Back to top

Compra i contractació pÚblica local per enfortir l’economia social i solidària

Redacció
1 set. 2016
compra_contratacio_publica|nexe37_article5|nexe37_imatge1|nexe37_imatge2

La despesa pública local és el conjunt de diners que es gasten les entitats públiques locals per satisfer necessitats col·lectives. Inclou l’adquisició de béns i serveis, el cost del personal al seu servei i també les despeses realitzades en infraestructures i els subsidis o les transferències a qualsevol tipus d’entitats.
En aquest article ens referirem a la compra pública responsable i l’aplicació de clàusules socials i ambientals en la contractació que es realitza des del sector públic local com a eines per fomentar l’economia social i solidària.

El fet que ens centrem en l’òptica local fa que al costat dels efectes socials i ambientals de les clàusules haguem de tenir present el factor territorial. Així, el canvi en les maneres de comprar i contractar dels ajuntaments ha d’incorporar-se al si de nous models de desenvolupament local que es fixin més en les finalitats (bon viure, desenvolupament humà, sostenibilitat de la vida, viabilitat ecològica, etc.) que no pas en els mitjans (proveir rendes, ocupació, diversificar els sectors, etc.) com s’ha fet fins ara. Sense aquest canvi d’enfocament (del què al per a què) és difícil entendre tota la potencialitat de la compra i contractació responsable als municipis.

ÉS IMPORTANT LA COMPRA PÚBLICA? VISIONS RECENTS DES DELS TERRITORIS

La preocupació pel paper de la despesa pública en l’economia i la societat no és nova. Però recentment el fil territorial d’aquest debat sembla haver-se enfortit amb noves interpretacions i perspectives d’acció. Heus ací cinc referències d’aquest debat, en realitat molt diferents perquè parteixen de visions econòmiques distanciades (fins i tot contraposades), però que ens serviran de vèrtexs per mostrar la importància que té avui la compra pública.

El primer és l’influent estudi de Mariana Mazzucato al voltant de l’estat emprenedor. Desmunta el relat d’un sector públic burocratitzat que només intervé en la innovació per mitjà del marc normatiu o quan hi ha fallades de mercat, i mostra que una part significativa dels productes més innovadors –amb casos cridaners com l’iPhone o medicaments per a noves malalties– s’expliquen pel paper que han tingut els pressupostos públics a l’hora de finançar les inversions de més risc.

El segon és la reorientació de la política regional europea. La compra pública s’hi reconeix com una eina clau per aportar fons econòmics a la innovació.

Aquestes dues primeres visions “macro” són importants perquè situen la compra pública com a mecanisme de finançament. Un finançament que no es basaria en el crèdit sinó en béns i serveis reals i que està en condicions d’estimular la innovació tecnològica per la banda de la demanda.

Ens desplacem ara a enfocaments “micro”. Als EUA les anomenades anchor institutions tenen un paper molt actiu en la creació de riquesa local en el context de l’economia globalitzada: hospitals, universitats o institucions artístiques contracten treball local i vinculen la seva capacitat de despesa a l’organització comunitària.

El quart és l’esforç d’un corrent creixent dins del desenvolupament local per conèixer el funcionament de les economies locals. Així per exemple, la New Economics Foundation ha dissenyat una metodologia per estimar l’efecte multiplicador de la despesa a escala local. Aplicada des del 2013 a Santa Coloma de Gramenet constitueix una de les bases per posar en marxa una moneda local que eviti fugues de despesa comercial.

Finalment, aquest recorregut breu acaba amb els plantejaments que es realitzen des de l’economia social i solidària. El document Cap a la democràcia econòmica municipal afirma que l’ESS ha de poder abastir el conjunt de les necessitats socials, incloent-hi les que provenen de l’administració.

DE QUANT ESTEM PARLANT? UNA APROXIMACIÓ QUANTITATIVA

Un cop presentats alguns dels plantejaments actuals significatius en matèria de compra pública i desenvolupament territorial volem estudiar la dimensió quantitativa del fenomen. Quin volum de recursos representa la compra pública?

