“Posar la vida al centre” no és -o no hauria de ser- un simple claim o eslògan publicitari. És un dels trets diferencials entre l’economia social i solidària i l’economia capitalista. Però, què implica més enllà del discurs? N’hem parlat amb Mireia Caldés i Laura Pourtier, de L’Esberla, una cooperativa que acompanya projectes i persones en el camí de la transformació.
És determinant, perquè així com a l’esfera productiva els projectes estan connectats amb la rapidesa, l’efectivitat, l’esforç, la producció o el resultat -en termes culinaris parlaríem de fast food-, en l’esfera reproductiva implica una cocció més lenta, com la de les àvies: un temps més distès, reposat i conscient.
L’important és visibilitzar les dues esferes, ja que si en una feina té molta importància el valor econòmic, el treball reproductiu s’ha de valorar i pagar igual que el productiu. No podem entrar a definir què és més remunerable: aquesta és la trampa del capitalisme. Per això és empoderador reconèixer les tasques reproductives, agrair-les i apreciar-les, com també la cultura de l’afecte: “això està passant en el nostre projecte i és tal persona la que ho fa possible”. Apreciar el que fan les altres -i el que fem nosaltres perquè rutllin les coses- és clau per sostenir els equips.
Treballem de forma estressada i amb pràctiques molt violentes. I això provoca conflictes que cal prevenir abans no els hàgim de gestionar a posteriori.
Moltes cooperatives ens reivindiquem com a entitats feministes, però després els valors en el treball són masculins i patriarcals. A més a més, vivim en una societat que evita i obvia el conflicte, quan el conflicte forma part de les relacions humanes, socials i laborals; de manera que és necessari treballar sobre aquesta relació.
Ens relacionem amb ells de forma natural, pel qual ens ha sigut útil assignar-nos rols i autodenominar-nos “guardianes de”. Així, evitem personificar el conflicte amb les companyes i el situem entre l’esfera de la sostenibilitat i l’esfera econòmica. Dotar-nos d’aquest mecanisme ens ha aportat aprenentatges molt profitosos.
Per començar, entendre que el conflicte no és un espai de violència, sinó de creixement en què podem intercanviar perspectives i trobar un punt d’equilibri.
L’important és entendre que prioritzar les cures comporta decréixer en una altra esfera de la cooperativa. Perquè hi ha res més trist que una entitat feminista es faci trampes al solitari en un moment de revolució feminista com l’actual.
Perquè lluitem contra un monstre que és molt gran i omnipresent que ens aboca a incorporar pràctiques feministes i moments de cures que no van en contrapartida d’altres feines. Un fet que sobrecarrega l’equip. Amb tot, estem parlant d’un repte col·lectiu en l’àmbit de transició ecosocial que només assolirem si totes lluitem amb dents i ungles.
Aquí sovint confonem la conciliació amb la flexibilitat horària. I el cas de les mares és escandalós: ens sentim privilegiades quan podem estar tot el dia amb els fills a casa -bé perquè estan malalts o la flexibilitat horària ens ho permet- però alhora ens veiem obligades a treballar a destemps per cobrir hores que no hem fet en horari normal. Doncs bé: això no és conciliar ni tenir les cures resoltes.
En l’àmbit laboral els costa donar el millor de tu mateixa, i després les perjudica a nivell físic i emocional, perquè costa acceptar que algú assumirà la teva feina quan no hi pugui fer front per atendre les cures personals.
Totalment. Tenir temps és un privilegi perquè et permet treballar més, tenir més poder adquisitiu i, probablement, participar de molts més espais de debat. I clar, això pot generar un desequilibri dins de l’equip que cal abordar per evitar conflictes.
Hem establert que els rols que identifiquem com a guardianes, no poden ocupar més de 25 hores mensuals. Sembla una ximpleria, però permet a qui no pot implicar-se per la raó que sigui, participar d’aquests espais de treball.
No ens enganyem: és millor tenir menys persones treballant més hores. Però hem decidit apostar per una forma diferent de fer-ho i hem trobat l’equilibri.
