La crisi econòmica, financera i social que ens està afectant els darrers anys ha omplert diaris, noticiaris, tertúlies mediàtiques i converses de sobretaula de paraules i conceptes relacionats amb l’economia i les finances. Aquesta és la segona part d’un article que pretén posar llum en l’argot que abans era només per a iniciats i ara ha passat a formar part del vocabulari general.
Cada exercici econòmic l’òrgan social de les cooperatives, com el de la majoria de societats que fan activitats econòmiques, han de formular els seus comptes, presentar-los als socis per a la seva aprovació i, una vegada aprovats, inscriure’ls al registre corresponent.
Aquests comptes, que s’han d’elaborar atenent a la normativa vigent, han de reflectir amb la màxima fidelitat possible tant la situació patrimonial de l’entitat, això és la seva riquesa o la seva pobresa, com el resultat de l’activitat econòmica de l’any, és a dir els ingressos i les despeses que s’han produït.
Els comptes anuals formen una unitat que comprèn diversos estats comptables i la memòria que és un document que explica aquells aspectes que la simple observació dels números continguts en els estats comptables no és capaç d’explicar.
Els dos estats més importants són el balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys.
Es diu que els imports continguts al balanç de situació són magnituds estoc. Les podeu imaginar com la quantitat de líquid que conté un dipòsit en un moment determinat. Les operacions registrades al compte de pèrdues i guanys es coneixen com a magnituds flux. I, seguint amb el mateix símil, correspondrien a la quantitat d’aigua que ha entrat o ha sortit al dipòsit per diversos conceptes al llarg d’un període determinat.
Balanç de situació
Aquest estat comptable explica de manera estàtica la situació patrimonial de la societat en un moment determinat, normalment el 31 de desembre. Recull a l’actiu el conjunt de béns i drets de la cooperativa i al passiu i al net els recursos propis o aliens que els han finançat.
El balanç de situació ha de complir la següent identitat: Actiu = Passiu + Net, és a dir l’import total dels actius ha de ser igual que l’import total dels passius més l’import total del net.
El que vol dir això en realitat és que els actius de la cooperativa s’han finançat amb diners dels socis (capital social), amb diners generats per l’activitat (reserves) o amb diners de tercers (finançament aliè).
I, com si fos una fotografia, el balanç de situació ens mostra aquesta realitat en un moment determinat del temps.
Compte de pèrdues i guanys
El compte d’explotació o compte de pèrdues i guanys expressa els ingressos i les despeses que s’han produït durant un període determinat, normalment un any. Els ingressos menys les despeses produïdes durant l’exercici conformen el resultat.
El compte de pèrdues i guanys serveix per calcular el resultat però no ens diu si els ingressos s’han cobrat o si les despeses s’han pagat.
Aquesta informació la podem deduir del balanç de situació ja que ens mostra en la data de generació el què ens deuen (serveis prestats o béns lliurats pendents de cobrar) o el que nosaltres devem (proveïments adquirits o serveis rebuts pendents de pagar).
És molt important diferenciar el flux dels fets econòmics que protagonitza la cooperativa (compres, vendes, inversions, finançament) del flux monetari que és la successió de cobraments i pagaments que es deriven dels fets anteriors. Poques vegades, per no dir mai, coincideixen i saber-los gestionar adequadament pot ser determinant per la supervivència del projecte.
Actius
Els actius, en la normativa comptable vigent, es defineixen com béns, drets i altres recursos controlats econòmicament per l’empresa, resultants de successos passats, dels que s’espera que l’empresa obtingui beneficis o rendiments econòmics en el futur.
En la nova normativa ja no és possible, per exemple, una operació que es feia habitualment que consistia en amortitzar les despeses de constitució que es consideraven un actiu fictici que s’incorporava al balanç.
Els actius que la cooperativa espera vendre, consumir o realitzar durant el cicle normal d’explotació, que generalment correspon a un any, s’han d’incloure entre l’actiu corrent i la resta entre l’actiu no corrent.
Entre l’actiu no corrent, figura l’immobilitzat intangible (marques, concessions, drets d’autor) i el material (terrenys, edificis, vehicles, etc.). I entre l’actiu corrent hi figuren partides com les existències i els clients a cobrar.
