La finalitat del cooperativisme: la substitució del capitalisme

Els camins empresos durant dos segles per les esquerres per posar fi al capitalisme han fracassat. Félix Pardo proposa intentar una nova via de transició del capitalisme a la democràcia econòmica: desenvolupar el mercat social, comptant com a principals instruments la banca ètica, el consum responsable i, naturalment, la cooperativa, la qual, segons paraules de l’autor, “és l’única empresa que té com a finalitat la justícia i és, d’una manera natural, l’alternativa més plausible i factible que tenim al model d’empresa capitalista”.

A l’entorn de la llibertat Les expressions “lliure empresa” i “lliure mercat” utilitzades en la definició del capitalisme són termes més propis del llenguatge filosòfic que del llenguatge econòmic, però han servit per guanyar la batalla per l’hegemonia intel·lectual i cultural del liberalisme econòmic en la nostra societat. La formulació de la propietat privada com un dret natural de l’ésser humà apel·la als nostres sentiments més primitius com a depredadors, a la possessió i el gaudi particular de béns. La resposta favorable de l’individu és immediata. I les complicitats que genera en la seva defensa arriben a ser brutals en posar la raó al servei de l’instint. La legitimació del benefici privat de la propietat incita a l’egoisme i a l’avarícia, l’afany de lucre sense cap límit i la consegüent explotació del treball. Eximeix l’individu de tot compromís i responsabilitat envers la seva comunitat. Per aquest motiu s’afirma que la societat, a través de les seves institucions polítiques, no ha d’interferir en les activitats econòmiques dels individus. No obstant això, s’obvia que la llibertat no està en les empreses ni en els mercats. La llibertat està en les persones. I la defensa i vindicació de la nostra llibertat exigeix anteposar les persones a les institucions i a les ideologies.

La competència i el benefici no són els signes que ens defineixen com a espècie. Potser ho sigui en la nostra condició animal, però no en la nostra condició humana que s’expressa en la constitució d’un subjecte ètic. El signe que millor ens defineix és la cooperació. El llenguatge, el treball, la tècnica, l’art i el pensament són el resultat de la cooperació. Els èxits més grans de la nostra cultura mai no s’haurien assolit en la lluita de tots contra tots, per la força. En canvi, la ideologia liberal ha inventat la imatge d’un ésser humà autàrquic, un ésser únic que creu trobar en la seva individualitat la capacitat per millorar les seves vides. El liberalisme ha glorificat fins a tal extrem l’individualisme que la llibertat individual s’ha anteposat a la justícia social, i amb això ha afeblit les formes de vida comunitàries i els principis universals, la qual cosa ha portat inevitablement a la violència.

Vistos els fets, la causa de la llibertat no pot ser altra que la de la dignitat de l’ésser humà, però no la de cada individu amb abstracció de la societat, sinó la de tots els individus com a subjectes ètics d’una comunitat. I la millor contribució per a aquesta causa és el desplaçament d’aquella imatge liberal de l’ésser humà per una de nova que no obeeixi ja als instints i a la força, sinó a la raó i al dret. Cal concebre un nou subjecte ètic en el marc de la cooperació. D’aquí ve la importància de l’empresa cooperativa, perquè la seva organització i funcionament fan possible l’emergència d’una nova realitat social en què troba la seva extensió i eficiència aquest nou subjecte ètic.

Camins idonis per a la justícia
Les crisis financeres i econòmiques que es vénen succeint des de les últimes dècades del segle passat, i cada vegada amb més freqüència, no són un cicle més del sistema capitalista, sinó la instauració d’un nou ordre econòmic que té en el xoc social la seva manera d’operar, tal com ha denunciat Naomi Klein. Si fins llavors el capitalisme mantenia una tensa i hipòcrita relació amb la justícia, ara està en oberta contradicció amb l’ideal de la bona societat d’una manera cruenta i cínica. La superació del capitalisme és, per tant, un objectiu legítim, no només per ser un sistema que no pot garantir la justícia, com s’ha afirmat no sols des de la tradició socialista sinó també des de la tradició liberal, des de John Rawls en endavant, sinó també perquè s’ha convertit en el seu principal obstacle. No obstant això, els camins que s’han seguit fins avui en aquesta direcció pels qui compartim aquesta meta no ens han conduït al fi desitjat.

