Des de fa mesos, proliferen les anàlisis sobre les causes i les conseqüències de la crisi actual. En el nexe anterior ja vam publicar-ne algunes, dins un ampli dossier sobre la crisi i l’economia social. Ara, en aquest número, us oferim un altre punt de vista, el de Luis Razeto, professor i investigador xilè, destacat teòric de l’economia solidària i creador del concepte de l’“economia de la solidaritat”. Per Razeto, la depressió en què estem immersos pot allargar-se dècades si no s’emprenen simultàniament un paquet de reformes radicals com ara disposar d’un nou sistema monetari i financer, o d’una nova matriu energètica ambientalment sostenible.
Sovint els qui aspiren o s’esforcen activament a construir “una altra economia” –més justa, solidària, no capitalista– tendeixen a observar l’economia dominant com experimentant una crisi profunda, i esperen que d’alguna manera el mercat es paralitzi pel pes de les seves contradiccions internes, de les seves crisis. Es pensa que quan tingui lloc aquest col·lapse serà el moment de l’“altra economia”, que mentrestant s’estaria construint només a petita escala, com a prefiguració o antecedent del que serà, a gran escala, després de la catàstrofe. En presència del que sembla ser avui el començament d’una “gran crisi” econòmica, molts anuncien que està a punt de verificar-se la fi del capitalisme i, per tant, que s’obre l’oportunitat perquè l’“altra economia” es desplegui com la gran solució desitjada.
Molts s’imaginen el col·lapse del “sistema” com un edifici que s’esfondra sencer i, doncs, la construcció de l’“altra economia” com una edificació completament nova, encara que potser podria aprofitar alguns trossos de l’edifici esfondrat, reciclats i integrats al nou ordre econòmic. Deixant de banda que paraules com “ensulsiada” o “col·lapse”, aplicades a l’economia, són només metàfores, considero necessari precisar alguns conceptes a fi d’assolir una perspectiva més realista respecte del futur i en relació amb les condicions que es poden esperar per accelerar la construcció d’una “altra economia”.
Set precisions sobre el mercat
Primera precisió. El mercat no s’atura, no deixa de funcionar, no s’esfondra (tret que sobrevingui una catàstrofe que destrueixi la vida social per causes exògenes al mercat com a tal), per més que experimenti crisis financeres i econòmiques de considerable envergadura. Perquè el mercat és la interacció i la coordinació de les decisions de producció, distribució i consum que fan permanentment els humans i les seves organitzacions. D’ençà que existeixen, i mentre existeixin éssers humans i organitzacions, hi ha hagut i hi haurà intercanvis entre ells, i el mercat seguirà funcionant.
Segona precisió. El mercat, en la seva evolució històrica, ha experimentat i experimentarà transformacions que poden ser molt profundes, estructurals, com s’acostuma a dir. Les transformacions més importants i profundes les experimenta quan ocorren en la societat fenòmens que impacten profundament en la vida col·lectiva, com són guerres, devastacions naturals, descobriments o conquestes de nous territoris, innovacions tecnològiques d’alt impacte, incorporació o esgotament d’importants fonts d’energia, revolucions socials, instauració d’un nou sistema polític, etc. En aquest sentit, resulta essencial comprendre que el mercat es troba determinat, que no existeix en si mateix, que no funciona exclusivament sobre la base de les seves pròpies dinàmiques internes. No es pot descartar que el mercat arribi a col·lapsar, enfonsant les societats en un abisme de decadència catastròfica; però això no pot ocórrer per causes inherents al funcionament del mercat mateix, sinó per impactes exògens. Avui, per exemple, podria tenir lloc un col·lapse econòmic si les economies les afectés un dràstic canvi climàtic o un accelerat esgotament de les disponibilitats de petroli i altres fonts d’energia.
Tercera precisió. No obstant això, convé reconèixer que el mercat és capaç de resistir impactes exògens molt forts, davant dels quals reacciona segons les seves pròpies dinàmiques internes. Una guerra mundial o una guerra civil poden alterar dràsticament la conformació del mercat i la manera com els subjectes hi participen, però el mercat segueix funcionant en aquests contextos modificats i reacciona amb les seves pròpies racionalitats quan es produeixen catàstrofes naturals, canvis tecnològics, disminució dels recursos i fonts d’energia, etc.
Quarta precisió. Les dinàmiques internes del mercat, en el sentit dels seus cicles, les seves crisis i les seves fases d’expansió, els fenòmens d’inflació i creixement, estancament o depressió, els seus canvis a nivell dels sistemes i institucions monetàries i financeres, els seus processos de concentració i distribució de la riquesa, poden impactar molt a fons en el funcionament de la producció, la distribució de la riquesa, els nivells de consum i els ritmes de creixement. Però per si mateixos no fan interrompre el funcionament del mercat, no el fan col·lapsar en el sentit d’un edifici que cau i del qual només queden enderrocs.