Els capítols 2 i 6 dels pressupostos municipals constitueixen el “nucli dur” de la compra de les administracions. Són els que corresponen a les despeses corrents i a les despeses d’inversió respectivament. En una interpretació extensiva (consistent a vincular la compra a nous models de desenvolupament local) es consideren rellevants també els capítols 4 i 7 de transferències en la mesura que es poden destinar a satisfer necessitats que interpel·len el sector públic a través de diverses fórmules d’economia social i solidària (associacions sense afany de lucre, cooperatives, etc.). Per últim, en aquesta perspectiva quantitativa, es considera el capítol 3 de despeses financeres: no és indiferent el deute que s’assumeix ni a quines entitats es paguen els interessos.

La figura següent, de la despesa vinculada a la compra pública de les entitats locals catalanes per categories (milions d’euros). Liquidacions, 2014, d'elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, mostra la despesa vinculada a la compra pública del món local català (1). D’una banda, suposa un enorme potencial: el camí a recórrer en termes quantitatius és molt llarg. De l’altra, aquest potencial existeix en els diferents perfils de municipis i d’administracions.

Però en què es gasten aquests diners? A continuació es mostra l’evolució per capita de la despesa de les administracions locals catalanes els últims quatre anys amb dades disponibles. Si ho comparem amb els estudis d’activitats de l’economia social, cooperativa i solidària (2) apareixen sectors en què ja hi ha una certa especialització que es podria consolidar (serveis vinculats al medi ambient, energia, serveis a persones, formació, cultura, edició, comerç, producció agrària de proximitat, etc.) i podria ser útil per avançar en nous filons (mobilitat, habitatge i urbanisme, turisme, lleure, esports, serveis a l’emprenedoria, assegurances, TIC i, fins i tot, els de caràcter industrial: tèxtil, moble, equips electrònics o altres materials usats als ajuntaments). És evident que aquests creixements haurien de gestar-se en aquells àmbits que per la seva naturalesa no hagin de tenir una producció pública.

Aquesta figura que segueix, també d'elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, reflecteix la despesa per capita de les entitats locals catalanes segons el programa funcional (euros). Liquidacions 2010-2013:

Una menció específica requereix l’apartat de les finances. Aquí apareixen diverses vies d’actuació: des dels convenis amb entitats de finances ètiques en què els ajuntaments fan una aportació econòmica a canvi que l’entitat financera presti serveis a la població (experiència d’Arbúcies) fins a la realització de l’operativa amb banca ètica (en estudi a Terrassa), passant per les fórmules d’inversió col·lectiva amb presència o col·laboració governamental.

MARC NORMATIU: UN OBJECTE DE DIFÍCIL DELIMITACIÓ AMB DISPERSIÓ DE REGULACIONS

Com s’ha vist, les administracions públiques, així com la resta d’entitats del sector públic, tenen una important influència en el mercat per ser quantitativament importants consumidores de béns i serveis, però també per la seva capacitat normativa. Aquest fet implica que, mitjançant l’execució d’obres, l’establiment i prestació de serveis o l’adquisició de subministraments, les administracions públiques poden esdevenir importants impulsores de polítiques públiques de caràcter social o ambiental.

Durant els últims anys, les entitats locals han treballat per tenir en compte en els procediments de contractació no sols els beneficis directes i a curt termini com pot ser el millor preu i la qualitat tècnica, sinó també els impactes a llarg termini. Amb l’objectiu de reduir la degradació ambiental i millorar la cohesió social, han introduït criteris ambientals, socials, ètics i justos. L’ús d’aquests criteris s’ha denominat genèricament compra pública responsable o sostenible.

Els criteris que s’utilitzen en la compra pública responsable s’agrupen en tres conceptes:

  • Ambientals: incorporació de requeriments ambientals com, per exemple, la reducció d’emissions, el reciclatge de residus, l’eficiència energètica, la utilització de productes d’agricultura ecològica, la preservació de la biodiversitat o, en general, la gestió ambiental sostenible.
  • Socials: tenen en compte aspectes com la inserció sociolaboral de persones en risc d’exclusió (joves, dones, persones grans, funcionalment diverses...), la qualitat del treball, la perspectiva de gènere, el suport a l’economia social o el foment de la responsabilitat social.
  • Ètics: requereix que les empreses i els productors ―especialment els que operen als països extracomunitaris― ofereixin productes o serveis elaborats amb condicions laborals dignes i exemptes d’explotació infantil (treball decent), i permet incorporar estàndards de transparència i governança.

