En aquest article, David Castillo analitza les restriccions per a la consideració del capital cooperatiu com a element del patrimoni net de les societats cooperatives, així com les diverses opcions que es presenten a cada cooperativa davant aquestes noves regles del joc mercantils i comptables. De fons, cueja la sensació que aquesta reforma comptable només tenia sentit per als grans grups empresarials cotitzats i els seus inversors, i que els legisladors europeus haurien pogut redactar una norma que fos coherent amb les Normes Internacionals d’Informació Financera (NIIF) de la Unió Europea, però alhora també amb la singularitat cooperativa.
La recent aprovació de l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda 3360/2010 per la qual s’aproven les normes sobre els aspectes comptables de les societats cooperatives ha suposat, en contra del que alguns especialistes opinàvem, la previsible adaptació literal dels components del patrimoni net de les cooperatives a la definició financera establerta per la nova normativa comptable, nascuda de la reforma de la normativa mercantil i comptable espanyola, per dotar-la de coherència amb el que es disposa en les Normes Internacionals d’Informació Financera (NIIF) adoptades per la Unió Europea (UE) i d’obligada aplicació per a les empreses radicades en els estats membres per a la formulació dels seus comptes anuals individuals. Existien, però, d’altres possibilitats teòriques i jurídiques de legislar sobre el capital social de les entitats cooperatives, de forma que es pugui seguir complint l’objectiu de salvaguarda del capital empresarial i alhora es respectin els seus principis fundacionals.
Millorar la informació financera
L’orientació econòmica de la posició adoptada pel legislador en matèria comptable s’entén millor si resseguim els esdeveniments històrics des del seu origen, analitzant quin va ser l’objectiu seminal de la decisió de reformar el corpus normatiu comptable, adoptada en el si de la Unió Europea. Així, si retrocedim en el temps fins a març de l’any 2000, podem identificar l’aprovació de l’informe L’estratègia de la UE en matèria d’informació financera: el camí a seguir per part del Consell Europeu celebrat a Lisboa com el punt de partida de la reforma comptable i mercantil que s’ha dut a terme en els últims anys.
En aquest informe s’establia com a objectiu principal de la millora de la informació financera empresarial l’acceleració en la realització del mercat interior de serveis financers, per aconseguir un funcionament més eficient del mercat de capitals, una millor protecció dels interessos dels inversors en capital i el manteniment de la confiança en els mercats financers, en el marc del procés de globalització econòmica.
Així, per tant, podem constatar que la reforma del cos normatiu en matèria comptable duta a terme per la UE va adoptar com a finalitat inspiradora de la seva política de regulació de la informació financera empresarial la consecució d’un mercat integrat de capitals que funcionés de manera eficaç, fluida i eficient. I, d’aquesta manera, es van configurar els subjectes principal de la nova normativa que s’havia d’adoptar: els grans grups empresarials cotitzats i els seus inversors. És la millora de la informació financera revelada per aquestes empreses de capital el principal objectiu de la reforma comptable, i no d’altres segments empresarials o formes societàries, com les PIME o les cooperatives, tot i que també han hagut de complir amb els nous requeriments comptables.
Aquest objectiu centrat en la millora de la informació financera que han de formular els grups empresarials que operen en els mercats financers va guiar també la decisió presa per la UE d’adoptar les normes internacionals de comptabilitat i normes internacionals d’informació financera (NIC/NIIF) emeses per l’IASB (International Accounting Standards Board), una normativa orientada fonamentalment a revelar el valor del patrimoni i els resultats de les empreses com a via per salvaguardar els interessos econòmics d’inversors de capital (accionistes) i creditors. Aquesta decisió es va materialitzar l’any 2002 amb l’aprovació del Reglament (CE) n. 1606/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de juliol de 2002, més conegut com el Reglament d’aplicació de les NIC/NIIF.
