Els governs justifiquen les retallades als serveis de l’estat del benestar, en part pel deute públic, però en part també adduint una suposada ineficàcia de les polítiques socials. Malauradament, un debat important i necessari, consistent a saber com adaptar els serveis d’uns estats del benestar construïts al segle XX perquè satisfacin millor les necessitats de les persones del segle XXI, es converteix en una operació de desmantellament d’allò públic per part dels governs i, com a reacció, en l’adopció de posicions purament defensives per part dels professionals i usuaris afectats. L’autor d’aquest article, Guillermo Rojo proposa compaginar la defensa de les polítiques socials amb la seva refundació per tal de fer-les més pròximes, participades i de qualitat1.
L’article vol aprofundir en el debat al voltant de la intervenció social i la col·laboració publicoprivada, entenent que són conceptes que repetidament esmentem i fem servir però que tenen diferents lectures i models possibles. Conceptes, el de la intervenció i la col·laboració publicoprivada, que estan actualment a l’ordre del dia a causa del qüestionament en què es troba immers l’estat del benestar. No són debats nous, però potser avui tenen especial publicitat i actualitat.
Aquest article és una primera aproximació i versió2, a manera de document de treball no exhaustiu, ni acadèmic, que tracta d’animar cert debat que considerem estratègic i necessari a les cooperatives i al tercer sector tenint en compte el context actual en què ens trobem, partint de la necessitat d’enfortir i establir un marc mínim que sigui comú al sector. Per tot això, s’han intentat recollir diverses veus3 que poguessin il·luminar els diferents punt de vista, perspectives i matisos que hi ha en els aspectes que tractem. El punt de partida de tota la reflexió és la intervenció social, una intervenció social que en l’article considerem des de dues dimensions: una primera més normativa, de marc, que ens informa i ens parla de la política pública i l’estat, i una segona, que ens parla de la implementació de les polítiques públiques, de la seva posada en pràctica sobretot en l’àmbit social, de les polítiques socials i de l’atenció a les persones. En aquest context no és fa fàcil parlar d’intervenció social, però creiem que és fonamental fer-ho.
L’estat de la qüestió
El debat necessari sobre l’estat del benestar i les polítiques públiques (i en concret de les polítiques socials que ens ocupen), sobre els béns públics i l’avaluació, sobre la cosa pública en general, no és fàcil de fer tenint en compte, d’una banda, la idiosincràsia de l’estat i el país, i en concret del desenvolupament de l’anomenat estat del benestar, fruit d’un devenir històric particular (monarquies i dictadura, amb algunes excepcions modernitzadores que van durar anys i l’actual democràcia) que ha representat un desenvolupament deficitari (comparativament amb Europa occidental) i una cultura desafecta envers allò públic amb una forta càrrega (percepció) clientelar. Sobre el particular és interessant, per exemple, observar la creixent culpabilització del funcionariat. D’altra banda, perquè ens trobem en un context actual de retallades i polítiques d’austeritat, una situació que no permet un debat tranquil i profund, sinó que ens empeny a posicions reactives i defensives. En la situació actual, es pot reconèixer que les administracions públiques estan immerses en un moment d’impàs i que les seves polítiques i accions són purament reactives i enfocades a reduir el cost. Igual opera el sector, en dos sentits: la primera configurant la plataforma “Ni un pas enrere”4, i la segona reaccionant cadascuna de les entitats per aconseguir més eficiència empresarial.
