La desigualtat propulsa un ‘thriller’ violent

El realitzador sudcoreà Bong Joon-ho ja havia evidenciat, mitjançant obres com la distopia futurista Snowpiercer, el seu gust per un cinema de gènere amb comentaris socials incorporats. El seu darrer i premiadíssim film, Parásitos, és l’exemple més clar: una barreja de drama i comèdia negra, amb dosis periòdiques de thriller, que es presenta saturada de metàfores i insinuacions des de la construcció de les imatges, el disseny dels moviments de càmera fins a la gestualitat dels actors

Bong explica la història d’un jove que imparteix classes de reforç a una noia de família benestant. En veure una possibilitat d’ascensió social, el noi comença a teixir una teranyina kafkiana de fingiments. A diferència de La metamorfosi, però, l’autor no ens parla d’individus que es converteixen en insectes, sinó d’individus que se senten com a tals.

A Parásitos, les persones de rendes baixes viuen als soterranis, s’amaguen sota les taules o els llits, busquen espais secrets de subsistència com unes paneroles que s’alimenten d’engrunes als espais que infesten invisiblement. Bong i companyia subratllen l’existència d’aquestes jerarquies -sobre els de dalt, els de baix i la dificultat de barrejar-los- i, a més, tracten amb un èmfasi inusual en el mainstream la violència psicològica inherent al repartiment -molt desigual- dels diners.

La pel·lícula acaba convertint-se en una muntanya russa. A les inèrcies pròpies del thriller, com la resolució violenta dels conflictes dramàtics, s’afegeix una successió de girs més o menys sorprenents. A una altra pel·lícula-experiència recent, Nosotros, l’efectisme distorsionava el suposat missatge antitrumpista de la faula. El calculador Bong i el seu equip, en canvi, aconsegueixen mantenir un sòl de coherència -fins i tot en el crescendo sanguinari- encara que això els suposi caure en una certa desolació.

Els autors defensen l’existència de la lluita de classes negada pels discursos meritocràtics i claven una punyalada al pensament positiu i altres cataplasmes consoladors, però bloquegen alguns camins possibles de sortida: ni la consciència de classe uneix sempre, ni quan ho fa esdevé necessàriament una força positiva.

A Parásitos, tothom perd. I ho mostren com la mateixa realitat, però amb unes connotacions involuntàriament conservadores (no hi ha alternativa?) d’aquest vibrant entreteniment que és alhora una expressió de malestar.