L’octubre de 2012 a Manchester, durant l’Assemblea General de l’Aliança Cooperativa Internacional, els membres del consell van encomanar a la Comissió dels Principis la tasca de redactar les Guies Orientatives per als Principis de 1995. Aquesta iniciativa va quedar fixada al Pla per a una Dècada Cooperativa com a activitat fonamental que donarà forma al pilar de la identitat, enfortint la diferència cooperativa. Durant l’any 2013 i els primers mesos de 2014 es va treballar al voltant de tres principis: el tercer (participació econòmica dels socis), el cinquè (educació, formació i informació) i el setè (compromís amb la comunitat). Seguidament presentem un resum dels tres documents inicials que van servir d’esborrany per a les discussions posteriors, així com algunes esmenes presentades per CICOPA (Organització Internacional de Cooperatives de Treball Industrial, Artesanals i de Serveis).

Tercer principi: Participació econòmica dels socis Jean-Louis Bancel

El tercer principi diu així: «Els socis contribueixen equitativament al capital de les seves cooperatives i el gestionen de forma democràtica. Almenys part d’aquest capital és normalment propietat comuna de la cooperativa. Els socis assignen excedents a totes o alguna de les finalitats següents: el desenvolupament de la seva cooperativa, l’establiment de reserves, el benefici dels socis en funció de la seva activitat cooperativitzada, la formació dels socis i altres activitats aprovades per ells mateixos».

El tercer principi es consagra completament a la contribució econòmica dels socis a les seves cooperatives. Ara bé, seria erroni veure aquest principi aïlladament. A la definició del que és una cooperativa, la dimensió econòmica és la primera que apareix, però no l’única, ja que les «aspiracions i necessitats» socials i culturals comunes s’hi esmenten en igualtat de condicions. Això confirma la idea que una cooperativa és una empresa en el sentit del compromís de les persones que la constitueixen i li donen vida, però pot tenir altres dimensions i finalitats (com les cooperatives socials o culturals, que no s’inscriuen dins de les activitats negociables al mercat). En aquests casos, la dimensió econòmica solament constitueix un mitjà per assegurar la finalitat de les accions de les cooperatives.

També convé assenyalar que la cooperativa es defineix com «una empresa de propietat col•lectiva i gestió democràtica». Això significa que els socis cooperativistes poden ser individualment propietaris de les parts que han subscrit, però no són propietaris de forma individual de la cooperativa o del seu actiu. D’aquesta definició s’obté la diferència entre el valor d’una part de la cooperativa i el d’una acció en una societat de capitals.

Algunes recomanacions relatives al tercer principi

Contribució al capital

Les participacions al capital social han de ser assequibles financerament i el seu nombre pot ser molt divers.

Si els socis individuals representen la majoria de socis de la cooperativa, les persones jurídiques també en podran ser sòcies. Llavors, es pot considerar l’existència de col·legis de socis diferents. Les persones jurídiques susceptibles de contribuir al capital adquirint participacions socials (com les cooperatives, les mutualitats o qualsevol altre agent econòmic) amaguen una veritable lògica d’afavorir la participació dels membres cooperativistes o mutualistes. Després, es poden igualment convertir en membres de les cooperatives les autoritats públiques, nacionals, regionals o locals. No obstant això, la participació d’aquests agents, privats o públics, ha de deixar la majoria dels drets de vot als beneficiaris o agents reals de la cooperativa, ja sigui de productors o de consumidors.

Igualment, ha de ser possible la possibilitat de contribuir financerament al capital de les cooperatives sense dret de vot. Cal establir normes perquè la retirada d’aquests inversors no desestabilitzi la cooperativa.

Capital com a propietat comuna de la cooperativa

El capital de la cooperativa és propietat d’aquesta (1). Els cooperativistes no es poden valer del capital subscrit perquè és indivisible.

Si els cooperativistes poden recuperar la suma del seu capital social sense valorar —excepte decisió expressa de l’Assemblea General i en condicions estrictes de no posar en perill l’equilibri de la cooperativa—, una generació de cooperativistes no es pot apropiar de les reserves de la cooperativa fruit d’una acumulació de capitals al llarg del temps per part de múltiples generacions.

