Una Catalunya conformada com a estat independent (de l’Estat espanyol) sembla un escenari plausible per als propers anys, tot i que no exempt de moltes incerteses i dificultats. Serà la voluntat ciutadana la que dirimirà fins on arriba aquest procés constituent d’un futur estat català. I tanmateix, sense saber a hores d’ara quina serà la resposta ciutadana quan toqui anar a les urnes, només pel que ja està suposant en termes de reflexió, debat, mobilització i maduració col·lectiva, aquest procés està esdevenint un èxit rotund.
Perquè un procés d’aquestes característiques ens està “obligant” a parlar de sobirania, d’interdependència, del sistema polític, dels poders públics, de la regeneració de la democràcia, del sistema econòmic, de l’ocupació, del model de benestar, de les desigualtats, de l’educació, de la cultura... La possibilitat d’un nou estat, val a dir que combinada amb les conseqüències de la crisi sistèmica iniciada en aquests darrers anys, planteja l’oportunitat de repensar moltes de les regles del joc avui establertes. I l’acumulació de tot aquest capital polític, d’una manera o altra, ja està provocant una transformació en termes socials i nacionals. Dit d’una altra forma, no sé si Catalunya acabarà sent independent d’Espanya, però és clar que la nostra societat, i no només en termes de relació amb Espanya, no tornarà en cap cas a ser la mateixa.
Com deia, s’han obert debats i reflexions sobre múltiples temàtiques, tot qüestionant-se, en primer terme, les conseqüències d’una eventual independència sobre tal o tal altre aspecte; i en segon terme, abordant com podria replantejar-se tal o qual temàtica en el futur estat independent. És obvi que els més avesats a aquestes discussions són aquells que dipositen generoses dosis d’il·lusió en el procés, o en sentit contrari, aquells que no hi estan gens d’acord. Tanmateix, les reflexions, diguem-ne prospectives, d’aquesta consideració no haurien de circumscriure’s només als molt favorables o desfavorables a la causa. Cal posar sobre la taula el màxim d’arguments per poder deliberar amb el màxim de coneixement possible.
No ens hauria de resultar estrany, doncs, parlar sense embuts de les conseqüències que podria tenir la independència de Catalunya sobre el cooperativisme català, de manera que tractarem en les properes línies d’aquesta qüestió. Abans, però, dues precisions. La primera és reconèixer la meva particular simpatia cap aquest procés; la segona és tenir present que abordar una qüestió que té molt pocs referents mínimament comparables corre l’elevat risc de cenyir bona part de l’argumentari a la mera “opinologia”.
Això no obstant, alguna cosa hem de poder dir sobre el particular, ni que sigui per encetar algun debat o aprofundir-hi. Per fer-ho, tractarem de contextualitzar, en primer lloc, la qüestió de la independència sobre el conjunt de l’economia catalana. En aquest sentit, tres són els aspectes principals sobre els quals s’ha centrat, fins ara, el debat: l’impacte fiscal de la independència, l’impacte en termes comercials davant un eventual boicot per part d’Espanya als productes catalans, i la permanència o la sortida de la Unió Europea.
La fiscalitat és, probablement, el tema que més controvèrsia ha generat, en gran mesura perquè s’han posat sobre la taula xifres concretes del dèficit fiscal català amb Espanya. Les dades de les balances fiscals indiquen un dèficit fiscal català (en els darrers anys coneguts, és a dir, fins a 2011) que ronda el 8% del PIB català, si ho avaluem pel mètode de flux monetari, això és, el que avalua les inversions i les despeses produïdes en el territori català. En canvi, si utilitzem el mètode del flux de benefici, que inclou les despeses produïdes fora del territori català però que s’estima que ens aporten un benefici, el percentatge de dèficit se situa a l’entorn del 5,5% en els darrers anys. Aquest segon mètode és l’utilitzat per diversos actors polítics, perquè consideren que hi ha despeses de l’estat que tenen efectes sobre Catalunya, però no té en compte que allà on es produeix la despesa es genera un efecte multiplicador en l’activitat econòmica del seu entorn, un efecte que no és aprofitable a Catalunya si la despesa es produeix en una altra banda del territori espanyol.
Sense entrar a valorar quin és el mètode més pertinent per al que estem avaluant,1 com tampoc quina podria o hauria de ser l’aportació solidària d’un territori més ric en termes de renda cap a altres territoris més pobres (des d’aquesta perspectiva de la renda), és evident que l’actual model fiscal espanyol detreu anualment una quantitat molt significativa de recursos econòmics al territori català.