Cinquena precisió. El mercat, en el seu funcionament intern, pot marginar i fins i tot expulsar determinats subjectes que hi participen. De fet, en el mercat les més grans i importants empreses poden fer fallida, els països més rics poden entrar en decadència, d’altres en situacions de gran pobresa i misèria, i moltíssimes persones poden perdre tots els seus béns i recursos. Però el més segur és que el mercat segueixi funcionant, amb nous, diferents i, fins i tot, menys integrants; però es veu menys afectat del que es creu per allò que passi a tals o tals altres individus, empreses o països.
Sisena precisió. En el mercat participen tots els subjectes, individuals i col·lectius, totes les organitzacions i institucions, tots els estats i les comunitats, tots els països i les regions. La participació de cadascun, no obstant això, pot ser i de fet és molt diferent, quan uns participen més i altres menys, uns ho fan d’una manera i altres d’una altra, cadascun oferint determinats factors, productes i serveis i demanant determinats productes, serveis i factors. En el mercat, cada subjecte individual o col·lectiu es troba més o menys inserit, ocupant un lloc més o menys central o marginal. Tota “altra economia” haurà de participar en el mercat; tots els subjectes, les empreses i les organitzacions de l’“altra economia” estan condicionades i necessiten fer-se un espai d’acció i d’intercanvis en el mercat.
Setena precisió. Algú (un subjecte individual o col·lectiu, incloent-hi un país o un grup de països d’una regió del món) podria “sortir-se” del mercat i seguir subsistint, però això implica dues condicions bàsiques. Una, que es faci del tot autosuficient en el sentit de ser capaç de proveir-se de tots els béns i serveis que necessita; i dues, que limiti les seves necessitats exclusivament a aquelles respecte de les quals pot proveir-se autònomament d’allò indispensable per satisfer-les. Aquestes condicions, ben mirat, impliquen sacrificis extrems per als qui intenten complir-les. Una “altra economia” que vulgui fer-se independent de les dinàmiques del mercat haurà d’assumir els costos que implica, i entre els seus participants haurà de construir el seu propi mercat, accentuant les interaccions i intercanvis entre els qui la integren. En aquests intercanvis entre els seus integrants, com també en els intercanvis que aquests estableixin amb els del mercat general, es podrà manifestar la racionalitat diferent que les caracteritza, quan actuïn i es relacionin mantenint els seus principis, els seus valors, la seva ètica i les seves maneres pròpies de comportar-se.
Aprofundint en les causes de la crisi financera global
La crisi financera actual està sent entesa, en allò essencial, com l’efecte d’una exagerada expansió de l’endeutament (especialment dels fons hipotecaris), que ha donat lloc a un ràpid increment de la insolvència i els incompliments dels deutors. Així entesa, es tracta d’un fenomen “normal” i recurrent, que succeeix periòdicament en els mercats. El que podria diferenciar la crisi present d’altres anteriors seria solament la seva profunditat i extensió. En aquest sentit, les xifres involucrades porten a pensar que estaríem davant una crisi la intensitat de la qual no s’havia vist des de la gran crisi dels anys 1929-30.
L’anàlisi de l’actual situació dels mercats sobre la base dels conceptes de la Teoria Econòmica Comprensiva1 reconeix que això és així, però va més enllà i ens obre a una altra dimensió d’aquesta crisi; la posa en una perspectiva històrica i econòmica que ens permet veure-la no solament com més profunda i estesa sinó com qualitativament diferent. Més encara, ens posa en la perspectiva de comprendre que les respostes “normals” o habituals aplicades a aquesta crisi no assoliran els efectes esperats, és a dir, no conduiran aquest cop a una real superació i/o sortida de la crisi.
La sortida “normal” d’una crisi financera “normal” consisteix a combinar en una adequada (o òptima) proporció, tres elements: a) la pèrdua de valor dels actius dels creditors; b) la pèrdua que han d’assumir els deutors; c) la pèrdua que necessàriament ha d’afectar el conjunt dels altres agents econòmics (consumidors, empresaris, treballadors, etc.) via inflació i/o via contracció econòmica. D’aquesta manera s’obté que la pèrdua, el dany i el dolor que provoca la crisi es reparteixi (i dilueixi) entre els diferents sectors involucrats. Tot això està passant. Però des del punt d’observació que ens proporciona la Teoria Econòmica Comprensiva, podem veure una mica més, per sota i més enllà de tot això.1 Des d’aquesta òptica apreciem bàsicament dos fenòmens de conseqüències incalculables.