Aquests béns comuns no pertanyen als socis, sinó a la cooperativa en la seva qualitat de persona jurídica. S’ha de reafirmar el principi d’usdefruit, ja que els cooperativistes són mers usuaris d’un servei aportat per la cooperativa a diverses generacions de socis, passades, presents i futures. En certa mesura, es tracta d’una transposició «cooperativa» de la noció de desenvolupament sostenible en benefici de les futures generacions (2).

La remuneració a les aportacions de capital haurien de ser moderades, perquè el capital aportat no ha d’imposar als socis remuneracions que no els permetin desenvolupar les seves activitats. El millor seria estudiar la possibilitat que els socis subscrivissin aportacions al capital social sense dret de vot amb retribucions garantides però modestes, la qual cosa permetria una aportació de capital sense accedir als mercats financers. Aquestes aportacions subscrites tindrien retribucions de tipus obligatori.

Assignació dels excedents

Una fracció dels excedents (una part proporcional que ha de definir l’Assemblea General) s’ha de destinar a la consolidació i el desenvolupament de les activitats de la cooperativa. Una cooperativa reforçada permetrà protegir i assistir millor els seus membres.

Aquestes quantitats es reinverteixen en la modernització de les infraestructures i el reforç quant a recursos humans, entesos com un capital immaterial real en què invertir.

Els excedents obtinguts per la cooperativa s’han de destinar, en primer lloc, a reforçar el capital de l’organització. L’Assemblea General ha de fixar la quantitat mínima de l’excedent anual destinada a les reserves. Aquesta dotació és necessària per enfortir el manteniment del model econòmic i el valor intrínsec de la cooperativa. Aquest capital ha de ser reconegut per tots els poders públics de tots els països com a capital i no com a deute.

Amb aquesta finalitat, aquesta part del capital acumulat al llarg del temps no ha de ser, en cap cas, objecte de repartiment entre els socis. La indivisibilitat ha de seguir sent la norma per evitar qualsevol apropiació i desviació.

Si la cooperativa cessés la seva activitat per una raó de tipus financer o diferent, la suma del capital indivisible aniria a parar a una altra cooperativa del mateix sector d’activitat o a un fons ad hoc de suport a les cooperatives.

A part del reforç de la cooperativa, una part de l’excedent s’ha d’assignar al desenvolupament de noves activitats cooperatives, en l’esperit de diversificació que trobem a les activitats exercides pels pioners de Rochdale.

Aquestes activitats s’han de desenvolupar de forma prioritària aportant capital. Aquest enfocament de capital-risc ha de permetre el desenvolupament a llarg termini de noves activitats de la cooperativa i afavorir una evolució positiva en forma d’agrupacions o clústers. També cal considerar una gamma d’activitats econòmiques en forma de cooperativa. (3)

Per tant, les cooperatives no es poden centrar en elles mateixes. L’aposta per l’obertura consisteix també a reforçar les activitats mitjançant el desplegament dels esforços en benefici de l’entorn, el més immediat i el menys immediat.

Les cooperatives que afavoreixen el desenvolupament econòmic i social dels seus socis, així com el de cooperatives i altres sectors econòmics en un entorn econòmic la finalitat del qual no és el rendiment financer, sinó la millora i la consolidació econòmiques en general, s’han de poder beneficiar d’avantatges fiscals específics.

La seva aportació econòmica i social en un territori donat té un valor de contribució i impacte social beneficiós per a la comunitat. En aquest cas, les cooperatives que operen amb aquest principi es poden considerar gestores d’un bé comú que beneficia una comunitat econòmica i social.

Cinquè Principi: Educació, formació i informació

Mervyn Wilson

El cinquè principi diu així: «Les cooperatives ofereixen educació i formació als seus socis, representants electes, directors i empleats de manera que puguin contribuir eficaçment al desenvolupament de la seva cooperativa. Informen els ciutadans, en concret els joves i els líders d’opinió, sobre el caràcter i els beneficis de la cooperació».

