Els reptes mediambientals posen de manifest la importància que les noves eines de conreu està tenint per garantir la seguretat alimentària i la subsistència dels petits agricultors d’aquesta zona del planeta.
La producció agrícola a les àrees semiàrides de l’Àfrica Central i Occidental està cada cop més condicionada pels nous mercats, el creixement demogràfic i les amenaces derivades del canvi climàtic. És, per aquest motiu, que els camperols han començat a incorporar les noves tecnologies per fer front a aquests reptes.
A banda d’apostar per la intensificació sostenible dels sistemes agrícoles, a través de la qual satisfan la demanda d’una població creixent, els darrers anys algunes cooperatives impulsen recerques amb noves eines que els permeten millorar la productivitat i formar als seus membres en matèria de comercialització, negociació i gestió de clients.
COPROSEM (Cooperative des Producteurs de Semences Maraicheres du Mali) està formada per 67 membres, dels quals 23 són dones. Es va registrar com a cooperativa l’any 2013 i el seu objectiu és incrementar la producció nacional i comercialitzar llavors millorades per tal d’assegurar els ingressos dels seus associats.
Entre les llavors amb què treballen hi ha el mill i el sorgo, amb les quals han començat a conrear varietats que s’adapten als períodes de sequera, ara més habituals a causa de l’escalfament global del planeta.“Per reduir l’impacte del canvi climàtic hem diversificat el cultiu i prioritzat les varietats de sorgo de maduració primerenca i tolerants a la sequera”, explica Tenemakan Konate, responsable de màrqueting i vendes de COPROSEM. Per aquest cooperativista, això potencia la resiliència de la pagesia durant els períodes adversos i proporciona a la comunitat una gamma de varietats molt productives. La venda d’aquestes llavors -afegeix Konate- ha facilitat que molts d’ells puguin comprar materials agrícoles, construir cases i, el més important, assolir els propòsits de la seguretat alimentària i l’autosuficiència.
Entre els agricultors beneficiats trobem Namakan Keita, per qui ser membre d’una cooperativa l’ha brindat l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’intercanvi de coneixements on la informació sobre la gestió de cultius i les llavors millorades és accessible. També la pagesa Oumou Keita explica que “algunes varietats locals ja no s’adapten per culpa de l’estrès climàtic, però gràcies a l’aplicació de fertilitzants i altres tècniques, la producció de sorgo s’ha duplicat respecte als anys anteriors”.
En la mateixa línia, Fousseyni Mariko, president de la cooperativa maliana Djiguifa, assegura que els cultius de mill i sorgo són més rendibles perquè requereixen menys adob en comparació amb la producció de blat de moro. “Abans no produïa mill ni sorgo i ara la meva dona i jo comptem amb una parcel·la de cinc hectàrees dedicada completament a la seva producció”.
L’eclosió de cooperatives que treballen amb aquestes tècniques també ha arribat al Níger. Allà, la Unió de Fàbrica de Pagesos de Made Bane ha millorat l’accés a les llavors de qualitat i ha creat botigues i bancs de cereals per evitar la inseguretat alimentària i les crisis locals. Per fer-ho possible, els seus membres van participar en assajos destinats a veure quina varietat de mill s’adaptava més bé a les condicions geogràfiques. Després d’obtenir resultats satisfactoris, alguns van ser acreditats com a Productors Certificats de Llavors i, a partir d’aquí, van poder subministrar-ne a altres cooperatives agrícoles.
I el mateix ha passat a Kulkpanga, al nord de Ghana, tal com explica Iddrisu Dokurugu, president d’una plataforma de participació múltiple. “Abans no teníem coneixements ni accés a les noves varietats, ja que només utilitzàvem les llavors reciclades d’una varietat local. En canvi, ara utilitzem unes millorades que ens han permès augmentar la rendibilitat 40 kg a 0,1 tones per hectàrea”.
Una de les experiències més reeixides es troba a Nigèria. És la cooperativa Bunkure, formada per 25 dones i dedicada a la producció i processament de cacauets. El 2017, va produir-ne fins a 3,5 tones i, com que el gra s’utilitzava principalment per al consum domèstic, va vendre els seus fullatges alhora que va invertir per produir-ne en temporada seca. “Vam decidir no vendre els fruits, sinó transformar-los en oli i altres subproductes que tenen més sortida”, comenta Hadja Talatu Idrissa, representant de la cooperativa. La venda d’aquestes llavors millorades ha garantit a Bunkure l’autosuficiència i la compra de material agrícola.
Però no sols el bon rendiment dels cultius poden atribuir-se a les noves varietats. També ha estat clau la formació que obtenen els cooperativistes en gestió organitzativa, de resultes de la qual alguns han emprès noves iniciatives.
És el cas del grup d’agricultors de Kolokani, a Mali, que després d’un període d’aprenentatge, es va transformar en la cooperativa Yeleton. Una empresa que, amb el suport del govern i un préstec bancari, va adquirir un tractor per conrear les terres col·lectives i les explotacions individuals dels seus integrants. Tots aquests factors han contribuït a apuntalar la resiliència i afavorir l’economia de la zona.
Amb un 60% de la població dedicada a l’agricultura, els negocis estan cridats a mantenir un paper destacat en el desenvolupament social i econòmic del continent africà. No obstant això, tal com apunta l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, en les seves sigles en anglès), “sense polítiques ni associacions que permetin als petits productors participar i beneficiar-se del creixement, aquesta oportunitat es convertirà en un risc”. Per la FAO, la inclusió és fonamental amb vista a garantir el desenvolupament sostenible del continent, ja que “aquests pagesos exerceixen un paper determinant en els mercats locals i la mitigació de la inseguretat alimentària”.
En aquest sentit, l’alt organisme assenyala que les cooperatives són la via més eficaç per oferir als petits agricultors assistència tècnica, creació de capacitats, recursos financers i accés a tecnologies modernes. De la mateixa que, segons els experts, afavoreixen l’intercanvi i la cooperació amb les institucions de recerca, les quals poden recórrer a la seva expertesa quan han de dissenyar les polítiques públiques.
