La persona cooperativista no neix, es fa. Partint d’aquesta premissa, Jordi Garcia proposa educar en l’ètica cooperativa els socis i els treballadors de les cooperatives utilitzant tant els canals formalitzats que poden oferir el moviment cooperatiu i les accions formatives, com altres d’informals, com ara la vivència diària dels valors en les cooperatives.
Acostumem a donar per establert que la majoria de cooperatives practiquen els valors cooperatius en la seva activitat ordinària, però com que les organitzacions són productes humans i qui realment les belluga són els seus membres, en el fons allò que estem pressuposant és que els socis d’una cooperativa practiquen els valors cooperatius dins la cooperativa,1 talment com si pertànyer a una cooperativa programés els humans per actuar d’una determinada manera.
Tanmateix no hi ha cap raó perquè les coses siguin així. Els socis de les cooperatives som persones socialitzades en un entorn general on els valors dominants són anticooperatius (hiperindividualisme, competència, autoritarisme, consumisme, falta de responsabilitat social, desinterès pels projectes col·lectius, recerca de gratificació immediata...). Pitjor encara, fins i tot moltes persones que en altres àmbits actuen seguint valors cooperatius renuncien a aplicar-los al món empresarial, imbuïts com estem d’una ideologia, naturalitzada en sentit comú, que afirma que una empresa no pot ser solidària (“no som una Ong”) ni democràtica (“seria lenta i ineficaç”) si ha de sobreviure en el mercat.
Per consegüent, si volem empreses cooperatives que es guiïn pels valors del cooperativisme, o en un sentit més ampli, per l’ètica del cooperativisme (les finalitats, els valors i els principis establerts per l’Aliança Cooperativa Internacional, ACI), comencem per admetre que aquests valors no els porta incrustats cap cooperativa (ni cap soci) a l’Adn, sinó que s’han de practicar dia a dia per tal que es mantinguin i es renovin. La cultura cooperativa, quan no es cultiva,2 es mor o ni tan sols brota. Fins i tot encara que inicialment pugui ser importada pels socis fundadors en el moment de constituir l’empresa, rarament aconseguirà reproduir-se en la propera generació si no hi ha un procés educatiu conscient per re-crear la identitat compartida refonent els sentits dels fundadors amb els de les noves incorporacions. Per això ens trobem amb moltes cooperatives que funcionen com una empresa mercantil3 i amb d’altres en què els valors cooperatius es manifesten tan sols de manera epidèrmica: la democràcia reduïda a una o dues assemblees generals, molt litúrgiques i poc participatives; la responsabilitat social cenyida a algun patrocini local o a algun projecte de cooperació internacional; etc.
No hi ha marc jurídic, per bo que sigui, amb capacitat per obligar ningú a ser, per exemple, solidari o a practicar la responsabilitat social; només pot potenciar-ho (i és imprescindible que ho faci). I la solidaritat o la responsabilitat social formen precisament part dels valors cooperatius recollits per l’ACI i que tota cooperativa hauria de practicar, juntament amb la democràcia, la igualtat, l’equitat, l’autoajuda, l’ajuda mútua, l’autoresponsabilitat, la preocupació pels altres, l’honestedat, la transparència i la responsabilitat social.
Així doncs, hem de preguntar-nos: Com crear cooperativistes en un entorn no cooperatiu? Com transformar els assalariats que seran futurs socis d’una cooperativa o, fins i tot, els que ja són socis d’una cooperativa, en cooperativistes de debò? I encara: com atreure les persones amb valors cooperatius a les nostres cooperatives?
Crisi de sentit
L’experiència cooperativa de Mondragon és una de les més riques del món. D’ençà de 1956, quan cinc joves d’Arrasate-Mondragon (Guipúscoa) van fundar Ulgor, una petita cooperativa dedicada a fabricar cuines de gas, fins avui, quan ha esdevingut una corporació on treballen quasi cent mil persones d’arreu del món, el cooperativisme de Mondragon ha passat per nombroses vicissituds i té, doncs, molt a ensenyar-nos. En un inici va ser un cooperativisme exigent, amb vocació integral i transformadora, però amb el pas dels anys, al costat dels seus innegables encerts, els motors ideològics originaris s’han anat diluint sense que n’apareguin de nous i s’han anat succeint les actuacions incongruents amb l’ètica cooperativa.
