L’economia actual, segons David Harvey

Les cròniques anticapitalistes és el primer llibre de l’antropòleg marxista David Harvey traduït al català. No es tracta -o no exactament- d’un assaig escrit per Harvey: el volum emana d’alguns dels seus pòdcasts que els editors Jordan T. Camp i Chris Caruso han transformat en textos. El resultat pot servir d’introducció al pensament de l’autor i a les relacions que estableix entre el marxisme i les derives del capitalisme recent.

El resultat parteix de l’accessibilitat pròpia de les explicacions orals. La lectura resulta especialment accessible, apta per a qualsevol persona interessada, i té quelcom de repàs del present, del passat recent i de les perspectives de futur immediat del món. Les cròniques anticapitalistes és, en part, una història del neoliberalisme i d’algunes fites del moviment (el cop d’estat militar a Xile, l’abandonament del patró or, la desregulació del sector financer als Estats Units…). També és un relat de l’economia i la política mundial posterior al crac de 2008.

Pel que fa al present, Harvey apunta que el projecte capitalista neoliberal ha patit una crisi de legitimitat derivada de diverses realitats: l’afebliment de l’anomenat “consumisme compensatori”, causat per una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors que ja no pot dissimular-se a través de l’endeutament. També afirma que genera una gran frustració, i que la dinàmica d’apropiació i despossessió per part dels capitals suposa una pèrdua de recursos i de sobirania dels individus. “El capitalisme fa soroll de xuclar”, afirma.

A parer de l’antropòleg, aquesta crisi de legitimitat de l’ordre neoliberal ha empès els poders econòmics (de nou) cap al flirteig amb uns feixismes que, en general, només introdueixen alguns matisos reals -acompanyats i distorsionats per molta gesticulació verbal- a les receptes de l’escola econòmica de Chicago.

L’origen de Les cròniques anticapitalistes en forma de pòdcasts més o menys autoconclusius facilita l’aparició de petites repeticions, tant d’idees com de situacions amb els quals exemplificar-les, que Camp i Caruso no han volgut esporgar. El llibre, però, també té incorpora pinzellades d’humilitat. I és que Harvey, un dels referents de les esquerres contemporànies, admet que s’ha conscienciat recentment sobre la magnitud de la urgència entorn de l’escalfament global i insisteix que la Xina va emprar més ciment entre 2011 i 2013 que els Estats Units durant tot el segle XX. La dada provoca vertigen i evidencia que, una economia basada en el creixement econòmic, acaba depenent d’un extractivisme que resulta insostenible en un context d’emergència climàtica.

Davant d’aquest present de frustracions, incerteses, pors i emergències ajornades, l’antropòleg reivindica un llegat marxista que no estigui distorsionat pels discursos que associen l’ideari comunista amb l’anorreament de les llibertats. Harvey parla de lluites col·lectives amb l’objectiu d’assolir la llibertat individual real, que passa per la satisfacció de les necessitats, i per la reducció de les jornades de treball, la qual cosa pot facilitar que tinguem més temps per fer el que vulguem.

En un context d’experiència de la vida quotidiana, que bascula entre el cansament crònic, el “no tinc temps” i el “no puc més”, David Harvey posa de manifest que la causa marxista és plenament vigent.