apuntaria des d’ara que part del llenguatge utilitzat i de les accions descrites (“responsabilitat social empresarial” o “internacionalització”) potser no representen la gran majoria de persones i empreses que actuen en el marc de l’ESS actualment. No és cap crítica, penso que això proporciona una nova oportunitat per repensar com integrar altres maneres de concebre i fer ESS en col·laboració amb agents que aporten noves perspectives, sensibilitats i experiències.
Una reflexió important per a mi és que, si alguna cosa hem après (o hauríem d’aprendre) quan parlem de l’ESS i les empreses socials, és que el context social, polític, econòmic i cultural en què es desenvolupen, així com el llegat històric del territori en què s’emmarquen, tenen un impacte determinant en el seu desenvolupament. Per això, seria pretensiós afirmar en abstracte que una via o una altra és la més encertada. Una de les innovacions més importants de les empreses socials és que articulen l’acció ciutadana orientada al bé comú (o interès general) a través de formes institucionals concretes per assegurar la producció i promoció de béns i serveis. Això no vol dir, ni molt menys, que tota la conscienciació i l’acció ciutadana s’hagin de plasmar en empreses socials arrelades en l’economia social i solidària. De fet, els marges, això que anomenem les “zones grises” quan cartografiem l’empresa social a Europa, són d’una enorme riquesa i constitueixen, en molts casos, el camp de conreu i d’experimentació d’iniciatives que poden (o no ) acabar cristal·litzant en una forma empresarial concreta.
Les empreses socials transformadores enfonsen les arrels en fórmules tradicionals de l’economia social com les associacions i les mútues a Bèlgica, França o Romania, les organitzacions sense ànim de lucre en països com Bulgària o el Regne Unit, o les cooperatives a Itàlia, Espanya, Polònia o Grècia. La situació actual és molt diferent de la de fa unes dècades; pensem en la crisi ecosocial, el retrocés en drets socials fonamentals com l’habitatge o l’asil, la situació de milions de persones joves sense ocupació, la ubiqüitat de la tecnologia, etc. Per això, si bé és veritat que aquestes formes legals consolidades proporcionen una genealogia essencial per a la identitat de l’ES(S) i una forma relativament fàcil i eficient d’identificar les organitzacions, em temo que no capturen en la seva totalitat tendències que observem a Europa i la resta del món des de fa gairebé tres dècades. A més, aquesta conclusió emana de dues constatacions per a mi essencials: d’una banda, que la tradició d’economia social no està present ni arrelada en tots els països del nostre entorn (a Alemanya, sense anar més lluny, el concepte no és conegut) i, de l’altra, que estan sorgint noves fórmules que, independentment que ens agradin més o menys, poden caure fora de les fórmules organitzatives nítides definides per la llei. Dit això, cal deixar clar que, en una societat líquida com diria el sociòleg Zygmunt Bauman, poblada per noves institucions que qüestionen les regles bàsiques de les institucions tradicionals, no tot s’hi val.
Aquí és on entren en joc, al meu entendre, certificacions i registres, els quals haurien de ser co-construïts amb els agents del mateix ecosistema i considerats com un complement, no com una alternativa o una competència, a les formes legals que existeixen en un país.
Una cosa que, al meu entendre, caldria assegurar de la futura llei catalana d’ESS és que àrees d’acció i producció ciutadanes que podrien considerar-se “grises”, perquè estan en fases anteriors a un procés de formalització institucional, no quedin fora d’aquesta xarxa que busca proporcionar aquest esforç legislatiu.
Per tant, ets partidària que la futura llei catalana parteixi d’una visió àmplia de l’ESS i inclogui el que alguns anomenem iniciatives sociocomunitàries d’ESS, com ara les monedes socials, els grups de criança compartida, la gestió de comuns o els bancs del temps...
Per mi, una cosa molt negativa per a les empreses socials arrelades en l’ESS és que se les redueixi a un àmbit d’acció (per exemple, la inserció socioprofessional), obviant tots els àmbits d’activitat en què són presents. Igualment, com he dit abans, cada territori ha privilegiat una forma o altra (legal o no) per vehicular la voluntat de les persones d’unir-se per fer front a una situació de carestia, indefensió o falta de drets a través d’una activitat econòmica sostinguda amb regles de funcionament més humanes, la qual cosa marca profundament la cara de l’ESS en aquest territori. Els ateneus cooperatius a Catalunya són exemples d’aquestes formes autòctones d’autoorganització ciutadana, tan necessaris quan van aparèixer com ara. També les xarxes d’horts urbans o de ramaderes són aquest camp de cultiu o humus d’on és més que possible que emergeixin organitzacions innovadores i sostenibles si així ho decideixen les persones que les integren. Deixar-les fora no seria, al meu entendre, desitjable. Ara bé, si parlem d’una llei, cal tenir en compte que des de l’administració estem tractant d’acotar l’àmbit per poder-lo sostenir i acompanyar no de forma simbòlica, sinó amb mesures i recursos públics concrets. Com deia abans, no tot s’hi val, per tant cal recollir les contribucions del sector i a partir d’aquí especificar de manera clara com distingir-les perquè puguin tenir accés a les accions de suport i als recursos que la llei posi a disposició. Aquí seria recomanable aplicar part de pensament disruptiu que posi en relleu la possibilitat que hi hagi altres dispositius de política pública que, en paral·lel a i en coordinació amb la llei, poguessin oferir aquest acompanyament a iniciatives rellevants per al benestar comunitari.