En aquest moment, no existeix una filosofia compartida internacionalment sobre l’educació cooperativa, part de la qual s’esmenta al cinquè principi. Seguidament proposem una sèrie de principis bàsics que han de sustentar l’educació cooperativa juntament amb algunes pràctiques educatives que comporten:

a) Els valors i principis són la seva essència

En primer lloc, els valors i principis cooperatius han de ser al nucli de l’educació i formació cooperatives, les quals es dirigeixen, per tant, a ajudar els alumnes a posar en pràctica aquests valors i principis a la seva cooperativa, així com a comprendre clarament què signifiquen. Tot i així, no constitueixen un simple pla d’acció, sinó que han de permetre el desenvolupament d’un enfocament segons el país o, fins i tot, el sector que es tracti.

b) Crear una identitat cooperativa distintiva per a l’educació i la formació

En proporcionar educació i formació, cal reflectir la identitat singular de les cooperatives. Els aspectes següents són particulars de l’educació i formació cooperatives, si bé no han de constituir una llista definitiva i requereixen un debat i una revisió més amplis. La formació i l’educació cooperatives:

1. Intenten desenvolupar tant les capacitats com el coneixement pertinents per al moviment cooperatiu i consisteixen en un desenvolupament individual i organitzatiu.

2. Necessiten reconèixer la naturalesa particular de les cooperatives, és a dir, la importància tant dels aspectes associatius com dels empresarials.

3. Reconeixen el valor de l’aprenentatge informal i l’experiència per pertànyer a una cooperativa.

4. Se centren principalment a posar en pràctica els valors i principis cooperatius per a tots els socis i empleats.

5. S’esforcen per satisfer les necessitats d’aprenentatge de tot el moviment, des dels socis fins als directors executius i també les parts interessades. Aquestes són clau per al moviment cooperatiu. Els grups d’alumnes clau per a l’educació cooperativa són els següents: els cooperativistes; els capacitadors i promotors; els auditors, certificadors i reguladors; les parts interessades externes, els joves i la població en general. (4)

L’educació cooperativa ha d’atendre les necessitats d’alumnes molt diversos, i no ho aconseguiria si no s’esforcés per reduir les barreres d’accés. Aquesta obertura a l’accés també ha d’assegurar una representació adequada de dones i joves als programes, la qual cosa requereix sensibilitat i conscienciació de les barreres que impedeixen l’accés de les dones (com la cura dels nens i les tasques domèstiques) i lluitar perquè els llocs i horaris de formació tinguin en compte les seves necessitats. S’hauria de considerar una formació només per a dones o joves.

És important emprar una gran varietat de mètodes d’ensenyament i aprenentatge per satisfer les necessitats de diversos tipus d’alumnes, així com incorporar estratègies d’aprenentatge participatiu actiu.

Conclusió

L’educació cooperativa va ser l’element que va transformar la visió i les aspiracions dels pioners del moviment cooperatiu internacional de l’actualitat en un èxit. Aprendre a partir de l’experiència segueix sent essencial per crear avui dia empreses cooperatives que funcionin. Uns programes d’educació cooperativa eficaços poden ajudar a ressorgir i renovar el moviment cooperatiu, així com a desbloquejar la visió i l’energia pròpies de les noves generacions, revelant com es pot aplicar el model cooperatiu als reptes d’avui i de demà.

Els primers cooperativistes van adoptar ràpidament les tecnologies que estaven emergint llavors —des de les presentacions de diapositives amb la llanterna màgica fins a ser els precursors de l’ús de pel•lícules com a instrument educatiu i de formació. Les cooperatives van establir biblioteques de préstec i sales de lectura, van liderar l’aprenentatge a distància i es van associar amb universitats i altres institucions educatives per estendre l’abast dels seus programes.

L’educació cooperativa necessita ser tan audaç i imaginativa com abans, acceptant les oportunitats que brinden les noves tecnologies, reforçant els vincles amb les universitats per impulsar la investigació i utilitzant l’educació per difondre els resultats de les investigacions a fi d’informar els decisors polítics, els socis i la població en general.

Una educació cooperativa amb èxit s’ha d’adaptar i no oblidar mai la seva finalitat principal de desenvolupar una comprensió més gran de la naturalesa i els beneficis de la cooperació d’ara i del futur.