La normativa

A escala europea, la Directiva 2004/18/EC del Parlament Europeu i el Consell de 31 de març de 2004 admetia expressament la inserció de criteris socials i ambientals en la contractació pública sempre que es respectessin les llibertats bàsiques del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea i els seus principis derivats.

Al Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de contractes del sector públic s’incorporen diverses possibilitats per tenir en compte aspectes socials en la contractació com, per exemple, l’exigència en la solvència tècnica dels contractes d’obres i serveis del compliment de normes de gestió ambiental o l’establiment de condicions especials d’execució del contracte relatives a condicions socials i ambientals.

Sobre la base d’aquestes normatives, les comunitats autònomes i les entitats locals durant l’última dècada han anat incorporant criteris socials i ambientals en els seus procediments de contractació.

A Catalunya, el 2004 es va establir que tots els departaments, empreses públiques i organismes autònoms de la Generalitat fessin una reserva de fins al 20% dels seus contractes menors i negociats per ser adjudicats a centres d’inserció laboral de persones amb discapacitat i a empreses d’inserció sociolaboral. Des del 2005 el Govern de la Generalitat ha incorporat mesures per fomentar l’ambientalització en la contractació.

Recentment el Parlament de Catalunya ha elaborat diverses lleis que recullen la incorporació d’aspectes socials en la contractació de les administracions públiques. Un exemple és la Llei 12/2015, de 9 de juliol, de cooperatives, que preveu la promoció de les cooperatives en l’àmbit de la contractació de les administracions públiques mitjançant “la cooperació publicoprivada amb entitats de l'economia social” en diversos àmbits, entre els quals els de la innovació, la gestió d'equipaments i serveis públics, les actuacions comunitàries, la promoció econòmica, la participació ciutadana, l'habitatge social, les assegurances, el finançament personal i empresarial, l'educació, la sanitat, els serveis socials i la salut pública. A més, l’article 155 estableix que les cooperatives tenen dret de preferència en casos d'empat en les ofertes econòmiques corresponents a procediments licitatoris per a l'execució d'obres o provisió de serveis convocats per les administracions públiques.

El nou horitzó que planteja la directiva sobre contractació pública de la UE

La Directiva 2014/24/UE del Parlament europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública fa una aposta clara cap a la compra pública responsable, exigint als estats adoptar mesures que garanteixin en l’execució dels contractes el compliment de les disposicions de dret ambiental, social i laboral, alhora que reconeix la possibilitat d’incloure com a criteris d’adjudicació o com a condicions d’execució mesures destinades a protegir la salut del personal que participa en els processos de producció, a afavorir la integració social de les persones desafavorides o la formació per adquirir competències per desenvolupar-se al mercat de treball, i en general la comercialització i les característiques socials i ambientals innovadores.

Aquesta Directiva ha d’estar transposada a tots els estats membres el 18 d’abril de 2016. És per això que el Govern espanyol el 17 d’abril de 2015 va presentar un esborrany d’Avantprojecte de llei de contractes del sector públic. L’esborrany s’ha sotmès a diverses audiències i informes preceptius que en general han deixat palès que en matèria de criteris socials i ambientals l’articulat de l’Esborrany és clarament insuficient i no es correspon amb les pretensions assenyalades ni en la seva Exposició de Motius ni en la Directiva.

APLICACIÓ DE CRITERIS AMBIENTALS, SOCIALS I ÈTICS EN LA COMPRA PÚBLICA LOCAL

En funció de l’objecte del contracte, els criteris ambientals, socials i ètics poden ser aplicats en quasi tots els productes i serveis que contracten les administracions públiques. Però cal tenir en compte que, en tot cas, cal respectar els principis següents:

— Principi de publicitat i transparència.

— Principi de no discriminació, és a dir, els criteris socials, ètics i ambientals no poden ser introduïts de manera que afavoreixin determinats proveïdors locals (o nacionals).

— La relació amb l’objecte del contracte, és a dir, tots els criteris socials, ètics i ambientals han d’estar relacionats amb l’objecte del contracte.

— Els criteris objectius d’adjudicació, és a dir, han de tenir preponderància els criteris objectius respecte dels criteris que depenen d’un judici de valor.

— El mutu reconeixement, de manera que les entitats contractants han de reconèixer explícitament i acceptar productes que compleixen les especificacions socials, ètiques i ambientals, acceptant certificacions equivalents.