Els actius financers s’inclouen en l’actiu corrent o no corrent en funció de si el seu venciment és a curt o a llarg termini.
Passius
Els passius es defineixen com obligacions actuals sorgides com a conseqüència de successos passats per a l’extinció de les quals l’empresa espera desprendre’s de recursos que puguin produir beneficis o rendiments econòmics en el futur. A aquests efectes, s’hi entenen incloses les provisions.
Les obligacions que la cooperativa espera liquidar en el transcurs de l’any i les que tenen un venciment a curt termini, és a dir en el termini màxim d’un any comptat a partir del tancament de l’exercici així com determinats passius financers es compten entre el passiu corrent i la resta entre el passiu no corrent.
Entre el passiu corrent més habitual hi figuren els proveïdors, altres creditors i la part dels deutes amb entitats de crèdit que es pagarà durant l’exercici.
Patrimoni net
El patrimoni net es defineix com la part residual dels actius de l’empresa, una vegada deduïts tots els seus passius. Inclou les aportacions realitzades, ja sigui en el moment de la constitució o en altres de posteriors, pels seus socis o propietaris, que no tinguin la consideració de passius, així com els resultats acumulats o altres variacions que l’afectin.
El patrimoni net és, doncs, la mesura monetària de la riquesa de la cooperativa ja que inclou tant les aportacions dels socis, com les reserves generades amb els resultats positius de l’activitat i les donacions o subvencions rebudes.
Entre el patrimoni net, atenent a la darrera reforma comptable, no hi poden figurar instruments de patrimoni, per exemple les aportacions dels socis, que comportin obligacions exigibles i incondicionals per a la cooperativa. En aquesta lògica, amb independència de la seva forma jurídica, l’aportació d’un soci quan aquest té dret a recuperar-la en cas de baixa tindria la condició econòmica de passiu i no podria figurar entre el patrimoni net.
En l’estructura del balanç, el patrimoni net s’agrupa en tres partides: a) fons propis, b) ajustaments per canvis de valor i c) subvencions, donacions i llegats rebuts.
Ingressos
Es defineixen com els increments en el patrimoni net de l’empresa durant l’exercici, ja sigui en forma d’entrades o augments en el valor dels actius, o de disminució dels passius, sempre que no tinguin l’origen en aportacions, monetàries o no, dels socis o propietaris.
Podem veure que no tots els ingressos porten associats un cobrament. Per exemple l’augment de valor d’un actiu passarà pel compte de resultats com un ingrés però aquesta variació no tindrà cap incidència en la tresoreria.
Despeses
Les despeses són decrements en el patrimoni net de l’empresa durant l’exercici, ja sigui en forma de sortides o disminucions en el valor dels actius, o de reconeixement o augment de valor dels passius, sempre que no tinguin l’origen en distribucions, monetàries o no, als socis o propietaris, en la seva condició de tals.
Tal com passa amb els ingressos, hi ha despeses que no comporten un pagament. L’exemple més típic de despeses sense pagaments són les dotacions a les amortitzacions: es produeix una despesa perquè registrem al balanç la pèrdua de valor d’un element de l’actiu.
Fons propis
En el balanç, els fons propis inclouen bàsicament el capital cooperatiu, les reserves i els resultats no distribuïts. Juntament amb els ajustaments per canvis de valor i les subvencions formen el patrimoni net de la cooperativa.
Capital social
Podem entendre el capital social com els recursos que posen en comú diverses persones per tal de portar a terme un projecte. Usualment es tracta de diners, però també pot estar format per béns i, en aquest cas, hauran d’estar convenientment valorats.
El capital social en les cooperatives té un significat diferent del que té en les societats mercantils. En aquestes, el capital social està al centre de l’organització estructurant la propietat, això és el control, i fixant la manera de repartir els beneficis. Els vots socials reflecteixen les aportacions i els dividends remuneren el capital.
Per contra, en les cooperatives, el capital social és l’aportació que fan els socis per contribuir a la consecució de l’objecte social. Desemborsar l’aportació i fer l’activitat cooperativitzada atorga la condició de soci. Però, a diferència de les societats mercantils, tant el control com la regla de repartiment dels excedents està relacionada amb l’activitat cooperativitzada i no amb les aportacions al capital. Cada persona representa un vot amb independència de la seva aportació i els excedents, quan es reparteixen, es distribueixen en funció de l’activitat cooperativitzada.