Durant els primers decennis, els valors cooperatius, àmpliament compartits per la primera generació de socis, van legitimar i multiplicar l’eficàcia empresarial; d’alguna manera allò afectiu es va tornar efectiu: els seus dispositius de solidaritat intra i intercooperativa, o la seva política de reinvertir els excedents per generar nous projectes, possible perquè els cooperativistes van subordinar l’interès individual al de la cooperativa i al de la comunitat, constitueixen factors que expliquen la pervivència i l’èxit de Mondragon.
Aquests darrers temps, però, han tingut lloc dins la corporació alguns fets i tendències preocupants: la davallada en la satisfacció dels socis que revelen les enquestes,4 la poca participació a les assemblees, la sortida d’Irizar i Ampo, les crítiques des de diversos sectors a Eroski, l’eixamplament de la franja retributiva, el procés d’internacionalització del grup en format no cooperatiu o l’augment dels treballadors no eventuals i assalariats.5 De fa uns anys, flota en l’ambient la percepció que el grup travessa una crisi de sentit. “Resulta paradoxal constatar el pobre nivell de visió que es viu en aquesta dècada en les cooperatives de Mondragon. No és estrany que, faltant horitzons motivadors, aparegui un nivell d’insatisfacció ressenyable en qüestions participatives, de compromís i de funcionament. Els reptes socials i empresarials que han d’afrontar les cooperatives necessiten un adob motivacional, que al seu torn requereix compartir un horitzó”.6
Per posar remei a aquesta sensació de pèrdua de sentit, en la doble accepció de pèrdua de significat i de pèrdua de rumb, al llarg de 2005 es va dur a terme un procés de reflexió en què van participar 1.373 persones pertanyents als consells rectors, els consells socials i els òrgans directius de les cooperatives de MCC en 134 reunions, una participació àmplia i significativa, doncs, encara que en van quedar exclosos els socis de base. Aquest procés va estar centrat en tres àmbits temàtics: l’educació cooperativa, la participació i el compromís amb la transformació social.
El procés de reflexió encetat el 2005 a Mondragon va acabar demanant, pel que fa al cas, un nou impuls educatiu per revifar el sentir cooperativista que permeti construir sentit de pertinença, enfortir el compromís personal amb la cooperativa i motivar les persones. Aquest nou impuls educatiu s’haurà d’adreçar als quadres tècnics i institucionals cooperatius, a la base social cooperativa i a les noves generacions de l’entorn cooperatiu.
Es pot ensenyar l’ètica cooperativa?
L’ètica és una actitud i ensenyar una actitud costa molt més que transmetre coneixements. D’altra banda, les persones conformem la nostra manera de ser i de sentir durant la primera etapa de la nostra vida; aleshores, es pot ensenyar ètica, en aquest cas ètica cooperativa, quan ja hem entrat a l’edat adulta? Segur que amb penes i treballs, potser amb limitacions, però tots els humans som educables, tots i totes tenim capacitat per aprendre i canviar d’actituds fins al darrer dia de la nostra vida. Els mateixos fundadors de Mondragon són el resultat d’un llarg procés educatiu d’aproximadament dotze anys sota el mestratge de José María Arizmendiarreta. Així doncs, es pot ensenyar l’ètica cooperativa i, a més, els cooperativistes estem obligats a fer-ho si no volem que el cooperativisme acabi assimilat a l’empresa mercantil.7
Advertim, però, que la tasca no resulta fàcil; per començar, la ideologia empresarial dominant i el funcionament mateix del mercat capitalista no ajuden, talment com si les decisions econòmiques fossin èticament neutres. Fa uns anys, Amitai Etzioni, pare de la socioeconomia i professor de la Universitat George Washington, ho recordava en un conegut article titulat Quan es tracta d’ètica, les escoles de negocis suspenen:8 “Un recent estudi d’Aspen Institute sobre 2.000 graduats de les 13 principals escoles de negocis va trobar que l’educació en aquestes institucions no sols falla a millorar els valors morals dels estudiants, sinó que els deteriora. L’estudi examina l’actitud dels estudiants tres vegades a mesura que avancen en el seu treball dels seus MBA: quan entren, quan acaben el primer any i quan es graduen. Aquells que creuen que la maximització del valor dels accionistes és la principal responsabilitat d’una corporació creix del 68% entre els alumnes d’ingrés al 82% en acabar el primer any. En un altre treball, els estudiants van ser consultats si, havent-hi un 1% de probabilitats de ser atrapats i enviats a presó per un any, intentarien fer un acte il·legal que els podria reportar, a ells o la seva companyia, un guany de 100.000 dòlars: més d’un terç va respondre que sí”. N
Si avui dia els principals agents socialitzadors en la infància i l’adolescència són la família, l’escola, la televisió i internet, quins són els instruments socialitzadors en ètica cooperativa quan ja som adults? Sota la premissa general que tota acció humana té tant una dimensió educativa com una dimensió ètica, així com que tota acció econòmica admet altres alternatives, cada una de les quals depèn dels pressupostos axiològics des dels quals s’actua, podem destacar com a principals eines socialitzadores en l’ètica cooperativa el teixit associatiu i els moviments socials que es guien per valors similars als cooperatius, la vivència diària a les cooperatives, el moviment cooperatiu i la formació cooperativa.