Una possibilitat seria crear mesures d’acompanyament perquè les iniciatives informals que ho desitgin es puguin formar, entrar en xarxa i dotar-se dels recursos necessaris per fer-se viables, rellevants i estables en el temps.
A la Jornada vas explicar com el gran repte no és tenir una llei, sinó que aquesta funcioni i respongui a les necessitats per les quals se suposa que neix. Ens adverties que era molt important preparar ja, en el període inicial de preproducció, allò que anomenaves el període de postproducció de la llei. Podries desenvolupar-ho una mica més i explicar com es podria materialitzar?
Efectivament, el camp de la postproducció cinematogràfica ens ofereix un símil molt útil a l’hora de parlar de la creació de mesures d’acompanyament de l’ESS. Una bona pràctica en aquest camp és considerar aspectes de la postproducció, ja en les fases de preproducció de la pel·lícula (lectura de guions, localitzacions, etc.). Per què? Doncs perquè les errades que es puguin evitar i l’excel·lència que es pugui assegurar des del principi evita desaprofitar recursos i fa la feina més enriquidora.
Encara que pugui semblar obvi, és increïble com de poc estesa es trobava fins fa pocs anys aquesta pràctica. Salvant les distàncies perquè són coses d’una naturalesa molt diferent, hi ha alguns elements per a mi fonamentals que se solen passar per alt a l’hora de crear lleis i normes: d’una banda, la rapidesa amb què canvia la societat i la fluïdesa amb què innova de facto la ciutadania i, de l’altra, la fixació d’objectius concrets i l’ús de mesures d’avaluació a curt, mitjà i llarg termini. A això em referia amb “pensar en el període de postproducció” de la llei: fer un exercici col·lectiu de projecció cap a la situació de Catalunya en 5, 10 i 25 anys (hi ha metodologies per a això), amb la finalitat d’il·luminar aspectes més complexos o opacs de la llei i pensar, des de ja, en com s’avaluarà el funcionament d’aquesta eina legal i el seu abast.
Un dels objectius de la futura llei d’ESS on sembla que hi ha més consens entre els actors és que ha de promoure la visibilització de l’ESS. Ens podries citar bones pràctiques en aquest terreny que s’hagin produït en altres països de la Unió Europea?
Personalment, m’encanta posar en valor la riquesa que suposa comptar amb una història sòlida i arrelada d’aquesta acció ciutadana que cristal·litza en formes legals creades fa molt de temps per assegurar una emancipació econòmica i una activació ciutadana en el marc del benestar de territoris i comunitats.
La visibilització de l’ESS ens posa davant de tot un camp de treball en el qual, em temo, no serà suficient amb pensar en “visibilització” de manera tradicional. A més, hi ha diferents nivells i públics objectius quan parlem de visibilització: no és el mateix estar fent incidència política a escala europea o de l’ONU que transformar consciències i oferir eines a petits municipis. Des d’aquest punt de vista, sempre acostumo a esmentar el treball que es fa al Quebec i a Escòcia per promocionar l’ESS.
A Escòcia, per exemple, després d’uns quants anys de consultes i de treball amb l’economia social i el tercer sector, el 2016 es va llançar un ambiciós pla de deu anys que estableix objectius concrets, marcs d’actuació, eines de suport i promoció i mesures d’avaluació concretes.1 Un altre bon exemple per a mi és el de la ciutat francesa d’Estrasburg, que ha sabut relacionar de manera molt intel·ligent diferents nivells administratius (des del centre urbà fins a l’àrea metropolitana, passant per la regió) al voltant de l’ESS. Existeix, a més, un problema que acostuma a passar desapercebut a l’hora de parlar de “fer visible l’ESS”, un problema que té a veure amb allò que la filòsofa Marina Garcés denomina “credulitat ignorant”. De fet, estem en un moment en què la majoria de la ciutadania té a mà exemples rotunds i persones properes implicades, d’una manera o altra, en fer altres economies. A més, aquesta majoria comparteix una desil·lusió davant nocions de progrés i justícia que no es corresponen amb la realitat viscuda en primera persona. Tot i així, no sempre és possible trobar l’energia suficient per pensar i actuar amb altres persones.
