L’economia social al Quebec té una llarga trajectòria. Entesa com a forma d’emprendre i no només com a sector, ha aconseguit crear un important ecosistema caracteritzat per la col·laboració transversal entre els actors, el suport polític, la participació dels sindicats i la creació de projectes innovadors com el Chantier de l’Économie Sociale. De tot plegat, Gabriel Boichat n’ha parlat amb Béatrice Alain, directora general del Global Social Economy Forum, aprofitant el seu pas per la II Trobada Internacional sobre municipalisme i economia solidària celebrada a Barcelona a finals d’octubre de 2016.
L’economia social al Quebec té una llarga trajectòria. Entès com a forma d’emprendre i no només com a sector, ha aconseguit crear un important ecosistema caracteritzat per la col·laboració transversal entre els actors, el suport polític, la participació dels sindicats i la creació de projectes innovadors com el Chantier de l’Économie Sociale. De tot plegat, n’hem parlat amb Béatrice Alain, directora general del Global Social Economy Forum, aprofitant el seu pas per la II Trobada Internacional sobre municipalisme i economia solidària a Barcelona.
Què caracteritza el model d’economia social del Quebec? Per Alain, la clau és el seu caràcter ampli i participatiu. “El govern reconeix l’economia social com a part de l’estructura socioeconòmica del país i té la voluntat de donar suport al seu desenvolupament. A més, el conjunt dels moviments socials reconeixen la importància de l’economia social i participen en el seu desenvolupament”, explica.
El sector ja existia a principis del segle XX amb la creació de la cooperativa de crèdit Desjardins i de cooperatives de producció agrícola, algunes de les quals integren avui la llista dels deu ocupadors més grans del Quebec. Però ara el panorama és molt més divers: l’economia social del país està integrada per més de 7.000 empreses, ocupa unes 150.000 persones i representa més del 10% del PIB, la prova, segons Alain, que “el desenvolupament econòmic no està exclusivament reservat al sector privat, els governs o els dirigents, sinó que també és cosa de les comunitats”.
La revitalització de l’economia social s’inicia el 1995 amb les marxes de dones contra la pobresa, anomenades del pa i les roses, i sobretot el 1996 amb la convocatòria del govern quebecois a l’economia social perquè participi a la Cimera sobre l’Economia i l’Ocupació, davant la crisi econòmica del país. Segons Alain, aquest fet va suposar reconèixer la importància de la implicació ciutadana en el desenvolupament econòmic i fou la llavor d’una de les experiències clau del model quebequès: el Chantier de l’Économie Solidaire.
EL CHANTIER
Durant la Cimera sobre l’Economia i l’Ocupació, l’economia social va participar en la taula de treball encarregada de promoure l’emprenedoria col·lectiva. L’experiència de col·laboració i debat entre actors heterogenis va ser tan fructífera, en termes de creació de llocs de treball, que van decidir convertir la taula en permanent, que es va convertir en el Chantier el 1999. Així, des del seu naixement, el Chantier agrupa diferents agents de transformació social amb la missió de promoure l’economia social com a part integrant de l’economia plural del Quebec.
El Chantier s’estructura com una xarxa de xarxes sectorials i territorials d’empreses de l’economia social (cooperatives i associacions, sobretot), agrupacions de desenvolupament local i representants de moviments socials que comparteixen els valors i la visió de l’economia social: moviment de dones, moviments comunitaris, sindicats... Aquí rau el canvi de paradigma: no es crea com una agrupació de cooperatives, o de cooperatives i associacions, sinó que s’aposta per transcendir aquest perímetre per convertir-se en un moviment ampli i transversal que promogui, mitjançant l’economia social, la democratització de l’economia i l’emergència d’un nou model de desenvolupament basat en la solidaritat, l’equitat i la transparència.
En paraules d’Alain, una de les aportacions més importants d’aquesta estructura és la creació d’un ecosistema d’economia social integrat per actors de desenvolupament territorial (pôles régionaux de l’économie sociale); instruments de formació, finançament, comercialització i generació i transferència de coneixements útils per a l’àmbit, juntament amb les universitats i altres centres de recerca.