Una administració pública i gran part de l’opinió publicada plantegen una visió exclusivament economicista sobre l’estat del benestar i les polítiques socials. Unes polítiques que s’identifiquen com una despesa i no pas com una inversió de futur (generació d’ocupació, reducció de l’economia submergida, etc.). En aquest sentit, considerem preocupant l’aplicació de la doctrina thatcheriana del there is no alternative (aquesta coincidència no és gratuïta, sinó que en gran mesura hi participen receptes, discursos i polítiques amb una diferència de 30 anys), acompanyat amb una autoimmolació d’home d’estat (tenim les dues versions, vegeu Zapatero o el darrer Mas en la seva entrevista a TV3, on públicament renuncien a fer política, això sí, decidint d’antuvi quines són les prioritats, els nostres interessos i les reformes a fer com una cosa inevitable, neutra i tecnocràtica) i com a alternativa ja s’han preocupat d’anunciar i mostrar el caos i el desordre (doctrina del shock5; la criminalització de la protesta no és gratuïta). L’única via és la renúncia a una política fiscal, la reforma constitucional monetària i el control del dèficit, que ja es postulava als anys 90 amb força. No oblidem la figura del Sr. Barea en l’oficina de pressupostos en el primer govern Aznar. És interessant veure ara la proposta realitzada aquests dies pel FEDEA en aquest mateix sentit. Així doncs, ens trobem amb idèntica conceptualització classista6 del Banc Central Europeu amb les seves funcions i que tant patim, així com la seva ja famosa carta sobre la qual se sostindrà l’enèsima reforma laboral. Tot plegat ens situa en un panorama on ja no es parlen de drets i de justícia sinó de compassió i actituds, en una desresponsabilització creixent dels poders públics sobre qüestions legislades a diferents nivells7. Ens trobem, doncs, amb debats molt defensius i reactius on ens centrem en la defensa i reivindicació de la titularitat i la garantia pública sobre i de determinats drets i serveis.
Aquest context impedeix la possibilitat de fer un debat serè, tal com apuntàvem, sobre qüestions bàsiques que s’assenyalen més endavant i que són fruit de canvis sobrevinguts a les darreres dècades. L’estat del benestar i els seus serveis han estat dissenyats i construïts sota un prisma, podríem dir del segle XX, consistent a donar solució de forma centralitzada a problemes estandarditzats, i és clar que necessiten canvis importants però diametralment diferents dels que es plantegen. En un moment de crisi, el sector planteja la necessitat de més polítiques socials per fer front a les situacions que s’estan provocant. Calen més polítiques socials però des de la proximitat (espais de quotidianitat, comunitaris i de convivència), que siguin més participades (corresponsabilització, codisseny i cogestió, etc.) i de més qualitat (avaluades, eficients, millorant les metodologies d’intervenció, etc.) i no des d’una perspectiva i uns posicionaments quasi de liquidació (per exemple, avaluar per privatitzar) o criminalitzant els receptors del PIRMI i les persones aturades. Estat del benestar sí, però radicalment diferent. Una mirada que sigui hereva de veure la crisi també com a oportunitat, no per enderrocar l’Estat del benestar, sinó per desconstruir-lo i repensar-lo.
Aquest context ens marca d’alguna manera condicions no merament conjunturals, sinó que ja formaran part del nostre paisatge futur. Hi ha canvis que s’estan implementant amb un caràcter definitiu (segurament hi haurà un empobriment real del país, l’estat serà diferent, la inversió mai no serà la mateixa, etc.). En aquest sentit, ens sembla important remarcar que el final de la crisi vindrà, no recuperant el creixement i les quotes de consum d’antany, sinó amb un horitzó i un paisatge nous que estiguin més d’acord amb certes quotes de decreixement i sostenibilitat. Per això esdevé més necessari que mai compartir i construir el model d’intervenció social que volem des de les dues accepcions esmentades anteriorment.
Col·laboració publicoprivada
En la situació actual, ara mateix no hi ha un posicionament clar des de l’Administració pública de com resoldre aquest dilema. Estem davant d’una política reactiva de contenció de la despesa, encara que és una exigència social que no només es pot resoldre des de paràmetres econòmics. Actualment l’administració pública identifica a curt termini l’estalvi i la retallada amb la necessitat de trobar actors amb capacitat de finançament, de gestió i d’inversió.
Des de la Unió Europea s’ha anat animant i generant, per un cantó, certes pràctiques de col·laboració publicoprivada i la seva conceptualització de la mà de la modernització de les administracions públiques, la implementació de models de governança, inaugurant altres formes de fer polítiques públiques que estiguin més en consonància amb la complexitat i diversitat creixent de les societats i les noves problemàtiques. Aquesta estratègia cobra sentit amb la incorporació dels principis de transversalitat i de corresponsabilitat. Hem d’apuntar que el seu desenvolupament ha estat desigual i els seus fonaments, dispars. Un clar exemple d’això el constitueixen les diferents aproximacions i teoritzacions que es fan sobre el tema. Partim d’una situació desigual en comparació d’Europa on hi ha hagut un desenvolupament polític més decidit i clar; en canvi aquí podem parlar actualment d’un sistema mixt.
