Benvolgut Jordi,
Reprenc el nostre diàleg “sènior” cercant elements d’un nou futur que hem de fer possible. Estic d’acord que allò que fem i pensem, és fruit d’un passat i un present associats a un compromís transformador al qual no volem renunciar. Perquè, tot i les dificultats que comporta afrontar el present per transformar-lo, ens motiva i ens implica fer-ho amb altres persones amb les quals compartim projectes i construïm comunitat .
Personalment em preocupa els desequilibris econòmics i els efectes socials i ecològics que la crisi sanitària està descobrint i amplificant. De fet, el mateix confinament ha mostrat que la desigualtat és ben diferent segon els espais on vivim, l’accés digital, els recursos disponibles o qui ens cuida i acompanya.
Davant d’això, què és essencial? Per mi, preservar, renovar i crear per tal que el futur no sigui una continuïtat del passat, sinó una situació millor, més equitativa i sostenible. Atès que la normalitat de la qual venim no ens agrada prou, caldrà treballar per generar una nova situació que potenciï valors comunitaris integradors.
Sempre he afirmat -i ho crec fermament- que les amenaces comporten oportunitats que cal identificar per fer-les possibles. També aquesta vegada, on podem repensar una nova situació o “normalitat” que valori la salut i la sanitat publica, l’educació per a tothom, la cura de les persones, que generi cadenes de valor amb valors i que faci possible la participació i la transparència prioritzant l’interès col·lectiu.
En aquest sentit, l’economia social i cooperativa pot aportar la seva essència a la construcció del nou present, ampliant i reorientant la seva activitat per impulsar projectes i empreses amb una activitat econòmica solvent. Més i quan està prou ben posicionada en el conjunt de l’economia hegemònica -o plural, com tu dius- amb la que conviu.
El repte, doncs, és aconseguir un impacte econòmic que permeti a les empreses mostrar que són les persones -i no el capital- el que determina la participació i la distribució de resultats, i que actuen compromeses amb el territori i la sostenibilitat.
Així ho valoraven T. Piketty, J.K, Galbraith, B. Sachs i altres investigadors en l’article Treball: democratitzar, desmercantilitzar, descontaminar, en el qual reflexionen sobre el valor del treball i l’oportunitat de promoure noves governances a l’empresa amb els canvis que això comporta. Al final de l’article -i això és el que vull destacar- afirmen que “malgrat els desafiaments que aquests canvis impliquen, algunes cooperatives o empreses de l’economia social i solidària que s’han proposat objectius híbrids (financers, socials i mediambientals), i que han desenvolupat governs interns més democràtics, ja han demostrat que aquesta és una via creïble.” És a dir: si som capaços de compartir i comunicar-ho, potser moltes més persones coneixeran i apreciaran el que aporta l’economia social i solidària, de manera que utilitzaran productes i serveis d’empreses cooperatives o se n’integraran, ampliant així la seva base social.
És cert que els temps són difícils i que haurem de prendre decisions que ens ajudin a resistir, ser consistents per continuar aprenent i desaprenent i plantejar noves aliances que reforcin les nostres cadenes de valor i ens facin més forts col·lectivament. Un repte que també comporta saber gestionar de manera adequada la tecnologia digital, les dades i la logística. I tot per reforçar una economia que estigui al servei de la vida i les persones, valori la proximitat i contribueixi a una nova relació entre l’entorn rural i l’urbà, entre el món presencial i el digital.
La recent decisió de Nissan de tancar l’empresa evidencia, entre altres coses, la necessitat que les empreses avancin en la reforma ètica de la gestió corporativa, perquè com ens recorda el professor Anton Costas, “el propòsit d’una empresa és produir béns i serveis necessaris per a la societat i fer-ho de manera sostenible i, en la mesura que ho aconsegueixi, obtenir una rendibilitat adequada per als seus propietaris”.
Si moltes empreses plantegen revisar l’ètica en la seva gestió, el cooperativisme -que té el compromís amb les persones, el territori i la sostenibilitat com a raons de ser- pot aportar i reforçar aspectes que han de ser essencials en la “nova normalitat”.
