Tant Josep Maria Canyelles (expert en polítiques públiques i socials i promotor del web www.responsabilidadglobal.com) com Albert Huerta (pedagog) tenen una dilatada experiència en el món de la Responsabilitat Social Empresarial. Fa tres anys van decidir unir esforços per augmentar la incidència de l’activitat que, fins aquell moment, duien a terme per separat. El fruit d’aquesta col·laboració és Vector 5, una consultoria que també s’encarrega de gestionar la secretaria tècnica del programa Aracoop, promogut per la Generalitat i les federacions de cooperatives.
Sovint comenteu que “la responsabilitat social ha de ser integral i integrada”. A què us referiu, exactament?
Josep Maria Canyelles: Ha d’estar a tota l’organització. És a dir, no s’hi val ser responsable únicament en l’àmbit laboral o mediambiental, per exemple. Al mateix temps, no podem tenir discursos i valors declarats i que això no s’acabi de concretar en processos i procediments. Hi ha d’haver indicadors i objectius integrats en el pla de gestió empresarial, la RSE no es pot fer per separat. Si no, és fictícia. No té sentit que una organització parli de responsabilitat i valors però tingui un pla estratègic a tres anys vista que no ho especifiqui. En aquest sentit, hi pot haver empreses familiars que tinguin uns valors humanístics i que no els hagin sabut traslladar als valors de l’empresa, a la dimensió operativa dels processos, al dia a dia. La RSE s’ha de convertir en un model de negoci, no es tracta de guanyar molts diners i fer filantropia per una altra banda.
Albert Huerta: Pensem que la RSE és una metodologia de gestió empresarial per a una nova manera de fer negocis. Això vol dir que la RSE fomenta la millora contínua de les empreses que s’ha de basar en una sèrie d’indicadors, processos i metodologies.
Empreses com Telefónica, Repsol, etc. tenen grans departaments de RSE i participen en programes per fomentar l’emprenedoria i, al mateix temps, tenen inversions en paradisos fiscals. Com podem distingir la RSE real de la que només és façana?
JMC: Des d’un punt de vista de la RSE, que una empresa faci evasió fiscal no té sentit. Hi ha gent que té una visió reduccionista i pensa que la RSE només té a veure amb temes ambientals i de respecte per a la comunitat. Però els temes fiscals i de bon govern també s’hi han d’incloure. Ara bé, a mi m’és igual per on comenci a gestionar la RSE una organització: unes començaran per les bones pràctiques en l’àmbit laboral, altres per les socials i altres per la filantropia. L’important és que això sigui un primer pas per identificar les àrees de millora i arribar a fer un model d’empresa nou. Hem de ser crítics amb l’empresa que diu que fa RSE i, alhora, manté les males pràctiques i no té cap voluntat d’esmenar-ho.
AH: La RSE no és a què dediques els beneficis, sinó com els obtens. Ets ètic i respectuós amb les persones i el medi ambient? En aquest sentit, hem tingut dubtes a l’hora de treballar amb algunes empreses perquè hem vist coses que no quedaven prou clares. I alguns cops hem decidit que, al capdavall, hi hem d’entrar per fer-la millorar i provocar canvis.
JMC: Es tracta de fer que l’empresa comprengui que la gestió responsable no és un desideràtum ètic ni un tema filantròpic, sinó una oportunitat per tenir una empresa millor i que això s’acabi traduint en un retorn. La RSE et permetrà tenir una organització més sòlida, que generi més confiança en els grups d’interès i que, finalment, rebi el premi de tenir un retorn més gran.
Es diu que la responsabilitat social forma part de l’Adn de les cooperatives. Creieu que el cooperativisme ho explota prou bé, això?
AH: És cert que les empreses cooperatives tenen algunes coses guanyades. Tot i que la fórmula jurídica no garanteix un funcionament millor, és veritat que els projectes que han començat com a cooperativa o empresa social tenen uns principis o valors que haurien de ser propers a la RSE. També és veritat que els principis cooperatius estan molt alineats amb el que el nou management anomena responsabilitat social. Ara bé, crec que les cooperatives no han aprofitat prou la tirada que ara té tot això. Tenen un bon discurs i algunes s’identifiquen amb alguna manera de fer, però comunicativament hi ha molt camí per recórrer. Hi ha cooperatives que fan les coses molt bé però no saben explicar-les. A més, s’està detectant que una part de la societat té molta sensibilitat per aquests temes. És una oportunitat que el cooperativisme no està aprofitant prou bé.