Per l’altre cantó, hem d’anotar que ha estat intoxicat per la tendències a l’externalització de la prestació de serveis, la qual moltes vegades s’ha viscut com una privatització de facto per diversos sectors (coincidint amb el desenvolupament de la directiva de serveis, etc.).
Estem davant de la identificació de la necessitat de fer intervenció social d’una altra manera, on canviï de forma radical la relació i la interlocució dels poders públics amb les entitats i la ciutadania. Com diem, s’ha anat avançant en aquest aspecte però de forma irregular.
La radicalització democràtica, conjuntament amb la de proximitat, s’apunten com a elements centrals en aquesta modelització de la intervenció social. Aquesta radicalització pot tenir diferents elements, d’acord amb Ricard Gomà: impulsant accions comunitàries (elements que incorporen i vehiculen solidaritat horitzontal, generació de vincles, xarxes de capital social crític, són exemples de com es poden incorporar lògiques participatives en l’estat de benestar), les experiències de cogestió i autogestió de serveis i equipaments de titularitat pública, el desenvolupament de xarxes travades (entre entitats i poders públics), amb recursos i pressupost que poden participar no només de la gestió sinó també del disseny i la planificació, etc. D’aquesta manera parlaríem d’un espai públic compartit i construït per tots els agents (una part institucional i l’altra privada), amb confluència de valors, criteris, etc., per tal de superar, d’alguna manera, l’esquema de col·laboració publicoprivada. Aquesta dimensió ens sembla fecunda; pensem que pot establir un diàleg enriquidor amb altres concepcions sobre la reapropiació de l’espai públic que potser van més enllà, ja que trenquen del tot la dicotomia establerta entre públic i privat, com són les concepcions del mercat social i el procomú8. En aquest sentit, a les entrevistes s’apuntaven alguns elements per estructurar aquest model, elements que participen els uns dels altres i que són interdepenents, que podrien incidir en l’eficàcia i l’eficiència de la pròpia intervenció:
-
Obrir la participació al llarg de tot el procés de la intervenció social, no només en la gestió, sent conscients que cada actor hi té el seu rol. Obrir la participació al disseny i la planificació de la intervenció. Pensar sobre el paper de la persona i el ciutadà en tot el procés. Incorporar la transversalitat, la corresponsabilitat, etc. Emprendre la radicalització democràtica necessària pels temps i els canvis viscuts i molt en consonància amb les dinàmiques socials i culturals en alça, que no pas amb les dinàmiques polítiques, tal com es pot observar en els recents mapes electorals.
-
Desenvolupar uns criteris i un marc comú de qualitat en el servei. Qualitat que incorpora el prisma humà i social. Ja s’ha anat apuntant, però un dels valors afegits que haurà d’aportar el sector és el de la qualitat, a més dels altres que se li suposen. Un procés, el de la recerca de la qualitat, que ha de comportar definir i repensar els serveis. Tal com s’apuntava, estat del benestar sí, però d’una altra manera.
-
La necessitat de desenvolupar i implementar una cultura de l’avaluació és una peça fonamental de l’estructura per permetre la qualitat i la participació. Avaluació entesa com la incorporació dels aprenentatges, la seva sistematització, i no solament com un sistema per mesurar els costos i beneficis, així com els resultats. Com un exercici d’interpel·lació constant. Repensar els serveis d’altra manera, on hi hagi un diàleg molt més fluid, per exemple entre els serveis socials i els sanitaris, a fi de donar serveis transversals i més eficients, on la corresponsabilitat jugui un paper important.
-
En el marc d’aquesta col·laboració conjunta, s’identifica la necessitat fonamental, urgent, d’aprofundir en la construcció conjunta de la metodologia. No només pel seu aspecte professionalitzador, sinó per encarar aquesta altra forma de fer davant els canvis i la complexitat creixent. Cal aprofundir en el treball en xarxa, conjunt i col·laboratiu, entre d’altres.
-
Aprofundiment en un model de proximitat i local. Davant del model d’estat del benestar hereu del segle XX amb uns serveis generals que donaven solució a problemes estandarditzats, avui necessitem un disseny, una planificació, una gestió i una intervenció properes, que se situï en els entorns de quotidianitat i comunitat, arrelada i en sinergia amb el territori.
-
Promoure i facilitar entorns i espais d’innovació i creativitat. Necessitem experimentar; aquest és un aspecte que s’ha de planificar i en què s’ha d’invertir.