Tenint en compte aquests principis, hi ha una multitud de criteris que es poden incorporar en les diverses fases de contractació, això és per ordre: en les condicions d’aptitud i solvència, en els criteris d’adjudicació, en les condicions d’execució, en els mecanismes de seguiment i en l’establiment de penalitats i causes de resolució. Seguidament detallem alguns dels criteris més significatius per grans blocs:

  1. Foment de l’ocupació i inserció sociolaboral: en les condicions d’aptitud i solvència es poden aplicar mesures com la reserva de contractes a centres especials de treball (CET) i/o per a empreses o entitats d’inserció, i quan l’objecte del contracte està vinculat a accions públiques de foment de l’ocupació, exigir que les empreses acreditin que tenen entre els seus objectius estatutaris afavorir la inserció; en relació amb la solvència tècnica, exigir experiència i/o mitjans personals o materials en matèria d’inserció. Per altra part, en els criteris d’adjudicació es poden valorar aspectes com ara que les noves contractacions adscrites a l’execució del contracte siguin persones en situació d’atur o formin part de col·lectius amb particulars dificultats d’inserció. També quan dues o més propostes hagin obtingut la mateixa puntuació en els criteris d’adjudicació, es pot establir que tenen preferència les proposicions presentades per empreses que tinguin a la plantilla un nombre de persones treballadores amb discapacitat superior al 2 % o, d’acord amb la Llei de cooperatives, fixar la preferència quan es tracti d’una cooperativa. Finalment, en les condicions d’execució, es poden aplicar mesures com l’exigència de subcontractació d’una part del contracte a centres especials de treball o empreses d’inserció.
  2. Condicions laborals i ètiques: en els criteris d’adjudicació es poden valorar aspectes com l’aplicació de mesures de conciliació implantades o les mesures addicionals que es pretenguin implantar per a les persones adscrites a l’execució; en relació amb la valoració d’ofertes anormals o desproporcionades també es poden establir paràmetres objectius per apreciar que les proposicions no poden ser complertes, per exemple indicant que s’aprecien presumptament anormals o desproporcionades quan el preu sigui inferior als costos salarials mínims per categoria professional segons el conveni laboral vigent. En les condicions d’execució, es pot establir la condició que tots els productes que s’utilitzin provinguin d’empreses que compleixin amb les normes internacionals aprovades per l’Organització Internacional del Treball, o la condició que els productes que se subministrin disposin del distintiu de comerç just.
  3. Condicions ambientals: en les condicions de solvència es pot requerir el compliment de determinats certificats i criteris de gestió ambiental (certificat EMAS o equivalent, o sistemes de gestió ambiental basats en les normes europees o internacionals en la matèria).
  4. Producció ecològica i de proximitat: valorar en els criteris d’adjudicació l'ús de productes ecològics, frescos i/o de temporada, així com productes de proximitat.

En relació amb les ecoetiquetes, l’article 43 de la nova Directiva permet que els poders adjudicadors exigeixin etiquetes com a mitjà per demostrar que es compleixen les característiques ambientals i socials que estableixen les especificacions tècniques, els criteris d’adjudicació o les clàusules del contracte, sempre que els seus requisits estiguin vinculats a l’objecte del contracte i compleixin amb una sèrie de normes relacionades amb l’objectivitat i la transparència.

Pel que fa als balanços, l’aprovació d’una llei d’economia solidària és una llarga reivindicació dels moviments socials. Una de les mesures que podria incloure és la reserva de contractes i/o la preferència d’empreses que demostren que són socialment responsables mitjançant un balanç social, una memòria GRI o documents similars. Fins que no hi hagi un desenvolupament normatiu que reculli aquesta qüestió, les administracions públiques disposen d’instruments parcials com són les ecoetiquetes o la incorporació de determinats indicadors valorats en els balanços com a criteris d’adjudicació o condicions d’execució que estiguin relacionats amb l’objecte del contracte. Per exemple, en contractes en què s’hagin d’adscriure persones a l’execució del servei, com pot ser la contractació de la gestió d’un equipament públic, es pot valorar com a criteri d’adjudicació el salari mínim que les licitadores abonaran a les persones que adscriguin a l’execució del contracte.

