Un drama incert que reflexiona sobre la generositat

Un grup d’urbanites reparteix sacs d’ajuda solidària a una zona rural de Romania. Tres d’ells es dirigeixen en cotxe cap a una de les àrees i entren en un camí precari per mirar d’acostar un home a la serradora on es dirigeix. Quan el cotxe queda immobilitzat, la situació es complica: els cooperants, condemnats a passar una llarga i freda nit al vehicle, comencen a mostrar facetes inesperades de la seva conducta.

Radu Muntean (Martes, después de navidad) ha explorat els límits de la generositat i les derives de la beneficència a Entre valles, un particular drama amb components d’humor negre. La seva proposta remet al cinema romanès contemporani que aposta pels plans llargs, però també remet a altres il·lustres del cinema narratiu amb un cert component d’observació pausada de conflictes simples amb ramificacions socials i dilemes ètics, com el director iranià Abbas Kiarostami (El sabor de las cerezas).

Una de les diferències amb les obres de Kiarostami i companya, tan arrelades en el despullament d’artificis narratius, és que Muntean juga amb les expectatives de l’audiència. En alguns moments, podem imaginar que aquests personatges pateixin atacs violents, tal com passa en aquelles pel·lícules de terror on versions monstruoses dels ‘rednecks’ persegueixen turistes pels espais oblidats dels Estats Units rurals. Només són projeccions de la nostra memòria cinèfila, però suggereixen que la pel·lícula i els personatges que l’habiten projecten una visió desconfiada de l’ésser humà, encara que no se’ns mostri les conductes criminals pròpies dels horrors fílmics.

Sigui com sigui, Entre valles és una pel·lícula que cal processar amb certa calma. El seu enfocament eixut, amb una absència gairebé total de subratllats musicals o visuals, fan que el to de la narració resulti indeterminat. I això proporciona molta llibertat a l’espectador a l’hora d’enfrontar-se amb les imatges. Potser el projecte té components de sàtira, especialment a través de l’irritat i irritant cooperant Dan, però l’obra va més enllà de la demolició ridiculitzadora dels protagonistes. Resulta fàcil criticar aquesta gent de ciutat perquè la considerem addicta a les comoditats o perquè sospitem del seu altruisme. Amb tot, caldria preguntar-nos per què hauríem d’esperar que les persones involucrades en algun projecte de cooperació hagin de ser exemplars, irreprotxables, alienes als múltiples prejudicis que recorren les societats.

Altres pel·lícules recents, com 200 metros o El hombre que vendió su piel, han explorat les contradiccions i cegueses de l’activisme que es fa d’esquenes a les víctimes o que les explota pel suposat bé superior de la denúncia pública. A Entre valles s’escenifica una altra inèrcia preocupant de l’ajuda humanitària: que els cooperants siguin el centre de la història, turistes de la bona consciència que desplacen del quadre les persones necessitades (en el cas d’aquesta ficció, un vilatà amb algun tipus de trastorn que vagareja per les seqüències del film).

El director d‘Entre valles ha explicat en algunes entrevistes la seva posició pragmàtica vers les conductes generoses: si tenen efectes positius, poc importa que neixin del narcisisme o del desig d’autocomplaure’s. Muntean sí que representa, de manera més crua, com tota beneficència, tota cura que no pren la forma de dret o de relació establerta entre persones que es consideren iguals, esdevé una humiliació explícita o implícita. Un gir final potencia fortament el regust pessimista que deixa la narració: mostrar com la humiliació benèfica no sols té a veure amb la cooperació, sinó que pot produir-se en qualsevol interacció humana.