Albert Cañigueral és el creador del blog Consumo Colaborativo (2011), membre de la plataforma Ouishare i autor del llibre Vivir mejor con menos (Conecta, 2014). És un dels promotors de l’economia col·laborativa o sharing economy, un concepte que s’ha popularitzat en paral·lel al creixement d’empreses com Airbnb, Über o Blablacar, per esmentar-ne algunes de les més conegudes. En aquesta entrevista reflexiona sobre les llums i ombres d’aquestes noves plataformes: quins impactes tenen sobre el model productiu i el món del treball? Com s’hi ha d’adaptar la legislació? Quin és el seu potencial de transformació social? Quins punts de contacte mantenen amb el cooperativisme? Uns quants interrogants i una certesa: pocs s’imaginaven que “una idea de quatre hippies digitals” canviaria les regles del joc tan ràpidament.
Per començar, què entens per economia col·laborativa? Quina relació té amb un altre terme que ha fet fortuna darrerament, que són els comuns?
S’ha abusat tant del terme que costa definir-la. En aquest sentit, el Comitè Econòmic i Social Europeu defineix l’economia col·laborativa com “la manera tradicional de compartir, intercanviar, prestar, llogar i regalar mitjançant la tecnologia moderna i les comunitats”, mentre que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia diu que és un model de consum que “es basa en l’intercanvi entre particulars de béns i serveis que romanien ociosos o infrautilitzats; per exemple, les places lliures del cotxe en un viatge, el domicili que es queda buit durant les vacances, eines que es fan servir un o dos cops després de comprar-les, etc., a canvi d’una compensació pactada entre les parts”. El que és important de veritat és la capacitat de coordinació massiva, de manera simple i entre iguals que tenim ara mateix. Llavors, aquesta capacitat pot derivar en diverses maneres de coordinar-se que pot rebre diferents noms. L’economia col·laborativa i el peer to peer (P2P, d’igual a igual) poden derivar en generació de procomú, però no sempre és així. Un dels exemples més interessants d’intersecció és Goteo. Hi ha molta gent dins de l’òrbita de l’economia col·laborativa que creu que es podria orientar cap als comuns per tal de maximizar el potencial d’aquesta nova manera d’organitzar-nos.
El novembre passat Barcelona va acollir l’Ouishare fest, amb el lema “la transformació col·laborativa”. Quina és la sensació més important que t’endús d’aquesta trobada?
D’entrada, una sensació de feina ben feta per totes les felicitacions que tot l’equip va rebre. Pel que fa als debats, és clar que hi ha una tensió entre la versió més capitalista de l’economia col·laborativa i l’anomenada economia cooperativa, social i solidària, que també va ser-hi molt present. La conclusió expressada pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Via, és que es necessiten mútuament per millorar i ajudar a construir una societat més igualitària. També cal destacar la necessitat de seguir debatent de manera constructiva temes com la regulació d’aquest nou model productiu, el pagament d’impostos i el futur del treball. Es una tendència imparable i molt ràpida que no es pot ignorar sinó que cal redreçar.
Segons algunes estimacions, l’any 2025 l’economia col·laborativa pot arribar a moure més de 300.000 milions d’euros. Quan vas començar a fer el blog, pensaves que aquesta idea de “quatre hippies digitals” tindria un potencial de creixement tan gran?
No sóc economista i quan vaig començar el blog ho vaig fer des d’un punt de vista sobretot divulgatiu d’allò que m’atreia. El 2011, Airbnb, BlaBlaCar, Kickstarter i altres empreses ja tenien una escala més que respectable, però crec que ningú no era conscient del nivell d’eficiència i potencial de creixement exponencial que presenten els models de negoci basats en plataformes digitals. En qualsevol cas, sempre cal llegir les xifres amb cautela i sabent que una bona part de l’economia col·laborativa no es pot mesurar en diners o en el PIB, que són criteris força miops i limitats quan parlem de cobrir les necessitats de les persones.
L’emprenedora estatunidenca Lisa Gansky parla d’un nou paradigma que emergeix, el de la “ciutadania productora”, en què aquesta esdevindria copropietària de les plataformes on opera. Quins són, a grans trets, els beneficis d’aquest model?
De fet, el concepte de “ciutadania productiva” és de Javi Creus, fundador d’Ideas For Change i autor de l’estudi Pentagrowth i, en qualsevol cas, és proper a líders internacionals com Lisa Gansky, Arun Sundararajan, Robin Chase o Michel Bauwens. Construir una plataforma i fer que funcioni no resulta fàcil, i qui hi inverteix temps i/o diners al principi és just que pugui ser-ne propietari i endur-se un tant per cent raonable del benefici generat pels intercanvis. D’altra banda, sense els “usuaris productors” aquestes plataformes no serveixen de gaire res; per tant, hi ha un equilibri de forces i un interès comú a desenvolupar la plataforma que ens porta cap a aquest escenari més cooperativista –tot i que no d’una manera tradicional– on els usuaris productors puguin tenir més veu, vot i rebre part dels beneficis que la plataforma produeix. Alguns models, com People’s Supermarket, La colmena que dice sí i, fins i tot, Reddit, ja busquen maneres que els usuaris tinguin més participació en la presa de decisions respecte de la plataforma. Tots aquests nous models de negoci encara són a la pubertat i cal experimentar més amb nous sistemes de propietat i gestió.
