La crisi econòmica que travessa el país sud-americà, on amb el nou govern de Javier Milei els preus i l’escassetat d’aliments s’han disparat, ha fet ressorgir les tradicionals olles impulsades per grups i moviments socials, que garanteixen un àpat diari als sectors més depauperats.
L’olla cada vegada està més buida. Aquesta és la sensació que té la població argentina mentre observa com els preus sobrepassen el salari bàsic i que, arribar a la fi de mes, s’ha convertit en una veritable odissea.
Especialment, això ha succeït arran de les últimes eleccions presidencials, que han donat al poder al neoliberal Javier Milei. Des d’aleshores, la classe treballadora torna a sentir el pes de pagar el desastre que deixa el govern amb les seves constants retallades.
Però és, entre la por, la manca d’ingressos i l’escassetat de productes en els supermercats, si no el seu encariment, que han reaparegut les olles populars. Una iniciativa que mai no han deixat d’existir com a via perquè moltes famílies puguin alimentar-se, encara que sigui una vegada al dia.
La nova crisi econòmica que travessa l’Argentina ha fet que l’escassetat d’aliments s’hat per deu i els preus hagin escalat de formada desmesurada de preus mentre els salaris continuen estancats. Així ho constata el darrer informe publicat per l’INDEC (Institut Nacional d’Estadístiques i Censos), segons el qual el 57,4% dels argentins està per sota el llindar de la pobresa, o cosa que és el mateix: un treballador argentí registrat amb un sou mitjà és, a efectes pràctics, una persona pobra. A causa d’aquest decalatge entre els sous i el cost de la vida, el nombre de famílies que han començat a dependre de les olles populars per a omplir l’estómac s’ha massificat fins a extrems dels quals no hi ha precedents coneguts.
Una d’aquestes olles populars té lloc a la província de San Luis, sota l’impuls d’un grup d’artistes que, davant la penúria actual, ofereix menjar a la plaça central de la ciutat. Els principals destinataris són les persones que malviuen al carrer -que els darrers mesos s’han multiplicat per deu-, si bé actualment cada vegada més gent s’apropa a buscar el plat de menjar que els artistes ofereixen un cop a la setmana.
Anteriorment, en l’etapa de l’expresident Alberto Fernández, aquests àpats se subministraven a diferents menjadors socials, als quals ara s’han afegit les olles populars, un servei que el nou Ministeri de Capital Humà no té interès a ajudar. Ben al contrari: ha decidit no prestar-los cap mena de suport econòmic sota el pretext que els aliments no arriben i que aquests són robats o injustament repartits.
Aquestes acusasiones ja han estat desmentides per les persones encarregades d’administrar les olles, les quals han recordat a l’Estat que la crisi econòmica ha provocat que es formin files de més de cinc carrers i que, amb tot i això, no hi ha ningú que es quedi sense la ració de menjar que necessita. Alhora que insisteixen que, darrere de les olles populars, hi ha grups i col·lectius que, com els artistes de San Luis, només els mou aportar el seu gra de sorra perquè tothom pugui tenir un plat abans que no acabi el dia.
El 2023, una organització anomenada La Poderosa va presentar un projecte de llei perquè les cuineres comunitàries cobressin un salari mínim, tinguessin vacances i una llicència en cas de maternitat. Aquesta proposta, però, encara es troba pendent que el Congrés la valori i, segons La Poderosa, tot sembla indicar que no es tractarà en un futur pròxim.
Però això no acaba aquí: referents opositors al president Milei van descobrir fa poc que el govern té emmagatzemats, des de fa mig any, 5.000 quilos d’aliments que, suposadament, estan destinats a una crisi major, quan segons els experts, la recessió és prou greu perquè aquests aliments arribin a la població, especialment la que està en situació més vulnerable.
De la mateixa manera que les comandes dels menjadors s’ha incrementat de manera exponencial, sense que això hagi mogut al govern de Milei, que en una de les seves aparicions va voler tancar la polèmica amb un dels seus exabruptes habituals. Per l’histriònic president argentí, “si la gent no arribés a fi de mes, ja s’hauria mort”.
De fet, per pal·liar la crisi, Milei va prometre en campanya que seria la casta política que pagaria els deutes que manté l’Estat, la qual cosa ajudaria a suportar el temporal. Però finalment, la seva recepta ha consistit en l’anomenat ‘Plan Motosierra’, que amb la finalitat de reduir la despesa pública, està deixant encara més afeblida la classe treballadora, obligada a autoorganitzar-se amb les olles populars i altres activitats per sobreviure.
Amb tot, cada vegada són més els treballadors que busquen solucions per a alimentar-se, conscients que amb els salaris de què disposin no poden satisfer aquesta i altres necessitats tan peremptòries. Cal recordar que, si bé a l’Argentina els aliments valen el mateix que a l’Estat espanyol o als Estats Units, el salari d’un treballador argentí és, a hores d’ara, cinc vegades menor respecte a aquests països. Una dada que ajuda a dimensionar l’actual situació de pobresa, la qual el president Milei no fa més que agreujar amb la seva obsessió que el superàvit sigui superior la quantitat de persones que depenen d’una olla popular.
