A Catalunya, 220 centres especials de treball (CET) garanteixen el dret al treball a unes 12.000 persones amb discapacitat. Aquests centres van sorgir després d’anys de lluita de les entitats sense ànim de lucre i de les famílies de persones amb discapacitat, i són emparats per la llei. El darrer projecte de pressupostos generals de l’Estat, però, en posa en perill la supervivència perquè redueix la partida que els ha de finançar. Si la retallada s’efectua, es calcula que 2.500 persones podrien perdre la feina. En parlem amb Pepa Muñoz, directora de comunicació i promoció cooperativa del Grup Cooperatiu TEB.
Fa unes setmanes coneixíem la notícia que el projecte de pressupostos presentat pel govern espanyol redueix en un 56% la partida destinada a polítiques actives d’ocupació a Catalunya. Quins efectes té per a una persona amb discapacitat intel·lectual perdre la feina?
Cada lloc de treball que es perd vol dir que una persona torna a casa i s’aïlla. Perd l’eina bàsica d’inserció social, l’espai on fer amics, trobar parella, relacionar-se, motivar-se i continuar aprenent. A Catalunya, el lleure de les persones amb discapacitat intel·lectual ─l’esport i les llars residències─ s’articula sobre la base de la seva jornada laboral. Per això, quan aquestes persones són a l’atur cauen en bloc: la seva salut mental empitjora i perden habilitats. A això cal sumar-hi que han de competir amb milions de persones més productives, que també estan sense feina i que tenen més possibilitats de trobar-ne.
I què suposa per a les famílies que els seus fills perdin la feina?
Les famílies de persones amb discapacitat i especials dificultats, entre les quals hi ha la discapacitat intel·lectual, però també el trastorn mental sever, passen molta angoixa. Saben que per als seus familiars la feina és una garantia d’estabilitat i de salut. Per això, han deixat molt clar que no poden tornar a casa, perquè això seria com retrocedir 50 anys, quan les persones amb discapacitat es marginaven o s’internaven en sanatoris. Abans, l’estructura familiar era diferent i a casa sempre hi havia familiars que podien tenir cura dels fills, però avui la majoria de pares treballen i, si es veuen abocats a deixar-los sols a casa, la situació serà insostenible.
Quins efectes té per a la societat el fet que aquests ciutadans no puguin treballar?
En primer lloc, hi ha una qüestió filosòfica. Penso que el grau de salut d’una societat es mesura per la capacitat que té d’atendre bé una persona amb dificultats especials. Com que, com dèiem, és angoixant que les persones amb discapacitat sense feina romanguin soles a casa, solen accedir a les teràpies ocupacionals. Però està demostrat que les persones que, podent treballar, fan una teràpia ocupacional no s’estimulen tant. No treballar els fa perdre la rutina, la concentració i les habilitats, que els ha costat molt de temps adquirir, però que els costa molt poc temps perdre. A més, cal tenir en compte que les persones amb trastorns mentals severs no tenen el recurs de la teràpia ocupacional. El fet que totes aquestes persones no treballin fa que no es creï la mateixa riquesa social. Deixen de ser productives i passen a ser dependents. Això té un cost superior per a la societat, que ha d’assumir les pensions, els recursos dels centres ocupacionals i el sobrecost en l’àmbit de la salut.
En definitiva, com a societat hi perdem, sobretot, en termes filosòfics i, fins i tot, en termes econòmics.
Les persones amb discapacitat a casa nostra reben el 50% menys que les d’altres territoris de l’Estat. D’on sorgeix aquest greuge?
Prové d’un fet recent. La llei obliga l’estat a pagar el 50% del salari mínim interprofessional dels treballadors dels CET. Però, en la darrera retallada, l’estat ha fet els càlculs a partir de xifres equivocades i això ha perjudicat comunitats com Catalunya o Andalusia, que tenen més treballadors dels que ha comptabilitzat el govern espanyol. Cal recordar que Catalunya és la comunitat de l’estat amb més CET. Els centres especials catalans rebem poc més de 3.000 euros de subvenció per persona amb discapacitat, mentre que a Galícia, per exemple, en reben 12.000.
La campanya “Això sí que no” ha aconseguit reunir molts sectors de la població en contra de les mesures aprovades pel govern espanyol. Quines possibilitats hi ha d’aturar les retallades?
No volem perdre la confiança d’aconseguir-ho, però sabem que és una fita difícil tenint en compte l'actual conjuntura econòmica. De moment, els pressupostos ja s'han aprovat a Madrid sense augmentar-ne les partides, cosa totalment injusta per a Catalunya. Confiem que el govern català doni suport a la moció que va votar el Parlament el desembre passat.
Hi ha qui alerta que els 220 CET catalans estan en perill. Comparteix aquesta por?
No tots els CET estan en perill. Només perillen els CET socials, és a dir, els que treballem amb persones amb dificultats especials: discapacitats psíquiques, físiques, sensorials i trastorns mentals de més d'un 65%.
Segons la LISMI (Llei d’integració social del minusvàlid), els CET són un recurs per a les persones que no es poden integrar al mercat laboral ordinari. Una persona sense mà o amb una discapacitat lleugera pot treballar si se li adapta el lloc de treball. Però hi ha persones amb un grau de discapacitat sever, que no poden trobar feina al mercat ordinari. Per això, l’estat subvenciona els CET. El problema és que, en els últims deu anys, ha crescut exponencialment el nombre de multinacionals i empreses que han creat CET lucratius. Aquests centres no atenen persones amb especials dificultats, sinó persones amb discapacitats lleus, que podrien treballar al mercat ordinari. Això els fa ser molt competitius: gaudeixen de les mateixes subvencions que els CET sense afany de lucre i s’enriqueixen perquè abaixen les condicions del conveni. A més de fer competència deslleial, aquests CET lucratius consumeixen molts recursos públics. L’estat ja no té prou recursos per cobrir el creixement exponencial de centres especials de treball.