Aquesta organització permet combinar diferents accions: polítiques sectorials mitjançant una xarxa d’empreses d’inserció, llars d’infants, habitatge o ajuda domiciliària; polítiques de foment general amb el finançament de fons, compromisos i guies de compra pública d’economia social i la llei marc aprovada per unanimitat, i espais de concertació permanent que suposen el reconeixement del paper d’interlocutor privilegiat per al Chantier, una taula de col·laboradors en l’àmbit provincial i el suport als pôles régionaux. Es tracta de dinou pols regionals i tres pols indígenes integrats principalment per empreses de l’economia social i d’organitzacions de suport.
Aquest ecosistema ha sigut clau no només per fer créixer l’economia social, sinó també especialment el territori. Pel que fa al tipus de cooperatives que integren aquest ecosistema, Alain parla de les cooperatives de treball i d’algunes cooperatives de consumidors. Però, sobretot, explica la importància de les cooperatives de solidaritat sense ànim de lucre que són les que més creixen en aquests moments. Inspirades en les cooperatives socials italianes, i similars a les nostres d’iniciativa social, les cooperatives de solidaritat són cooperatives integrals, formades per socis de treball i altres tipus de socis: els usuaris, persones físiques i jurídiques, col·laboradors, persones voluntàries... Segons Alain, això “il·lustra que el seu objectiu no és una necessitat econòmica, sinó que busquen promoure la seva missió i els seus objectius en l’àmbit de la cultura, l’educació, etc.”.
RELACIÓ AMB ELS SINDICATS
Segurament un dels punts sorprenents vist des de la realitat catalana és la implicació dels sindicats en l’impuls a l’economia social. Part de l’explicació, segons Alain és que el Quebec és un país molt sindicalitzat on gairebé el 40% dels treballadors estan afiliats i, per tant, els sindicats tenen una paper important en l’economia.
Però no és l’única raó. La relació entre els dos àmbits va començar en el moment que els sindicats van crear fons de pensions i van decidir invertir part d’aquests fons en iniciatives d’economia social. “Els sindicats van expressar la seva voluntat de participar en la construcció d’una economia més favorable als drets dels treballadors”, explica Alain. De fet, el 60% de la inversió dels fons de pensió sindicals es fa al Quebec, un fet que atorga als sindicats un pes econòmic important en el creixement de les petites i mitjanes empreses. I ho fan amb una aposta per la transparència en la gestió i donant un suport clau a l’economia social.
Per altra banda, la crisi econòmica dels anys noranta va suposar el tancament de moltes petites i mitjanes empreses. La legislació al Quebec permet vendre l’empresa als treballadors, amb què es preserven els llocs de treball.
El problema, per a Alain, és que molts treballadors desconeixien per complet aquesta possibilitat i, per tant, es va haver d’organitzar la demanda mitjançant la publicació per part dels sindicats d’una guia per a la creació de cooperatives de treball a fi d‘aprofitar “aquesta oportunitat increïble per als nous propietaris de l’economia”.
Per Alain, la col·laboració entre l’economia social i els sindicats ha permès dur a terme “un treball conjunt per impulsar projectes que contrarestessin les privatitzacions. Hi ha una preocupació constant per les condicions de treball a les empreses d’economia social i es tiren endavant projectes per sindicalitzar nous sectors com ara els treballadors i treballadores de les llars d’infants, que són cooperatives de consum propietat de les mares i els pares”.
Com a resultat d’aquesta col·laboració entre sindicals i el Chantier, aquest els té reservats dos llocs en el Comitè d’Administració de l’entitat, a més de la presència en molts Pôles d’un representant sindical i el compromís de vetllar per les condicions de treball en les empreses d’economia social.
