La política institucional com a ‘thriller’ fílmic

Potser els cineastes senten que l’audiència els hi reclama unes dosis d’incertesa i emoció que el drama clàssic no pot assolir. O potser és lògic intentar explicar el nostre present accelerat a través de les narracions contrarellotge pròpies del thriller.

Alguns històrics del cinema social, com els germans Dardenne (Dos días, una noche), han explicat els problemes del món laboral o de les migracions encreuant els codis del cinema social i de la narrativa d’intriga. Ara, el realitzador francès Thomas Kruithof ha fet quelcom similar amb Promesas en París, una aproximació tensa a la política institucional i les tensions entre la ‘realpolitik’ i la mentalitat activista.

Com l’Emmanuel Carrère d’En un muelle de Normandía, que va comptar amb Juliette Binoche per liderar el repartiment del seu film, Kruithof recorre a una altra estrella de l’audiovisual europeu: Isabelle Huppert. La protagonista de La pianista interpreta una alcaldessa de la perifèria de París que està a punt d’esgotar el seu segon mandat. Tot i que pertany a un partit històric, la seva figura remet a les noves esquerres emergides a l’Europa del crac financer: es mou en l’àmbit municipalista, recela de les estructures de poder tradicionals i està especialment implicada en les polítiques d’habitatge.

Promesas en París parla d’aquests moments de final d’etapa. L’alcaldessa no vol marxar sense assegurar la rehabilitació d’un enorme (i degradadíssim) bloc de pisos, i el seu cap de personal, nascut en aquella ‘banlieue’, també està decidit a aconseguir-la, però ella comença a replantejar-se el seu compromís ferm d’abandonar la política.

No solament es tracta d’ambició o desig de poder -o d’una voluntat sincera de millorar les vides dels ciutadans enrarida (o embrutida) per les concessions pragmàtiques-; també de por al buit de l’endemà de plegar. Aquests aspectes psicològics, però, no s’exploren amb gaire intensitat. La protagonista té quelcom d’esquiu i impenetrable, com si la narració assumís l’opacitat de la política partidista.

Entre moments tensos, traïcions i autotraïcions o escenes d’un cert ‘thriller’ de la gestió institucional, Promesas en París escenifica com els lideratges carismàtics poden dur als deliris egocèntrics. La protagonista afirma, i sembla que s’ho cregui només a mitges, que la seva continuïtat és necessària per al projecte polític que ha representat. Alhora, però, se suggereix que pot tenir part de raó, i que la popularitat i els anys en l’exercici del poder la converteixen en algú amb més oportunitats d’explotar les escasses escletxes del sistema.

Kruithof introdueix l’audiència en un món de dilemes i de moltes dificultats. I és d’agrair que mantingui l’aposta per una certa complexitat fins al final, sense trair-la amb un desenllaç que prengui forma de tesi concreta, fàcil de resumir, reconfortant. I això, malgrat que algunes escenes d’èpica del sacrifici exaltin l’heroisme individual, reminiscent del personalisme que se suposava que s’intentava qüestionar.