Back to top

Economia de les cures, el treball invisibilitzat, la cohesió menystinguda

Redacció
7 nov. 2017
economia_cures|nexe40_4

Partint de les tesis de l’economia feminista, Ana Muñoz i Anna Fernández plantegen que l’economia de les cures hauria de ser transversal a la manera com entenem les nostres vides i el nostre entorn social, i es pregunten com podem visibilitzar des de l’economia social i solidària i, en concret des del moviment cooperatiu, les iniciatives dedicades a l’economia de les cures i animar que se’n creïn de noves.

Posar la sostenibilitat de la vida en el centre és un dels lemes essencials de l’economia feminista. La veritat és que la cura, cap a una mateixa i envers els altres, és quelcom que apel·la i és quotidià per a qualsevol persona, però han estat els moviments feministes els que han posat el concepte de les cures i els efectes de la seva invisibilitat social damunt la taula. Així que ens referirem a les tesis de l’economia feminista per entendre per què parlem d‘economia de les cures, i per què aquesta hauria de ser transversal a la manera com entenem les nostres vides, les nostres feines, el nostre entorn social i les polítiques públiques que ens governen.

Tal com apunta, Amaia Pérez Orozco, l’economia és una construcció social, i com a tal, el conjunt d’eines analítiques que fem servir per conèixer-la i d’institucions i estructures que l’organitzen ni han existit sempre ni tenen per què seguir existint, ni han sigut construïdes neutres en qüestions de gènere, o dit amb altres paraules: “Des de l’economia feminista, es denuncia que el paradigma neoclàssic té profunds biaixos androcèntrics: es construeix sobre l’absència de les dones, es nega rellevància econòmica a les esferes que s’associen amb la feminitat (l’àmbit privat-domèstic, la llar i els treballs no remunerats) i s’utilitza l’experiència masculina en els mercats per definir la normalitat econòmica.”1

Tal com apunta la companya de la Comissió d’Economies Feministes de la XES, “en una societat capitalista on només els diners són quantificables i valorats, les propostes de les teories feministes aposten per col·locar en el centre la vida i les cures. Una aposta que implica contrarestar la lògica de maximització de beneficis com a principi bàsic de l’acció econòmica.”2

L’economia social i solidària (ESS) i les tesis feministes comparteixen la priorització de la satisfacció de les necessitats humanes com a objectiu central de l’activitat econòmica, i que aquesta es desenvolupi sobre la base dels valors de cooperació, propietat col·lectiva, gestió democràtica i redistribució equitativa. Però així com l’ESS marca com un dels horitzons la construcció de mercat social, l’economia feminista posa en dubte la construcció del concepte mercat. Des de la revolució industrial s’ha produït una fractura que ha contribuït a la consolidació del capitalisme: la diferenciació de l’àmbit productiu del reproductiu, que deriva en la divisió sexual del treball. Aquest fet té múltiples conseqüències socials, ja que es fonamenta en una estructura de poder que no només ha situat els homes en l’espai productiu i públic, confinant a les dones en l’esfera reproductiva i domèstica, sinó que ha “reduït” la cura a quelcom “femení”, de l’àmbit privat, amb poc valor social, i gairebé nul valor econòmic. És per això que des de l’economia feminista es reivindica que a la cura cal visibilitzar-la, revaloritzar-la i democratitzar-la mitjançant la socialització de la responsabilitat, l’eliminació de la divisió sexual del treball i l’especialització de gènere i la promoció del reconeixement social de la centralitat de les cures en la vida col·lectiva (Mansilla i Ezquerra, 2017).”3

En aquest article, ens disposem a compartir dues reflexions relatives a la cura com a necessitat social que requereix ésser valoritzada traient-la de l’esfera privada-domèstica i portant-la a la pública-comunitària com a sector productiu, i les seves aportacions en el món de l’ESS i en especial del moviment cooperativista català. I en un segon bloc, reflexionarem sobre les aportacions de les economies feministes a la cura dintre de les cooperatives de treball.

