En aquest treball, Paulo Lisandro intenta respondre a la pregunta “És possible identificar una pràctica econòmica col·lectiva com un nou moviment social?”, a propòsit de l’anomenada economia solidària. La conclusió que n’extreu és afirmativa; per a l’autor l’economia solidària seria un moviment social, que integra característiques tant del moviment obrer clàssic com dels nous moviments socials, i que es constitueix com una de les principals referències del moviment altermundialista.
Què caracteritza un moviment social? És possible identificar una pràctica econòmica col·lectiva –antagònica al sistema on està inserit– com un nou moviment social? Aquesta és una de les qüestions principals que busquem analitzar en aquest treball titulat Economia Solidària (ES) com a moviment social contemporani.1 Per fer aquest estudi, hem de tenir en compte el paper dels moviments socials a la societat contemporània, ja sigui perquè actuen com a motors dels canvis socials o com a reflex d’ells (Laraña, 1999:13).
En línies generals, és possible identificar els moviments socials com una varietat d’intents col·lectius per produir canvis en les institucions socials, des del projecte revolucionari de crear un nou ordre social fins a tota classe de transformacions en el sistema de normes, significats i relacions socials (Giner, 2006, 579- 580).
La hipòtesi que guia la investigació identifica el moviment de l’economia solidària com un moviment en construcció que sorgeix com a referència dels anomenats moviments alterglobalització i antiglobalització (Taibo, 2007; Calle, 2003), l’expressió més gran dels quals són els Fòrums Socials Mundials-FSM, fets fins ara en nou edicions (2001-2009) en tots els continents.
Com a objecte empíric de la nostra anàlisi, presentem un estudi de l’experiència del Fòrum Brasiler d’Economia Solidària (FBES), creat el 2003 en el context del III Fòrum Social Mundial.
A partir de final dels anys 1990, una onada de protestes en diversos indrets del món en contra de la globalització capitalista origina l’anomenat moviment altermundista o moviment antiglobalització.2 Tanmateix, són moviments que busquen, més enllà d’accions de protesta, presentar propostes alternatives en el camp polític i econòmic. En el terreny de la política,els moviments aposten pel desenvolupament de formes de democràcia directa, com les experiències dels pressupostos participatius; en relació amb l’àmbit econòmic,les propostes s’orienten al desenvolupament de fórmules d’economia social i autogestionària, conegudes de forma general com a economia solidària o alternativa (Taibo, 2007: 63).
Són moviments que neixen com a resistència i enfrontament als impactes de la globalització neoliberal. A l’Amèrica Llatina, la reacció va ser a partir de la classe obrera sense feina que va trobar en les accions col·lectives d’ES una manera de resistència pràctica al problema de l’atur.
Després de quinze anys d’aplicació del Consens de Washington,3 que va propiciar un creixement mediocre i inestable a tots els països de l’Amèrica Llatina, és possible avaluar ara les conseqüències d’aquest model d’inserció en la globalització a partir de les premisses neoliberals.
La més significativa va ser la composició i l’evolució de les classes socials llatinoamericanes. Els anys de polítiques neoliberals es van caracteritzar per un notable increment de la desigualtat de renda, per la concentració persistent de la riquesa en les classes més riques de la població, per la ràpida expansió de la classe de microempresaris, per la reducció de l’ocupació pública i per l’estancament del sector formal (Dupas, 2005: 39).
El sector més afectat va ser, sens dubte, la classe treballadora. Estudis fets sobre qüestions laborals assenyalen que la meitat de llocs de treball formals generats al Brasil entre 1985 i 2002 es van crear en el sector públic, mentre que el sector privat es va quedar amb la contractació dels llocs de treball més precaris, feines puntuals i temporers.
Tanmateix, la classe treballadora va reaccionar a aquest quadre de crisi a través de la pràctica de l’ES. Són innombrables les accions que es van dur a terme a l’Amèrica Llatina a partir de la dècada de 1990. Al Brasil, són organitzades per moviments com l’MST –Moviment dels Sense Terra–, que comencen a construir cooperatives populars en el medi rural; a l’Argentina i el Brasil, s’organitzen cooperatives de treball en empreses recuperades pels seus treballadors. Una altra iniciativa en aquest sentit és la creació de moltes cooperatives populars urbanes per part de la CUT, la central obrera més gran del Brasil.