És en aquest sentit que pensem que s’ha de consolidar la construcció d’un actor autònom i proactiu que hauria de tendir a compartir i generar un marc mínim comú per proposar a debat públic. Una proposta pròpia i compartida d’intervenció social i que ja està present en moltes reflexions realitzades. El manifest “Ni un pas enrere” podria ser una bona mostra i un punt de partida compartit. a partir del model de què parlem, ja s’indueixen quins són els principals reptes.
Reptes
A propòsit dels reptes del sector, podem identificar dos vessants diferenciats; el primer podríem considerar-lo de forma simplista com el més empresarial. En primer lloc, és una anàlisi compartida que encara estem en un sector atomitzat i que ha anat reaccionant i establint unes primeres estratègies. Aquestes han estat sobretot en clau professionalitzadora i de dimensionar el vessant empresarial, d’altra banda imprescindible per a la sostenibilitat i viabilitat del projecte. Les accions més clares han estat també en la retallada, cercant incrementar l’eficiència en forma de reducció de costos de les organitzacions i les empreses (disminució de la massa salarial, de serveis generals, etc.) i competint mitjançant les polítiques de preus.
Per altra banda, s’apunta amb força la necessitat de generar nous serveis i penetrar en nous mercats amb l’objectiu de trencar la dependència actual cap a les administracions públiques; els casos més clars són, per exemple, en gent gran i llars d’infants.
Per últim, les persones entrevistades també ens apuntaven el repte de generar ocupació, per ser veritablement alternativa i portadora d’un valor afegit, després d’unes primeres mesures d’austeritat i control del cost. Però, més endavant, el sector haurà de donar resposta, d’una banda, a la demanda d’una administració pública que busca capacitat de gestió, finançament i capacitat d’inversió, i de l’altra, aprofundir en el model apuntat anteriorment.
Però, més endavant, el sector haurà de donar resposta, d’una banda, a la demanda d’una administració pública que busca capacitat de gestió, finançament i capacitat d’inversió, i de l’altra, aprofundir en el model apuntat anteriorment.
L’altra vessant és més estratègica. El sector ha de continuar vertebrant-se a tots els nivells: des del nivell de base fins a ser un interlocutor social global davant dels poders públics. Ha de desenvolupar les seves pròpies capacitats (un aprofundiment en el seu saber), i això exigeix construir abans una voluntat de fer-ho, per ser capaç de fer avançar els seus propis valors i demandes (un poder), el seu model. Ha de ser un subjecte capaç d’estar present en qualsevol estratègia de millora d’un model de societat.
Relacionat amb aquest repte s’apuntava la necessitat de potenciar la capacitat comunicativa i de màrqueting (vessant més comercial) del sector, cap enfora, més desenvolupada cap als poders públics però molt deficitària cap a la societat, i cap a endins, gran assignatura pendent, ja que partim d’un sector molt atomitzat que encara no se sent moltes vegades com a tal. Cal treballar una línia de vincle, identitat i sentiment de pertinença. En aquest mateix sentit, és important fomentar l’exercici i la pràctica de la transparència al sector com un valor afegit i comunicatiu fonamental.
Cooperació i col·laboració
Hi ha hagut alguns casos d’aliances i fusions, paradoxalment provocats en un context de crisi, sobre el qual s’haurà d’aprofundir. Una entrevistada parlava de canviar el xip per un altre de més col·laboratiu. Cal destacar que no es tracta únicament i exclusivament d’una qüestió de dimensió i escala, encara que molts ho assenyalen com a estratègic, més tenint en compte les noves demandes dels poders públics. No hi ha un camí únic per al desenvolupament d’una estratègia, dinàmica o cultura de la intercooperació i col·laboració; és també el moment de ser innovadors, d’experimentar i d’anar més enllà d’alguns models preestablerts i del que assenyalen algunes tendències (per exemple, la construcció col·laborativa de coneixement i la cultura lliure, etc.), però que són una evidència i una necessitat per al sector. Aprofundir en fórmules de treball conjunt, treball en xarxa, treball col·laboratiu; generar projectes en comú és el camí i l’horitzó a construir i planificar. Obrir pràctiques i experiències que portin a aprendre a cooperar, incloent-hi la de trobar i experimentar amb solucions hibrides, més en aquest temps on és estratègic, per exemple, l’aliança amb els moviments socials. Hi ha algunes experiències a Europa9, sobretot a Itàlia i el Regne Unit, de formació de consorcis per possibilitar presentar-se a grans concursos, fórmules hibrides de franquícia que permeten generar una malla de petites entitats arrelades al territori, optimitzar recursos i generar economies d’escala, etc.