Fixem-nos ara en quin seria l’ eventual impacte de les relacions comercials Catalunya-Espanya arran de la independència. La Cambra de Comerç de Barcelona va presentar recentment un informe en què es considerava que, en cas d’una independència no pactada amb Espanya, el PIB a Catalunya podria caure entre un 1,1% i un 5,7%, entre els tres i cinc anys següents, una oscil·lació que depèn de si el presumible “boicot” als productes catalans reduïa l’activitat comercial en un 10% en el primer cas, o fins a un 50% en l’escenari més extrem. L’anàlisi, val a dir, se centra en els fluxos comercials, i no aborda què passa amb les inversions, els fluxos migratoris o altres aspectes econòmics rellevants. I alhora, la mateixa Cambra de Comerç admetia que no és versemblant l’escenari d’una reducció del 50% en les importacions espanyoles als productes catalans, sinó que apuntaven un màxim entre el 20% i el 30%, cosa que suposaria una reducció d’entre 2,3% i el 3,4% del PIB.
Tal com assenyala la catedràtica Núria Bosch, i amb arguments més detallats, el benefici fiscal d’una eventual independència superaria amb escreix la pèrdua estimada de PIB com a conseqüència del boicot comercial espanyol. No es pot, doncs, argumentar que seria una catàstrofe econòmica, les dades apuntades fan pensar més aviat el contrari.
El tercer aspecte que es posa damunt la taula és la qüestió de la continuïtat o no de Catalunya dintre la Unió Europea. Recomano llegir l’informe número 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional. A més de l’argumentari jurídic que podria fonamentar aquesta continuïtat, l’informe analitza les diferents alternatives d’associació amb els estats europeus en cas d’una no-integració ràpida o d’una no-permanència.
Sens dubte, aquesta és una qüestió encara més incerta, tant en termes del resultat final, com de les conseqüències de la transició cap a l’estadi desitjat i finalment acceptat. Tanmateix, és raonable pensar que la Unió Europea no deixarà fora del seu procés d’integració una regió que, en primer lloc, està sent exemple de procés democràtic i dels valors inherents que això suposa, i que, alhora, és un destacat motor econòmic. Dit d’una altra manera, per molt rebuig d’Espanya, Europa no es pot permetre prescindir de Catalunya, i menys en un moment tan delicat per al seu present i futur integrat, tant en termes polítics com econòmic. Alhora, tampoc no és clar que la sortida de Catalunya de la Unió Europea sigui ni tan sols econòmicament perjudicial a llarg termini, un debat que ultrapassa de llarg aquestes ratlles.
Efectes sobre el cooperativisme
Centrem-nos ara en el sector cooperatiu. L’efecte dels tres aspectes anteriorment indicats sobre el sector pot ser divers, i dependrà en qualsevol cas de la voluntat política de les noves institucions públiques. És a dir, si el nou estat català adopta un ferm compromís en l’impuls a l’economia cooperativa, els beneficis fiscals anteriorment esmentats poden arribar a tenir un impacte positiu sobre el sector, articulats d’una manera o altra. Aquest efecte positiu pot compensar els dos possible efectes negatius: l’eventual boicot comercial espanyol i la pèrdua de fons europeus sobre determinats sectors de producció.
Exceptuant el cooperativisme agrari i un segment del cooperativisme de treball i de serveis, el mapa cooperatiu català està conformat sobretot per empreses de dimensió reduïda o molt reduïda. En part com a conseqüència d’aquest fet, es constata també una baixa activitat comercial exportadora (l’estudi Realitats i reptes del cooperativisme de treball, presentat l’any 2012, ho indica), també en relació amb la venda de béns i serveis a Espanya. Amb moltes prevencions per la manca de dades que ho fonamentin, podem intuir que l’efecte del suposat boicot comercial espanyol seria relativament baix per al conjunt del cooperativisme català exceptuant, com dèiem, per a força cooperatives agràries i algunes cooperatives de serveis, consum o treball, sobre les quals sí que hi podria tenir una repercussió significativa.
D’altra banda, l’eventual no pertinença a la Unió Europea també podria acabar tenint una repercussió negativa principalment en les cooperatives agràries, de resultes de la pèrdua dels fons estructurals que s’hi destinen i, en general, de la sortida de la política agrària comuna. Cal, doncs, tenir presents aquests dos efectes que, en principi, tal com apuntava més amunt, podrien ser compensats pel positiu impacte fiscal de la independència, sempre que fos una prioritat dels nous poders públics.