JMC: Algunes organitzacions, entre les quals hi pot haver cooperatives i entitats sense afany de lucre, creuen que tenen la RSE de manera innata. I que és una cosa que han de fer la resta d’empreses, que són les que s’han de guanyar la legitimitat. Penso que això és un error de càlcul important. Si relegues la RSE només a les empreses perds l’oportunitat de demostrar exemplaritat i ajudar a introduir les teves bones pràctiques en el món de la RSE i que les coneguin altres empreses. El món cooperatiu podria liderar temes de RSE. Té bones pràctiques en algunes àrees, però potser té àrees de millora en altres camps. S’hauria de fer un esforç, hi ha valors cooperatius que sintonitzen plenament amb la RSE i caldria estar-hi més presents. I, també, dir a algunes empreses que parlen de RSE que el que practiquen no és ben bé responsabilitat.
Quins consells donaríeu a les empreses cooperatives interessades a difondre les seves bones pràctiques?
AH: A vegades, des del cooperativisme i l’economia solidària es dediquen massa esforços a diferenciar-se de la resta que no pas a posar-se com a exemple. No cal dir que som l’alternativa, perquè n’hi ha moltes, ens hauríem de presentar com a experiència que pot ajudar a construir les coses d’una altra manera, i dir que volem tenir un impacte social i econòmic. Hem de construir un discurs en positiu en comptes de dir que els altres són dolents. Hauríem de fer servir les metodologies que fan servir les altres empreses per poder comparar-nos, i no ens hauria de fer por dir que ara tenim un impacte menor del que ens pensàvem. Al final, el llenguatge positiu és el que motiva la gent.
En l’àmbit de la responsabilitat social, què poden aprendre les empreses cooperatives de les mercantils? I a l’inrevés?
AH: El món cooperatiu hauria d’integrar sistemes de gestió que permetessin comparar-se amb les empreses mercantils i això ajudés a posar-lo en valor davant de la societat. S’hauria d’aprofitar perquè el cooperativisme es pogués explicar, comparar-se amb altres tipus d’empreses i organitzacions i poder dir que el que està fent des de fa molts anys, ara està de moda. D’altra banda, la RSE serviria per quantificar i comprovar si el que s’està fent és veritat. El món cooperatiu té 7 principis que venen marcats per l’ACI, però cal demostrar que estan interioritzats. Crec que la responsabilitat social pot aportar un discurs sobre les coses que promou el cooperativisme. En l’altre sentit, el cooperativisme podria servir d’exemple com a forma de funcionar, que és el que pretén la responsabilitat social. Al final, quan una empresa aposta per gestionar la seva responsabilitat social intenta explicar que és bona. En aquest sentit, les cooperatives poden ser un model per explicar que és possible organitzar-se i gestionar una empresa de manera excel·lent i, alhora, respectar uns valors propis.
JMC: A vegades s’han defensat els valors cooperatius centrant-se massa en la forma jurídica. Crec que la RSE permet crear un espai de joc en què el cooperativisme s’hauria d’obrir: es pot defensar un model d’empresa que incorpori valors cooperatius i de responsabilitat de manera més transversal, sense que calgui ser necessàriament una cooperativa. En aquest sentit, cal apostar perquè al món de la RSE hi hagi indicadors concrets (escales salarials, implicació dels treballadors amb l’empresa...). El gran èxit del cooperativisme hauria de ser aprofitar la responsabilitat perquè aquells valors que sempre ha defensat entrin a formar part del conjunt del teixit empresarial com a manera de funcionar més plausible, per donar satisfacció a la societat i, alhora, a les mateixes empreses, tot demostrant que és un model d’èxit.
AH: Un exemple molt clar és que fa 10 anys es va impulsar el projecte RSE.coop, liderat pel moviment cooperatiu i la Generalitat. Precisament, es pretenia que les cooperatives fossin líders en l’àmbit de la RSE. I una de les coses que es va aconseguir –i que crec que no hem sabut aprofitar– és fer una adaptació dels indicadors d’una de les metodologies més reconegudes internacionalment, la Global Reporting Initiative (GRI), per posar en valor els trets identitaris del cooperativisme. El problema és que no se li ha donat continuïtat.
JMC: Això implica que hem de ser molt exigents. Pel que fa a l’escala salarial, la societat actual està preparada per entendre que és una qüestió de dignitat. No pot ser que la relació entre el salari més alt i el més baix sigui d’1 a 2 milions. Si tenim la valentia de demanar a les multinacionals transparència i equitat, també ho hem de demostrar nosaltres. No cal despullar-se del tot, però hem de posar-nos d’acord sobre quins són els indicadors que ens permeten dir que una economia és digna. Potser aquí sí que caldria dir que no estem disposats a treballar o comerciar amb una empresa que tingui una disparitat salarial que sigui inacceptable des d’un punt de vista ètic.