És important entendre que quan constituïm una societat, sigui cooperativa o mercantil, creem una persona jurídica que passa a ser la propietària del capital social que aportem en la constitució. És a dir, els diners aportats deixen de ser del soci per passar a ser de la societat. En les societats mercantils el soci no pot recuperar la seva aportació si no és que la vengui a un altre o que la societat es liquidi i l’haver social resultant de la liquidació sigui suficient per cobrir l’aportació.
El soci d’una cooperativa quan causa baixa, té dret a emportar-se el seu capital, tret que la cooperativa hagi optat per atorgar al consell rector la capacitat de refusar incondicionalment la devolució. En aquest cas, les aportacions dels socis figuraran entre el patrimoni net de la cooperativa. Altrament, hauran de figurar entre el passiu ja que la seva exigibilitat, el dret del soci al retorn de la seva aportació, fa que no pugui tenir la consideració de fons propis.
Reserves
Els excedents obtinguts per la cooperativa en l’exercici de la seva activitat poden tenir diversos destins. Quan romanen a la cooperativa ja sigui per la decisió voluntària dels seus socis o en compliment d’algun precepte legal, s’integren al balanç de la cooperativa principalment en algun d’aquests fons:
- Fons de reserva obligatori
- Fons reembossament o actualització
- Fons de reserva voluntari
- Reserves estatutàries
- Altres reserves
Tret del darrer, que s’inclou entre el passiu, tots els altres figuren a la partida de reserves. És a dir constitueixen juntament amb el capital, els resultats i altres partides els fons propis del patrimoni net de la cooperativa.
Fons de Reserva Obligatori
Aquest és un dels fons genuïnament cooperatiu. Està destinat a la consolidació, desenvolupament i garantia de la societat cooperativa.
L’ordenament legal actual determina l’obligatorietat de dotar aquest fons, com a mínim, amb el 30% dels excedents que obtingui la cooperativa, una vegada deduïdes les pèrdues d’exercicis anteriors i abans de la consideració de l’impost de societats.
A aquest fons s’haurà de destinar també el 50% dels excedents procedents de la regularització de balanços i el 100% dels excedents procedents de les plusvàlues obtingudes per l’alienació dels elements de l’immobilitzat atenent al que disposa l’article 64.2.f.
És a dir la Llei disposa que una part dels beneficis que obté la cooperativa amb la seva activitat, i en els altres supòsits esmentats, s’hi han de quedar per tal de consolidar-la econòmicament.
Aquests fons generalment, a dia d’avui només amb l’excepció de les Lleis d’Andalusia i Múrcia, no es poden repartir entre els socis ni tan sols en el moment de la liquidació de la cooperativa. En aquest supòsit s’hauran de destinar a la Federació de Cooperatives o a la creació d’una altra cooperativa.
Només poden minvar per la imputació del 50% de les pèrdues de l’exercici i, mentre no es recuperi la quantitat utilitzada, no es podran imputar o repartir retorns cooperatius.
Fons de Reserva Voluntari
La cooperativa pot decidir destinar part dels seus excedents una vegada complertes les obligacions tributàries i les dotacions obligatòries (fons de reserva obligatori i fons d’educació, formació i promoció) a l’autofinançament. Per fer-ho pot dotar aquests fons voluntaris dels que haurà de determinar la seva condició de repartibles o de irrepartibles.
Si són repartibles figuraran entre el passiu i si no ho són s’inclouran entre les reserves, tenint la consideració de fons propis.
A aquests fons s’hi poden imputar la totalitat de les pèrdues.
Fons d’Educació, Formació i Promoció
Aquest fons és específicament cooperatiu i dóna forma econòmica al cinquè principi cooperatiu segons el qual les cooperatives proporcionen educació i formació als seus socis i sòcies i als seus treballadors.
Així, dels excedents obtinguts per la cooperativa, la Llei disposa que es destini amb caràcter mínim un 10% a aquest fons, seguint el mateix procediment que s’aplica a les dotacions al fons de reserva obligatori, és a dir una vegada deduïdes les pèrdues d’exercicis anteriors i abans de la consideració de l’impost de societats.
