La Mostra Internacional de Cinema de CineBaix es materialitza en quatre certàmens repartits al llarg de cada any on es projecten pel·lícules africanes, àrabs, asiàtiques i llatinoamericanes.
L’associació CineBaix defensa de manera diària una aposta per la diversitat audiovisual des de les seves sis pantalles ubicades al centre de Sant Feliu del Llobregat. La seva cartellera combina les pel·lícules d’autor, amb un especial èmfasi en la producció europea, amb algunes projeccions de ‘blockbusters’ de Hollywood. També s’alternen les projeccions en els idiomes originals amb les versions doblades al català o el castellà.
La gran aposta cultural de qui gestiona aquest projecte ciutadà, que es fonamenta en un model de persones sòcies i de persones voluntàries, passa per la celebració de la Mostra de CineBaix. El certamen s’especialitza en els països que acostumen a ocupar la perifèria en el mapa de l’audiovisual global i es ramifica en quatre branques al llarg de l’any. Estan dedicades, respectivament, als cinemes africà, asiàtic, llatinoamericà i al cinema àrab i de la Mediterrània. La idea és “donar visibilitat a cinematografies que són invisibles, perquè protegir i promocionar la diversitat cultural i lingüística és un eix fundacional i vertebrador de l’associació”, explica Xavier Bachs, president de l’Associació Cinebaix i programador del cinema.
Per saber els orígens de la Mostra cal recular fins a la invasió de l’Iraq, l’any 2011. En ple context de les mobilitzacions del ‘No a la guerra’, l’organització no governamental Sodepau es va aliar amb CineBaix per encetar la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. Posteriorment, Sodepau va traslladar el certamen a la Filmoteca de Catalunya. “Va haver-hi un any compartit, però després vam decidir convertir-la en la Mostra de CineBaix”, recorda Bachs.
La Mostra va passar d’atendre exclusivament al cinema àrab i de la Mediterrània a acollir propostes de l’Amèrica Llatina. Posteriorment, van venir Àsia i l’Àfrica, el continent més invisible entre els invisibles, i es va acabar establint el model de subdivisió en quatre mostres diferents perquè l’equip responsable va comprovar que “això no és el festival de Donosti, ja que la gent no pot absorbir tantes projeccions en una setmana i mitja”. Conscients d’això, van subdividir les seixanta o setanta pel·lícules de la Mostra en quatre tongades repartides al llarg de l’any.
L’aposta per la sostenibilitat humana, sense una sobredosi d’oferta concentrada, també té un component pragmàtic: buscar la manera de visibilitzar uns cinemes difícilment accessibles sense saturar l’audiència potencial, però alhora oferint un paraigua que reforci cada títol individual. “Hem comprovat que una pel·lícula africana té molt poc públic fora de la Mostra, encara que hagi rebut premis i etcètera. Dins de les mostres, en canvi, les projeccions funcionen millor”, explica Xavier Bachs.
L’aventura és culturalment valuosa, però també comporta un gran esforç logístic per a l’equip de CineBaix. Com descriu el president de l’associació, “nosaltres som un cinema que treballa al llarg de l’any i que, a més, munta un festival. Algunes de les pel·lícules les contractem directament, fem els subtítols, etcètera”. La despesa econòmica és, a més a més, molt rellevant, com així admet el programador. Segons Bachs, dins de la junta de l’associació subjau el debat “sobre si val la pena dedicar tants diners a la Mostra, perquè si bé és molt apreciada per la gent, que ens anima a no defallir, té un cost molt rellevant”.
Les recaptacions aconseguides mitjançant la projecció de pel·lícules dels grans estudis estatunidencs, com Disney o Warner, possibiliten que l’aventura continuï. Però, amb tot i això, la continuïtat indefinida d’aquesta finestra als cinemes del món no està garantida. Més i quan la Mostra no acaba de recuperar les xifres d’assistència prèvies a la pandèmia de la Covid-19. Concretament, s’han recuperat més de la meitat dels espectadors, quan en el conjunt del cinema està al voltant del 70%.
Bachs explica que el públic de la Mostra és sobretot socis del cinema i cinèfils de la comarca que no visiten habitualment les sales de CineBaix. “El desafiament és seduir les persones migrades o d’origen divers que habiten Sant Feliu o altres localitats de la zona”, indica el president de l’Associació CineBaix, per qui aquests perfils de públic només s’han atret en sessions que normalment estan vinculades a presentacions de llibres o debats. “Hem intentat connectar de moltes maneres, però tenim la sensació que només arribem a la gent amaziga de la comarca que està compromesa socialment i que li pot interessar pel·lícules de temàtica polítiques que projectem”, conclou Bachs.
La Mostra de Cinema Africà d’enguany, que s’ha celebrat entre aquests dies 25 i 29 de maig, ha inclòs onze pel·lícules, entre les quals algunes provinents del circuit dels festivals especialitzats. És el cas de la ruandesa Father’s day, menció especial de la crítica al Black Movie Film Festival de Ginebra, o Tug of war, del realitzador tanzà Amil Shivji. Ambdós films tracten dels encaixos i desencaixos entre un jove revolucionari i una noia que intenta escapar d’un matrimoni forçat.
També s’ha projectat Shimoni, de la realitzadora keniana Angela Wamai, que aborda els abusos sexuals i el paper de les esglésies i de les comunitats, així com Mi hermana pequeña, de la cineasta francesa Léonor Serraille, que ens apropa al periple d’una família que migra de la Costa de Marfil als suburbis parisencs.
D’altra banda, s’han recuperat pel·lícules que els darrers anys s’han vist a moltes sales del nostre país: Tori i Lokita, un excel·lent híbrid de drama social signat pels prestigiosos germans Dardenne; The woman king, que ens endinsa en la història de les agojie, dones combatents d’elit que van operar al regne de Dahomey entre els segles XVII i XIX, i Till: El crímen que lo cambió todo, que dur a les pantalles la lluita de la mare d’un adolescent que va morir linxat per una turba racista l’any 1955 als Estats Units.
I, finalment, l’organització ha volgut incloure films de la dècada passada, com Morbayassa, Virgem Margarida o Cadillac records, que explica la popularitat de Chuck Berry, Etta James, Muddy Waters i altres músics afroamericans, a més d’un clàssic del cinema rodat a l’Àfrica en procés descolonitzador: Sambizang, de la realitzadora francesa Sarah Maldoror.