Tots hauríem de saber, per les lliçons de la història i de la pròpia experiència, que de l’elecció de les propostes i accions dirigides a la realització de la justícia depèn en gran mesura l’èxit o el fracàs de la nostra vida social. Tanmateix, una de les tasques més difícils de realitzar en el si de tota societat és coordinar les metes personals amb les d’altres persones. Per mobilitzar una majoria social cap a la justícia, no solament hem de proposar metes que estiguin orientades per pràctiques comunitàries i principis universals, amb la menor ambigüitat possible, sinó que també hem d’evitar la lluita pel poder que ens divideix en amics i enemics polítics. En aquest sentit, la cooperativa és l’únic model d’organització econòmica que salva aquests dos obstacles, perquè, d’una banda, a diferència d’altres formes d’empresa, les seves metes no apunten als interessos de l’individu sinó als de la comunitat, l’avaluació és sempre més objectiva i commensurable, i d’altra banda, les energies que mobilitza no persegueixen la competència sense límit o la pròpia supervivència a qualsevol preu, sinó la relació equitativa amb els diversos agents econòmics i socials del seu entorn.

De fet, la cooperativa és l’única empresa que té com a finalitat la justícia i és, d’una manera natural, l’alternativa més plausible i factible que tenim al model d’empresa capitalista. Tanmateix, aquest ideal s’omet massa sovint entre molts cooperativistes que no volen veure que és impossible la coexistència de l’ajuda mútua amb el lucre si el que de veritat es persegueix és un sistema econòmic més just i una organització empresarial més humana. Així mateix, pels principis i els valors que defineixen l’empresa cooperativa, aquesta organització constitueix no només la via democràtica per pressionar l’individu a constituir-se com a subjecte ètic, sinó també un límit legítim a la llibertat individual postulada des de la ideologia liberal, en la mesura que confronta el treball social i ecològicament responsable a unes activitats mercantils que ens condueixen irreversiblement a la destrucció del medi, de les formes de vida comunitàries i a la polarització de les nostres societats entre una elit capitalista i una població sotmesa als dictats dels més afavorits, ja sigui per la loteria de la naturalesa o de la societat.

Evitar situacions paradoxals
Després de dos segles de lluita política contra la dominació i l’explotació en el sistema capitalista, cal preguntar-se si no ens hem equivocat de camí en la recerca de la bona societat, si no hem emprès camins contradictoris amb les metes proposades, els quals ens han portat a fracassos inevitables. O és que es pot imposar per la força una democràcia? És que podem exigir a un individu que sigui lliure o tota una societat que sigui feliç sobre el criteri d’unes opinions o preferències? Penso que l’únic que podem exigir de forma legítima és la justícia entesa com a tracte equitatiu entre les persones. I per això mateix entenc que la prioritat de la lluita política s’ha de desplaçar a favor de la lluita econòmica. És important no oblidar que la institució sobre la qual es fonamenta el poder en el sistema capitalista és la propietat privada dels mitjans de producció i dels recursos financers. Qui posseeix la propietat de les empreses i les entitats de crèdit té el poder real en la societat capitalista. I la seva gestió comporta que una societat sigui justa o injusta. Els ciutadans ja fa temps que hem assolit els drets polítics però el seu exercici, fins i tot de la mà dels governs d’esquerra, amb prou feines té influència en aquesta institució o en la seva gestió, ja que poc pot fer front a les injustícies que causa.

Quan projectem una alternativa al capitalisme podem travessar diferents etapes, totes racionals però no totes raonables, i només en aquestes últimes hauríem d’abocar la nostra intel·ligència per assolir aquest projecte. Perquè només el camí d’allò que és raonable ens salva de les derives antihumanistes, totalitàries o autoritàries dels projectes socials. Aquestes etapes no tenen entre elles un ordre cronològic determinat, ja que de vegades es poden presentar alhora i d’altres en diferents seqüències. De les tres que enumerem tot seguit, només l’última assoleix un grau de maduresa en funció de la seva raonabilitat:

1. Una etapa utòpica, en què s’han concebut models ideals d’impossible compliment, ja sigui per la naturalesa excèntrica de les seves idees, ja sigui per les limitacions de la naturalesa humana.
2. Una etapa experimental, en què s’han assajat propostes concretes però que han resultat fallides, tant per factors externs com interns de les societats on s’han implantat, en part pel seu dogmatisme polític.
3. Una etapa realista, en què han emergit i fructificat empreses no mercantils (com és el cas de les cooperatives) i un mercat social que han aguantat el pas del temps i que competeixen en eficiència tècnica i econòmica amb les empreses i el mercat capitalistes.