Pel que fa a les escales salarials, la New Economics Foundation (NEF) del Regne Unit defensa l’aplicació d’una escala ideal d’1 a 8, i d’un màxim d’1 a 20 en casos excepcionals. Per la seva banda, el Centro Internacional de Investigación e Información sobre la Economía Pública, Social y Cooperativa (CIRIEC) entén que una relació d’1 a 3,5/4,5 és acceptada socialment. Per a vosaltres, quina seria la banda salarial justa?
AH: Cal ser realista. D’una banda, s’ha de reconèixer el diferent esforç i tasques que fan les persones dins d’una organització. D’altra banda, és una qüestió de captar i retenir el talent. Si volem tenir les millors persones hem de reconèixer el seu esforç. Dit això, en aquest punt no existeix un consens. Moviments com el del bé comú de Christian Felber diuen que es conformarien amb una ràtio d’1 a 20, mentre que en el moviment cooperatiu a vegades es parla d’1 a 12. Crec que la millor escala salarial és la que decideixin totes les persones que formen part de l’organització. És a dir, l’assemblea d’una cooperativa és sobirana per decidir quina és la ràtio justa. En qualsevol cas, no s’haurien de permetre les diferències d’1 a 360.000 que existeixen actualment.
JMC: Quan parlem de responsabilitat social ens referim a una metodologia que té un component de voluntarietat, la qual cosa no vol dir que no s’hagin d’anar buscant consensos dins de sectors per autoregular-se. L’important és el concepte de “compleix o explica’t” (comply or explain, en anglès). I no es tracta d’únicament complir la llei, també s’han de complir les expectatives. Potser en el nostre sector l’escala salarial plausible és d’1 a 20, però en una altra empresa és d’1 a 40. Doncs hauria d’explicar-ne els motius. Una empresa pot tenir una escala salarial més alta i, en canvi, una altra pot tenir-la més igualitària perquè externalitza tots els salaris baixos subcontractant persones en comptes de contractar-les directament. D’altra banda, podem dir que hi ha persones que cobren més perquè tenen unes qualitats innates. Fa 20 anys amb les Ong hi va haver una crisi quan es va plantejar un indicador: quin tant per cent del pressupost es destinava realment a cooperació i quin a mantenir l’estructura? Això va obligar que algunes organitzacions expliquessin que es dedicaven a fer sensibilització aquí, d’altres feien més cooperació al tercer món, etc. Per tant, l’important és decidir quins són els indicadors vàlids. Fa anys, no donava gaire importància a les escales salarials. Però ara, veient el que està passant, és un tema de dignitat i sentit comú.
Treballant amb administracions i altres entitats per promoure els territoris socialment responsables, quines serien les principals mesures que hauria d’aplicar un ajuntament que volgués afavorir l’economia solidària?
AH: No es tracta de fer bones pràctiques aïllades, calen una sèrie d’accions integrals i integrades. Per exemple, no només es poden aplicar clàusules socials, es pot incorporar el discurs de l’economia social en l’educació i en els càrrecs polítics i en els tècnics.
JMC: És fonamental disposar d’una base prèvia que fomenti els valors de la cooperació, ja que tenim un país de pimes que els costa molt créixer i necessiten innovar. Per fer-ho, s’han d’agrupar i crear aliances amb confiança i objectius estratègics compartits, cultura del partenariat, el diàleg... Per al cooperativisme, això és una gran oportunitat i, per tant, cal aportar les capacitats de fomentar la col·laboració. Aquí hi ha el risc que les cooperatives només vulguin fomentar la intercooperació amb altres cooperatives. S’entén que vulguin prioritzar-ho, però no s’haurien de tancar com si només volguessin créixer en detriment de les altres.
AH: Hem de partir de taules de territoris socialment responsables amb la participació d’agents diversos per analitzar i buscar respostes als reptes que planteja el territori. Això vol dir que s’han de reunir l’administració, l’economia social, les pimes, les escoles... Tots els implicats han de veure com donen resposta a les seves necessitats. A partir d’aquí, cal veure quina estratègia es prioritza: en algun lloc es poden prioritzar les clàusules socials, però potser en un altre territori el problema és l’atur juvenil i cal aplicar altres mesures. Ha de ser un tema consensuat entre agents que tinguin ganes de construir i col·laborar.