El millor humus per crear cooperatives i altres empreses d’economia solidària és un teixit associatiu i uns moviments socials transformadors que siguin forts. El cooperativisme és acció col·lectiva popular adreçada a resoldre necessitats (la necessitat de llocs de treball: cooperatives de treball; d’un consum més barat i de qualitat: cooperatives de consum; d’un habitatge assequible: cooperatives d’habitatge; de crèdit en bones condicions: cooperatives de crèdit, etc.). No hi ha cap secret: l’acció col·lectiva dirigida a objectius culturals, socials o polítics genera unes xarxes relacionals i una cultura organitzativa que els mateixos individus que hi participen aprofitaran més endavant per satisfer altres necessitats i, per aconseguir-ho permanentment en el temps, es constituiran en comunitats empresarials. No m’hi estendré.
El segon instrument de socialització és la vivència diària a les cooperatives. Tal com afirma Victoria Camps, “ser ciutadans és un saber fer que s’aprèn, sobretot a través de l’exemple i l’activitat quotidiana”.9 La paraula ensenya, però l’exemple arrossega. Diu la dita: “Les teves accions no em deixen sentir el que diuen les teves paraules”. Les cooperatives han de ser centres d’educació cooperativa, espais on es viu de manera directa i personal la solidaritat, la democràcia o el compromís, en l’organització del treball, en les relacions interpersonals, en els òrgans, en els canals d’informació i debat, en la gestió, etc. Ben al contrari: la incoherència entre valors declarats i valors practicats produeix un efecte contraproduent per a qualsevol tasca educativa, i per a l’educació cooperativa també. En aquest sentit, les accions educatives més formals (la formació en sentit estricte) només poden ajudar a generar el canvi si vénen suportades per pràctiques coherents.
La comunicació té una importància cabdal en els processos de socialització. És a través dels diversos espais dialògics i intercomunicatius que els grups humans produeixen, comparteixen i renoven la seva visió del món, els valors, les metes i els sentits compartits. Al capdavall, la subjectivitat individual depèn dels vincles i dels diàlegs que cadascú estableix a la seva vida. Per això, la cooperativa ha de tenir espais i canals permanents de comunicació, àgores cooperatives on deliberar sobre els problemes concrets de l’empresa i de l’entorn, i trobar-hi solucions impregnades de l’ètica cooperativa.
La tercera eina de socialització la constitueix el moviment cooperatiu. A través dels seus mitjans de comunicació, de promoure espais de reflexió i debat, de difondre bones pràctiques cooperatives, etc., pot nodrir de sentits els socis i l’entorn proper. Per últim, dedicaré una atenció especial a la formació cooperativa.