Existeixen, a més, prejudicis respecte a qui s’implica en què, per la qual cosa alimentar una ESS múltiple, oberta i acollidora em sembla urgent. De fet, us confesso que quan parlo sobre l’ESS amb persones i mitjans de comunicació que no hi estan familiaritzats, evito fer servir aquesta expressió i em centro a qualificar el que fa l’ESS a partir de necessitats i anhels compartits (d’igualtat i de justícia social). En aquest punt, sempre hi ha algú que pot titllar-te de “somiadora”, però si m’ho diuen és aleshores quan faig referència a la denominació “ESS” i a la seva llarga trajectòria. És just en aquest moment quan es desplega l’extraordinària varietat, resiliència i rellevància (econòmica i social) de l’ESS.
L’ESS necessita un ecosistema que permeti el seu desenvolupament. Al teu parer, quins són els principals actors que l’haurien de conformar?
La imatge de l’ecosistema presa de la biologia i de la teoria dels sistemes ens permet identificar no només els agents, sinó també les relacions de poder que existeixen entre les persones i institucions que participen en aquest ecosistema, així com el paper que hi compleixen. Una de les coses que revela la posada al dia de la cartografia europea de les empreses socials que estem fent actualment és que, més enllà d’especificitats locals, hi ha alguns elements clau en aquest ecosistema.
Per respondre de manera concreta a la pregunta (actors principals?), repassaria els que són més visibles però, sobretot, recalcaria la importància d’altres de més invisibles.
Per descomptat, en primer lloc, les mateixes iniciatives emanades de grups de persones amb un objectiu compartit de benefici a la comunitat, així com les seves xarxes i organitzacions de representació. Aquestes últimes són essencials per articular, fer incidència política i generar eines rellevants perquè l’ESS avanci.
Les administracions públiques fan un paper essencial de tutela i suport al seu desenvolupament a través d’ajudes i polítiques específiques; però, molt especialment, a través de la compra pública. Aquesta és una de les tendències transversals a Europa, i hi ha països com Suècia on la col·laboració amb representants del sector és tan estreta a l’hora de concebre l’abast i el contingut dels processos de licitació, que es parla de codisseny. D’altra banda, hi ha les empreses convencionals, amb les quals la interacció pot incorporar certa complexitat, però que en un context de pluralisme institucional podrien esdevenir aliades o clientes de les empreses socials de l’ESS. Un sector cada vegada més visible és el del finançament “especialitzat”, que inclouria a tots els agents actius en les finances solidàries, les finances socials o ètiques i la inversió d’impacte com a principals puntes de llança, encara que siguin difícilment intercanviables.
Una reflexió sobre aquests agents i el seu impacte real en el desenvolupament del sector ens portaria més temps del que disposem; però és important assenyalar la seva presència cada vegada més gran en l’esfera pública i l’abast desigual d’algunes de les eines que proposen. A aquest nivell, la meva impressió és que, com més propera al territori sigui qualsevol nova eina de finançament, més nivell d’acollida és probable que rebi per part de l’ESS. Finalment, el menys evident, però essencial, són les persones que estudien i investiguen sobre el sector, des d’institucions acadèmiques fins als think tanks i entitats de la mateixa ESS, passant per les organitzacions representatives que compleixen una tasca essencial de monitorització de l’ESS.
Unit a la tasca de formació a tots els nivells (des de primària fins a estudis postuniversitaris i la formació professional i executiva per a tots els agents), aquestes persones detecten i articulen camps de pràctica i coneixement i asseguren que la millora i transmissió del coneixement essencial a les noves generacions no s’aturi. Finalment, els mitjans de comunicació i les persones líders d’opinió són altaveus essencials de realitats de no haurien de passar desapercebudes. També aquests mitjans tenen una responsabilitat a l’hora de forjar nous imaginaris creant altres fluxos informatius i graelles de notícies.
Quin rol podria atribuir la llei catalana a les administracions locals? Ara mateix, a Catalunya, molts ajuntaments són els principals impulsors de l’ESS.
Les administracions locals són les que estan més a prop de la majoria de realitats transformadores de l’ESS i, per tant, el seu paper és essencial. En l’àmbit local, es pot donar una autèntica interlocució entre l’ESS i les administracions basada en una relació de proximitat real. L’exemple de l’Ajuntament de Barcelona és, per a mi, un dels millors exemples de suport a l’ESS concebut de manera sistèmica.
I quin podria ser el lloc de l’empresa social en aquesta futura llei?
Per “empresa social”, jo entenc un tipus d’entitat que sorgeix d’un grup de persones amb un objectiu social, cultural o mediambiental clar i fa una activitat econòmica estretament lligada a aquest mateix objectiu social. Si la considerem així, en realitat l’empresa social ja estaria present en aquesta llei, però com que no té una forma legal concreta, una possible solució seria identificar-la per mitjà d’un sistema de qualificació (qualificació addicional de formes legals existents, registres d’empreses socials, certificacions, etc.) basat en criteris que permetin identificar i sostenir les organitzacions que estiguin en millor situació de donar resposta a una necessitat o demanda social concreta, posant les persones i el planeta en el centre de la seva activitat.
Nota: 1: Podeu veure https://www.gov.scot/publications/ scotlands-social-enterprise-strategy-2016-2026.
.