El primer fenomen és un canvi que s’està complint en l’“essència” dels diners. I com que els diners són, en l’actual sistema econòmic, l’element articulador dels mercats i de l’economia en el seu conjunt, la present crisi està significant una desarticulació estructural molt profunda dels determinants del mercat, de manera que no es podrà resoldre sinó mitjançant una reforma institucional, jurídica i política. Entenguem-nos: el mercat seguirà funcionant, però en crisi, que es perllongarà fins que es compleixin aquestes reformes.
El segon fenomen, estretament connectat a l’anterior, és una mutació al nivell de les relacions entre els agents econòmics privats i els agents econòmics públics, tal que els equilibris que han romàs sense canvis substancials durant les darreres sis dècades ja no se sostenen, plantejant la necessitat de redefinir les relacions entre economia i política.
En la història ha passat unes quantes vegades –i cada vegada ha estat motiu d’una “gran crisi” econòmica– que els diners han deixat de ser confiables com a unitat per mesurar el valor. Quan això ocorre, deixen de servir per acumular riquesa i reservar valor; ja no serveixen tampoc per a la coordinació intertemporal de les decisions (estalviadors i endeutats no poden saber el que val el que tenen avui i el que podran tenir demà). I s’entorpeix seriosament fins i tot la funció dels diners com a mitjà d’intercanvi universal.
Sostenim que el que passa és això. La meva tesi és que l’actual crisi financera és una “gran crisi” econòmica que té com a raó fonamental la distorsió i el canvi esdevingut en l’“essència” i les funcions dels diners. Si és així, la crisi no se superarà fins que els diners recuperin la seva capacitat de complir correctament les seves funcions essencials. I per tal que aquests diners compleixin aquestes funcions, cal que satisfaci dues condicions. La primera és que tingui valor, que representi valor realitzable en el mercat. Per això ha de tenir, com es diu, un “suport” adequat i consistent. La segona condició és que sigui “confiable” per a tots els agents econòmics.
Pot una política keynesiana servir per superar la gran crisi actual?
S’està donant actualment un renaixement del keynesianisme. Molts recorden que el New Deal tant a Amèrica com a Europa va produir decennis de benestar: ocupació i elevació del nivell de vida de la població, juntament amb la superació de la gran crisi dels anys 30. Aquesta és una creença actualment molt estesa, que explica també per què gairebé tots tendeixen avui a pensar que, per sortir d’aquesta crisi, calen polítiques keynesianes: més estat, més crèdit, més emissió monetària, més regulacions.
Tanmateix, las polítiques keynesianes no poden ja ser útils per enfrontar la crisi actual. En el curt termini, perquè no podrien tenir, si més no, els reduïts efectes positius que va tenir el New Deal als anys 30 davant de la crisi. Si cal reconèixer que en les condicions de llavors les mesures aplicades pel New Deal eren raonables, ja no ho són actualment. En efecte, les condicions que es van aplicar eren molt diferents de les actuals. Hi havia, aleshores, un evident subconsum, mentre que avui venim d’un notable consumisme. Escassejaven els diners, per les elevades taxes d’interès; avui abunda l’emissió monetària, amb taxes d’interès molt baixes durant períodes molt llargs. Regia el patró or i la convertibilitat en or que donaven un excessiu suport als diners; actualment els diners es creen ex nulla, o el seu suport és solament el “crèdit”. En aquest temps es premiava molt l’estalvi; actualment i des de fa molt temps l’estalvi el castiguen la inflació i les baixes taxes d’interès.
Pel que fa al mitjà i llarg termini, no veiem l’Estat com a actor que pugui encapçalar la recuperació i un nou auge econòmic, perquè no sembla capaç de generar dinàmiques d’innovació tecnològica consistents; dista de disposar d’abundant capital acumulat, ja que la majoria dels estats experimenten dèficits elevats; no sembla capaç de disciplinar i motivar la classe treballadora en un gran esforç de treball amb finalitats de desenvolupament nacional; les institucions públiques estan afeblides, fins i tot sovint èticament corrompudes, i compten amb molt poca capacitat per entusiasmar entorn de projectes nacionals; la sobreexplotació de molts recursos naturals limita el creixement per la seva incidència en el medi ambient; la emergència de grans societats que estaven sumides en el subdesenvolupament posa límits a la transferència fàcil de recursos cap als països avançats, i la disponibilitat d’energies de baix cost es troba seriosament amenaçada.
