L’autor de Despertar del sueño tecnológico defensa la capacitat de les noves tecnologies, encara que el disseny i els usos de moltes semblen empènyer-nos cap a terrenys distòpics. Ara, Cancela signa el llibre Utopías digitales (Verso, 2023), un assaig on aquest periodista de 30 anys combina el repàs històric i el diagnòstic crític del present per mirar d’imaginar camins i futurs en què la digitalització no estigui al servei de les grans corporacions tecnològiques.
Un dels problemes del programari lliure i altres pràctiques similars és que són intervencions al marge dels estats i dels mercats que no aconsegueixen escalar-se. Internet té totes les potencialitats per facilitar l’emancipació i l’alliberament humà, però alhora ha estat sotmesa a processos d’acaparament empresarial amb aires de distopia.
Sí, però no només. Durant el 15-M van emergir propostes tecnopolítiques que l’esquerra no va saber veure ni entendre. Va obviar que es pot evolucionar mitjançant intervencions institucionals que injectin recursos amb una orientació público-comunitària. I és que el ‘software’ lliure no pot recaure en l’altruisme d’uns quants activistes. Si és així, el contrapès mercantil s’acaba imposant sempre, perquè disposa de més recursos. Per aquesta raó trobo necessària una intervenció estratègica de l’Estat, de manera que el programari lliure estigui disponible a tot arreu i qualsevol solució pugui resoldre’s tant a Catalunya, com a Espanya, Europa i altres llocs del món.
Sí, ens obliga a canviar les relacions entre els centres i les perifèries i la manera de relacionar-nos amb Amèrica Latina, per exemple. Desgraciadament, quan aquest debat ha estat damunt la taula, va arribar la crisi econòmica, que ens va dur a reaccionar davant els desnonaments i les onades de retallades. I això s’hi va afegir l’arribada dels gegants de Silicon Valley, que van rescatar el capitalisme i actualitzar els processos d’acumulació.
Caldria recuperar la crítica -que ja es va donar als anys setanta i vuitanta del segle passat- respecte a la privatització de les estructures de les telecomunicacions. A països com Argentina hi ha centres de dades i estructures computacionals que serveixen a l’Estat i a la societat civil. No calen, doncs, grans exercicis d’imaginació, sinó veure estratègies útils.
Que no pensin en un estat del benestar recolzat en tecnologies digitals. I no em refereixo a mesures destinades a pal·liar la falta de finançament dels serveis públics. Es poden trobar patrons per preveure malalties o millorar la manera com els nens aprenen i es troben en el món… S’han d’entendre les possibilitats que té la tecnologia, perquè del contrari, continuarem vivint en l’actual distopia digital.
La UE està centrada a protegir les empreses europees en la competència vers les corporacions de Silicon Valley, quan ja han perdut la batalla. Prova d’això és la mateixa Telefónica, que depèn de les empreses estatunidenques per proporcionar als seus clients serveis al núvol. Amb tot, Europa encara opera sota l’ideari posterior a la II Guerra Mundial, quan buscava mantenir la pau a través del comerç, però l’auge de l’extrema dreta evidencia que el lliure mercat no garanteix la pau ni, menys encara, la democràcia. En l’àmbit digital, hauria d’entendre que no pot competir en els marcs actuals amb els Estats Units i la Xina, sinó crear alguna cosa pròpia i diferent que no parteixi de la lògica del mercat.
Una estratègia de ‘software’ públic seria eficient, fins i tot des d’una perspectiva capitalista, perquè abaratiria els costos de les administracions. A partir d’iniciatives d’aquest estil, es podria crear una alternativa digital i nacionalitzar empreses com Telefónica. Això permetria que els ciutadans fossin subjectes actius que prenguessin el control de la tecnologia i poguessin revisar-la i millorar-la. Igual que és fonamental que els enginyers estiguin disponibles per generar metodologies digitals als moviments socials, els sindicats, els partits i altres organitzacions de masses.
Això passa perquè cada segon de la vida humana està connectat a cinc empreses diferents, les quals mantenen centres de dades colossals i estructures computacionals enormes, fent una despesa enorme d’energia i aigua. A més, aquestes estructures no solament estan al servei de Silicon Valley; també treballen perquè les energètiques continuïn extraient combustibles fòssils i el sector financer faci més operacions automàtiques. En definitiva, serveixen per accelerar l’escalfament global.
Parlo de l’Índia, on els centres de dades connecten els països del sud i l’emmagatzematge de les quals no s’envia als servidors de les empreses de Silicon Valley. O Xile, que durant el període Salvador Allende, va crear un sistema de recepció de dades que facilitava la planificació de l’economia i també que els treballadors s’autoorganitzessin de manera més eficient. Hi hagut experiències, doncs, que han anat en la línia de la transició econòmica i han estat respectuosos amb el medi. Si no les coneixem és perquè no estan en la història oficial, quan recuperant-les podríem imaginar un futur no distòpic i adoptar intervencions públiques en clau de socialisme digital; sabent, això sí, que fa falta una gran inversió econòmica.
Sense l’Estat, és díficil aconseguir avenços importants. Però almenys podem entendre la tecnologia com quelcom més que una eina destinada a fer una més ràpida les tasques que realitzem. L’objectiu seria alliberar temps i energies creatives per fer coses diferents, pel qual necessitem teixir aliances als marges del mercat, desenvolupar tecnologies lliures a l’abast de tothom i, alhora, pressionar per aconseguir que els estats assumeixin polítiques en aquesta direcció.