El finançament és un altre aspecte econòmic rellevant. L’ICO (Instituto de Crédito Oficial), CERSA (Compañia Española de Refinanciamiento) i el conjunt d’entitats privades de crèdit o societats de garantia recíproca de l’àmbit espanyol són fonamentals avui per donar continuïtat a les necessitats financeres d’un gruix important de cooperatives catalanes, i en general de tot el teixit empresarial català. El fet de no poder accedir a tots aquests instruments financers pot provocar un col·lapse que no es pot desestimar en cap cas. És, doncs, imprescindible que la creació d’un estat independent vagi immediatament acompanyada de les pertinents mesures per impulsar instruments financers de característiques similars als anteriorment esmentats, sobretot els de caràcter públic (molt més enllà del paper que actualment ofereix l’Institut Català de Finances). El benefici fiscal abans esmentat també podria permetre impulsar aquests instruments, però novament cal que els nous poders públics hi apostin decididament.
Una altra qüestió a tenir molt en compte és el marc normatiu. Com se sap, el principal marc de les cooperatives catalanes és la llei catalana (i alguns decrets que se’n deriven), en la qual es determinen gairebé tots els aspectes clau en la configuració legal del sector. La regulació de les cooperatives catalanes és competència de la Generalitat de Catalunya i, per tant, l’existència o no d’un estat propi, en principi no hauria de tenir gaires conseqüències, sempre que el marc constitucional del nou estat permetés el marge de maniobra vigent, i no hi ha res que faci pensar que no pugui ser així.
On sí que tindria efecte és en la regulació de la fiscalitat cooperativa, ja que aquesta és actualment d’àmbit estatal. La independència catalana pot permetre revisar aquest règim fiscal, amb l’avantatge que es pugui ajustar més a la realitat cooperativa catalana, tenint en compte que el marc vigent intenta encaixar la fiscalitat espanyola amb les diferents lleis substantives per a cooperatives de la majoria de les comunitats autònomes espanyoles. Un sistema fiscal català i un encaix d’aquest amb la llei de cooperatives catalana sembla, a priori, un marc més ajustat i favorable.
No podem tampoc obviar què passaria des de la perspectiva de la representació, les relacions institucionals i el treball en xarxa. Presumiblement, la independència suposaria la desvinculació respecte de les confederacions cooperatives estatals i de CEPES. Certament, això podria ser un obstacle per a unes relacions amb molta trajectòria, però em permeto subratllar unes quantes consideracions.
Un dels papers principals (per no dir el principal) d’aquestes confederacions i de CEPES és fer de lobby sobre l’estat espanyol (la seva regulació, el seu suport al cooperativisme...). Si Catalunya s’independitzés, el cooperativisme català ja no hi tindria cap interès. D’altra banda, en termes de relacions institucionals internacionals, la no pertinença a Espanya suposaria, al meu parer, un impacte poc perceptible, i fins i tot podria augmentar l’activitat relacional internacional del cooperativisme català si aquest hi pertanyés directament des del nou estat català. Per últim, en termes de treball en xarxa, es pot pensar que es deixaria de participar en uns espais que el poden afavorir, però res no invalida de prosseguir aquest treball encara que no es pertanyi a les mateixes plataformes. En aquest sentit, tenim l’exemple de les relacions bilaterals i les interaccions desenvolupades als darrers anys amb cooperatives i federacions de cooperatives franceses o italianes.
Podríem continuar enumerant aspectes concrets i aportant una primera pinzellada de l’efecte que podria representar la independència sobre el cooperativisme. Com fins ara, en molts aspectes segurament estaríem d’acord que la independència no és indiferent, sinó que té o pot tenir conseqüències, favorables o adverses; però que en cap cas, tret d’errades monumentals en la construcció del nou estat (ho advertíem, per exemple, en relació amb la qüestió financera), no hi ha raó perquè, en termes generals, siguin de gran magnitud.
Però un dels aspectes cabdals d’aquest procés encara no l’hem considerat i és, segurament, més rellevant que el comentat fins ara: l’oportunitat que genera la construcció d’unes noves regles del joc en tots els àmbits, ja sigui polític, social, cultural o econòmic. També per al cooperativisme és una oportunitat per projectar els valors que fomenta, les maneres de ser i fer empresa, en un nou context econòmic i social que, sense cap mena de dubte, ha de ser més cooperatiu, democràtic, sostenible, just i solidari.
La imbricació de la nostra societat amb un entorn que s’estructura a partir de la lògica del sistema capitalista no afavoreix redefinir de manera radical les pautes de funcionament d’un estat naixent. Però això no invalida que es puguin repensar infinitat de qüestions, generals o concretes, i que no es pugui, fins i tot, avançar progressivament cap a nous models de funcionament d’ordre global, com poden ser els associats a la democràcia econòmica o el socialisme de mercat. L’assaig Economia solidària per a una Catalunya lliure2 constitueix una bona aproximació a les potencialitats d’impulsar una nova economia en un nou estat català.