Cap d’aquestes condicions que a la postguerra van fer possible que l’Estat s’alcés com el gran agent del desenvolupament no pot, avui, ser activada mitjançant un nou conflicte bèl·lic. Al contrari, per raons que no vénen al cas, avui de la guerra no es pot esperar sinó l’acceleració de la descomposició i la decadència econòmica, social i cultural.
Quines altres opcions i escenaris són possibles?
En una primera instància d’anàlisi i recerca d’alternatives, apareix una qüestió fonamental, de la qual depenen moltes altres. Són les “dimensions” geo-econòmico-polítiques del possible nou ordenament mundial.
Una primera opció la podem anomenar “mundialització econòmico-política”, que suposa avançar en la direcció d’una globalització accentuada, que podria manifestar-se en processos com la creació d’una moneda única mundial (substitutiva del dòlar, l’euro, el ien i totes les monedes nacionals) i l’establiment d’una institucionalitat econòmica que fixaria regulacions financeres, comercials, fiscals, energètiques, ambientals, laborals, jurídiques i fins i tot militars, que haguessin de regir i aplicar-se en totes les nacions del món (amb la sola exclusió d’aquells països que sobiranament volguessin sostreure’s del sistema i que quedarien políticament i econòmicament aïllats). Aquest escenari implica una dramàtica reducció del poder dels Estats nacionals, que entre moltes altres atribucions actuals perdria la capacitat de posar restriccions al lliure comerç.
Una segona opció la podem amomenar “regionalització econòmico-política” i implicaria el sorgiment de tres grans regions econòmiques que competirien entre elles pel control dels mercats (i dels principals recursos) mundials, i pel domini i/o l’hegemonia política internacional. En aquest escenari podem visualitzar la formació i consegüent confrontació entre grans regions geogràficament, econòmicament i políticament configurades, que serien Amèrica del Nord, la Unió Europea i un bloc asiàtic. Cada una d’aquestes potències tindria moneda i sistema financer propis, fixaria les seves pròpies regulacions, inclusives d’un fort proteccionisme dels seus mercats i fronteres econòmiques, i competint pels recursos i els mercats de les zones que romandrien probablement sense integrar-se a aquestes regions, com Amèrica Llatina, Rússia, els països petroliers, etc.
Una tercera opció seria el predomini dels estatismes nacionalistes, amb el manteniment de les monedes nacionals, l’increment de les polítiques proteccionistes, l’augment de les restriccions al lliure comerç, l’Estat nacional assumint creixents funcions, i probablement donant lloc a l’agudització dels conflictes i les guerres entre països.
Com sortir de la crisi?
En els pròxims anys, i tal vegada durant dècades, viurem en depressió econòmica, oscil·lant entre dos abismes molt pitjors: l’abisme de la crisi energètica i el de la interrupció de la cadena de pagaments. L’avanç per un sender tan estret serà dramàtic, ja que per no caure en l’abisme energètic caldrà reduir el creixement econòmic (la producció i el consum). Però en reduir el creixement es farà insostenible el funcionament del sistema financer, que sols pot operar amb una certa normalitat si la producció i el consum creixen. Així caminarem per l’estret sender d’una crisi llarga i profunda, entre dos abismes catastròfics: intentant evitar el primer ens abocarem al segon, i evitant caure en el segon ens abocarem al primer.
En el cas que evitem l’abisme i la catàstrofe, podrem dir que s’haurà iniciat la superació de la gran crisi quan avancem simultàniament en la construcció de les següents quatre condicions:
1. Disposar d’un nou sistema monetari i financer, que no requereixi un creixement elevat de la producció i del consum per sostenir-se. Això suposa que els diners deixen de crear-se com crèdit, i que recuperi credibilitat i les seves cinc importants funcions.
2. Disposar d’una nova matriu energètica, ambientalment sostenible.
3. Una gran reforma intel·lectual i moral, que sustenti una nova manera de vida, una nova economia, una nova cultura, orientades cap a la creació d’una nova civilització, més justa i solidària.
4. La creació d’un nou ordre institucional, jurídic i polític, que doni estabilitat i garanteixi la permanència de les tres condicions anteriors.
Notes
1: Com que no podem explicar aquí el que és i com procedeix la Teoria Econòmica Comprensiva, hem de limitar-nos a exposar algunes conclusions d’una anàlisi que no podem explicitar. N’hi ha prou dient que aquesta teoria comprèn els fenòmens i processos econòmics des de la intersubjetivitat de les accions, decisions i intencions dels subjectes privats i públics que els produeixen, emmarcats en un determinat context institucional, jurídic i polític.
* Extracte d’un article més extens que es pot trobar íntegrament a www.cooperativestreball.coop. Luis Razeto ensenya a la Universitat Bolivariana, de Santiago de Xile. lrazeto@ubolivariana.cl