Segons Paul Singer, un dels investigadors més coneguts de l’economia solidària del Brasil, el creixement d’aquestes pràctiques de producció i treball autogestionari és fruit de la diversitat i multiplicitat d’experiències:
“A mesura que les lluites es van anar desenvolupant, va haver-hi un esforç creixent (que encara no ha acabat) de desenvolupar una teoria d’una “altra economia”, basada en l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per unitats associatives que poden assumir o no la forma de cooperatives, perquè més enllà dels projectes productius, l’economia solidària la componen altres iniciatives, com les organitzacions de microfinances, cooperatives de consum, xarxes d’intercanvi, empreses recuperades d’autogestió, entre d’altres.” (Singer 2006: 202).
El que caracteritza la composició de l’economia solidària a l’Amèrica Llatina és el seu origen de classe. Bàsicament està composta per treballadors desocupats i informals que creen iniciatives col·lectives organitzades a partir dels principis de l’autogestió i la democràcia participativa en les relacions de producció i organització del treball. Són principis antagònics al capitalisme; per això, té un potencial crític i pràctic cap a la mateixa sociabilitat capitalista orientada pels valors de la competició, l’individualisme i l’acumulació privada del capital a qualsevol cost.
L’economia solidària no pot ser entesa solament com una alternativa de generació d’ocupació, sinó com un moviment social que, a través de les seves accions, té possibilitat de crear transformacions materials, així com culturals, en la societat actual; o sigui, en el camp material, les accions d’aquest moviment propicien l’organització dels treballadors en cooperatives, associacions, recuperació d’empreses... En el camp cultural, les transformacions produïdes són les relacionades amb les noves formes de relació de solidaritat, d’ajuda mútua, de reciprocitat. O sigui, canvis en el terreny dels valors, en aquest cas de cooperació, igualtat i ciutadania (Picollotto, 2008).
En aquest sentit, l’economia solidària a l’Amèrica Llatina va adquirir un fort sentit de la crítica pràctica inserida en el context de les noves formes i moviments socials, la major expressió dels quals va ser el procés del Fòrum Social Mundial, que va proporcionar un espai d’amplificació d’aquestes pràctiques contrahegemòniques com a alternativa a la lògica capitalista, alhora que possibiliten l’avenç de la creació d’identitats dels protagonistes de l’economia solidària. A partir d’aquest context, ràpidament l’avantguarda del moviment de l’economia solidària, representada pels nous actors socials que assumiran la direcció d’aquest procés organitzatiu polític, principalment les ONG, poden crear espais d’articulació i mobilització al voltant d’aquest tema. Els fòrums d’economia solidària i les xarxes constituïdes representen formes d’autoorganització que van creixent tant en mobilització social com en força política al costat dels poders públics i la societat, no solament en l’àmbit nacional, sinó també en l’internacional, en la mesura que moltes xarxes s’estructuren com a articulacions supranacionals.
En un estudi sobre l’economia solidària, Luis Razeto utilitza el concepte de Gramsci per a una anàlisi dels reptes de la construcció del moviment social de l’economia solidària que tingui un sentit contrahegemònic. Segons Razeto, el pensador italià identifica tres grans etapes o fases que qualsevol moviment social que planteja un projecte alternatiu ha de passar.
La primera és la fase de l’escissió, que pot ser també diferenciació o separació, on el moviment busca expressar la seva pròpia identitat, mostrar que és diferent i afirmar la seva diferència en relació amb els qui busca superar. Quan s’ha completat la fase de l’escissió,o sigui, quan ja es té una identitat, es té una claredat respecte al que s’és, en aquest cas, quan es tendeix a passar a una segona fase, que és la fase de l’antagonisme. La fase de l’antagonisme, s’identifica com l’etapa en què “el moviment comença a combatre l’altra realitat, des de la qual s’ha separat: es lluita contra, se la critica, se la denuncia, es desenvolupa una acció de lluita on s’està organitzant l’adversari” (Razeto,s/f).