RELACIÓ AMB EL GOVERN I L’ADMINISTRACIÓ
Tal com va reconèixer Alain durant la seva intervenció a la II Trobada Internacional sobre Municipalisme i Economia Solidaria, existeix una col·laboració i un diàleg constants amb les diferents administracions. Però, què passa quan canvia un govern? A quins riscos s’enfronten pel fet de treballar tan junts amb les administracions?
Per Alain, “és un gran desafiament, però ho hem pogut gestionar bé fins ara mitjançant un diàleg constant amb tots els partits i governs, amb la co-construcció de polítiques públiques i pel fet que no estem afiliats ni associats a cap partit polític. La clau consisteix a marcar les línies vermelles que, com a actor compromès, no estem disposats a traspassar”.
Els esforços de diàleg entre el sector i el govern van cristal·litzar el 2012 amb la posada en marxa de la llei marc que defineix l’economia social i el seu lloc dintre de l’economia. L’aprovació per unanimitat d’aquesta llei és un avantatge perquè fa més difícil que un nou govern pugui tirar enrere els acords aconseguits. El que no poden evitar són retallades al sector, tal com està passant amb el govern actual.
En aquest sentit, el moviment ha constatat que el reconeixement i el suport del govern no està basat en un compromís real cap a l’economia plural, i això fa que les relacions entre el govern i la societat civil s’hagin de basar en la mobilització, la pressió i la co-construcció, aconseguint avenços quan hi ha benefici mutu. De fet, les crisis recents han creat oportunitats polítiques i econòmiques per a l’economia social. Tot i això, Alain reconeix que es tracta d’un procés lent i en constant evolució.
QUEBEC I CATALUNYA: PUNT DE TROBADA?
Per Alain, hi ha diverses similituds entre Catalunya i el Quebec que fan que es puguin establir paral·lelismes entre les dues experiències en l’àmbit de l’economia social. “En primer lloc, el reconeixement de la societat pròpia com una cultura minoritària pot ser una de les raons del sorgiment de l’economia social als dos països. Però també el fet de ser societats petites permet tenir una escala d’operacions més senzilla a l’hora de proposar i implementar un nou model de desenvolupament econòmic”. Això se suma a un consens social força extens sobre els valors i una tradició reivindicativa als dos països que permet adquirir més consciència social segons Alain.
Tenint en compte les similituds, per Alain el més interessant és l’interès i els intercanvis mutus que es poden donar entre els dos països: “Des del Quebec mirem amb molt interès el que passa a Catalunya i a ciutats com Barcelona perquè són models dels quals podem aprendre per adaptar determinades experiències i polítiques públiques a la nostra realitat”.
LLIÇONS APRESES I REPTES DE FUTUR
Els gairebé vint anys d’experiència que acumula el Chantier com a espai plural de concertació els ha permès extreure’n unes quantes lliçons, a més de definir amb claredat els desafiaments que els esperen.
Per un cantó, Alain insisteix que la governança és clau tant per a les empreses com per al moviment en conjunt: “l’estructura i una estratègia des de baix són fonamentals per tenir èxit, les empreses sorgeixen de comunitats, no d’estructures!”. A més a més, el Chantier ha permès que el sector tingui una identitat comuna que els ha donat reconeixement. Per últim, considera que l’experiència de combinar perspectives sectorials i territorials està sent molt important; requereix espais híbrids (sectors, territoris, moviments socials) i una voluntat ferma de col·laboració.
Partint de tota aquesta experiència, els reptes a què s’enfronten el Chantier, en particular, i l’economia social en general són el canvi generacional, l’absència de xarxes formals en nous sectors emergents (TIC, urbanisme, etc.) i aconseguir canviar d’escala. Per superar-los necessitaran eines, experiència i capital suficient. Requereix també seguir sent coherents en les seves accions mantenint una mobilització constructiva, una visió global, pràctiques sostenibles i l’arrelament en les comunitats, a més de reforçar les aliances per promoure un nou model de desenvolupament. I finalment, el repte de seguir transcendint els límits del propi àmbit i arribar al gran públic augmentant la visibilitat i, sobretot, clarificant el seu missatge.