JMC: Aquestes taules han de tenir organitzacions diverses que treballen la RSE, fomentar espais de trobada per compartir, abordar reptes del territori... Finalment tot això s’ha de vincular a la identitat i visió del territori, i que s’inclogui en el pla estratègic. A vegades, aquestes taules tenen un component massa representatiu, i el que cal és que hi hagi els organismes que estan gestionant la RSE. Aquest és un matís que estem intentant impulsar.
AH: Un dels exemples seria la Garrotxa, un territori que fa temps que va tenir clar que s’havia d’espavilar, tal com també va passar a Mondragon. Es van adonar que s’havien de promocionar ells mateixos i van crear un espai de concertació amb persones que no hi anaven en representació de ningú, sinó que eren els que treballaven aquests temes dia a dia. Hi ha una taula de productors agroalimentaris que decideix, per exemple, si es crea una marca o no.
JMC: Un exemple urbà podria ser el Raval de Barcelona, un espai amb moltes necessitats i organitzacions. S’ha treballat per vertebrar tot aquest teixit amb elements de RSE, amb grups de treball, la fundació Tot Raval i la implicació de diversos agents com el petit comerç, empreses més grans, ciutadania... Si a la Garrotxa és important el turisme rural, al Raval ho és la cohesió social i la integració de les persones. Per tant, cada territori ha fet el que li toca: identificar un repte, sumar forces i que cada empresa, a banda de gestionar la RSE inherent a la seva activitat, posi una part d’aquesta RSE al servei del territori.
Quins són els atributs més importants d’una destinació turística socialment responsable?
JMC: És una qüestió de criteris, hi ha moltes etiquetes, com turisme familiar, etc. Però amb el turisme socialment responsable estem anant una passa més enllà, parlem d’un enfocament global que és la concreció del territori socialment responsable en el camp del turisme. A vegades, les grans marques com, per exemple, “territoris familiars” estan massa promogudes des de dalt, des de la iniciativa pública i, per tant, per tenir un segell cal complir uns criteris estipulats molt clarament mitjançant una norma que ho regula. En canvi, quan parlem de destinació turística responsable posem el focus en què també hi hagi organitzacions petites (comerços, hotels, transportistes...) que integrin la responsabilitat com la seva manera de fer. Hem de crear la base perquè això sigui autèntic i hi hagi uns operadors que integrin la RSE a la seva manera de fer. Al final, quan un turista arribi a una destinació d’aquest tipus percebrà autenticitat, i no una etiqueta.
AH: Els últims estudis d’àmbit internacional posen de manifest que hi ha un col·lectiu de persones que a l’hora de triar una destinació turística es fixa en coses que van més enllà que les platges siguin maques. Per exemple, a Noruega, el 80% dels turistes abans d’escollir una destinació es fixaven en si era sostenible. Això vol dir que és un mercat en creixement i hem de ser capaços de demostrar que si ens identifiquem com a destinació turística responsable això ha de ser veritat.
Parlem del paradigma d’economia col·laborativa, noves tecnologies i turisme. Es pot considerar que empreses com Airbnb, Über, Blablacar, etc. actuen amb responsabilitat social o simplement s’estan aprofitant d’un nínxol de mercat i d’una tendència?
AH: L’economia col·laborativa l’estan promovent les grans corporacions, i el món cooperatiu té un problema. No pot ser que si volem compartir cotxe ho hàgim de fer mitjançant Google. Com sempre, hi ha gent que fa un bon ús d’aquestes coses i gent que no. Això vol dir que hi ha grans empreses que s’aprofiten d’aquest moviment emergent per fer coses que potser són legals però no són ètiques, com el tema fiscal.
JMC: Si en la nostra societat està emergint una espiritualitat al marge de l’església, aquesta s’ha de replantejar què ha fet malament. Si ara ha aparegut Google al marge dels que fins avui gestionaven la informació, els mitjans de comunicació s’han de plantejar quins errors han comès. I si estan apareixent maneres de fer economia col·laborativa, el món cooperatiu ha de veure quina responsabilitat té, ja que ha aparegut al marge. Com és que no se li ha acudit abans? L’important és que l’economia col·laborativa ha de crear valor per a totes les parts implicades. Estem en un moment de trànsit i cal veure com es poden adaptar les lleis per fer possible que l’economia col·laborativa funcioni, no es tracta de desregularitzar i obrir totes les portes, cal pensar l’impacte que això genera sobre tots els grups d’interès. No pot ser que hi hagi models de negoci que, com que són ben vistos, se’ls permeti tot.