Així, els CET socials, com ara el TEB, rebeu recursos amb les mateixes condicions que els CET lucratius?
Sí, hem de competir amb centres que aprofiten la llei per maximitzar els beneficis. Si rebem el mateix tipus d’ajut, però la nostra productivitat és més baixa perquè atenem persones amb dificultats especials i, a més, hem de contractar monitors que en facin el seguiment, sempre estarem en desigualtat de condicions.
Per això, demanem que es canviï la llei i que els ajuts no siguin universals. Reivindiquem la discriminació positiva per tal que s’atorguin els ajuts en funció del grau de discapacitat de cada treballador. Si tenim present que actualment el 10% de la població espanyola té algun certificat de discapacitat, cal ajustar les subvencions al tipus de discapacitat: potser hi ha treballadors que només han de rebre una bonificació i, en canvi, n’hi ha d’altres han de tenir el 75% del sou mínim subvencionat.
Al marge de les retallades, com pot subsistir en el context de crisi un CET que prioritza el dret al treball per sobre dels beneficis econòmics?
La crisi afecta els CET socials en molts sentits. En primer lloc, hem patit la competència dels països asiàtics. En segon lloc, patim les conseqüències de no poder fer feines gaire complexes, i això obliga a oferir serveis i productes amb poc valor afegit. A mesura que Catalunya ha anat abandonant feines industrials per caminar cap a sectors mes intensius en coneixement, els CET hem tingut més dificultats.
Els casos de cooperatives com La Fageda, l’Olivera o Teixidors són exemples excel·lents de CET que han posat al mercat productes de prestigi, però no són paradigmàtics del sector ni representen un percentatge important de mà d'obra. Avui, mantenir la competitivitat en el sector industrial és imprescindible per mantenir el gruix de l’ocupació. També hem de fer esforços per elaborar productes amb valor afegit, tot i que això suposi més capacitat financera per engegar projectes que, inicialment, ocuparan pocs treballadors.
Com imagineu des de TEB el futur proper?
Si l’ajut de l’estat als CET acaba sent inferior al 50% del sou dels nostres treballadors, els CET sense afany de lucre desapareixerem i calculem que unes 2.500 persones perdran la feina.
Posem, per exemple, el cas de TEB. Tenim un grup de treballadors que fa 40 anys que són en plantilla i que ja no són productius, però que no volem ni podem acomiadar. Mantenir-los suposa un sobrecost per a la nostra estructura i, si l’estat segueix retallant, arribarà un moment que no el podrem aguantar.
Els CET no lucratius vam néixer gràcies a la lluita de les famílies de persones amb discapacitat per tal de garantir l’estabilitat laboral dels seus familiars. Si ens veiem obligats a incrementar la productivitat i a competir amb els CET lucratius, es produirà una situació paradoxal: haurem d’acabar retenint persones amb discapacitat lleu, que abans conduíem cap a l'empresa ordinària, i acabarem acomiadant persones amb dificultats especials, que no tenen possibilitat de trobar feina.
Per a nosaltres, acomiadar una sola persona amb dificultats especials o deixar-la de contractar en benefici de la productivitat mostra que hem fet un pas enrere com a societat.
Creus que el col·lectiu de persones amb discapacitat està desprotegit?
Crec que els drets de les persones amb discapacitat encara no han assolit la plenitud, especialment en els col·lectius amb més dificultats, com la discapacitat intel·lectual. De fet, totes les empreses amb més de 50 treballadors haurien de tenir el 2% de la plantilla integrat per persones amb discapacitat, però això no passa.
Els CET hem de fet un esforç molt important per contractar persones amb discapacitat severa i per mantenir l'ocupació d’aquest col·lectiu, però la situació actual no garanteix la feina de les persones que més ho necessiten. Si avui el dret al treball ja no està garantit per a tothom, encara ho està menys en el cas de les persones amb discapacitat.
Considero que, si en matèria de drets s'ha avançat força durant els últims 30 anys, encara queda molt camí per recórrer. Segurament també ens tocarà repensar el model dels CET per adaptar-lo al nostre temps.
Què aporta el cooperativisme al sector de la discapacitat?
Quan les famílies de les persones amb discapacitat van crear els CET, una gran part dels centres van optar pel model cooperatiu, perquè consideraven que era la fórmula més democràtica que permetia mantenir vives, alhora, la flama empresarial i la social.
Aquesta mena de centres, de fet, no podrien haver sorgit de la iniciativa lucrativa, perquè ningú no arriscaria diners per crear un CET a Vallbona de les Monges, encara que servís per garantir la feina de les persones amb discapacitat d’aquesta zona rural. Els CET social només els pot impulsar una entitat sense ànim de lucre, com una cooperativa amb vocació social o una associació.
Avui, el 33% de CET socials som cooperatives, i aquest model equipara tots els treballadors en termes de drets: persones amb capacitats diferents convivim en plena igualtat. Junts participem i ens responsabilitzem del futur de la nostra empresa. Per això, els òrgans de govern apleguen representants de les persones amb discapacitat, familiars i altres professionals. Tot i que encara hem de seguir fomentant la participació en els centres, el model cooperatiu ens atorga molt marge per millorar.