Però Razeto assenyala l’advertència de Gramsci segons el qual en aquesta fase hi ha un gran perill, que és que un se subordini i perdi, li introdueixin “contraban ideològic” i li introdueixin maneres de pensar o racionalitats que no són les pròpies. Un altre perill és el dogmatisme, perquè hi ha un gran esforç, molt dogmàtic, per evitar qualsevol contaminació, perquè qualsevol contaminació debilita l’antagonisme.
En el cas de l’economia solidària, és possible afegir que el moviment es troba en una fase de transició entre la primera i la segona etapa, ja que si en la primera etapa hi ha la recerca d’identitat, en l’antagonisme s’està experimentant la dependència de l’adversari (l’economia capitalista), perquè està definit com a “anti”, com a “anticapitalista”, “una altra economia”. Però fins i tot així hi ha una definició a partir d’una negació.
L’etapa fonamental és de l’autonomia, que és la més necessària per a qualsevol moment que busca transformar la realitat. En aquesta fase, no solament hi ha separació i antagonisme, sinó autonomia, que consisteix a elevar-se a un punt de vista superior, que no és el mateix que la separació o la independència. Segons Razeto, l’autonomia és el desafiament més gran d’un projecte, ja que:
“[…] s’arriba a accedir a un punt de vista més alt, superior, més comprensiu; no solament està fora, que és la separació; no solament està en contra, que és antagonisme, sinó que està sobre, és a dir, ha assolit una visió més àmplia i és capaç, per tant, de valorar fins i tot l’adversari, d’aprendre algunes coses d’ell i de començar a captar-lo, a guanyar-lo i a no tenir por de ser absorbit, sinó començar a absorbir […]”.4
O sigui, si construir un procés contrahegemònic és anar més enllà, és anar en contra de l’hegemonia d’un sistema, però és també anar en contra dels principis creadors del sistema hegemònic i proposar nous valors i paradigmes, l’economia solidària pot ser compresa com un nou moviment social amb perspectives contrahegemòniques.
Un exemple en el moviment que fa l’etapa d’escissió i antagonisme és l’experiència del Fòrum Brasiler d’Economia Solidària (FBES)5 com a instrument organitzatiu polític del moviment de l’Economia Solidària del Brasil,6que es proposa, a partir d’una plataforma programàtica que conforma estratègies d’organització i acció política, arribar a l’etapa de l’autonomia, o sigui, d’un projecte contrahegemònic. Per ara, és possible identificar que el FBES es troba en l’etapa de l’antagonisme, de construcció d’identitat i diferenciació cap a l’adversari, o sigui, de l’economia capitalista.
L’experiència del Fòrum Brasiler d’Economia Solidària
Les formes d’organització política dels actors socials de l’economia solidària són els fòrums i les xarxes, caracteritzats com a espais oberts d’articulació, elaboració de propostes i estratègies d’acció. Encara que reivindiqui la seva autonomia com a espais d’actors de la societat civil, s’obren per a una relació d’interdependència amb els poders públics; o sigui, permet també la participació de representants i institucions de l’estat (Carvalho, 2006).