Les administracions públiques disposen d’un altre instrument en la contractació pública per establir mesures de compra pública responsable, que és la contractació menor. En els contractes menors, les administracions tenen un marge de maniobra molt més ampli, atès que es tracta de contractes d’adjudicació directa, en els quals els únics requeriments que exigeix la normativa són l’aprovació de la despesa i la incorporació de la factura. Per tant, les administracions públiques poden reservar una part de la compra pública menor a establiments i organitzacions incloses als mapes de consum responsable i economia solidària.

EXPERIÈNCIES D’ÈXIT EN LA COMPRA PÚBLICA RESPONSABLE

Landmark va ser un projecte internacional desenvolupat per set organitzacions europees i la Unió Europea. El seu objectiu era canalitzar la compra pública de les administracions públiques europees, especialment dels governs locals, cap a productes i serveis produïts amb unes condicions laborals justes i dignes, aconseguint així una millora de les cadenes de subministrament global, sobretot pel que fa al desenvolupament de sistemes de verificació de responsabilitat social.

La incertesa legal, la manca d’exemples pràctics i la falta de coneixement eren alguns dels principals problemes en què es trobaven les administracions públiques d’Europa a l’hora d’aplicar criteris de compra pública responsable. És per això que el projecte Landmark va publicar l’any 2012 diverses guies d’utilitat per als compradors públics entre les quals hi ha una de Bones pràctiques de Compra Pública Socialment Responsable i una altra que descriu processos de verificació de la responsabilitat social en les cadenes de subministrament.

Al març de 2014 es va publicar l'informe Experiències d’èxit en compra pública socialment responsable, que conté set casos reeixits sobre com administracions públiques han posat en pràctica la compra pública socialment responsable i han sensibilitzat sobre les cadenes de producció global de nombrosos productes. Les experiències d’èxit analitzades (una d’elles a Barcelona) utilitzen els mètodes següents:

  • Elaborar un codi de conducta, incorporar-lo al procediment de contractació i avaluar-ne el compliment.
  • Demanar als licitadors que presentin una proposta explicant els sistemes de seguiment, verificació i conformitat que preveuen aplicar, i valorar-la com a criteri d’adjudicació.
  • Incorporar la responsabilitat social com a requisit en les clàusules del contracte.
  • Esmentar el concepte de responsabilitat social en l’objecte del contracte i convertir-la en una especificació tècnica.
  • Exigir certificacions o fer preguntes específiques relacionades amb les condicions laborals.
  • Compartir despeses entre diferents entitats públiques per contractar serveis de seguiment del compliment d’aquestes condicions.
  • Compartir la informació sobre l’avaluació dels proveïdors.
  • Establir sistemes de col·laboració entre administracions, com per exemple grups de treball o participar en iniciatives d’abast estatal.

Del projecte Landmark es pot afirmar que moltes institucions públiques apliquen criteris de CPSR o una política de compra sostenible que obliga els proveïdors a respectar les convencions de l’OIT i els drets humans internacionalment reconeguts, però poques tenen la capacitat o l’experiència necessària per controlar si això realment es compleix. En aquest sentit, iniciatives com Electronics Watch han de servir per generar metodologies i dispositius adequats.

A Catalunya trobem altres experiències que afecten criteris ambientals, socials i ètics, tant d’iniciativa únicament pública com amb la col·laboració comunitària.

Un exemple és Penedès Inclusió. Aquesta experiència consisteix en la formalització d’un conveni de col·laboració entre administracions públiques de l’Alt Penedès i una entitat privada sense ànim de lucre en què es regulen les obligacions de col·laboració entre ambdues parts. L’entitat sense ànim de lucre contracta persones en situació d’atur i/o risc d’exclusió social mitjançant un contracte laboral de formació i aprenentatge; aquestes persones, un cop finalitzat, obtenen un certificat de professionalitat i els ajuntaments cedeixen espais públic i instal·lacions municipals perquè les persones treballadores portin a terme tasques de millora.

Un altre exemple és l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que des de l’any 2012 està treballant per incorporar clàusules socials, ambientals i ètiques en la contractació municipal. Ha creat una Comissió de Compres i Contractació Pública Responsable i el maig de 2015 ha aprovat per Ple una Guia pràctica per a la inclusió de criteris socials, ambientals i ètics en la contractació pública de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Un tercer exemple és l’Ajuntament de Sant Celoni que l’any 2014 es va fer sòcia de la cooperativa Som Energia i a partir de llavors aquesta companyia és l’encarregada de subministrar la llum a vuit habitatges del parc d’habitatges socials del municipi.