La participació social Part del tercer sector va néixer amb un objectiu clar de promoció i vertebració de la participació. La tensió entre professionalització i estructures democràtiques i de mobilització social existeix, incloent-hi la possibilitat que alguns projectes associatius es desdibuixin completament per la reacció (la més clara i urgent potser) d’aconseguir la sostenibilitat econòmica, la qual cosa podria reduir la seva missió a la pervivència com a organització exclusivament. Aquesta tensió es pot observar també en els projectes cooperatius on l’eficiència empresarial pot descuidar el projecte societari i democràtic. El repte resideix a trobar l’equilibri entre les diferents dimensions necessàries i que el camí no suposi una desvirtuació dels projectes associatius, fundacionals i cooperatius.
Un altre repte del qual ja ens hem fet ressò però que tothom presenta com a bàsic i fonamental és aprofundir en la sistematització i la construcció d’un cos compartit dels sabers i les metodologies (formes de fer, qualitat, avaluació, aprenentatge, treball comunitari, participació, etc). Enfortir la seva capacitat creativa i constructiva d’experimentació i innovació portada a la pràctica. En definitiva, és temps per a l’assumpció de riscos i esforços, però modelant l’horitzó cap a on anar, un horitzó que pensem que ha de ser compartit i conjunt com a sector. Un model que, parafrasejant Robert Castel, ha d’interpel·lar al cor d’aquesta societat i al sistema que genera aquestes crisis i aquestes desigualtats.
NOTES 1 Al llarg de l’article parlarem de sector: englobant el tercer sector (tal com està definit a la Taula del Tercer Sector de Catalunya) i la sectorial de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, que engloba totes les cooperatives d’iniciativa social i sense afany de lucre. Pensem que, tot i les diferències, hi ha similituds i convergència en els reptes que ens ocupen i preocupen, a més de ser un exercici d’estalvi lingüístic. 2 Hem d’agrair a la gent entrevistada la seva col·laboració desinteressada i experta; per ara són: Ricard Valls (consultor), Teresa Crespo (ECAS i Taula del Tercer Sector), Ricard Gomà (IGOP-UAB i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona), Clara Puigventòs (ENCÏS), Joan Segarra (Sectorial FCTC) i Àngels Cobo (SUARA). 3 Hem de matisar la incorporació de la iniciativa “Ni un pas enrere”. La definim com a reactiva en el sentit que ha estat una acció (reacció de posicionament) política, però és una mostra clara d’un sector i un àmbit que progressivament va col·laborant; en aquest sentit no participa d’una estratègia merament reactiva. Només cal veure el text que aporta reflexions i alternatives importants. http://acciosocial.org/ni-un-pas-enrere/ 4 Més que seguir tota la línia argumental de Naomi Klein, ens interessa la capacitat metafòrica del terme. 5 Ortodòxia monetària i funcions limitades, etc. 6 Joan Subirats es prodiga al bloc de Público i a El País en aquest sentit. En concret es pot llegir: http://blogs.publico.es/joan-subirats/322/la-diferencia-entre-justicia-i-compassio/ 7 Sobre mercat social vegeu Jordi Via, “Cooperativisme i economia social i solidària”, Nexe 28, juny 2011, Fundació Seira i Confederació de Cooperatives de Catalunya, i Jordi Garcia, Crisis capitalista y economía solidaria. Ed. Icaria, 2009, i “Objectiu: mercat social”, Nexe, 9, gener 2002. Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Sobre procomú, vegeu Subirats, Joan; ¿Otra sociedad, otra política? d’Editorial Icària, i els treballs de Medialab Prado, Juan Freire, Yproductions, etc. 8 Un estudi molt interessant que aprofundeix i assenyala molts dels temes que es tracten en l’article és el que compara la situació del sector en diferents països europeus. http://www.fundacionluisvives.org/upload/83/89/ESTUDIOS_EUROPEOS_PDF_NAVEGABLE.pdf