La formació en ètica cooperativa
Els socis de les cooperatives ens hem de formar no sols en matèries professionals, de gestió i de funcionament dels òrgans socials, sinó també en ètica cooperativa. Els continguts d’aquest altre àmbit formatiu hem d’emmarcar-los en els debats del món actual, per des d’aquests ubicar el sentit que pot tenir fer cooperativa avui: què aporta el cooperativisme als reptes que com a persones, com a societat i com a humanitat tenim plantejats?10
Proposo, per tant, d’incorporar als programes formatius actuals –destinats a persones que volen crear una cooperativa, futurs socis, membres dels consells rectors i dirigents cooperatius– més continguts d’índole social, ètica i ideològica, que ens permetin, per un costat, alinear millor la nostra acció empresarial a l’ètica cooperativa, i per l’altre, anar dotant els valors cooperatius –nucli de l’ètica cooperativa– de significats actualitzats. Per exemple, com a cooperativistes, com a cooperatives i com a sector-moviment que som hem de contestar-nos la pregunta següent: què vol dir practicar l’equitat, el compromís social o la democràcia des d’una cooperativa a Catalunya, l’any 2010, enmig d’una duríssima crisi global, és a dir, econòmica, però també ecològica, social, política i cultural?
I com portar a terme aquesta formació? Sens dubte, ha de ser una educació dialògica, basada en el debat i el treball grupals. Evidentment, perquè hi hagi possibilitat de diàleg abans caldrà haver interioritzat un conjunt de coneixements mínims, i en aquest sentit hi haurà d’haver una certa transmissió de coneixements; però la part fonamental de l’aprenentatge no pot consistir a transferir conceptes ni informacions. L’educació social i ètica no es memoritza, sinó que es construeix de manera col·laborativa amb els altres. Estudis de cas (amb la presentació del cas i preguntes per al debat), lectures o pel·lícules amb discussions posteriors, contrastació de models (empresa mercantil/empresa cooperativa, valors competitius/valors cooperatius), jocs de rol, el coneixement directe d’experiències cooperatives, el testimoni de cooperativistes veterans que ens narrin les seves vivències i amb qui compatim dubtes,11 etc., poden ser mètodes per a l’educació cooperativa.
Quins continguts semblen necessaris per a un programa formatiu en ètica cooperativa o que la incorpori? Doncs penso en la necessitat de treballar les competències de cooperació, participació i responsabilitat social. Podem definir la cooperació com obrar juntament amb un altre o uns altres per a una mateixa finalitat; l’acte de conjugar la conducta pròpia amb la d’altres, per assolir una determinada finalitat.12 Necessitem recordar que som éssers constitutivament cooperadors, necessitem enfortir la convicció que la cooperació és una alternativa vàlida a la competició; descobrir els beneficis que com a cooperatives i com a cooperativistes ens ofereix el comportament prosocial (altruisme, empatia, generositat...); fomentar el treball en equip, la comunicació i la coordinació entre tots els membres de la cooperativa, així com entre aquesta i la resta de grups d’interès (proveïdors, clients, altres cooperatives, la comunitat local...); etc.
En segon lloc, necessitem aprofundir en les habilitats participatives: conèixer els espais, els àmbits i els graus de la participació, els seus requisits, com potenciar-la i què la inhibeix; millorar habilitats com són organitzar reunions perquè compleixin el triple objectiu d’eficàcia, participació democràtica i bon clima de grup, prendre decisions perquè siguin consensuades i de qualitat, gestionar positivament els conflictes; etc.
Finalment, entenem per responsabilitat social o per comportament socialment responsable “aquelles conductes, que poden donar-se en diferents àmbits, que tenen a la base una intenció orientada cap al benestar de tots i que s’exerceixen amb una determinada freqüència”.13 Promoure la responsabilitat social implica comprometre els socis a mantenir-se informats de la realitat per descobrir la interdependència global de moltes accions, preguntar-nos de què som responsables, davant de qui i com, avaluar les conseqüències de les nostres accions o omissions i fer-nos-en càrrec.
A manera de conclusió
Tal com afirma Joseba Azkarraga: “Els cooperativistes han de tornar a contestar qüestions bàsiques: qui som, qui no som, què volem, què no volem canviar, què és el que podem aportar”.14 Si no es fa; si, ben al contrari, s’avança en la desestructuració del subjecte cooperativista i la seva identitat, no hi ha futur.15 De vegades se’ns demana que siguem innovadors, limitant gairebé la innovació a la seva vessant tecnològica. I efectivament els cooperativistes hem de ser innovadors també en tecnologia, en mercats, en processos i en productes, però sense descuidar mai la innovació social.