Finalment, convé esmentar que la Junta Consultiva de Contractació Administrava de la Generalitat de Catalunya ha elaborat una Guia per a la inclusió de clàusules contractuals de caràcter social, i la Direcció General de Qualitat Ambiental ha elaborat diverses guies d’ambientalització de la contractació per a l’adquisició de productes concrets com per exemple productes tèxtils.

EFECTES DE LA COMPRA PÚBLICA EN L’ESS: OPORTUNITATS I LÍMITS

A continuació es detallen els efectes de la compra pública responsable des d’un punt de vista econòmic. A partir d’aquí es deriven les conseqüències sectorials i territorials. I finalment s’assenyalen alguns límits de caire organitzacional.

Si utilitzem una aproximació clàssica de l’avaluació econòmica podem dir que els efectes directes de la compra pública són els esperats del contracte, i que són mesurables per exemple en l’import d’aquest. Els efectes indirectes, en canvi, són la despesa generada per les organitzacions contractades cap a tercers, a través dels vincles proveïdors-clients. Si hi ha intercooperació els efectes de la despesa pública sobre l’ESS augmenten. Finalment, els efectes induïts són els que deriven de l’impuls que es transmet a l’economia a partir del consum generat amb les rendes del treball com a conseqüència de la despesa pública realitzada.

Així doncs, com més organitzada estigui l’ESS i més arrelada a una determinada comunitat, més grans seran els seus efectes per l’existència de multiplicadors de despesa. El fet de considerar el cicle econòmic en sentit ampli ens permet valorar el paper de la compra pública en relació amb tres grans reptes per a l’extensió de l’ESS.

El primer d’aquests reptes és el de la viabilitat. Aquí, la despesa de l’ajuntament estimula la generació de projectes econòmics nous o l’enfortiment dels existents.

El segon és el de la diversificació que es produeix per dues vies molt diferents. La més immediata és que l’ESS entra en camps nous o poc explorats per falta de tradició, absència de demanda o existència de barreres d’entrada. L’altra via d’obertura sectorial és la de la intercooperació, és a dir, quan unes organitzacions es compren a les altres.

I el tercer repte és el de la connexió. En la mesura que existeixi una moneda local, una ecoxarxa, un mercat social, etc., la despesa pública està més en condicions de traslladar-se a través de diversos fluxos (ingressos, béns i serveis, crèdits, excedents, etc.) i alimentar el conjunt del cicle econòmic solidari.

Un aspecte important té a veure amb la implantació geogràfica. El fet que els municipis comprin de forma agregada o la presència d’administracions supramunicipals, juntament amb l’exigència de certes contractacions, pot facilitar aliances entre organitzacions de diferents territoris; o bé que una organització nascuda en un determinat indret comenci a treballar a un municipi allunyat i allí generi un camp d’irradiació que faciliti noves iniciatives d’ESS. Aquest efecte que podríem denominar de contagi (cas paradigmàtic dels nuclis de Som Energia o de Coop57) requereix que la compra pública responsable no sigui entesa només com una operació contractual sinó que esdevingui un veritable pretext per a la sensibilització i la conscienciació.

Un teixit productiu arrelat, diversificat i amb certa massa crítica és un factor de resiliència territorial. La compra pública, si s’usa efectivament com a instrument de demanda interna, pot contribuir a un desenvolupament local més autocentrat, això és, més capaç de satisfer les necessitats individuals i col·lectives des del mateix territori.

Per tancar aquest apartat i a manera de contrapunt: la compra pública podria inundar l’ESS. L’efecte “bombolla” és un risc que cal controlar. El creixement i enxarxament de les iniciatives és complex, de manera que només pot fer-se bé a través de processos progressius que respectin els ritmes de cada lloc.

POTENCIAR LA COMPRA RESPONSABLE ARA. QUÈ PODEN FER LES ADMINISTRACIONS LOCALS?

La nova agenda del desenvolupament local no pot avançar sense un canvi en els instruments. A continuació s’exposen àmbits d’intervenció prioritària per a la potenciació de la compra pública responsable des dels ajuntaments.

