Si alguna cosa té de bo aquest virus de nom infecte, és la seva capacitat per posar negre sobre blanc les mancances i contradiccions d’un sistema socioeconòmic que actua al dictat de les grans empreses i els poders financers. Parlem de les retallades en el sistema sanitari i de la consegüent pèrdua de múscul de la nostra sanitat amb la fuga de professionals -formats a les universitats d’aquí- cap als països nòrdics. Parlem de l’esgotament d’un model productiu deshumanitzat i enfocat al creixement sense fi, i parlem de tantes altres obvietats com les que observem aquests dies des dels confinaments desiguals... uns més còmodes i fotografiables que altres.
Si alguna cosa té de dolenta aquesta pandèmia, a banda de les víctimes mortals que deixa al seu pas i els efectes catastròfics en l’economia mundial, és l’acarnissament sobre els més vulnerables. Veiem com s’estan repartint targetes moneder per tal que, una part dels infants catalans, tinguin garantida l’alimentació. És una de les vergonyes que aquest Covid-19 no ha tardat a assenyalar. Com igual de vergonyós és veure com s’adequen a correcuita pavellons per confinar tota una legió de desemparats.
No menys veryonós també és que milers de dones migrants, moltes indocumentades, que fan feines de la llar i cures en condicions d’extrema precarietat laboral veuen agreujada la seva situació en un escenari que ni el mateix Manuel de Pedrolo no hagués imaginat mai: carres buits, tot tancat, zero ingressos.
Les netejadores i les cuidadores cobren sous de misèria i no estan donades d’alta a la seguretat social, de manera que no s’atreviran a agafar la baixa si emmalalteixen. No sols per qüestió de subsistència, també pel temor que siguin substituïdes sense massa miraments. És la llei de l’oferta i la demanda, en diuen. Una mena d’exclavitud moderna que, en plena Catalunya del segle XXI, també apareix a les càrnies, els camps de fruita i a les dones que cuiden els nostres avis i àvies, acompanyen els malalts o netegen les nostres cases perquè poguem dedicar més temps a estar amb els fills. Algunes d’elles, i no pas poques, en règim d’internes, 24 hores al dia i sense dret a un sol de descans.
La paradoxa de tot plegat és que el Covid-19 ha convertit en indispensable aquesta feina tan poc visible i mal remunerada. Fa pocs dies, el BOE reconeixia la tasca “essencial” que fan aquestes dones, majoritàriament migrants i a les quals es permet continuar treballant tot i l’estat d’alarma. En una piulada carregada de fina ironia, l’activista hondurenya Carmen Juares deia que les persones que han estat treballadores de la llar i les cures no necessitaven llegir el BOE per saber que fan una feina clau. En la mateixa piulada, Juares exigia que tinguin els mateixos drets que qualsevol altra treballadora. Perquè, al capdavall, es tracta de drets.
Essencial però no qualificat, la qual cosa dóna peu a infinitat d’abusos, començant pels sous indignes que es paguen a algunes cuidadores que, a més de passejar el familiar dependent, són les intermediàries entre metges i famílies, fan el seguiment del tractament mèdic del pacient i fins i tot s’ocupen de la seva rehabilitació, capitanejant sessions de fisioteràpia sense dret a descans setmanal ni a cap queixa.
És urgent dignificar aquest sector vital a moltes llars i conscienciar la ciutadania sobre la necessitat que aquesta lluita l’hem de fer plegades i que no s’hi val seguir mirant cap a un altre costat. Ens hi juguem la dignitat i els drets de tothom, que d’això es tracta.