Les NIC/NIIF s’aproximen al tractament del patrimoni net de les empreses i el seu capital des de l’òptica de la relació contractual que s’estableix entre l’empresa i els inversors (accionistes) a les empreses de capital. En aquesta tipologia d’empreses, els accionistes són estrictament inversors, aporten els seus recursos (dineraris o en espècie) a canvi d’una sèrie de participacions en el capital empresarial, les quals els confereixen el dret a rebre un retorn a la seva inversió i, en alguns casos, a intervenir en la presa de decisions concretades, pràcticament sempre, en l’adopció de polítiques i actuacions encaminades a obtenir la maximització de la rendibilitat de la seva inversió a través dels resultats empresarials. Es produeix en aquests casos una separació clara entre la titularitat del capital i el desenvolupament de l’activitat empresarial. És fàcil entendre, doncs, que en aquest tipus de relacions es produeixen sovint problemes d’agència (nom que en economia rep el conflicte d’interessos entre dues parts) entre els aportants de recursos financers de capital (accionistes) i les persones encarregades de dur a terme l’activitat de l’empresa. En el model teòric d’empresa de capital en una economia de mercat, els accionistes cerquen obtenir el màxim rendiment (generalment a curt termini) de la seva inversió i, per tant, són proclius a canviar la seva inversió (venent la seva participació) per una altra de més rendible sense atendre d’altres criteris. Aquesta assumpció comporta la necessitat d’assegurar la dotació de recursos financers inherents al capital empresarial, tot establint importants restriccions a la seva sortida de l’empresa.
Aquesta és precisament l’aproximació adoptada en la NIC 32 emesa per l’IASB i adoptada per la UE, que regula el tractament comptable dels instruments financers (entre ells els anomenats instruments de patrimoni, que són els que conformen el capital de l’empresa), i estableix els criteris per catalogar com a capital les aportacions de socis o accionistes.
Passiu financer o instrument de patrimoni?
En aquest sentit, la referida NIC 32 estableix que l’emissor d’un instrument financer el classificarà íntegrament o en cadascuna de les seves parts integrants, en el moment del seu reconeixement inicial, com un passiu financer o un instrument de patrimoni (accions o participacions al capital de l’empresa), de conformitat amb el fons econòmic de l’acord contractual i amb les definicions de passiu financer i d’instrument de patrimoni. Segons aquesta norma, un instrument de patrimoni és qualsevol contracte que posi de manifest una participació residual en els actius d’una entitat, després de deduir tots els seus passius.
Així, tal com es dicta en aquesta norma, un element clau per diferenciar un passiu financer d’un instrument de patrimoni és l’existència d’una obligació contractual, que recau sobre una de les parts implicades en l’instrument financer (l’emissor), consistent a lliurar efectiu o un altre actiu financer a l’altra part (el tenidor), o intercanviar actius financers o passius financers amb el tenidor en condicions que siguin potencialment desfavorables per a l’emissor. Encara que el tenidor d’un instrument de patrimoni pugui tenir dret a rebre una proporció dels dividends o d’altres repartiments de partides del patrimoni, l’emissor no tindrà l’obligació contractual de realitzar aquests repartiments, perquè no pot ser requerit perquè lliuri efectiu o un altre actiu financer a l’altra part.
Habitualment, el fons i la forma solen coincidir, encara que no sempre ho fan. Com en el cas del capital cooperatiu, alguns instruments financers prenen la forma legal d’instruments de patrimoni però, en el fons, són passius.
L’IASB, conscient del problema que la definició i els criteris de reconeixement del capital empresarial comportava per a les empreses cooperatives, va emetre la Interpretació CINIIF 2 Aportacions dels socis d’entitats cooperatives i instruments similars, en la qual s’estableix com han d’avaluar-se les característiques del capital cooperatiu per determinar si els instruments financers emesos per les cooperatives (participacions dels socis) han de classificar-se com a passiu o com a patrimoni net. En aquesta norma s’estableix que el dret contractual del tenidor d’un instrument financer (les aportacions dels socis d’entitats cooperatives) a sol·licitar el rescat implica, amb caràcter general i sempre que no s’estableixin limitacions al dret de reemborsament, classificar l’esmentat instrument (el capital cooperatiu) com un passiu financer. En tot cas, l’entitat haurà de tenir en compte tots els termes i condicions de l’instrument financer per classificar-lo com a passiu financer o com a patrimoni net. Els anteriors termes i condicions inclouen les lleis locals aplicables, els reglaments o els estatuts de l’entitat, vigents en la data de la classificació.
La transposició d’aquestes disposicions a l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol s’ha fet, per al cas de les cooperatives, mitjançant l’Ordre EHA/3360/2010, de 21 de desembre, per la qual s’han aprovat les normes sobre els aspectes comptables de les societats cooperatives. En aquestes normes, en concret a la norma segona, s’estableix que tindran la consideració de patrimoni net (fons propis) les aportacions al capital social que compleixin dos requisits ineludibles:
- que el seu reemborsament en cas de baixa pugui ser refusat pel Consell Rector;
- que no obliguin la societat cooperativa a pagar una remuneració obligatòria al soci.