La novetat d’aquesta tercera etapa consisteix en el fet que el seu desenvolupament no s’ha originat sota la pressió de la ideologia liberal ni per l’emulació de l’eficàcia econòmica de l’empresa capitalista en l’acumulació del capital, com tampoc no s’ha originat en els dissenys institucionals dels governs d’esquerra i de les seves respectives intervencions en l’economia. El desenvolupament de les cooperatives té l’origen en les iniciatives dels ciutadans i de la societat civil que han aplicat uns criteris realistes a partir de la seva anàlisi del mercat, d’acord amb uns valors i principis ètics, a les seves activitats econòmiques. El cooperativisme ha posat de manifest que la cultura emprenedora no és un patrimoni del capitalisme, així com que el mercat social que construeix fora de la lògica de l’explotació del treball tampoc no és un patrimoni del socialisme de planificació centralitzada.

La conquesta de la plena ciutadania
La ciutat és, en essència, un espai cooperatiu i l’exercici de la ciutadania a la recerca de solucions als problemes de la vida social, en tant que exigeix coordinar metes, aspiracions i conductes entre tots els ciutadans, té en l’organització cooperativa el mitjà més adequat per al seu foment i desenvolupament. En aquest punt la tradició liberal reformista que arrenca amb J. Stuart Mill avantatja amb escreix la tradició socialista. La font de solucions no està en l’Estat sinó en els ciutadans per la senzilla raó que aquests són els primers interessats a buscar les millors condicions per assolir la seva felicitat i la justícia social. Les administracions públiques es poden posar del costat dels ciutadans, però no han d’usurpar el seu paper com a principals agents econòmics perquè, tal com el fracàs de la direcció centralitzada de l’economia ens ensenya, la seva acció resulta menys eficient i, pitjor encara, pot conduir-nos a sistemes socials totalitaris. En aquest sentit, l’esquerra té encara per endavant el repte de desplaçar el vell lema que anteposa l’Estat al ciutadà.

D’altra banda, els problemes de la vida social només es resolen de manera eficaç quan inclouen al major nombre possible d’afectats i al mateix temps es respecten els valors cívics que fan possible la convivència i la construcció de la ciutat. Només quan s’integren els projectes individuals en els projectes comunitaris, quan es comparteixen uns mateixos interessos, quan es col·labora de manera que s’obté de cadascú el millor i s’obté del conjunt els millors resultats, emergeix aleshores el capital intel·lectual d’una societat. Del seu èxit depèn, per tant, la solució més eficaç dels problemes socials, que no és altra cosa que la justícia. Per això mateix les empreses cooperatives han de competir amb les empreses mercantils en la seva gestió del capital intel·lectual. Encara més: les cooperatives han de liderar la tendència actual de convertir el capital intel·lectual en el principal actiu econòmic de l’empresa, en la seva autèntica font de riquesa. En el compliment d’aquest objectiu no només es juga l’empresa cooperativa la seva raó de ser i la seva demarcació respecte de les altres cooperatives espúries, sinó la construcció d’un model d’organització social compatible amb la justícia.