A més de les provinents dels excedents el FEFP es nodreix també de les sancions econòmiques imposades als socis de la cooperativa, les deduccions dels retorns de capital per baixa no justificada, els rendiments financers derivats del mateix fons, subvencions específiques al fons, i algunes altres.
L’origen d’aquest fons, el resultat de l’exercici, podria fer pensar que es tracta d’un fons propi però atenent al seu destí, ser gastat en determinades activitats, es considera un passiu i concretament una provisió. És a dir, es tracta d’una obligació certa de la qual desconeixem la quantia exacta o el moment en la que l’haurem d’atendre, és a dir el seu venciment.
Aquest fons figurarà entre el passiu no corrent per aquella part que hagi de romandre a la cooperativa un temps superior a l’exercici i entre el corrent, per aquella que s’aplicarà en el curt termini.
Operacions amb socis
Les cooperatives uneixen persones naturals o jurídiques que tenen com a objectiu realitzar activitats d’interès comú entre elles. Així, els mateixos socis són part del procés econòmic de la cooperativa i tenen una intervenció decisiva en aquest procés que es manifesta, entre altres coses, en la formació de l’excedent de l’entitat.
El soci pot ser considerat com un proveïdor o com un client ja que pot subministrar béns a la cooperativa o pot rebre béns o prestacions de serveis per part de la cooperativa.
En el primer cas la cooperativa valora aquests béns, atenent a la normativa d’aplicació, i paga un preu al soci. I en el segon és el soci qui compensa a la cooperativa pel cost en el que ha incorregut pel lliurament del bé o per la prestació del servei.
A aquests dos tipus d’operacions dels socis amb la seva cooperativa s’hi ha d’afegir l’adquisició de serveis de treball als socis, operació característica de les cooperatives de treball que genera un element específic d’aquestes organitzacions: la bestreta.
La bestreta
La cooperativa adquireix serveis de treball als seus socis treballadors, en el cas de les cooperatives de treball associat, o als socis de treball en els altres tipus de cooperatives.
Aquests serveis de treball es remuneren a través del repartiment de l’excedent cooperatiu que s’obtindrà al final de l’exercici. Per tal que els socis de treball puguin atendre les seves necessitats econòmiques immediates sense haver d’esperar que arribi aquest repartiment, s’acostuma a anticipar periòdicament la remuneració als socis pel seu treball en forma de bestretes que tenen la consideració de despesa de l’exercici.
La Llei catalana les anomena bestretes laborals. Altres lleis, com la valenciana, les anomena bestretes societàries i la Llei espanyola s’hi refereix com anticipos societarios que no tienen la condición de salarios. Està clar que aquest element particular pot ser vist des de diversos angles.
Per una banda, el que preveu que el seu origen prové de l’excedent que la cooperativa obtindrà al final de l’exercici i no de l’obligació nascuda de la dependència laboral entre un treballador i el seu empresari ja que el soci treballador té una relació societària i no laboral amb la seva cooperativa.
Per l’altra, però, quan la cooperativa de treball opta pel règim general de la seguretat social per la cobertura dels seus socis, aquestes bestretes generen cotitzacions a la seguretat social i retencions a compte de l’impost de la renda, que són d’aplicació als rendiments del treball, de manera que les similituds amb una nòmina apunten més enllà de la pura formalitat.
En qualsevol cas, des d’una perspectiva societària i comptable, les bestretes són quantitats rebudes a compte dels excedents de l’exercici. En determinades circumstàncies, però, per la seva naturalesa de remuneració del treball, les diferències amb el salari poden arribar a ser ben poc perceptibles.
Retorn cooperatiu
A diferència de les bestretes, que són considerades una despesa de l’exercici, el retorn cooperatiu és una aplicació del resultat. Si aquest és positiu, una vegada dotats els fons obligatoris i satisfet l’impost de societat, la cooperativa pot aplicar l’excedent resultant de diverses maneres, atenent al que disposin els seus estatuts o els acords de l’assemblea.
La Llei preveu dues possibilitats: a) destinar-los al retorn cooperatiu dels socis, satisfent-los directament o incrementant el capital social dels socis; i b) dotar fons voluntaris que poden ser repartibles o irrepartibles.