Tant els fòrums com les xarxes configuren instruments politicoorganitzatius que articulen el “camp” o “univers” de l’economia solidària. La complexitat del camp de l’economia solidària actualment es reflecteix en diferents formes d’expressió i organització autònomes dels seus actors, és a dir, més enllà de la unitat al voltant dels principis de l’economia solidària, cada organització i entitat té la seva autonomia organitzativa amb les seves ideologies i concepcions. El Fòrum Brasiler d’Economia Solidària (FBES) és un exemple significatiu de l’etapa d’avenç politicoorganitzatiu del moviment d’economia solidària al Brasil. En el seu document fundacional, el FBES descriu els seus objectius:
“[…] El creixement de l’economia solidària com a moviment, superant la dimensió d’iniciatives aïllades i independents i orientant-se cap a una articulació, configuració de xarxes i lluita comuna, fa un salt considerable a partir dels Fòrums Socials Mundials, espai privilegiat on diferents actors, organitzacions, iniciatives i projectes emprenedors van poder construir una integració […]”7
Pel que fa al seu projecte i programa, el Fòrum Brasiler va elaborar una Carta de Principis de l’Economia Solidària i una Plataforma de l’Economia Solidària, que estan en construcció permanent. Mentre que la carta proporciona elements de fonamentació per al moviment, la plataforma presenta les metes principals que s’han d’assolir, a més de servir com a document de base per a la interlocució amb la Secretaria Nacional d’Economia Solidària (SENAES). Els eixos d’acció del FBES són sis:
1. Democratització del coneixement i la tecnologia
2. Xarxes de producció, comercialització i consum
3. Finances solidàries
4. Marc legal
5. Educació
6. Comunicació
Pel que fa a la identificació dels actors socials protagonistes del moviment que articulen l’organització política del FBES, s’dentifiquen tres agents socials: a) treballadors de projectes emprenedors econòmics i solidaris; b) entitats d’assessoria i foment, que normalment s’organitzen sota la forma d’ONG, incubadores d’universitats, entre altres instituts de suport, i c) gestors públics de governs estatals i municipals que participen de la coordinació de l’FBES a través de la Xarxa Nacional de Gestors d’Economia Solidària. El plantejament dels reptes és molt clar en els documents de presentació de l’FBES, fins i tot en una perspectiva internacional:
“El gran repte a l’horitzó, donat sobretot pel ràpid creixement de l’economia solidària, és l’enfortiment del moviment de l’economia solidària: que les persones protagonistes de l’economia solidària es puguin veure com a part d’un moviment nacional i internacional.”8
La consolidació i l’afirmació de la seva identitat són els dos grans reptes per als quals es proposa l’estructuració i l’ampliació del moviment en tot el país com una de les estratègies principals:
“[…] Com que es tracta d’un moviment que només recentment s’ha estructurat de manera orgànica a escala nacional, el moviment de l’economia solidària ha debatut intensament la consolidació i l’afirmació de la seva identitat i estructuració. El FBES ha aconseguit articular-se a escala nacional i sorgeix ara com a prioritat el seu enfortiment a escales estatals i municipals […]”9
Molts d’aquests reptes assenyalats van ser l’eix del IV Plenari Nacional del Fòrum, fet el març de 2008, on es va fer un ampli balanç de la seva trajectòria i es va deliberar conjuntament la seva caracterització, el concepte i les banderes de lluita del moviment. Segons el document final del Ple, aquesta activitat va ser conseqüència dels avenços del moviment, com la realització de la primera Conferència Nacional de l’Economia Solidària i la creació del Consell Nacional d’Economia Solidària,10 les dues creades pel govern federal juntament amb el FBES. El procés d’organització del IV Plenari Nacional va durar dos anys i es va debatre en tot el país, en els fòrums estatals i locals.11
Aquesta experiència de l’FBES es pot comprendre a partir dels plantejaments assenyalats per Castells, segons el qual “els moviments socials s’han de comprendre en els seus propis termes: són el que diuen ser. Les seves pràctiques (i sobretot les seves pràctiques discursives) són la seva autodefinició”. Aquest plantejament, destaca Castells, ens evita la complicada feina d’interpretar la “vertadera” consciència dels moviments, com si solament poguessin existir revelant les contradiccions estructurals “reals”. O sigui, “una operació d’investigació diferent i necessària és establir la relació entre els moviments, segons els defineix la seva pràctica, els seus valors i els seus discursos, i els processos socials als quals semblen estar associats(Castells, 1997, 92-93).
Castells posa l’accent en la tipologia clàssica d’Alain Touraine, que defineix un moviment social mitjançant tres principis: la identitat del moviment, l’adversari del moviment i la visió o model social del moviment, que es pot anomenar objectiu social.
La identitat fa referència a l’autodefinició del moviment, del que és, en nom de què parla; en el cas analitzat, tenim l’economia solidària. L’adversari fa referència al principal enemic del moviment, segons l’identifica aquest de manera explícita; en el cas de l’economia solidària, el seu enemic és l’economia no-solidària, com la capitalista. L’objectiu social fa referència a la visió del moviment del tipus d’ordre social, o organització social, que desitjaria obtenir en l’horitzó històric de la seva acció col·lectiva (Castel, 1997, 93-94).
