La crisi oberta pel COVID-19, a més de posar a prova la capacitat de gestió de països i mandataris, ha posat al descobert i de relleu la gran vulnerabilitat de la majoria de sistemes socioeconòmics del món.
Molts són els estats que han vist minada la seva capacitat de resposta davant la pandèmia a causa d’unes economies hiperfinancieritzades -amb una marcada influència de mercats i sector financer-, globalitzades, amb alts nivells d’endeutament, i amb serveis públics desmantellats. A més, en molts casos, de no haver-se rescabalat de la crisi del 2008- mentre n’albiraven una de nova. Un context que, des del primer dia, ha condicionat la gestió que s’està fent d’aquesta emergència, tal com s’està veient en les diferents polítiques aplicades pels governs, així com en la resposta de la seva ciutadania. Gestió centrada, sobretot, a què no col·lapsin els sistemes sanitaris, a minimitzar el gran nombre de morts i, per molts mandataris la més important, que no desencadeni, com sembla que serà, en una profunda crisi econòmica de la qual se’n vegin fortament ressentits.
El coronavirus ha mostrat les vergonyes d’aquest sistema hegemònic que és el capitalisme i n’ha evidenciat la seva vulnerabilitat. Una vulnerabilitat fins ara entesa com una qualitat atribuïble a una persona o a un petit col·lectiu -almenys en els països occidentals, i des del privilegi i l’alienació-, però que ara l’hem percebuda com a una condició de la nostra societat. Una sensació d’univers, d’insignificança, de fragilitat, però que ens permet aterrar momentàniament del núvol en què volem acceleradament des de fa dècades, i que, lluny d’enfortir-nos col·lectivament i amb harmonia, no ha fet més que posar-nos cada vegada més en risc.
Estem davant d’una crisi de salut i sanitària que accelera una crisi econòmica, en el marc d’una crisi de recursos, ecològica i climàtica. En definitiva, una crisi sistèmica i estructural del capitalisme que n’evidencia el seu fracàs i la necessitat d’abordar-ho des d’aquesta perspectiva.
En conseqüència, i atenent a la necessitat de mesures de contenció immediates i urgents, seria de gran irresponsabilitat abandonar aquelles polítiques enfocades a combatre una crisi estretament relacionada i igual de greu, global i actual com n’és l’ecològica i climàtica. Per tant, a més d’un pla de xoc social i econòmic que garanteixi el benestar de les persones i en millori, potenciï i ampliï els serveis públics (com a garants del bé comú i l’equitat), és imprescindible seguir avançant cap a un canvi de sistema. El qual ens permeti viure de forma més sostenible i esdevenir societats i economies molt més resilients als canvis que vindran.
Hem d’afrontar aquesta emergència actual com una oportunitat (i una necessitat) per canviar i avançar cap a un sistema socioeconòmic decreixentista, de proximitat, sostenible, descarbonitzat i que, en definitiva, posi la vida al centre i no els interessos del mercat i l’especulació. No podem permetre caure en l’error (i la fal·làcia) que el que necessitarem després del confinament serà retornar a la senda del consumisme i el creixement.
Cal que, per responsabilitat, abandonem aquestes lògiques que incrementen el risc i apostem per noves fórmules més justes i resilients.
