Les organitzacions de l’economia social, tant de primer com de segon grau, s’estan articulant en un espai de coordinació que agrupa una àmplia amalgama d’entitats: la Cambra d’Economia Social. Parlem d’aquest procés amb Perfecto Alonso, president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, i Oriol Illa, president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector.
Les organitzacions de l’economia social s’estan articulant a l’entorn d’un espai de coordinació que agrupa una àmplia amalgama d’entitats de primer i segon grau, la Cambra d’Economia Social. Parlem d’aquest procés amb Perfecto Alonso (1957), advocat i president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC), i Oriol Illa (1973), president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector i director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.
Actualment hi ha moltes empreses que s’autodefineixen com a “socials”. Quins creieu que són els principals elements que hauria de recollir aquesta definició?
Oriol Illa: El tercer sector està format bàsicament per associacions, fundacions i cooperatives d’iniciativa social. Dins del tercer sector, no tot es considera o s’autoconsidera economia social: per exemple, el voluntariat i l’educació en el lleure entren dins del tercer sector, però no tenen aquesta consciència d’economia social. De totes maneres, una de les conclusions d’aquests últims anys és que no té sentit parlar de polítiques socials sense parlar d’economia i, per tant, d’economia social. Des d’una perspectiva àmplia, té a veure amb tot allò que, d’alguna manera, reverteix en la comunitat en forma de condicions laborals, participació envers el que és comú, missió...
Perfecto Alonso: A Anglaterra, el nord d’Alemanya, una part de França i una part d’Itàlia es refereixen a empreses socials, mentre que al sud d’Europa parlem d’economia social. En l’última reunió de la Cambra es va plantejar que era necessari començar a fer la nova llei d’economia social i que, a banda de l’absència de lucre, havia d’incloure altres valors com la participació, la propietat compartida, la transparència i la rendició de comptes. Aquest és el gran debat que ha de posar sobre la taula la nova generació per definir una cultura econòmica i de gestió. Crec que l’economia social no hauria de pivotar únicament sobre la naturalesa de les entitats, sinó sobre requisits i valors.
Com es pot distingir el que és màrqueting respecte a les empreses que realment apliquen valors socials?
OI: La raó de ser del tercer sector és la intervenció social. Això vol dir que només són economia social les entitats del tercer sector perquè tenen aquestes autolimitacions? No. Estem en un moment que cal buscar aliances, però hi ha el greu risc que darrere d’aquesta etiqueta s’amaguin organitzacions privades amb clar afany de lucre personal i societari. Com a tercer sector –que durant molts anys s’ha qualificat d’assistencialista–, el que podem aportar a la Cambra és que hi ha una forma de generar activitat pensada en la persona i que no té com a objectiu el lucre. La línia és molt fina. Que una multinacional mercantil entri en l’àmbit d’atenció de les persones és un toc d’atenció, perquè podem tenir intrusisme fins i tot en els sectors més sensibles.
En quins altres elements ens podem fixar per definir una empresa social?
OI: En la proximitat: és molt important que les decisions es prenguin a pocs quilòmetres d’on es presta el servei, això es veu molt clar en el cas de la dona morta a Reus el novembre passat [a qui van tallar el gas]. Quan parlem amb companyies d’aigua, que poden ser privades o mixtes, la relació és fàcil perquè la majoria són del territori. En canvi, quan ens referim a companyies elèctriques i de gas és diferent, ja que el centre de decisió està lluny. Aquest element ens pot ajudar a definir quin és el retorn social. No és el mateix que una entitat operi des del territori o que no ho faci, fins i tot si té afany de lucre.
PA: Hi ha moltes empreses que diuen que són socials perquè creen llocs de treball; al final, es tracta de paraules i tothom se les pot apropiar, com ara passa amb les mutualitats. Fins i tot, hem de lluitar per definir bé els conceptes, perquè hi ha ànsies d’obrir nous mercats i l’única manera de fer-ho és apropiant-se d’alguns conceptes. És bàsic determinar si les activitats que fan les empreses es basen en les persones o en el capital. A banda, hem de començar a definir què és riquesa social. En un determinat municipi potser és crear llocs de treball, i en això la proximitat és un dels elements a tenir en compte. No és exclusiu, però és important.
En aquest context, el cooperativisme pot liderar el tercer sector?