D’altra banda, l’autèntica emancipació econòmica no passa per la millora de les condicions del treball assalariat, sinó per la transformació d’aquesta forma de treball, que serà sempre una relació de dominació basada en la coacció i la por. Només quan els treballadors siguin els propietaris dels seus mitjans de producció es podrà garantir el control democràtic de l’economia i dels mercats, és a dir, de les nostres condicions materials de vida, de les quals depèn la nostra llibertat i la igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, els sindicats de classe haurien de fer una profunda reflexió sobre el paper que han de jugar no únicament en relació amb les cooperatives, sinó també pel que fa a la meta de la superació del capitalisme. Mentre segueixin existint treballs forçats per la necessitat i la violència de classe en l’eufemísticament anomenada lliure empresa, és obvi que no poden deixar d’emprendre la defensa dels drets dels treballadors i la millora de les seves condicions laborals. Però no em sembla raonable que no tinguin un altre horitzó que el de guanyar poder de decisió en l’empresa capitalista a través dels convenis col·lectius o de la promulgació de decrets i lleis, perquè en la seva relació dialèctica amb el capital no s’obté la superació del capitalisme, sinó únicament la hibridació del sindicalisme amb aquest, i per tant la permanència d’un sistema econòmic injust sota noves formes d’exercir el seu poder. Al meu entendre, els sindicats haurien de prendre com un dels seus principis estratègics la transformació de l’assalariat en propietari dels mitjans de producció, i l’instrument que tenen al seu abast és el cooperativisme.

La transició a la democràcia econòmica
Però les cooperatives, per si mateixes, no tenen prou força per produir un procés de transició cap a un nou sistema social més enllà del capitalisme. Sense altres instruments econòmics no passarien d’un estat de coexistència amb les empreses capitalistes. Els instruments que necessita per realitzar aquesta transició són nombrosos, com ara la renda bàsica, els pressupostos participatius, les clàusules socials del sector públic, l’etiqueta social i el balanç social, però entre tots ells els més decisius són el consum responsable i la banca ètica.

Pel que fa al consum responsable, podem sintetitzar els principis que inspiren la seva pràctica en els tres següents: 1) el reconeixement de la dimensió ètica en el consum, en identificar el consumidor amb el ciutadà que promou una societat justa i una economia sostenible; 2) el control de les decisions al marge de la moda i la publicitat, i 3) la consideració de l’acte de consum com un vot a favor de les empreses que promouen els valors amb què ens identifiquem i que es poden condensar en el respecte per les persones i pel medi ambient. La posada en pràctica d’aquests principis representa una poderosa eina per a la transformació del sistema capitalista en la mesura que promou una subversió de la seva lògica de creixement sense límit basat en el consumisme, l’obsolescència tecnològica programada i el crèdit.

Si considerem el funcionament del mercat social com una realitat que emergeix en la confluència i l’articulació de tot un seguit d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil, sense ànim de lucre i amb l’única finalitat del bé comú i l’interès general, entre les quals cal destacar el cooperativisme, la banca ètica i el consum responsable, podem observar com aquest darrer proporciona els ingressos necessaris per a l’existència de les cooperatives en prioritzar el consum dels seus productes o la utilització dels seus serveis, i com l’estalvi que genera proveeix els fons de la banca ètica, els productes financers dels quals també són prioritzats en l’ús responsable dels serveis bancaris, uns fons amb què es pot finançar les cooperatives. D’aquesta manera, l’estalvi privat es vincula a la inversió productiva de les empreses cooperatives a diferència de la pràctica habitual del sistema financer capitalista, en què l’estalvi busca fonamentalment la rendibilitat més alta mitjançant inversions especulatives. En conseqüència, el consum responsable és l’instrument dinamitzador del mercat social. Representa el punt de suport sobre el qual poden operar les cooperatives i la banca ètica en qualitat de palanques que desplacin el capitalisme com a sistema econòmic central i hegemònic de la nostra societat.

D’aquesta manera, les cooperatives, al costat de la banca ètica i el consum responsable, representen els principals instruments que tenim a la nostra disposició per aconseguir la meta de superar el capitalisme, en la mesura que creen una sèrie d’interrelacions i sinergies en aquesta mateixa direcció. En el seu conjunt promouen una gran varietat de dinàmiques socials que poden arribar a integrar-se a través del balanç social, i configuren així una nova realitat econòmica, el mercat social. I justament aquesta xarxa d’experiències i organitzacions posades al servei de l’ideal de la bona societat, és a dir, d’una societat que té com a meta la justícia, és el que podem arribar a concebre com a democràcia econòmica. Certament la via de transició del capitalisme a la democràcia econòmica ja la tenim. Ara només falta posar-nos mans a l’obra.

1 Félix Pardo és membre del Projecte Democràcia Econòmica