Aquestes restriccions importants per a la consideració del capital cooperatiu com un element integrant del patrimoni net de les societats va obligar a modificar d’urgència la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives de Catalunya, ja que en aquesta llei es reconeixia el dret incondicional del soci a recuperar la seva aportació al capital cooperatiu en cas de causar baixa. Així, es va aprovar el Decret llei 1/2011, de 15 de febrer, de modificació de la Llei catalana de cooperatives, amb aplicació retroactiva des de l’1 de gener de 2011, per assegurar la coherència entre la norma mercantil i la comptable, a través del reconeixement de la possible existència de dues tipologies d’aportacions obligatòries i voluntàries dels socis i sòcies que constitueixen el capital social de les societats cooperatives:
a) Aportacions amb dret de reemborsament en cas de baixa.
b) Aportacions el reemborsament de les quals en cas de baixa pugui ser refusat incondicionalment pel Consell Rector.
Opcions per a les cooperatives
Per tant, davant d’aquestes noves regles del joc mercantils i comptables, les empreses cooperatives tenen fonamentalment quatre opcions d’actuació, d’entre les quals hauran d’optar en funció dels seus interessos:
- No modificar els estatuts, en els quals generalment es reconeix el dret del soci al rescat de la seva aportació al capital cooperatiu. En aquests casos, tot l’import de capital social, excepte el mínim establert estatutàriament o legalment, haurà de ser considerat com un passiu en el balanç de l’entitat.
- Modificar els estatuts establint el dret discrecional per part del Consell Rector de refusar el rescat de les aportacions dels socis que hagin causat baixa. Aquesta modificació comportarà la consideració de la totalitat del capital cooperatiu com a integrant del patrimoni net de la societat.
- Modificar els estatus reconeixent el dret al rescat de les aportacions al capital per part dels socis, però establint alhora el dret de l’Assemblea a decidir l’adquisició d’aquestes aportacions per part de la cooperativa. Aquesta espècie “d’autocartera” de participacions serà transitòria mentre es gestiona la seva adjudicació a nous socis. És l’opció per la qual van optar en els seus estatuts Eroski i Fagor, quan van quedar obligades a formular els seus comptes anuals aplicant les NIC/NIIF adoptades per la UE a l’exercici 2007 per ser emissores d’instruments de deute (participacions subordinades) en el mercat financer espanyol. I els ha permès mantenir la catalogació del seu capital social com a patrimoni net.
- Modificar els estatus, tot introduint fórmules intermèdies, les quals es concreten fonamentalment en la limitació quantitativa de l’import de capital social rescatable cada exercici. Aquesta opció implica la separació de la xifra de capital en cada exercici econòmic en dues categories: una de no rescatable, que tindrà la consideració de patrimoni net, i una altra de reemborsable, que haurà de ser catalogada com a passiu.
Del que hem exposat anteriorment, es desprèn clarament que l’opció adoptada pel legislador ha estat l’aplicació directa i literal en les societats cooperatives d’una norma pensada per al seu funcionament eficient en les societats de capital.
Hi havia una altra via possible, encara que es negui en molts àmbits professionals i acadèmics la seva existència argumentant la necessitat de convergir amb la norma europea i d’establir paràmetres de solvència que aportin més garanties als creditors d’aquestes empreses. Aquesta via passa per entendre millor i reconèixer la composició del patrimoni net de les cooperatives, ser conscients que la capitalització i la consolidació financera s’assoleix molt habitualment a través de la conformació de fons obligatoris no repartibles a partir dels resultats anuals, saber que, i a diferència del que succeeix a les societats de capital, a les empreses cooperatives es produeix una assimilació de fet entre els aportants de capital i els responsables de dur a terme el projecte cooperatiu, de manera que per definició no tenen sentit els uns sense els altres. Considerar aquestes característiques econòmiques permet adaptar les definicions normatives de forma que es pugui seguir complint l’objectiu de salvaguarda del capital empresarial i alhora es respectin els principis fundacionals de les societats cooperatives, essent la lliure associació un dels més simbòlics.
La redacció d’una norma mercantil i comptable coherent amb les NIC/NIIF adoptades per la UE i amb les particularitats de la realitat social i del funcionament de les cooperatives és teòricament i jurídicament possible. Només és qüestió, per tant, de voluntat política de portar-ho a la pràctica.