PA: Les cooperatives que participen a la Taula de Tercer Sector es nodreixen molt de les altres organitzacions, i no els farien cap favor si el volguessin liderar. Des de la Confederación Española de Cooperativas de Trabajo Asociado (COCETA), que és l’entitat que representa la FCTC a escala estatal, es va plantejar que ara s’havia de potenciar l’economia social, i per això participem en la Cambra en qualitat d’interessats. Cal traslladar a la societat una nova cultura econòmica basada en valors i que això es reflecteixi en el model de funcionament de les organitzacions. Per això hem d’intentar crear un entorn de confluència, si no, tindrem un model per a les associacions, un altre per a les mutualitats..., i al final ens estarem debilitant. El cooperativisme no ha de tenir un paper de lideratge, sinó de compartir i crear conjuntament amb les altres organitzacions.
Així doncs, quina ha de ser la relació entre el cooperativisme i el paraigua ampli de l’economia social?
OI: Crec que ningú ha de renunciar a res. Formem part del projecte de la Cambra perquè allò que fem té punts de similitud i creiem que junts arribarem a cobrir un espectre més ampli. Parlem d’un model econòmic que sedueix els actors que en formen part perquè és mes just, equitatiu i comunitari. Hem de transmetre un missatge de tranquil·litat: per formar part de la Cambra, ni el cooperativisme ha de suportar la càrrega de lideratge, ni el tercer sector ha de renunciar a res. Òbviament, les cooperatives són el model de l’economia social per excel·lència i, per tant, els pertocarà tirar del carro. Pel que fa a la Taula del Tercer Sector, és una amalgama d’organitzacions que tenen i fan coses diferents, però treballen conjuntament per un objectiu molt més gran.
Per tant, la Cambra de l’Economia Social servirà perquè el sector tingui una veu pròpia reforçada?
OI: Si l’empresa ordinària s’articula en grans organitzacions empresarials és per defensar millor els seus interessos. Llavors, per què la part d’economia que no és privada no es pot organitzar? Té molt de sentit que associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social, mutualitats i altres empreses facin front a una realitat molt més forta, que és l’economia privada, mercantil i lucrativa. Hi haurà discussions domèstiques, com el nivell de governança, per exemple, però ningú no ha de renunciar al que és, tothom té la seva història. És el moment de passar a la pràctica, si no, correm el risc de defensar la confortabilitat dels nostres espais i acabar perdent-hi molt. Per tant, hi ha una part de responsabilitat que ens obliga a definir nous espais per ser més forts.
No hi ha el risc de suplantar o duplicar-se amb altres organitzacions representatives del sector?
OI: Ara mateix, l’economia social no té una veu unificada. Hi ha veus crítiques amb el model econòmic, però s’ha demostrat que són insuficients. Per tant, no estem suplantant res, estem fent una cosa molt més àmplia que ens ha de defensar millor. Ningú està plantejant a l’administració una llei o qualsevol altre marc normatiu amb unes determinades característiques. Això és responsabilitat nostra i requereix un esforç de consens.
PA: Pel que fa als valors, hem de buscar quin és l’element comú que ens unifica, i que tothom s’hi senti còmode. A partir d’aquí, podrem donar un missatge que serveixi com a model econòmic alternatiu o d’una determinada manera de fer. El missatge ha de ser una economia social integrada per totes les entitats representatives –cada una amb la seva singularitat– amb l’objectiu d’incidir en lleis, contractació i transformació de la cultura de la qual participem.
Parlem de serveis socials. Actualment es demana a aquestes entitats que siguin més efectives, però hi ha fets estructurals que les entitats no poden canviar del tot, com la manca d’inversió pública.
OI: El primer risc és que no tothom està a favor de garantir uns drets socials. Tradicionalment, el liberalisme ha defensat que tot això depèn de la família, mentre que altres visions creuen que tot ha de quedar en mans de l’Estat. El tercer sector sorgeix de la iniciativa privada preocupada per aquesta situació social. Qui té la responsabilitat de garantir els drets socials és l’Estat; després aquests drets poden tenir mil formes o condicionants, i poden estar gestionats per entitats perquè pot ser més àgil o immediat. I l’administració pot utilitzar aquesta iniciativa social. En el cas de l’habitatge, les entitats que gestionen habitatge social van crear la fundació Hàbitat3 perquè les meses emergència habitacional de l’Ajuntament de Barcelona estaven col·lapsades. En canvi, el tercer sector sí que hi podia donar resposta. Ningú no ha de substituir l’Estat, que ha de garantir l’habitatge, la renda mínima i el dret al treball; però ha de tenir instruments, sobretot si tenim en compte que a Catalunya hi ha una realitat associativa i cooperativa molt arrelada. Per tant, aquesta xarxa s’ha d’aprofitar, les administracions i el tercer sector són aliats per poder redistribuir els recursos i atendre més persones.