Queda clar que les empreses d’economia col·laborativa poden ser més eficients perquè treballen sota demanda. La cara fosca, però, és que poden fomentar la precarització i la pèrdua de drets laborals. Com es pot promoure una economia col·laborativa sense caure en això?
L’anomenada “on-demand economy” és un subapartat de l’economia col·laborativa on el servei s’estandarditza i s’ofereix als consumidors de manera ràpida i despersonalitzada. Cal que els usuaris que ofereixen el seu temps mitjançant aquestes plataformes disposin d’una estabilitat d’ingressos, una forma de gestionar les seves dades i reputació entre plataformes, així com determinats mecanismes de l’estat del benestar. Hem de buscar la millora de separar aquestes necessitats de “la feina tradicional” i inventar-nos noves maneres de fer. El futur del treball apunta cap a un món d’autònoms i de feina per projectes, molt allunyat de la feina estable i repetitiva de l’època industrial. I un altre cop, ja tenim gent pensant en possibles solucions. Qui vulgui aprofundir-hi pot consultar els vídeos sobre el futur del treball al Ouishare Fest de Barcelona i les aportacions de Nick Grossman i el Hamilton Project.
Segons un informe de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), tan sols un 10% de les empreses d’economia col·laborativa de l’Estat espanyol tenen vocació de transformar la societat (a Europa, representen el 25%). Pots posar exemples d’aquest tipus d’iniciatives que estiguin funcionant? Com hauria d’evolucionar el sector per revertir aquesta situació?
Els titulars de molts articles de premsa van ser una mica sensacionalistes i han generat certa confusió. Jo crec que els exemples que no entren en aquest 10% –com Airbnb o BlaBlaCar– han transformat la societat més que no pas els exemples més transformadors que esmenta l’estudi, que tenen una escala i un impacte menors. Si estem parlant de l’economia col·laborativa com a sector, del futur de la generació d’ingressos (abans conegut com a “feina”) i de la necessitat d’ajustar la fiscalitat d’aquestes activitats és per culpa d’aquestes empreses que, en teoria, “no transformen”. Iniciatives com La colmena que dice sí i Huertos compartidos funcionen. Crec que hi haurà una diversitat de models per cobrir necessitats similars (transport, allojament, finançament, alimentació, objectes materials, etc.), que conviuran. Els usuaris triaran fer-ne servir unes o d’altres segons els convingui més. No pots pertànyer de manera forta a moltes comunitats a la vegada, per tant, hauràs de triar en quina t’interessa més fer la transacció P2P. És important que les empreses que fan servir aquest nou poder de la coordinació massiva també treballin amb nous valors: pagament d’impostos on obtenen beneficis (i on fan servir els béns comuns), diàleg i implicació real dels usuaris productors, orientació al procomú, etc. I tot això no s’aconseguirà per imperatiu legal, sinó perquè els millors usuaris productors aniran cap a les plataformes que els tractin millor. L’ètica i els valors són un avantatge competitiu quan es tracta d’atraure el millor talent cap a la teva plataforma.
Les marques més conegudes (Uber, Blablacar, Airbnb...) basen el seu èxit en una extensa xarxa de relacions i, sobretot, en una bona reputació digital. En canvi, es parla poc de la transparència i de com es reparteixen els beneficis. Què ens ha de fer pensar que no es tracta d’un rentat d’imatge?
Són empreses que fan servir el nou poder de la coordinació massiva però que, majoritàriament, encara operen seguint valors d’empreses tradicionals, en gran part perquè han rebut molta inversió i aquesta espera un retorn ràpid, que només es pot aconseguir amb un creixement exponencial. Jo no parlaria tant d’un rentat d’imatge com d’una falta de coherència, i els usuaris cada cop més exigeixen que hi hagi coherència. Alguns autors es refereixen a aquesta situació com a We Washing, és a dir, quan les empreses i les marques utilitzen el llenguatge de “compartir” i “comunitat” per descriure el que, en el fons, són transaccions comercials capitalistes. Més ràpid del que ens podem imaginar –ja sigui per la pressió dels usuaris o perquè apareixen els “disruptors dels disruptors”–, la gestió interna d’aquestes empreses haurà d’evolucionar i cercar models de negoci més contributius cap a la societat.
Quins són els principals punts de contacte entre el cooperativisme i l’economia col·laborativa?