En primer lloc, s’imposa una revisió de la política de despesa. A ningú no escapa que, en funció del destí dels diners, l’ESS tindrà més o menys oportunitats, i això estarà reflectint diferents opcions de desenvolupament. La innovació en els pressupostos participatius combinats amb l’aprofundiment de la transparència i l’avaluació de la rendibilitat social i ambiental sembla un pas necessari per situar adequadament l’ESS en la compra pública. Així, els pressupostos participatius han d’incorporar els criteris socials i ambientals al destí de la despesa.

La compra pública responsable i l’ESS són camps encara relativament nous. Les preocupacions normatives són necessàries, però no haurien de ser paralitzants. En aquest sentit, els ajuntaments han d’obrir pràctiques des de l’audàcia i la imaginació, tenir un paper de pioners que permeti progressivament adaptar el marc normatiu. La proximitat que es dóna en els entorns locals de l’ESS amb les institucions ha de ser útil per gestar referents que més tard puguin recollir-se en lleis i reglaments.

Relacionat amb l’anterior, s’han de generar bones pràctiques que puguin ser demostratives i inspiradores per a altres administracions. En el mitjà termini, l’afermament d’aquestes experiències pilot, el treball en xarxa dels municipis en l’àmbit de l’economia social i solidària, així com l’existència de nombroses experiències de compra agregada (ACM, consells comarcals, diputacions, etc.) han de permetre una certa escalabilitat.

La compra verda permet reduir el consum de recursos com aigua i materials, estalvia energia, fomenta el reciclatge i la reutilització, etc. L’avantatge aquí de l’ESS ve de saber crear condicions per a l’intel·ligència col·lectiva (circuïts curts, porta a porta, cuines col·lectives, cooperatives d’energia), més que no pas de solucions exclusivament tecnològiques. Per altra part, la compra pública de caràcter social encara que no empenyi a la baixa el preu dels contractes sí que pot tenir una funció estalviadora quan es considera globalment el pressupost públic (menys prestacions, més cotitzants, més diners circulant, etc.). Cal aportar evidències en aquest sentit que ajudin a sensibilitzar.

La redacció de bons plecs des dels ajuntaments i la capacitat d’accés de les organitzacions de l’economia solidària a la contractació són, en realitat, dues cares de la mateixa moneda. El primer problema només es pot resoldre des de la transversalitat: els equips de contractació han de treballar amb els serveis finalistes que acumulen expertesa tècnica en cada tema (energia, residus, etc.) i valorar amb les àrees transversals de desenvolupament local, participació, etc. els impactes de les ofertes en l’entramat de l’economia solidària i el conjunt de la comunitat o el territori.

Pel que fa a les possibilitats que les organitzacions de l’ESS puguin accedir als mecanismes de la contractació pública en condicions adequades és una responsabilitat de les agències de desenvolupament local al costat dels espais intermedis que es creïn al si de la mateixa ESS –tipus cooperatives de serveis, d’assessorament, CAE...–. Es tracta de garantir els mecanismes per mitjà dels quals es preparen les ofertes adequadament. En realitat és l’extensió d’una necessitat més àmplia consistent que els governs locals coneguin i puguin orientar projectes dins de l’economia solidària.

La compra pública responsable és una de les eines amb què els ajuntaments poden eixamplar l’ESS. Sens dubte, és una eina potent i de perfil propi de les administracions. Ara bé, al mateix temps que els governs locals es proveeixen, als territoris s’hauran de crear les condicions perquè aquesta compra sigui fertilitzadora explorant models de desenvolupament que integrin la democràcia econòmica i la reconversió ecològica.

Notes

1. Per al càlcul s’exclouen al capítol 2 els arrendaments i cànons, les indemnitzacions per raó de servei i els treballs realitzats per altres administracions públiques o entitats públiques. Al capítol 4 només es tenen en compte les despeses que són a Empreses privades, a Famílies i Institucions sense finalitat de lucre i a l’Exterior.

2. Informe de l’estat del mercat social català 2014, projecte Landmark, Recull d’experiències d’economia social i solidària als municipis (en publicació) i dades del web del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social i de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.

Autoria: 
Redacció

Pot ser també t’interessa

El projecte situat al barri de Roquetes de Barcelona explora un nou model cooperatiu per influir en el mercat immobiliari i promoure els vincles comunitaris.