Il·lusions i pors del sector
Recentment, la Sectorial d’Economia Social i Solidària i Tercer Sector de l’Assemblea Nacional Catalana va preguntar a una mostra de persones amb trajectòria en aquest àmbit sobre diverses qüestions relacionades amb l’eventual independència de Catalunya. Hi van respondre una trentena de persones. Tot seguit, tractarem de sintetitzar breument les seves respostes, com el darrer exercici per aproximar-nos a la qüestió aquí abordada.
Davant la pregunta sobre els avantatges de la independència per a l’economia social i solidària i el tercer sector, les respostes apunten, per un cantó, a aspectes més tangibles o pràctics: possibles millores en el finançament i en el marc regulador (substantiu, laboral, fiscal...); increment de la despesa social; més planificació de les polítiques públiques que ens afecten; simplificació administrativa (menys nivells d’administracions); més capacitat d’influència sobre els centres decisors (per més proximitat i per capacitat de representació del sector a Catalunya); millora de les relacions amb les institucions europees; etc.
Per un altre cantó, apareixen respostes més relacionades amb la il·lusió que suposa el nou procés de construcció nacional i les potencialitats per construir un nou model econòmic i social. I en un tercer ordre de respostes, resulta rellevant també la idea que Catalunya és ideològicament més progressista que Espanya (la ciutadania, els partits polítics i, fins i tot, l’empresariat), i això aporta més sensibilitat i voluntat de projecció del sector. És aquesta darrera una qüestió no considerada fins ara: una visió política d’Espanya com a més o molt més conservadora, la qual cosa constitueix possiblement també una de les claus de l’actual divergència.
Pel que fa als inconvenients, es posa damunt la taula la reduïda dimensió del nou estat per fer front a determinades polítiques globals europees o internacionals; la reducció del nombre d’actors econòmics que generin un entorn favorable al desenvolupament de l’economia social; així mateix preocupa el procés de transició cap a la independència, tant pel que fa a aspectes financers, com a la posada en risc del model d’atenció a les persones; i finalment, s’indica que, en un país amb escassa tradició democràtica, una distància més gran respecte a les institucions públiques no deixa de ser un avantatge.
L’enquesta preguntava també per les pors o els dubtes que pot generar el nou escenari. Les pors paleses (això si, força minoritàries) fan referència als efectes sobre els ajuts econòmics que provenen de l’Estat espanyol, o a la pèrdua de serveis prestats a administracions públiques espanyoles o altres empreses o entitats privades. Els dubtes se centren bàsicament en el procés que condueixi a la independència: el reconeixement internacional del nou estat; l’asfíxia econòmica (encara més gran) per part del govern espanyol; els ajuts europeus que percep el sector agrari; la capacitat de resposta immediata a les necessitats col·lectives; els interessos de les grans corporacions econòmiques; o bé la transició cap a una economia més dinàmica, participativa, equitativa i justa.
Aquestes i moltes altres qüestions fan evident que el procés de transició a la independència està ple d’incerteses, i que, com també apunta alguna resposta, cal el màxim esforç de planificació, preveure marcs legals i construir estructures d’estat que es puguin activar des del moment zero (especial rellevància s’atorga a la hisenda pròpia), i assumir que a curt termini probablement aquest procés requerirà d’un major esforç econòmic i social, sobre el qual, afegeixo, seria imprescindible que no repercutís en cap cas en les persones i els col·lectius vulnerables i/o afectats per la crisi sistèmica que patim.
Una tercera qüestió demanava per les aportacions de l’economia social i solidària a la Catalunya independent. Moltes de les respostes se situen en la construcció d’un nou paradigma econòmic i social: redefinició de l’estat del benestar; una societat més justa, solidària, sostenible, cohesionada...; una economia més equitativa, més responsable, més democràtica i participativa; un nou model productiu amb valors diferents als de la pura rendibilitat econòmica... D’altres focalitzaven sobre aportacions concretes de millora: dignificació del treball; qualitat i proximitat en l’oferta de productes i en la prestació de serveis; dinamisme i innovació; més respecte pel medi ambient; etc.
Sigui amb una voluntat més transformadora o menys, queda clar que la independència torna a plantejar-se com una oportunitat estratègica per fer créixer al nostre país el sector cooperatiu i, amb ell, una manera diferent de fer les coses, amb valors, posant com a centre les persones. S’hi afegeix que, tenint en compte que el cooperativisme i el conjunt de l’economia social i el tercer sector és un excel·lent aliat per al desenvolupament de moltes polítiques públiques, també s’obre la porta a repensar la relació, la cooperació, la concertació entre el sector i les institucions públiques.