Cura i societat: sector productiu precari, feminitzat i pobre

La cura és present a la nostra societat tant en la nostra vida personal com en qualitat de sector productiu que genera activitat econòmica. La cura travessa les nostres vides, amb diferents intensitats segons el nostre cicle vital, i històricament aquesta generació de benestar i atenció ha recaigut en l’àmbit familiar i en les espatlles de les dones. En aquest article no ens aturarem en la dimensió quotidiana de la cura que rebem i donem com a filles, mares o companyes, que podria omplir pàgines. Ens centrarem a compartir algunes reflexions i experiències sobre el treball de cures i de la llar en la seva vessant productiva, com a oportunitat per abordar l’aproximació entre l’economia social i solidària i l’economia de les cures.

Encara que des de les economies feministes es planteja la superació del paradigma de la dependència –aquell moment vital on les necessitats de cura es fan més visibles– per la interdependència –constant en la nostre vida, com a subjectes socials que som–, en aquest article ens centrarem en el sector productiu de serveis de cura i dependència a les llars quan són proveïdes per persones alienes a la unitat de convivència. Existeixen etapes en les nostres vides que requereixen una dedicació de cura superior, ens passa quan som infants, quan envellim o si patim alguna malaltia crònica; és el que es coneix com a estats de dependència. Des dels poders públics es proveeixen programes i prestacions, les quals, per bé que redueixen les càrregues de cura de les famílies, es revelen insuficients per cobrir totes les necessitats dels col·lectius dependents. Aquest fet es pal·lia assumint la cura complementària des de les llars, les cuidadores familiars, o externalitzant aquesta cura a terceres persones o empreses, les treballadores de la llar i les cures. En el primer cas, calen respostes des de l’àmbit comunitari, en format d’espais de suport mutu que permetin visibilitzar i socialitzar l’impacte físic i emocional de la cura intensiva, trencant l’aïllament que sovint viuen aquestes treballadores familiars.

Centrant-nos en el segon cas, calen algunes contextualitzacions. Per una banda, les treballadores de la llar i de cures sovint desenvolupen la seva activitat en economia informal o sota un règim de cotització especial que limita les possibilitats de cotització i afecta les seves prestacions presents –sense prestació d’atur actualment– i futures, com les pensions de jubilació o malaltia. En aquest sentit i a tall d’exemple, l’informe de la UGT relatiu a “Trabajo decente para las trabajadoras y trabajadores domésticos”, de juny del 2016 –just cinc anys sense la ratificació per part de l’Estat espanyol del Conveni internacional de l’OIT 189 regulador d’aquesta relació laboral–, recull:

“La precarietat del present es projecta al futur: la pensió de jubilació mitjana a l’any 2015 en el sistema especial d’empleats de la llar és un 49% inferior a la pensió mitjana de jubilació. La situació de crisi allarga la vida laboral de les persones ocupades a les llars: a l’any 2003 només hi havia 200 persones majors de 65 afiliades en aquesta activitat; a l’any 2014 són 6.500.”4

Centrant-nos en aquest sector productiu, on la col·lectivització del treball suposaria més protecció pública de les seves treballadores, podem trobar, a més de les empreses del mercat habitual, entitats de l’ESS i dintre d’aquesta, cooperatives de treball. En primer lloc, i sense ànim de ser exhaustives, podem parlar d’organitzacions que ofereixen intermediació laboral entre famílies i treballadores, que pretenen millorar les condicions laborals de les treballadores de règim especial, per la qual cosa, en alguns casos, han arribat a un acord de taula salarial d’acord amb el règim especial.

En segon lloc, en el sector cooperativista de treball, al nostre territori trobem experiències en l’àmbit productiu com les cooperatives que ofereixen serveis de neteja, com Trèvol, o que van més enllà i ofereixen també serveis de cura com A prop, o d’altres que presten serveis a les persones –serveis socials, educació i formació, benestar personal i ocupació i treball– com Suara, totes elles de dimensions vàries. També existeixen pràctiques d’economia social i solidària en clau feminista, que posen més l’accent en una vessant comunitària. En aquest sentit, parlaríem de grups de criança, cooperatives d’habitatge en modalitat de cohousing, o col·lectivitzacions de necessitats que no són estrictament monetàries i que afavoreixen la construcció d’un mercat social en clau comunitària, orientada a les necessitats i els desitjos d’una població interdependent i arrelada al territori.