Històricament, el moviment cooperatiu ha estat un gran innovador social. Mitjançant la creació d’empreses democràtiques i compromeses socialment, el cooperativisme ha destil·lat una cultura pròpia que, com ens recorda Javier Divar, ha cristal·litzat en un ventall d’institucions, estructures i dispositius que el converteixen en la branca més complexa del dret de societats.16
Avui necessitem, potser més que mai, tornar a fer un gran esforç d’innovació social per contribuir des d’un cooperativisme envigorit i renovat a encarar els enormes reptes que tenim al davant en aquests propers decennis: la pobresa, la crisi socioecològica, l’erosió de la democràcia... Però això només ho podrem fer des de l’assumpció real de l’ètica cooperativa entre els socis, la qual cosa requereix una planificació sistemàtica de l’educació cooperativa des dels diferents instruments socialitzadors que tenim. A mesura que l’ètica cooperativa sigui més compartida i practicada, els cooperativistes l’anirem adaptant per fer front als reptes esmentats i a d’altres a través de noves motivacions, sentits i objectius, els quals alhora generaran els dispositius, les estructures i les institucions més idonis per afrontar-los. Ho necessita la societat, ho necessiten les cooperatives i ho necessitem els cooperativistes.
Notes
1: Concedint que sigui possible practicar de debò uns valors en una sola esfera de la vida.
2: Cultura i cultiu tenen molt a veure, començant per compartir la mateixa etimologia.
3: Un senyal d’això pot ser que la majoria de cooperatives a Catalunya no pertany a cap federació cooperativa, especialment les cooperatives de treball, que són la majoria.
4: Vegeu “Satisfacción laboral. Se reduce la satisfacción laboral en las cooperativas en relación a encuentas precedentes”, TU Lankide, maig de 2009. TU Lankide és la revista interna de Mondragon.
5: El 1991, el 75% de socis; el 2002, el 45%; el 2007, el 30%. Mondragón ante la globalización Joseba Azkarraga Etxegibel. Lanki, 2007, pág. 19. Lanki és l’Institut d’Estudis Cooperatius de la Universitat de Mondragon.
6: Altuna Gabilondo, Larraitz (coord.), La experiencia cooperativa de Mondragon: una síntesis general. Lanki-Huhezi, Mondragon Unibersitatera. Oñati, 2008, pàg. 384.
7: Tornem a Mondragon: “Cap experiència que pretengui proposar alguna cosa diferent d’allò establert no pot mantenir la seva identitat en el temps si no alimenta de forma permanent la seva pròpia visió de les coses, el seu rumb, i la forma de mirar-se i entendre’s a si mateixa”. Citat a Mondragón ante la globalización, pàg. 37.
8: The Washington Post, 4-8-2002.
9: Camps, Victoria, “Una assignatura y mucho más. ¿Cómo enseñar ética?”. El Ciervo.
10: Jon Sarasua i A. Udaondo, investigadors de Lanki, en el seu quadern Autogestión y globalidad. Situar la autogestión económica en el mundo actual, s’ho pregunten així: “Què aporten les cooperatives en aquests temps? Fins a quin punt són instruments del sistema vigent i fins a quin punt són realment transformadores? Quin sentit té avui el cooperativisme i, més àmpliament, l’autogestió? Tenen projecte? O el poden tenir?”
11: Els cooperativistes jubilats, no per estar inactius laboralment parlant, deixen de sentir-se cooperativistes.
12: Pedrals, A., La cooperación social. Ponencia presentada al seminario Nuevos Modelos de Cooperación Social: un enfoque sociojurídico. Oñati, 19-20 de setembre de 2002.
13: Navarro Saldaña, Gracia, Educación para la responsabilidad social: elementos para la discusión, maig de 2003.
14: Ibidem 5, pàg. 50.
15: Azkarraga Etxagibel, Joseba, “Renovar las inteligencias de Mondragón”, TU Lankide, Mondragon, setembre de 2008.
16: Divar Garteiz-Aurrecoa, Javier, “La innovación cooperativa ante la crisis económica”.
