La filòsofa Marina Garcés va publicar el 2012 l’assaig Un mundo común, en què qüestionava les possibilitats i els desafiaments de l’acció política col·lectiva, en ple cicle de mobilitzacions arran de la crisi econòmica iniciada el 2008. Garcés (Barcelona, 1973) torna ara a les llibreries amb una reedició de l’obra en llengua castellana –publicada per Bellaterra– i amb la mateixa traduïda en català, Un món comú, a càrrec de Tigre de Paper.
Que no estem tan lluny d’on érem. La pandèmia ha accentuat la sensació que vivim en un abisme permanent, i això provoca que el món recent el veiem molt lluny. Quan he recuperat el text, publicat fa una dècada però escrit els anys anteriors, m’he adonat que les preguntes, les inquietuds i els desafiaments són pràcticament els mateixos. Ha canviat la tonalitat, que ara és més gris, però hauríem de rescatar maneres d’intervenir i organitzar-nos que ja estàvem treballant.
Un dels canvis de tonalitat és que vivim temps de catàstrofes. Ja no parlem d’urgència per respondre a determinats fenòmens, com les migracions o la qüestió terrorista, sinó de col·lapses. La crisi climàtica i la pandèmia, com va passar amb el daltabaix financer de 2008, van punxant un cop i un altre punxant un cop i un altre allò que anomenem bombolles, però que és el sistema econòmic sota el qual existim. Experimentem una sensació d’amenaça constant i això, políticament, es tradueix en el fet que anem cap a una societat de la por.
N’han quedat moltes, sens dubte. Tot el que avui anomenem catàstrofes, crisis o amenaces són la cara destructiva d’una globalització capitalista que molts moviments combatien els anys 90. Ja aleshores s’advertia que la felicitat global que prometia un desenvolupament progressiu per tothom era un miratge construït sobre molta destrucció. Una destrucció ambiental, humana, de formes de vincle i teixit social, però davant la qual també apareixien alternatives polítiques.
Exacte, s’expressen en insurreccions, protestes, processos i lluites que ens mostren els límits evidents del món en què vivim. Un món que aparentment només ens ofereix més i més devastació, però on també es dirimeixen formes d’organització col·lectiva, social i d’acció política que busquen una vida mínimament digna per al conjunt del planeta.
Sí. El desig i la imaginació són maneres d’anomenar la nostra capacitat de relacionar-nos amb el que no hi ha, o amb el que encara no és, i amb el que va ser. Ens emplacen a fugir de la reacció com a única resposta, però no és senzill, perquè sembla que només tenim la sensació d’emergència.
Les cures, el suport mutu i les dinàmiques cooperatives de reteixir el vincle social, apareixen sovint com a accions de reparació del dany d’una comunitat trencada o entre els sectors més vulnerables. En canvi, han estat sempre nocions vinculades a l’assaig de vides possibles, a allò què podria ser d’una altra manera. I no estic apel·lant a cap utopisme banal, sinó a la pregunta real i concreta, que és ètica i política, de com volem viure.
Avui alguns moviments cauen en dinàmiques defensives i identitàries d’aquest tipus, fruit de la por i la impotència. I sovint dediquen l’energia a protegir el grup, definir-lo o bé reconèixer-nos entre nosaltres. Això passa perquè, tan bon punt la precarietat immobiliària i econòmica impedeix que les persones es mantinguin gaire temps en una activitat, es repleguen en les formes més evidents de reconeixement. Sempre alerto d’aquesta temptació del ‘nosaltres’ cap a la clausura, l’autoprotecció o l’autosalvació.
És fascinant. Ens hauríem de preguntar com ha sigut tan fàcil empobrir la gent través de l’especulació immobiliària i que hàgim perdut rendes, drets laborals i serveis públics. És una cadena que ens fa més pobres en tots els sentits. I, encara amb això, sentim que podem realitzar-nos a través d’una activitat laboral però també de consum, d’identitat, d’emotivitats. Les emocions han esdevingut una via barata de mantenir-nos actius. Tot plegat contribueix a fer que les condicions materials hagin canviat moltíssim i les condicions subjectives ho hagin fet molt poc.
Tenim intents de regeneració política, altres d’una antipolítica sense cap proposta clara de transformació i també les formes ultres que agafen les respostes tradicionals de la política conservadora però expressades a través de l’emotivitat. En tot això hi ha molt poca política. Són iniciatives que caduquen molt ràpid, que moren, que s’estanquen o que es neutralitzen molt ràpidament. I d’aquí neix, justament, el buit i l’angoixa del nostre temps: no sabem com afrontar al malestar. I no em refereixo a una resposta en forma de partit polític, ja que la millor resposta potser no és aquesta.
Hi ha realitats de tota mena, des d’un ajuntament petit a la governança europea, però és cert que la darrera dècada posa de manifest que no es pot fer gaire en l’àmbit institucional o que és molt difícil fer-ho. Potser caldria plantejar canvis en el sistema de partits. Si hi ha pròxims reptes i s’obren possibilitats de fer coses, potser s’hauria d’anar per aquí.
La mirada filosòfica pot ajudar-nos a pensar d’una altra manera i sortir de la idea segons la qual podem aconseguir-ho tot d’un sol cop. Tenim davant el sistema global capitalista i set mil milions de persones que intenten sobreviure en un planeta devastat. Però el món també el formen realitats personals i col·lectives amb què interactuem segons la manera com estimem, treballem o consumim. Quines preguntes podem adreçar a cadascuna d’aquestes realitats? I això no implica que el món canviï si tu et portes bé, no.
És un fenomen més comú del que sembla, i jo mateixa m’aplico la reflexió: quan ens dediquem a analitzar la realitat que no va i que amenaça d’espatllar-ho tot, potser estem contribuint a generar profecies autocomplertes. No es tracta de negar els problemes, però que jo sàpiga, no estem en mans de cap destí, de res ni de ningú. Som part de realitats que ens travessen, evidentment, però percebo una mena de seducció per l’apocalipsi que em sembla desmobilitzadora.