La darrera pregunta que plantejava l’enquesta feia referència a les polítiques públiques que s’haurien d’impulsar de cara al sector en el marc d’un futur estat català. Moltes respostes indiquen propostes que el sector ja planteja avui: mesures de difusió i foment (formació a les aules, impuls als mitjans de comunicació, desenvolupament local...); impuls de la intercooperació, dels grups i de les fusions cooperatives; millores legislatives, fiscals i financeres; més ajuts al sector; estratègies per afavorir les actituds emprenedores, el treball i el coneixement compartit; promoció de la conversió d’empreses mercantils en cooperatives; foment dels productes locals i dels preus justos per a la pagesia; clàusules socials que afavoreixin el sector en les contractacions públiques; afavorir la creació de cooperatives d’iniciativa social; etc.
D’altres respostes són, potser, més innovadores: creació d’una conselleria o ministeri del sector, juntament amb una major representació d’aquest en institucions públiques, socials i econòmiques; aposta decidida per una economia “dual” o “mixta” (empreses mercantils, públiques i socials), on el paper del cooperativisme i de l’economia social sigui molt més rellevant; obligatorietat que totes les empreses facin el seu balanç social corporatiu; concertació de centres d’iniciativa social (privats no lucratius) per als serveis públics en educació, salut i benestar social, ben delimitats, sota control públic i que garanteixin els drets socials de la ciutadania; creació d’una caixa/banc mixt, públic i social; canviar el sistema de pagaments de les administracions públiques; o bé canviar el terme despesa social per inversió social. També cal destacar algunes respostes que remeten a la idea que el sector no ha d’estar subvencionat, per la distorsió i per la ineficàcia dels ajuts, i reclama que el marc normatiu ha de ser facilitador del desenvolupament del sector, més que no pas obstaculitzador.
El ventall de possibles polítiques i mesures a aplicar és inabastable, i crec recomanable definir i consensuar prèviament i en la mesura del possible una visió, un horitzó del sector i del seu paper en la nostra societat per als propers deu, vint o, si cal, cinquanta anys. És a partir d’aquí com es poden determinar polítiques i estratègies a seguir.
Un debat igualment necessari
Començava l’article apuntant aspectes, al meu entendre rellevants, sobre les conseqüències per al cooperativisme de la independència de Catalunya respecte a Espanya, i l’acabem amb algunes idees sobre com hauria de ser el futur del cooperativisme i de l’economia social en l’hipotètic nou estat català.
Però de tot plegat, el que vull remarcar és la importància i l’interès de parlar-ne, de debatre-ho rigorosament, fins i tot d’establir una mínima planificació més o menys temporalitzada de les qüestions a abordar. I ho plantejo bàsicament per dos motius. En primer lloc, en cas que s’acabi assolint la independència catalana, i malgrat que no serà immediatament després d’una eventual votació quan es produeixin els canvis institucionals, és clar que la feina per fer serà ingent i que com més clares estiguin de bon principi les coses sobre la manera d’intervenir, modular o redefinir un àmbit, més possibilitats hi haurà que els resultats del canvi s’ajustin al que es pretén. És clar que, probablement, en aquest cas, allò que pugui pretendre el sector cooperatiu requereix una aproximació de visions i un cert consens d’idees, i diria que aquest és el repte principal. Tanmateix, en sentit contrari, davant la indefinició, com més temps passi, més risc hi ha de caure en inèrcies no volgudes per gairebé ningú.
En segon lloc, en cas que en algun moment, sigui de bon principi, sigui més endavant, el procés cap a la independència restés aturat, la pluralitat d’arguments generada, la definició d’horitzons per assolir, la interacció i cohesió assolida des del debat i la diversitat de posicionaments, per si mateixos superen amb escreix l’esforç generat, apuntalen i enriqueixen el sector i permeten, igualment, plantejar propostes de canvi als poders públics, segurament moltes també amb altes possibilitats de ser implementades. És a dir, aprofitar l’onada de debat generada avui a gran part del país pot alimentar l’energia i la il·lusió pel i des del cooperativisme.
Notes
- No entro a considerar les estimacions fetes per alguns acadèmics que no consideren la neutralització del dèficit de l’Estat, qüestió bàsica per efectuar correctament els càlculs esmentats.
- J. Estivill, J. Garcia, J. Valls, J. Via. Economia solidària per a una Catalunya lliure. Ed. Icaria: Barcelona, 2013.
