Quan parlem d’ansietat ens referim a una reacció normal i saludable que s’activa quan s’ha de fer front a una amenaça o perill. És a dir: ha d’existir perquè ens adverteix que no estem en el bon camí. Que la notem, doncs, és un factor positiu, ja que permet activar els recursos suficients de canvi i atendre que ens vol dir. D’alguna manera és com la febre: no ens agrada la simptomatologia, però quina sort que estigui d’indicador per explicar-nos que, en una determinada part del cos, alguna cosa no rutlla prou bé.
El problema rau quan l’ansietat s’activa en situacions habitualment no amenaçants o perilloses, fins al punt que interfereix de manera important en la nostra vida quotidiana. Si ens referim a l’ecoansietat, hi ha persones que han presentat simptomatologies clíniques tan diverses com sentiments de culpa o tristesa, alteracions del son, trastorns de comportament alimentari, dificultat per concentrar-se i desconnexió de la terra. Per aquestes persones, és important tenir espais on compartir les seves pors i angoixes i evitar dir-li que es calmi. Així queda recollit en la web Somos Estupendas: https://somosestupendas.com/que-es-la-ansiedad-sintomas-y-tratamiento/
Però, què passa si només abordem l’ecoansietat des del prisma de la salut mental individual? Doncs que, ja podem donar pastilles a la persona i cursos intensius en mindfulness, que estarem perpetuant el malestar, la negació individual i col·lectiva del problema.
El canvi climàtic ha d’ocupar-nos. I és que difícilment podem estar bé si la comunitat on vivim no ho està, si el planeta que habitem les persones moren de fam o si ens estem carregant el món. És natural que se t’encongeixi el cor (i el pit) en llegir sobre la temàtica. Preocupa’t de qui no li passi.
Per tant, és raonable que parlar de canvi climàtic sigui incòmode, i l’ansietat, en un primer terme, ens ajudi a ubicar-nos davant d’aquesta evidència incontestable. Però llavors, què podem fer perquè la situació no ens desbordi i entrem en discursos de sobreautoresponsabilització que s’allunyen de la senyalització dels veritables culpables? On es troba l’equilibri?
L’ambientòleg Andreu Escrivà, en el seu llibre I ara jo què faig? Com vèncer la culpa climàtica i passar a l’acció, ens proposa mirar cap a l’austeritat i el que es considera essencial. I això vol dir “compartir el que ens preocupa, mostrar-nos vulnerables, exposar les incoherències i també manifestar la determinació -o fins i tot la gosadia- d’adoptar un determinat hàbit”. De la mateixa manera que ens convida a incorporar comportaments verds (accions per elecció assumibles i que estiguin connectades amb els valors) i fer transformacions d’una certa magnitud per tenir un major compromís i, així, forjar la nostra nova identitat.
La regeneració -diu Escrivà- és la clau, com també l’activisme pot ocupar un lloc central. Ho demostren les cooperatives de consum o grups com Extinció Rebel·lió, que mitjançant l’acció no violenta i la desobediència civil tracta d’influir sobre les polítiques climàtiques de governs i institucions.
Per tant, tenim a les nostres mans ocupar-nos i entendre que no hauríem d’entrar en el circuit de culpa–vergonya–càstig. No sols això: assumir que, si no avancem, és perquè no traspassem la fase de la negació i ens quedem instal·lats en els biaixos cognitius basats en aquella màxima d’“algú li tocarà, però no serà a nosaltres”, apunta Escrivà.
També la psicologia social ens parla de l’efecte espectador, el fet que, davant d’un accident, la responsabilitat individual queda diluïda. Aquest factor, sumat a la infoxicació, la indefensió apresa, les poques ganes de qüestionar-nos els privilegis i la procrastinació patològica, són igualment nocius, perquè s’acaben convertint en excuses per la inacció (“no és culpa meva”, “el que pugui fer jo és insignificant”), quan hem d’entendre que la no-acció sempre té un cost.
Davant d’aquests perills, Andreu Escrivà explica que “l’Homo sapiens és una espècie que ha arribat a l’estat actual gràcies a la cooperació”. Una frase que, a més de bonica, ens revela que sempre hi ha marge per a l’esperança i la generativitat; és a dir, l’acte generós de deixar un llegat a futures generacions.
En definitiva: quan ens toquen l’àmbit relacional és quan ens activem, creem complicitats i fem canvis estructurals. Al capdavall, i com se sol dir, la vida està per intentar-ho.
* Irene Moulas és psicòloga social comunitària i sòcia de la cooperativa Etcèteres