Consideracions finals
En aquest treball, s’han presentat alguns elements sobre l’emergència de l’economia solidària com a nou moviment social. S’han proposat alguns elements per a futures anàlisis on sigui possible una comprensió més sistemàtica i rigorosa de la seva estructuració i abast social, polític i històric.
Per bé que avui es facin diverses investigacions sobre economia solidària i sobre els moviments socials a l’Amèrica Llatina, les aportacions tècniques utilitzades encara són molt restrictives i gairebé no hi ha estudis sobre la dimensió política de l’economia solidària, o sigui, la seva caracterització com a moviment social. En aquest sentit, hi ha molt per investigar, però ja són possibles les primeres consideracions sobre la caracterització d’aquests nous moviments emergents del segle xxi.
A partir de les consideracions que assenyalen que una metodologia d’observació dels moviments socials no ha d’oferir lleis sobre el funcionament d’aquests fenòmens, sinó eines per avaluar tendències i desconstruir processos d’acció que, paral·lelament, tinguin en compte la influència de contextos específics (Calle:2003), fem algunes consideracions finals, encara que siguin incompletes i provisionals.
Primera: la comprensió que és possible identificar l’existència d’una pràctica que s’autoreconeix com a moviment social a partir de subjectes col·lectius amb identitat, interessos i projectes associats als principis, continguts normatius, pràctiques i propostes identificades de l’economia solidària.
Segona: és un moviment social que, per tant, assimila les característiques d’un moviment de classe –el principal protagonista és la classe treballadora– i reprèn, així, una de les característiques dels “antics” moviments obrers; malgrat tot, assimila també les característiques dels nous moviments socials, amb les seves formes organitzatives horitzontals i articulades en fòrums oberts i xarxes sense centralisme o jerarquia, alhora que manté les demandes d’aquests nous moviments, com la qüestió de gènere, medi ambient, ètnica... O sigui, es pot afegir que el moviment d’economia solidària compon una síntesi de vells i nous moviments socials.
Tercera: la seva característica de moviment contrahegemònic, les pràctiques antagòniques del qual als models polítics i econòmics dominants són una de les principals referències del moviment altermundialista / antiglobalització en els seus objectius de construcció d’un altre món possible.
Bibliografia consultada:
Calle, Ángel. Los movimientos globales. Papeles del CEIC, 2003.
htttp://www.ehu.es/CEIC/papeles/7.pdf
Carvalho, Genauto; Laville, Jean Louis [Org.]. Ação Pública e Economia Solidária. Uma Perspectiva Internacional. Editora da UFRGS, Porto Alegre, 2006.
Castells, Manuel. La era de la Información. Economía, sociedad y cultura. Vol. 2 “El poder de la identidad”. Alianza Editorial, Madrid, 1997.
Dupas, Gilberto [Coord.]. América Latina. A comienzos del siglo XXI. Perspectivas económicas, sociales y políticas. Homo Sapiens Ediciones, Rosario, 2005.
Giner, Salvador et al. (eds.) Diccionario de Sociología. Alianza Editorial, Madrid, 2006.
Laraña, Enrique. La construcción de los movimientos sociales. Alianza Editorial, Madrid, 1999.
Picolotto, Everton. Novos Movimentos sociais econômicos: economia solidária e comércio justo. Revista Otra Economia. Volum II, número 3, 2008.
Razeto, Luis. Lecciones de economía solidaria. Realidad, teoría y proyecto. Chile, Ediciones Uvirtual.net, S/F
Singer, P. SENALES. Uma experiência brasileira de política de economia solidária. In Ação pública e economia solidária. UFRGS. Porto Alegre, 2006.
Taibo, Carlos. Movimientos antiglobalización. ¿Qué son? ¿Que quieren? ¿Qué hacen? Catarata, Madrid, 2007.
Documents
Revista Foro Brasileño de Economía Solidaria. La experiencia de gestión y organización del Movimiento de Economía Solidaria en Brasil. Document distribuït en el Fòrum Social Mundial, fet a Veneçuela, gener de 2006.
Relatório Final da IV Plenária Nacional de Economia Solidária. Fòrum Brasiler d’Economia Solidària. Brasília, 2008.