ORIENTACIÓ SOBRE EL SETÈ PRINCIPI. Dante Cragogna

El setè principi diu així: «La cooperativa treballa per al desenvolupament sostenible de la seva comunitat per mitjà de polítiques acceptades pels seus membres».

Sentit i àmbit del setè principi

Segons la definició de l’ACI, una cooperativa és una associació autònoma de persones unides de forma voluntària per respondre a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comunes a través d’una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. No obstant això, com afirma aquest principi, les cooperatives treballen en pro del desenvolupament sostenible de les seves comunitats. Cal destacar que les cooperatives no responen a aquestes necessitats de qualsevol manera, sinó de forma coherent amb el desenvolupament de les seves comunitats. De la mateixa manera, no ho fan per mitjà de qualsevol estratègia, sinó del desenvolupament sostenible —és a dir, que transcorre en harmonia amb el medi ambient i que beneficia les generacions presents i futures. En aquest sentit, el progrés es refereix, a part de la cooperativa, a la comunitat. Comprèn tant la comunitat on la cooperativa treballa com a la internacional, ja que el desenvolupament local no es pot aconseguir sense preservar la sostenibilitat mundial o, el que és pitjor, a costa d’aquesta.

Es pot afirmar que el setè principi és veritablement social en el sentit estricte de la paraula, ja que fomenta una solidaritat cooperativa que va més enllà dels membres de l’organització.

Significat de la sostenibilitat

La sostenibilitat d’una empresa o d’una activitat implica dimensions variades, però hi tendeix a prevaler l’orientació econòmica. Per tant, en general, es pensa que la sostenibilitat és la capacitat d’una empresa per créixer i sobreviure amb viabilitat econòmica i financera. Tot i així, també existeix una dimensió social de la sostenibilitat que no s’ha d’ignorar: la que assegura la relació harmoniosa entre el creixement material i la resposta a les necessitats i aspiracions materials de la comunitat. En els últims anys, s’han produït dos fenòmens simultanis: la degradació del medi ambient i l’augment de la població mundial. Aquests fenòmens concurrents han reforçat la primacia de la sostenibilitat mediambiental.

El nostre objectiu de trobar l’equilibri entre l’activitat humana i un medi ambient saludable, i el reconeixement que els recursos naturals tenen un valor d’«ús» per als consumidors directes i un valor d’«existència» per a les futures generacions i espècies ens obliga a respondre a les preguntes de fins a quin punt són raonables els actuals sistemes de producció i què, com, per a què i per què produïm.

Són les cooperatives naturalment sostenibles?

La recent crisi econòmica internacional va llançar llum sobre l’adaptabilitat de les empreses cooperatives. Les seves activitats se centren a respondre a les necessitats dels seus socis i això les manté al marge de l’especulació econòmica que, combinada amb una cerca excessiva de beneficis, va conduir a les conseqüències devastadores de 2008. Així mateix, el control dels socis i les seves arrels locals ajuden les cooperatives a evitar els excessos que es produeixen normalment en societats de capital els administradors de les quals tracten d’obtenir el màxim de benefici individual possible, a vegades a costa de la comunitat. Pel que fa a la permanència de les cooperatives, J. Birchall i L. H. Ketilson van assegurar que «una de les raons d’aquesta longevitat (sostenibilitat econòmica) podria ser que les cooperatives no estan mogudes per la consecució del màxim benefici. Al contrari, tenen objectius referents al servei a les seves comunitats i a satisfer les necessitats dels seus socis.»(5)

No podem avançar sols

El fet que les cooperatives siguin per naturalesa més sostenibles que altres tipus d’empreses no significa que per elles mateixes puguin dur a terme les mesures necessàries per garantir el desenvolupament sostenible de la seva comunitat, especialment pel que fa al medi ambient.

La magnitud del problema requereix ser abordat de manera conjunta i coordinada per part dels diferents sectors de la societat, incloent-hi l’Estat. Per tant, alhora que adoptem mesures de conservació mediambiental, les cooperatives també hauríem de contribuir activament a augmentar la sensibilització en altres sectors de la societat (incloent-hi les autoritats públiques) a fi d’aplicar polítiques que protegeixin el medi ambient. Les cooperatives són conegudes per perseguir el bé comú, per aquest motiu són més que indicades per fomentar i liderar aquesta defensa. La clau de l’èxit resideix a comprendre que la gravetat del problema requereix cooperar. Els esforços aïllats, encara que tenen mèrit, resulten insuficients i fins i tot frustrants.