PA: És molt important reforçar la idea que l’Estat ha de garantir els drets socials, ja que gestiona la recaptació i la distribució dels impostos. Cada vegada sento més propostes que diuen que, com que l’Estat no ho fa, ja ho farem nosaltres amb campanyes de micromecenatge o recaptacions dominicals... Al final, són situacions de beneficència que, d’alguna manera, volen complir funcions que corresponen a l’Estat. Hem de lluitar per aconseguir que l’Estat assumeixi aquesta garantia, no es tracta que cada vegada sigui més dèbil a partir de generar recursos paral·lels per suplir aquestes necessitats. I la veritable manera de garantir aquestes necessitats és exigir a l’Estat que inverteixi més. Si ens despistem, correm el perill que, al final, tingui una actuació secundària i la pobresa cada cop depengui més de la beneficència en comptes de ser un dret.
Una de les conclusions de l’informe La millora dels serveis socials bàsics a Catalunya. Una proposta des del tercer sector social, coordinat per Josep Maria Pascual, és que les administracions han de donar preferència a les organitzacions no lucratives en les contractacions de serveis i, per tant, incorporar clàusules socials perquè el criteri econòmic no prevalgui sobre la qualitat del servei. Esteu a favor de les clàusules socials?
OI: En general, pel que fa a la contractació pública, considerem que correspon a les entitats socials gestionar els serveis d’atenció a les persones. Actualment, hi ha empreses privades alienes a l’àmbit social i sanitari que estan entrant al sector. Poden fer-ho de forma professional, no ho dubto, però considero que és un tipus de contractació que no els pertoca. Aquests serveis no poden estar a disposició de multinacionals que canvien d’estratègia quan veuen que els pressupostos públics han deixat de finançar carreteres, i ara es dediquen a xuclar d’altres recursos. Aquí és on els polítics tenen una responsabilitat enorme per fixar marcs normatius que no siguin impugnables i fer que el retorn social sigui un requisit per accedir als recursos públics. Fins i tot, ara la Unió Europea diu que s’ha de sortir de la lògica de mercat i estableix 24 mesos perquè els estats transposin la directiva 2014 en forma de marcs legals. Això és important, perquè durant molts anys, en una situació de pressupostos públics en caiguda lliure, es van licitar serveis d’atenció a les persones només basant-se en el preu. Es va fer una subhasta d’aquests serveis. Per tant, estem a favor de les clàusules socials. I això no és proteccionisme, vol dir que aquests serveis socials i sanitaris han de tenir algun tipus de protecció, tal com estableixen les directives europees. Si no, pot passar el mateix que amb l’obra pública: qui es fa responsable del fiasco del Castor? No són el mateix les infraestructures que els serveis d’atenció a les persones.
PA: D’aquí a uns anys es veurà que afavorir les entitats d’economia social en la contractació era una qüestió de sentit comú. Estem en un moment embrionari, però amb el temps això caurà pel seu propi pes. En termes generals, estic d’acord amb les clàusules socials, encara que també hi pot haver dificultats.
Per acabar, creieu que hi ha la possibilitat de crear un segell o certificat d’empresa socialment responsable per tal de facilitar el procés de les clàusules socials?
PA: Hem parlat de la possibilitat que la Cambra pogués emetre una certificació de les entitats que són economia social en funció d’uns requisits o condicions determinades, i crear un registre d’entitats. L’economia social està condemnada a gestionar aquest tipus de serveis. Culturalment es farà una passa endavant, no serà possible que un servei o un ajuntament pugui contractar una entitat que tingui intenció d’enriquir-se a costa dels serveis públics. Un segell seria l’única eina que no entraria en contradicció amb la llei d’antimonopolis i de la competència.
OI: Hem de fer que sigui un sistema realment eficaç i acreditatiu, com els certificats energètics dels habitatges. La tendència és que hi haurà pràctiques que, d’aquí a uns anys, es consideraran alienes. La consciencia social és clara, encara que sigui per una qüestió de màrqueting. Un actor que intervé en un territori –sigui públic, privat o mixt– ha de generar un retorn; crec que aquesta idea és molt bona. D’altra banda, els poders públics han de ser transparents, i aquest requeriment també obligarà les organitzacions a retre comptes. Hem de ser exigents.
PA: La transparència es va imposant i acceptant socialment, i saber què cobra el director d’una empresa serà normal. Les entitats acabaran ampliant l’actual mínim d’exigència per ser més transparents i estar més ben valorades. D’altra banda, la societat ha de saber en què es gasta el diner públic una entitat. Hauria de ser el mínim comú necessari per ser contractada per l’administració.