Cada proposta té els seus punts forts i els seus punts febles. En aquest sentit, l’economia col·laborativa és capaç d’arribar amb facilitat a un gran nombre d’usuaris; però, en canvi, té dificultats per aplicar formes de gestió pròpiament col·laboratives o més democràtiques als seus projectes i plataformes. Per la seva banda, l’economia social i solidària té la capacitat d’utilitzar els valors per transformar hàbits de consum, però pateix per poder arribar a capes més àmplies de la societat. Aquestes van ser algunes de les conclusions de la trobada que vam fer el novembre a Nou Barris (Barcelona), i que Adrià Garcia va recollir en un article. En aquesta trobada també es va constatar que els dos models poden ser complementaris i es van debatre qüestions com l’accés, la governança i la distribució del capital en les organitzacions d’economia col·laborativa, el rol de la ciutadania productora, què s’ha de regular i com es pot crear una hegemonia cultural del co- (col·laborar, cooperar i compartir).
Aquestes plataformes es podrien convertir en una mena de cooperativisme 2.0?
En alguns casos, segur que sí, si bé és un tema que encara es mou sobretot en el món acadèmic i de les idees. És clar que al model cooperativista tradicional li costa escalar i fer un ús eficient de les eines tecnològiques que avui dia tenim a l’abast; per tant, parlar d’un cooperativisme 2.0 sembla encertat. La millor descripció la fa Michel Bauwens vinculant el cooperativisme 2.0 i la generació de procomú. Afirma que les cooperatives són més democràtiques que els equivalents capitalistes, basats en la dependència salarial i la jerarquia interna. Però les cooperatives que treballen dins del mercat capitalista tendeixen gradualment a una mentalitat competitiva i, fins i tot quan no és així, treballen per al benefici dels seus membres i no per al bé comú. Per actualitzar el cooperativisme, Bauwens proposa quatre punts: les cooperatives s’han d’orientar cap al bé comú mitjançant els seus estatuts (han de ser sense afany de lucre), necessiten models de govern que incloguin tots els grups d’interès, han de participar activament en la producció de béns materials i immaterials per al procomú i, finalment, s’han d’organitzar globalment pel que fa als aspectes socials i polítics, fins i tot en cas que la seva producció sigui local.
Les cooperatives tenen mecanismes per afavorir la redistribució més equitativa del valor que creen i per garantir la presa de decisions de manera democràtica. Com es pot assegurar tot això en aquestes plataformes d’economia col·laborativa?
Això no es pot assegurar; diversos models de gestió de plataformes coexistiran i cada usuari s’acostarà més a unes o altres segons les seves necessitats. D’una banda, crec que és important un diàleg creuat entre els dos mons, per això estem contents de la feina feta al OuiShare Fest i estem participant amb l’Ajuntament de Barcelona en taules que creen ponts entre aquests dos mons i que, a més, pensen en el procomú. Finalment, creiem que hi ha tecnologies que permeten que aquesta distribució més equitativa del valor i la presa de decisions més democràtica es faci de manera més àgil, amb eines com Backfeed o Loomio, per exemple. A OuiShare les fem servir internament i creiem que l’estigmergia (més enllà de la jerarquia o del consens) és el que permet experimentar i trobar les millors solucions.
Un altre tema important és que, en molts casos, la legislació ha quedat desfasada, ja que no s’adapta a l’activitat de les plataformes col·laboratives. A grans trets, què hauria de fer l’administració per posar-se al dia?
El que ha canviat es el model productiu. Ara podem produir a petita escala, amb eines digitals i posar aquest valor a disposició d’altres de manera eficient mitjançant la venda, el lloguer, el préstec, de franc... Així doncs, cal veure, sector per sector, què implica que qualsevol persona pugui produir valor fàcilment –pujar un vídeo a YouTube en comptes de fer una emissió per una televisió tradicional, per exemple– des d’un punt de vista de llicències d’activitat i fiscalitat. La pregunta que es fa la CNMC i l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) és: a qui afavoreixen? Cal treballar per una figura dels microautònoms i tots els serveis adjacents per garantir que la generació d’ingressos es faci amb seguretat i qualitat. Abans de regular, cal mesurar de manera real l’impacte de tota aquesta activitat i també pensar en una regulació que s’apalanqui sobre la tecnologia de dades disponible en aquestes plataformes.
Ciutats com París permeten que Airbnb recapti directament la taxa turística per persona i nit i la transfereixi a l’ajuntament. Veus factible que mesures com aquestes s’apliquin algun dia a Barcelona?
Sens dubte, són mesures que beneficien totes les parts implicades, i tenir exemples propers hauria d’ajudar a fer-los arribar aquí. Crec que la mateixa Airbnb ha proposat públicament que estaria interessada a parlar del tema a Barcelona. Repeteixo la idea que es tracta d’un nou model productiu i hem d’adaptar els mecanismes fiscals a aquesta entitat productora que és “la persona” i que no es ni un autònom ni una empresa.