Considerem que des de l’ESS, i en concret des del moviment del cooperativisme de treball, cal apostar i acompanyar estratègicament models que garanteixin una contractació en règim general de les treballadores del sector, així com un eixamplament comunitari de la corresponsabilitat sobre les condicions laborals de les treballadores, i alhora que s’acompanyi les famílies o unitats de convivència com a responsabilitat de la comunitat. Al mateix temps també ens veiem obligades a interpel·lar l’administració per tal que assumeixi la seva part de corresponsabilitat en aquestes tasques necessàries per a la sostenibilitat de la vida i de la societat.

Fora bo plantejar-se que la cura necessita un paper actiu i corresponsable per part de l’administració. La cura entesa des de la seva dimensió holística no pot ser només productiva, perquè estaríem obviant la pròpia construcció de l’economia androcèntrica, que ha obviat totes les tasques reproductives que són necessàries per aparèixer en l’esfera productiva de la societat.

La cura també afecta els nostres entorns productius: revaloritzar la cura des dels espais de treball

La necessitat d’aplicar mesures i accions que afavoreixin la visibilització de les cures en espais productius com les cooperatives o d’altres agents de l’ESS és del tot imprescindible per transformar i trencar la dicotomia entre productiu i reproductiu, públic i privat, així com la divisió sexual del treball que s’origina en aquesta construcció heteropatriarcal de l’economia.

Podem destacar un seguit de mesures que van més enllà del paradigma de la conciliació laboral, familiar i personal, que va ser instaurat per la Llei de 39/1999 per promoure la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores. Aquesta apareix com a resultat del procés d’adaptació de directives europees després de diverses sancions per incompliments de l’Estat espanyol, vinculant clarament la conciliació amb la maternitat, ja que en la seva exposició de motius subratlla la baixa natalitat com una de les principals preocupacions per al desenvolupament d’aquesta norma. Posteriorment, la Llei orgànica 3/2007 per a la Igualtat efectiva de dones i homes consagra la noció d’igualtat d’oportunitats vinculada a la presa de decisions i a l’ocupació principalment, vinculant drets de cura o de prestar cura a través de l’ocupabilitat de les dones, essent el subjecte de drets l’individu en tant que forma part del mercat laboral i no al contrari. Si volem analitzar la regulació de les cures necessàries entre les persones que vivim en aquesta societat hem de dirigir-nos a la Llei de dependència, profundament afectada per les modificacions del 2012 i amb grans retallades pressupostàries en aquest any.

No ens podem plantejar la igualtat en el sector productiu, sense qüestionar-nos la inexistent igualtat en el sector reproductiu, àmpliament precaritzat, feminitzat i pobre. Repensar la corresponsabilitat del sector reproductiu de la nostra societat entre homes i dones per afavorir la superació de la divisió sexual del treball i d’origen resulta cabdal per afavorir una transformació social en clau feminista. Altrament continuarem invisibilitzant i infravalorant les tasques de cures dintre de les organitzacions de l’ESS i perdrem l’oportunitat de traspassar-les a la comunitat i, per tant, al mercat social.