El model cooperatiu té molts deures fets respecte als valors de la comunitat, però en canvi, com la majoria del teixit productiu d’aquest país, té deures pendents en innovació i competitivitat, ara més clau que mai.
Una abraçada,
Maravillas Rojo
Hola Mavi,
Escriure -tal com et deia a l’anterior carta- m’ajuda a ordenar. Ordenar per superar les primeres reaccions crítiques, tant intuïtives com vitals, que sorgeixen davant la crisi que vivim amb l’objectiu de passar de la denúncia i la mobilització a construir una economia social i solidària coherent amb els principis cooperatius que la inspiren.
Però, si volem avançar, ens cal context. Un context que ja el vàrem plantejar: la crisi és sistèmica i comporta efectes socials i ecològics dels quals no podem sortir amb una simple estratègia de transformació social a mitjà i llarg termini, sinó amb una estratègia que obligui a un desplegament simultani d’objectius.
I aquests objectius són que el cooperativisme i el conjunt de l’economia social i solidària han d’esdevenir agents socioeconòmics reconeguts i acompanyar-se de polítiques que integrin tant el factor social -entenent la producció i el consum com una qüestió de l’economia i la carència com una qüestió social- com el factor econòmic. Unes polítiques socioeconòmiques que considerin que una societat autodeterminada ha de desenvolupar l’autonomia individual, autogestionar-se econòmicament, autoequilibrar-se ecològicament, autoorganitzar-se per decidir sobre els afers públics i autodeterminar-se nacionalment. I uns objectius també de caràcter organitzatiu -m’hi vaig referir a la primera carta al parlar de la necessitat de construir un àmbit inclusiu, conceptual i organitzatiu, de l’economia social i solidària- i de caràcter micro: aquells que, al meu entendre, fan possible la viabilitat socioeconòmica de les empreses i entitats de l’economia social i solidària i que passen per convertir els valors declarats en valors practicats.
Al darrer paràgraf de la meva primera carta em referia a la “descolonització mental” i a la necessitat de nous fonaments conceptuals. M’ha agradat llegir que parles d’aprendre i desaprendre, de noves maneres de fer, d’innovació... quan et refereixes al que cal fer. Un altre cal fer que em recorda Albert Einstein quan afirmava “que cal fer diferent per a obtenir resultats diferents”.
Doncs bé: avui em referiré a la necessitat d’innovació estructuralment transformadora.
És molt habitual que la innovació des d’un punt de vista empresarial convencional -neoliberal, si vols- tingui un perfil marcadament utilitarista. S’associa a un nou producte o servei, l’aplicació de nova tecnologia i un model organitzatiu que no considera si atén a la solució de necessitats no induïdes ni a les conseqüències socials i ecològiques que se’n deriven.
A aquest plantejament l’hi cal una coartada: la competitivitat. Una noció de competitivitat apropiada per una escala de valors que, pel camí, ha perdut els seus orígens: el “cum petere”, perseguir junts, i que ha sotmès el fet econòmic -gestió de recursos al servei de la comunitat- al fet crematístic -els diners pel diners-.
Per tal de contribuir a superar aquests inconvenients prefereixo parlar, quan em refereixo a persones i empreses, a la necessitat de ser competents més que no pas competitius. Competents per tal d’assolir, tot alhora, excedents monetaris, societaris i socials. Ho estem fent i ens fa més viables.
Al meu parer, ser competents és possible practicant els valors cooperatius, innovant de forma estructuralment transformadora i desplegant la sostenibilitat integral. Pel que fa a les relacions de producció, això significa una democràcia econòmica amb equips autoorganitzats i l’autogestió; i quant a les relacions de consum, a la participació de les persones consumidores, el consum responsable.
En resum: ser competents implica intercooperar entre empreses de l’economia social i solidària i amb el món de la petita i mitjana empresa social i ambientalment responsable, i afavorir l’impuls de noves relacions socials per construir comunitats i territoris socialment responsables. És així com avancem i a poc a poc es reconeix la potencialitat transformadora del cooperativisme i l’economia social i solidària en el seu conjunt.
Una abraçada,
Jordi Via