Conclusió

La validesa del setè principi persisteix, però la importància de la seva aplicació eficaç és cada vegada més pertinent a causa de la gravetat del problema mediambiental. La cooperatives tenen, per tant, la important responsabilitat d’advertir els altres del problema i de contribuir de forma eficaç als esforços duts a terme per solucionar-ho (6).

Notes

  1. Consideració de CICOPA: l’expressió «El capital de la cooperativa és propietat d’aquesta» s’hauria de redactar millor. Hem de distingir entre a) el capital social, que és nominal i divisible, i b) les reserves (o el fons de reserva), que en alguns països del món són divisibles (en el sentit que es redistribueixen als socis quan la cooperativa es dissol, amb el pagament previ de qualsevol deute pendent) i en altres països indivisibles (en el sentit que mai no podran ser redistribuïdes als socis després de la seva dissolució), almenys una part. CICOPA és favorable a les reserves indivisibles. Es podria proposar l’elaboració d’un estudi mundial de certa profunditat sobre les reserves indivisibles (amb components jurídics, comptables, econòmics i de desenvolupament) amb la finalitat de permetre que el debat (que s’ha estat esdevenint durant dècades sense cap avanç substancial) pugui passar a un nivell més elevat i decisiu.
  2. Consideració de CICOPA: aquests últims paràgrafs ofereixen arguments importants a favor de les reserves indivisibles. Tanmateix, necessiten el suport de l’estudi multidisciplinari proposat més amunt.
  3. Consideració de CICOPA: la idea que tanca aquest paràgraf és bona, però pot ser que els termes «agrupacions» i «clústers» no siguin prou clars. Una idea clau aquí seria la promoció de grups cooperatius, és a dir, agrupacions empresarials caracteritzades per un contracte horitzontal i multilateral basat en els set principis cooperatius, però a un nivell diferent de la cooperativa individual. Sense descoratjar les aportacions de capital per dur a terme «diverses activitats», l’ús dels excedents per crear i consolidar grups cooperatius s’hauria de fomentar explícitament aquí, és a dir, mitjançant l’assignació d’un percentatge fix dels excedents per finançar activitats a escala del grup cooperatiu. Aquests fons, que després es poden acumular al grup, també haurien de ser legalment indivisibles.
  4. En aquest paràgraf hi hauria d’haver un esment especial sobre la necessitat de desenvolupar manuals globals de formació que servissin com a «matriu» per als diferents tipus de cooperatives. Després es podrien adaptar a diferents tipus d’actors a escala nacional i centrar-se en part en la forma de constituir una cooperativa. Això és particularment important per a les cooperatives als sectors industrials i de serveis, que estan vivint una enorme onada de creació d’empreses.
  5. OIT: la capacitat de resiliència del model empresarial cooperatiu en temps de crisi.
  6. Aportació de CICOPA: s’hi podria afegir un comentari sobre el fet que les cooperatives poden ser vistes com a organitzacions econòmiques realment úniques si cobreixen eficaçment les preocupacions tant econòmiques i socials com mediambientals, presentant-se així com a organitzacions econòmiques amb «triple lògica» amb caràcter general, tal com s’explica a l’informe de la ACI, Creixement cooperatiu per al segle XXI. Aquesta seria una de les millors formes perquè la societat en general entengui la singularitat de les cooperatives en comparació amb les organitzacions no governamentals i les empreses privades convencionals. També s’hauria de reconèixer que les cooperatives, en la seva majoria, encara no s’han conformat a alts estàndards mediambientals, i que els sistemes d’auditoria cooperativa s’haurien d’implementar incloent-hi criteris mediambientals.
    Al seu torn, també cal assenyalar que el setè principi cooperatiu té altres dimensions diferents a la del medi ambient, com ara el benestar de la comunitat, el desenvolupament sostenible local i regional, i la salut en totes les seves dimensions comunitàries.