Tal com apuntava la companya de la Comissió d’economies feministes de la XES, Elba Mansilla, en el seu article “Paradigmes organitzatius solidaris: Una aportació feminista des de la teoria i les pràctiques”5, podem identificar quatre grups de mesures i instruments que afavoreixen la transformació en clau feminista pràctica dintre de les organitzacions de l’ESS, que són:

  1. Mesures orientades a donar visibilitat a les diferents tasques que es produeixen als projectes solidaris, per intentar reorganitzar i reconceptualitzar tots els treballs evitant l’especialització de gènere i la invisibilitat de les tasques reproductives dels mateixos col·lectius o cooperatives. Exemple: els inventaris globals de tasques que inclouen tant aquelles feines visibles, públiques i facturables, generadores d’estatus i reconeixement, com les de neteja, secretaria, gestió, administració i manteniment, assumides de facto i realitzades de forma invisible majoritàriament per les dones.
  2. Mesures orientades a la gestió del poder i les emocions, i la prevenció i resolució de conflictes. Alguns exemples són l’obertura d’espais formals i informals per treballar la motivació, la confiança i identificar malestars i neguits, com l’organització de sortides lúdiques, dinars o celebracions; també l’obertura d’espais formals de capacitació entre sèniors i júniors dins de l’entitat, o realitzar activitats de formació i assessorament continuat per fomentar la polivalència i l’autonomia personal dels socis i de les sòcies.
  3. Mesures orientades a promoure la transparència de l’organització i a facilitar el flux i l’accés a la informació. Exemple: facilitar l’accés de les persones participants als espais i canals de comunicació, participació i presa de decisions; a desenvolupar mecanismes d’acollida, traspàs i acompanyament, i a desenvolupar tallers formatius i accions capacitadores que ajudin les persones sòcies a apropiar-se i conèixer els aspectes més tècnics, complexos i complicats del projecte.
  4. Mesures corresponsabilitzadores, pensades per ajudar a compaginar la vida professional amb la diversitat de necessitats i dimensions de les vides de les persones que formen part de l’organització. Exemple: adaptar els usos de l’espai i del temps, com per exemple fer horaris d’estiu i d’hivern compaginables amb el calendari escolar dels fills i les filles; elaborar un còmput global d’hores o treballar per objectius i projectes en lloc de tenir horaris fixos, per facilitar l’adaptabilitat de la jornada laboral; obrir la possibilitat de treballar a distància o utilitzar mitjans tecnològics com el correu electrònic, els documents col·laboratius, els xats o l’Skype per evitar el presencialisme.

Quin paper pot jugar l’ESS i en concret el moviment cooperatiu?

La potencialitat de transformar el mercat androcèntric en mercat social a través de l’ESS és del tot innegable, és a dir, transformar un mercat que es basa en la dominació de tasques masculinitzades sense qüestionar-se allò que tradicionalment s’ha invisibilitzat, com és la sostenibilitat ambiental i la sostenibilitat de la vida/es, i alhora li és del tot necessari per continuar explotant i acumulant capital.

Un mercat social que posi al centre les persones i no el capital no pot obviar la invisibilització d’aquest sector reproductiu o domèstic de l’economia. Aquest mercat social ha de reconèixer la diversitat de les persones i la interdependència entre elles, que serà diferent al llarg dels seus processos vitals. És aquí on l’economia feminista i l’ESS es troben i com poden confluir dintre del moviment cooperativista, com aquell moviment social alliberador del capitalisme salvatge i també de l’heteropatriarcat, sempre que ens qüestionem què és allò econòmic, des del punt de vista no exclusivament mercantil ni monetari, sinó en clau feminista i ecològica.

Ara bé, fora bo plantejar-se com podem des dels nostres espais ajudar a visibilitzar i animar a la nova creació, des del moviment d’ESS i en concret des del moviment cooperatiu, d’iniciatives dedicades a l’economia de les cures, tan imprescindible i necessària per a la reproducció social de les nostres vides.

Notes:

1 Mansilla i Ezquerra, 2017.

 

2 Osorio, Daniela, 2014.

 

3 Pérez Orozco, Amaia, 2015.

4 Trabajo decente para las trabajadoras y trabajadores domésticos, 16 de junio, 5 años desde la adopción del Convenio 189 de la OIT.

 

5 Mansilla, Elba. “Paradigmes organitzatius solidaris: Una aportació feminista des de la teoria i les pràctiques” Eines 1. Esmolem les eines. "Debats de l’economia solidària per a la Transformació Social".

Autoria: 
Redacció
Etiquetes: